Tomàs Garcés, condol per Joan Salvat-Papasseit (1924)

El dia 7 Catalunya va perdre amb Joan Salvat-Papasseit un dels seus cors més generosos. En Salvat mor als 30 anys i havia patit molt. Els seus llibres de versos i la seva mateixa vida són, però, no un gemec malaltís, ans un esforç per la joia. Joan Salvat-Papasseit ha lluitat i ha cantat. Era un franciscà. El seu cor cristià bategava amb delit. En una antologia de la poesia religiosa catalana, més d’un poema de Salvat-Papasseit brillaria amb claror ben pura. No cal sinó recordar aquella evocació greu del Nadal: Jesús plorós davant les nostres misèries. Les tendències literàries d’avantguarda havien tingut en Joan Salvat-Papasseit llur més ingenu conreador. Però dels “Poemes en ones hertzianes” a “La rosa als llavis” havien passat alguns anys, i Joan Salvat-Papasseit havia fet molt de camí. També era lluny aquella generosa adolescència que inspirava una anarquia idealíssima. Salvat-Papasseit és el poeta de “Les conspiracions”. Els somnis polítics de Catalunya han trobat en Salvat-Papasseit una veu apassionada i pura que els cantava. “Res no és mesquí”. Heus ací un dels mots més preciosos del nostre malaguanyat amic. Res no és mesquí. Malalt com sabia el seu cos, estimava el món i els homes. Era un cristià, beneïa Déu i les seves creacions. La noblesa, l’entusiasme, l’esguard amorós de Joan Salvat-Papasseit eren el fons inestroncable de la seva poesia. Era un lluitador. Els que hem estat els seus amics estimarem sempre el seu record. La seva vida fa plorar de tendresa. Nat en el racó més pobre d’un suburbi, infant trist sense jocs i sense escola, soldat precoç de la lluita per la vida, treballador d’oficis aspres, guaita del moll en nits fredes, sent néixer dintre seu, als vint-i-cinc anys, l’espurna divina de la poesia. Aquell orgull d’escriure en català, que és la joia més dolça de Josep Carner, quina felicitat no havia d’ésser per a Joan Salvat-Papasseit! L’escalf dels seus propis versos l’amanyagava més que una llar tèbia a un caminant miserable. Reposa en Déu, Joan Salvat! No han mort la teva ànima ni els teus poemes. El port deu enyorar-te (...)

Tomàs Garcés, 1924

Tomàs Garcés (Barcelona 1901-1993) publicava aquest condol a La Publicidad (22-VIII-1924) quinze dies després del traspàs del poeta, en una lectura que remarcava el seu vessant d’idealisme cristià molt més que no pas el llibertari. Sigui com sigui, gairebé cent anys després podem constatar que, efectivament, els poemes de Salvat-Papasseit no han mort.