Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Per què fa vent?
per Miquel Bernis, metereòleg,
publicat al suplement "rar" de l'Ara, el diumenge 29 de novembre de 2015
Bàsicament, el vent és una mesura per equilibrar les diferències de temperatura que es generen a la Terra. El sol no escalfa mai igual les diferents regions del planeta i, per compensar aquesta situació, l’aire es mou de les zones d’altes pressions cap a les zones de baixes pressions. (…) Del vent en mesurem la velocitat i la direcció, quan es diu que bufa vent de nord, es vol dir que l’aire prové d’aquesta direcció.
Quins vents faci i de quin tipus siguin depèn de l’orografia i de la forma del territori, però també del context general. Per exemple, el fet que nosaltres visquem en una zona a mig camí entre l’equador i el pol Nord, fa que la circulació de vents sigui habitualment d’oest a est.
A continuació, descriurem breument els vents que conformen la nostra rosa dels vents. Comencem amb la tramuntana (N), un vent sec que ens acostuma a portar masses d’aire més fredes. La distribució d’est a oest dels Pirineus fa que el vent que ve de nord trobi una forta muralla per entrar a casa nostra. Tot l’aire que queda retingut a la serralada no troba la porta per entrar fins que no arriba a l’Empordà, i per això la tramuntana és un dels vents més populars a Catalunya, i un clàssic d’aquesta regió. Pel que fa al mestral (NO), l’orografia també suposa un factor clau per fer d’aquest vent el més popular a les Terres de l’Ebre, on se l’anomena cerç o serè. El camí del riu des de Cantàbria fins a Catalunya esdevé un passadís que molt sovint l’aire utilitza. El mestral és un vent sec que en moltes ocasions bufa al mateix temps que la tramuntana. El gregal (NE) és un vent menys freqüent: a l’hivern quan ve de lluny ens pot portar el fred siberià. El fet que pugui ser humit i provingui del nord a la vegada fa que hagi sigut el responsable d’algunes grans nevades.
Qui més qui menys quan sent llevant (E) pensa en pluja i en onades de tres metres. Aquest és el nostre vent marítim per excel·lència i el responsable habitual de les més abundants plogudes generals. Pel que fa al xaloc (SE), és el germà del llevant, un vent també molt humit i que quan bufa amb ganes acostuma a provocar pluges abundants i situacions marítimes complicades. La fama del llevant sovint fa que les seves grans aparicions acabin anomenant-se igualment llevantades.
El migjorn (S) és probablement el menys popular i poc habitual dels nostres vents. A la Vall d’Aran i a Llívia se l’anomena el vent d’Espanya, allà és un vent famós per ser calent i sec, una propietat que agafa travessant els Pirineus. Al garbí (SO) se l’anomena llebeig. És un vent calent que acostuma a deixar-se sentir a la costa, especialment al sud de la Costa Brava. En força casos és el pas previ a l’arribada d’un front actiu. Sol anomenar-se així la marinada: el vent de cicle diari que acostuma a bufar a les tardes a la costa.
I finalment hi ha el ponent (O): per arribar a casa nostra aquest vent ha de travessar la Península, fet que provoca que sigui sec i que pugui arribar a ser molt calent a prop del mar. És el responsable, per exemple, del rècord històric de calor al centre de Barcelona, instaurat en 39,3º C el 28 d’agost del 2010.
Bàsicament, el vent és una mesura per equilibrar les diferències de temperatura que es generen a la Terra. El sol no escalfa mai igual les diferents regions del planeta i, per compensar aquesta situació, l’aire es mou de les zones d’altes pressions cap a les zones de baixes pressions. (…) Del vent en mesurem la velocitat i la direcció, quan es diu que bufa vent de nord, es vol dir que l’aire prové d’aquesta direcció.
Quins vents faci i de quin tipus siguin depèn de l’orografia i de la forma del territori, però també del context general. Per exemple, el fet que nosaltres visquem en una zona a mig camí entre l’equador i el pol Nord, fa que la circulació de vents sigui habitualment d’oest a est.
A continuació, descriurem breument els vents que conformen la nostra rosa dels vents. Comencem amb la tramuntana (N), un vent sec que ens acostuma a portar masses d’aire més fredes. La distribució d’est a oest dels Pirineus fa que el vent que ve de nord trobi una forta muralla per entrar a casa nostra. Tot l’aire que queda retingut a la serralada no troba la porta per entrar fins que no arriba a l’Empordà, i per això la tramuntana és un dels vents més populars a Catalunya, i un clàssic d’aquesta regió. Pel que fa al mestral (NO), l’orografia també suposa un factor clau per fer d’aquest vent el més popular a les Terres de l’Ebre, on se l’anomena cerç o serè. El camí del riu des de Cantàbria fins a Catalunya esdevé un passadís que molt sovint l’aire utilitza. El mestral és un vent sec que en moltes ocasions bufa al mateix temps que la tramuntana. El gregal (NE) és un vent menys freqüent: a l’hivern quan ve de lluny ens pot portar el fred siberià. El fet que pugui ser humit i provingui del nord a la vegada fa que hagi sigut el responsable d’algunes grans nevades.
Qui més qui menys quan sent llevant (E) pensa en pluja i en onades de tres metres. Aquest és el nostre vent marítim per excel·lència i el responsable habitual de les més abundants plogudes generals. Pel que fa al xaloc (SE), és el germà del llevant, un vent també molt humit i que quan bufa amb ganes acostuma a provocar pluges abundants i situacions marítimes complicades. La fama del llevant sovint fa que les seves grans aparicions acabin anomenant-se igualment llevantades.
El migjorn (S) és probablement el menys popular i poc habitual dels nostres vents. A la Vall d’Aran i a Llívia se l’anomena el vent d’Espanya, allà és un vent famós per ser calent i sec, una propietat que agafa travessant els Pirineus. Al garbí (SO) se l’anomena llebeig. És un vent calent que acostuma a deixar-se sentir a la costa, especialment al sud de la Costa Brava. En força casos és el pas previ a l’arribada d’un front actiu. Sol anomenar-se així la marinada: el vent de cicle diari que acostuma a bufar a les tardes a la costa.
I finalment hi ha el ponent (O): per arribar a casa nostra aquest vent ha de travessar la Península, fet que provoca que sigui sec i que pugui arribar a ser molt calent a prop del mar. És el responsable, per exemple, del rècord històric de calor al centre de Barcelona, instaurat en 39,3º C el 28 d’agost del 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada