La represa cultural després de 1939

L'any 1939, amb la victòria de la revolta militar feixista, la persecució cultural a la catalanitat és implacable per part de les noves autoritats franquistes. A partir d'aquell moment, doncs, la literatura catalana haurà d'emprendre el camí de l'exili o bé optar per la clandestinitat. Albert Manent ens ho explica en aquests termes:

"L'acabament de la guerra civil a Catalunya (...) va obrir un període tràgic i aparentment sense esperança. Amb el dret de conquesta, hom va implantar un règim d'ocupació militar que durà molts mesos, el qual no es va limitar a un canvi político-ideològic, sinó que es va proposar anorrear la cultura catalana i de reduir l'ús de la llengua a l'àmbit privat. (...) En principi, el bandejament de la llengua catalana va ésser total. Va desaparèixer tota la premsa escrita en català (...) i la llengua catalana va ser prohibida a la ràdio i a tots els nivells pedagògics, inclosa la universitat.
(...)
Tot això s'esdevenia després de l'èxode del febrer de 1939, èxode que deixà Catalunya òrfena dels seus millors quadres dirigents: polítics, escriptors, funcionaris, professors, científics (....) que es van haver d'exiliar. (....) A la premsa de l'època hi ha severes advertències contra l'ús del català en els papers comercials, en les cartes privades, en els rètols, etc. Catalunya era tractada com un poble vençut militarment".  (Albert Manent. Resistència i recuperació de la cultura catalana durant el franquisme, vol. VI, Història de Catalunya, Editorial Salvat, 1978.)

Només després de la victòria aliada a la 2a Guerra Mundial (1945), el règim buscarà la seva consolidació adoptant formes més tolerants. La cultura catalana, aleshores, segueix dos camins:

- continuar des de l'exili o la clandestinitat.
- aprofitar els nous marges legals que es produeixen.

D'ençà la dècada dels cinquanta es recupera alguna experiència editorial, i es toleren tertúlies o publicacions periòdiques, moltes de les quals al darrera tenien el suport de l'Església, única manera d'evitar la persecució franquista. En qualsevol cas, totes i cadascuna d'elles estaven sotmeses a l'arbitrarietat dels censors, almenys fins la liberalització de 1962.

La tímida obertura dels primers anys seixanta es traduí en el moviment de la Nova Cançó, revistes com Serra d'Or -o el quinzenal infantil Cavall Fort- i editorials com ara Edicions 62. Pel que fa a la producció literària, els seixanta són un moment d'eclosió: pensem en Bearn, de Llorenç Villalonga (1961) o La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (1962). També dels tres reculls poètics de Gabriel Ferrater -finalment recollits a Les dones i els dies, (1968), de Vacances pagades de Pere Quart (1960) i, pel que fa a l'assaig, de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962). Tot plegat es tractava de la primera revifalla important des dels anys trenta.

La foto, de Manuel Moros, és del febrer de 1939 i mostra el pas fronterer amb França per Coll de Belitres, a Portbou.