Josep Maria de Sagarra, El Cafè de la Marina (1933)

El Cafè de la Marina
Poema en tres actes


No estem acostumats a sentir parlar de Catalunya com un país pobre, sense recursos, primari, on la gent desitja emigrar a Amèrica per enriquir-se. Tot al contrari. Fins i tot la història oficial intenta reduir els capítols de la misèria enfront de l’extensió dels capítols de la burgesia més pròspera. Josep Maria de Sagarra a El Cafè de la Marina ens parla de la pobresa i de la supervivència, del món dels pescadors catalans de principi del segle XX. Pescadors que, tal com diu el cafeter Libori, sovint s’estan al cafè sense prendre res o sense poder pagar, i que, si el Libori no els fiés, «més d’un home del poble, ell i la barca / ja s’haurien petat contra les roques / de fàstic que fa tot [...]».

Josep Maria de Sagarra va definir El Cafè de la Marina com «un assaig de comèdia amarga sobre el món dels meus pescadors de la Costa Brava». Un poema dramàtic construït amb versos decasil·làbics sense rima. Quan va traduir l’obra Màrius, de Marcel Pagnol, es va decidir a escriure El Cafè de la Marina, un món que ell coneixia molt bé a través de les seves estades al Port de la Selva i dels seus amics pescadors.

De les temporades viscudes en aquesta antiga vila marinera, Josep Maria de Sagarra ens ha regalat poesia, novel·la, teatre i articles periodístics i ha transitat entre la visió nostàlgica de la bellesa del paisatge natural (Cançons de rem i de vela, Àncora i estrelles, Cafè, copa i puro) i la visió dura i monòtona de la vida dels habitants d’aquest poble (All i salobre, El Cafè de la Marina).

Fragment de la introducció de Rafel Duran a la Guia didàctica del TNC (Teatre Nacional de Catalunya)  


- - - - - - - - - - - - - - - - - - 



CATERINA:   Sí, em sap greu separar-me de la Rosa, 
no per la feina ni per res; és que ella,
distreta i tot, em feia companyia.
I el pare és vell, i aquí tot cares d’homes
que t’han vist de menuda, que et coneixen,
però per ells ets sempre això: la mossa,
la noia del Cafè de la Marina,
que ha de somriure sempre, mal que troni
i s’ofegui de fum i de baralles,
que el cafè és el cafè, com diu el pare,
i s’ha d’aguantar tot, per una mica
de sous que comptes a la nit, i encara,
morta de son, has d’esperar els que arriben
amb les primeres barques, i ara torren,
i ara volen un got i un joc de cartes.
I després, a la cambra, t’hi estàs sola,
sola en el llit, tan trist, tan quiet, tan negre,
amb el nord arrapat a la finestra,
i aquest soroll de l’aigua, i cada dia
sempre el mateix, i les mateixes cares,
sense arribar a sortir-ne mai, sent cosa
de tots i de ningú, i els que t’espien,
passavolants o mariners del poble,
no saben el teu nom, ni el cor que gastes,
no saben res de tu, ni els interessa:
serveixes per cobrar i abocar el beure,
per esmunyir-te d’alguns dits que salten,
i si piquen l’ullet, quan tu te’ls mires
i els pregunten qui ets, només responen:
«La noia del Cafè de la Marina»,
com volent-ho dir tot en tres paraules,
com volent dir que no ets ningú i que et migres
i se’t fon la rosella de les galtes,
sense pena ni glòria ni alegria.

                                 (Acte primer. Escena X)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada