La paraula en el vent
(fragments de Carner en quatre temps, a la Guia de lectura d'Enric Martín. Ed. Cruïlla)
"El primer Carner és el poeta en formació, que inspecciona models diversos, intentant la construcció d’una personalitat diferenciada dins el mapa poètic català. L’autor garbella entre tres estètiques: d’una banda, la tradició vuitcentista de base romàntica, renaixentista i cristiana («poeta violero», «eminència violètica», se’n fotien els enemics literaris, referint-se als poemes religiosos amb què perseguia el premi de l’especialitat als Jocs Florals, la viola); d’altra banda, el programa modernista i, a més, determinats corrents que, dins del modernisme, reivindiquen postulats classicitzants. És en El llibre dels poetes (1904) on conflueix aquesta disparitat (…) Amb Els fruits saborosos (1906), Carner deriva del tot cap a la ideologia i l’estètica noucentistes, rumb que mantindrà, amb modulacions i matisacions diverses, fins al 1924, quan publica La inútil ofrena, llibre en què l’escriptor fa per primer cop una antologia de la seva pròpia obra i que, per tant, obeeix a la voluntat de tancar amb pany i forrellat una època literària. Carner s’erigeix en campió d’una poètica molt marcada: ambient ciutadà o, en cas contrari, natura urbanitzada, civilitzada, dominada; quotidianitat idíl·lica; harmonització ideal, que escamoteja les tensions socials i embelleix les existències humils; difusió de la moral burgesa (ordre, seny, serenor, equilibri, previsió, civilitat, pragmatisme); antiromanticisme, arbitrarisme, classicisme (contenció, control emocional, atenuació del sentiment, rebuig del patetisme i del dolor, perfecció formal, elaboració retòrica); captació del bell instant efímer, poetització a partir de qualsevol pretext; galanteria i flirteig buidats de passió autèntica o de càrrega simbòlica, enamoriscament més que amor: ironia. Imaginari i tractaments que primer Els fruits saborosos i, el 1907, el Segon llibre de sonets van concretant. Verger de les galanies, el 1911, els rebla. Som al quinquenni (1906 - 1911) de més estricta disciplina noucentista, quan Carner s’erigeix en «príncep dels poetes».
De 1912 a 1924, l’observança literal del dogma es relaxa progressivament. En aquest any, Les monjoies incorpora canvis tènues: per exemple, guanyen terreny la solitud, l’enyor i el desencís; a estones, hi ha una major dosi de reflexió moral; l’amor es distancia del tòpic flirteig elegant. Llavors s’apunta una doble via, simultània però divergent, dins la poètica carneriana, doble via que confirmaran dues publicacions de 1914: d’un cantó, Auques i ventalls, que continua amb la imatge noucentista arquetípica; de l’altre, La paraula en el vent, que encamina l’amor cortès d’antany vers un enfocament intimista, més subjectiu i interioritzat. Les orientacions paral·leles es fixen en el sexenni immediat: Bella terra, bella gent (1918) se situa en l’òrbita de la civilitat irònica tipificada per Auques i ventalls, mentre que L’oreig entre les canyes (1920) redunda en la línia de La paraula en el vent".
El llibre de Carner
que inaugura la poesia catalana moderna
Jaume Coll, Ara llegim, (Ara, dissabte, 28 de juny de 2014).
"Hauríem de recular al segle XV per trobar a la nostra tradició cultural una obra de contingut amorós d’una magnitud semblant. Una de les contribucions més sòlides del llibre és la d’haver esbandit per sempre la retòrica ampul·losa de la poesia pseudoromàntica anterior, encallada en un discurs amorós que navegava entre la inversemblança i la cursileria, com subratlla l’inici del pròleg, En el llindar : “Veus aquí un llibre que no ve a ésser altra cosa que una historia planyívola d’amor, sense pendre per testimoni els rius, les estrelles o les cascades; en realitat, el poeta s’ha fet una confidencia ell tot sol, i en el llenguatge que li era més entenedor”. La veu poètica de Josep Carner parla de l’amor en un to i amb una preocupació molt allunyats dels de la poesia dominant, i amb l’ajut d’aquell element distanciador, que li és consubstancial: la ironia.
També en el pròleg, i portant a col·lació Joan Maragall i Eugeni d’Ors, el poeta reclama un posicionament estètic independent, al marge de moviments corals, en els quals, després, la crítica ha encasellat l’autor, el llibre i, per absurda extensió, tota la seva obra. Llegim el fragment d’una seva conferència, “La dignitat literària” (1913): “El més abominable és que el poeta […] es faci ell mateix una presó […] per haver-se volgut definir estèticament, i filiar els principis de la seva obra i proclamar els cànons d’una escola”. Carner és un poeta que rebutja els dogmatismes i que no s’emmotlla a cap estètica dominant, si no és la seva mateixa, la que ell va anar polint llibre rere llibre.
Compartia amb escriptors de la seva generació el convenciment que, sense una llengua desdialectalitzada, consolidada, eficient, no era possible “d’atènyer el nivell exigent de les grans literatures i les altes ciències”, tal com va explicitar el 1948. I l’anhel que sempre el va guiar va ser el de contribuir modestament amb la seva obra a assolir aquest nivell. “La paraula és la pàtria. La seva dignitat és una dignitat nacional”, escriu el 1913. És l’únic programa referit a l’ofici d’escriptor al qual el poeta es va adscriure de manera permanent i irrenunciable.
El títol del llibre es funda en un vers de Petrarca: “scrivo in vento ”, escric en el vent [“solco onde, e’n rena fondo, et scrivo in vento”: llauro a l’aigua (solco ones), construeixo a la sorra, i escric en el vent]. Petrarca és el model llunyà, en la cançó i en el sonet, en l’amor planyívol, l’amor que mou a compassió, i també en el penediment, fins i tot penitencial. Però La paraula en el vent no és una sinó moltes històries d’amor, com declara el poema-guia inicial, Veu de recança, en què la veu de l’enamorat narrat (narrador narrat) recorda els amors llunyans, infeliços, sempre en ruptura. Més que descriure l’amor, Carner ens parla de L’endemà de l’amor, d’Acabaments, de Desolació, on sempre s’imposa el després dolorós de l’amor, esquinçat, desolat. L’amor és inconstant, és volàtil com l’esparsa volandera, com la paraula, perquè “la lletra mor abans no té sentit” (Els somnis).
El penúltim poema, el magnífic La immortal, és un retorn a l’esperança i a la fe en l’amor, del qual ara se’n coneix l’essència: és mudable i es renova cíclicament, com la il·lusió (immortal) en els cors dels homes. El darrer, en canvi, Mitja nit, en correspondència amb el poema-guia inicial, actua de poema-epíleg, i és un exeunt personae, la sortida de l’escena del llibre de les dones que han anat apareixent i protagonitzant les històries planyívoles. Escrit en versos llargs, alexandrins cesurats, a la primera estrofa anuncia l’adéu amb una certa pompa: “Ara se’n són anades la casolana tendra | i aquella que és petita i d’un cabell or cendra…”
Un cop han sortit de l’escenari, la paraula s’apaivaga, el cant cessa, i el parlant, el jo poètic, tanca el poema i el llibre: “Ara hem quedat els homes i podem ésser amics”.
Per si en voleu més, aquí, treball Enric Mallorquí Ruscalleda
Vora la mar és nada
Vora la mar és nada l'estimada,
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.
Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d'un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.
Amor, ensenya'm una veu novella
de pro virtut: no pas la cantarella
de l'aigua al vent o damnejant esculls:
que la bon recer de l'oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.
(segons revisió 1957)
Plany
Si ella fos només una mentida bella,
si ella fos només un somni del matí,
al capdavall del cel potser, com una estrella,
o com un averany al fons de tot de mi,
llavores, foscament, viuria sols per ella,
tancat mon finestral amb l'heura del destí;
i sempre dins ma nit seria meravella
i ja cap veu del món no la podria occir.
Si ella fos només la boira de ribera,
les gotes de ruixim que saben els esculls;
si ella fos només l'esparsa volandera,
seria veritat i joia de mos ulls.
Però com ella riu i canta i fa sa via,
ve-te'l aquí l'engany i la malenconia.
(segons edició 1914)
L'absència
Quan tornaràs a dins la casa morta,
morta d’ençà del primer doll d’estiu?
De mica en mica n’obriràs la porta,
un xic represa de son aire esquiu.
I tota cosa serà lassa o torta
i ja oblidant el teu passar joliu;
i ta alegria que tot dany conhorta
dins el casal no trobarà caliu.
Ai que l’absència tota fe s’emporta!
La porta closa, el finestró junyit,
l’ànima apaguen i el mateix sentit.
¿Quan tornaràs a dins la casa morta,
la casa morta de mon esperit,
on tes mateixes mans van fer la nit?
(segons edició 1914)
Mitjanit
Ara se’n són anades la casolana tendra
i aquella que és petita i d’un cabell or cendra,
i aquella que és tan alta i de caients antics,
que ja les ha cridades el Son amb dotze pics.
Llavors, quan la darrera ha passat ja la porta,
la fina llum del pàmpol es torna un xic somorta;
i arriba un gran silenci que no saben d'on surt:
talment és una angoixa de malaltia o furt.
I dins la bella torta suau de la fumera
alcem els ulls en calma, com déus d'una quimera;
els uns mirem els altres, honrats, fiadament,
i allò que un front cogita fins sembla que se sent.
I és quan l'ànima nostra sent ls més bells reposos,
i la paraula és dita com si es digués a ulls closos;
i es veu a les parpelles, encara, sens traüt,
la llàgrima divina de nostra joventut.
Ara se’n són anades la casolana tendra
i aquella que és petita i d’un cabell or cendra,
i aquella que és tan alta i de caients antics;
ara hem quedat els homes i podem ésser amics.
(segons edició 1914)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada