Josep Maria de Sagarra, La Rambla de les Floristes (1935)

La Rambla de les Floristes es va estrenar a Barcelona, al teatre Poliorama el primer dia de primavera de 1935, el 21 de març, aleshores que el conseller Bonaventura Gassol treballava per a la conscienciació del suport a la dramatúrgia des dels estaments públics catalans. Durant el mandat de Gassol a la Generalitat es van nacionalitzar el Liceu i el Poliorama, que van passar a ser el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Català de la Comèdia, respectivament. Aquí arriba Sagarra. Segons Xavier Albertí, director del TNC, “la Rambla de les Floristes és un dels primers encàrrecs d’aquestes obres pagades amb diner públic. Sagarra no havia estrenat mai al Poliorama. Els seus teatres, els seus focus bàsics, eren el Romea i el Novetats. Finalment, arriba a la Rambla amb una obra que parla sobre la Rambla. Fixeu-vos, però, que no la titula La Rambla de les Flors sinó de les Floristes”. Elles –dones pràctiques i intel·ligents com l’Antònia– ocupen el centre"

- Extret de Núvol, octubre de 2019, poc abans de la reestrena de l'obra. L'article sencer, aquí.
- La foto pertany a la versió estrenada el 10 d'octubre de 2019 que va dirigir Jordi Prat i Coll, i que tenia Rosa Boladeras en el paper d'Antònia.
- A continuació el popular monòleg final d'Antònia, la protagonista, que tanca l'espectacle sobre aquella Rambla idíl·lica i nostàlgica de Josep Maria de Sagarra:


Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
i un món una miqueta estomacat.
Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.
És la sala de ball de Barcelona,
i el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya...
tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
per entrar dins del ball, no es paga res.
De vegades, la cobla s’embarbussa
i el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
s’engega una pistola i cau un mort.
Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
fent tremeliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies
i els gossos fugen, rosegant un os.
I brillen les dents blanques de les noies
davant les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s’adona
que aquest vermell molsut, tibant i humit,
és el color que dura més estona
damunt del llavi fresc de Barcelona,
que no es cansa de riure, dia i nit.
És tot un cel de blau i d’alegria
aquesta Rambla meva i em fa esglai
pensar que puc deixar-la sola un dia...
la Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!
I quan sigui una vella corsecada,
amb tot aquest cabell pansit i blanc,
em trobaran al peu de la parada,
com si jo hi defensés la meva sang.
I els que passin i em vegin sense vista,
tremolant, amb un pom dins la mà,
diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,
ja no pot cridar, ni caminar.
I xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
fidel a a la parada de les roses,
fins que la vingui a recollir la mort.”
I si jo penso així, no cal que vingui
a temptar-me, ni em pot commoure el pit,
per molta simpatia que li tingui,
per molt que li agraeixi el que m’ha dit,
i vostè hi torni amb una veu sincera
i amb el més noble sentiment desclòs.
No ho veu, que no puc ser d’altra manera,
si sóc tant de la Rambla de les Flors!