Tirant lo Blanc. Capítols CXVIII i CXIX. Tirant enamorat de Carmesina.

Capítol CXVIII

Com Tirant fou ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l’Emperador

Dient l’Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d’altra part contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, i tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s'hagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta. L’emperador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora d’aquella cambra. E lo Capità pres del braç a l’Emperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a l’entorn hestoriada (*) de les següents amors: de Floris i de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d’Eneas e de Dido, de Tristanye d'Isolda, e de la reina Ginebra e de Lançalot, e de molts altres, que totes llurs amors de molt sobtil e artificial pintura eren divisades. E Tirant dix a Ricard:
   —No creguera jamés que en aquesta terra hagués tantes coses admirables com veig.
   E ho deia més per la gran bellea de la Infanta. Emperò aquell no ho entès.
   Tirant pres llicència de tots e anà-se'n a posada, entrà-se'n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vengueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell estava ferit d'aquella passió que a molts engana. Diafebus que veu que Tirant no eixia, entrà en la cambra e dix-li
   —Capità senyor, prec-vos per amor mia, que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remei ho faré ab molt bona voluntat.
   —Cosí meu –dix Tirant–, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo; e jo no tinc altre mal sinó de l’aire de la mar qui m’ha tot comprès.
   —Oh, capità!, ¿e de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns hagueu tenguts, jo en só estat arxiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m’ho, jo us clam mercè, e no em vullau amagar res que de vós sia.
   —No vullau turmentar més la mia persona –dix Tirant–, que jamés sentí tan greu mal com lo que ara sent, que em farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m’és contrària, car la fi de totes aquestes coses és dolor, per aquella amor que és amarga.

   E girà's de l’altra part de vergonya, que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca, sinó que dix:
   —Jo ame.
   Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil·laren vives llàgremes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, veent lo vergonyós comport que Tirant feia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los de son llinatge, e encara aquells ab qui tenia amistat, com venia cas que parlaven d’amors. Ell los deia: «Bé sou folls tots aquells qui amau. ¿No teniu vergonya de llevar-vos la llibertat e de posar-la en mans de vostre enemic, qui us lleixa abans perir que haver-vos mercè?». Emperò jo veig que ell és vengut a caure en lo llaç en lo qual humana força no basta a resistir.
   E pensant Diafebus en los remeis que a tal mal se requerien, ab gest piadós e afable féu principi a un tal parlar.

118 Versió Màrius Serra, Ed. Proa, Barcelona 2020:

Tirant va parar orella a les paraules de l'emperador, però els seus ulls van ser atrets per la gran bellesa de Carmesina. Com que les finestres havien estat molt de temps tancades, feia tanta calor que la infanta jeia espitregada, i l'àvida mirada de Tirant va topar amb dues pomes cristal·lines que li van entrar pels ulls com qui entra en un paradís i ja mai més no és capaç de trobar la porta per sortir-ne, tothora en poder d'una persona lliure, fins que la mort els separa. Val a dir que els ulls de Ti- rant mai abans no havien tastat un aliment comparable, per més coses agradables que havien albirat. L'emperador va agafar la seva filla per la mà i la va fer sortir de la cambra. El capità, per la seva banda, va oferir el braç a l'emperadriu i van entrar de bracet a una altra cambra molt ben parada, que estava tota decorada amb pintures de grans històries d'amor: Floris i Blancafort, Tisbe i Píram, Enees i Dido, Tristany i Isolda, la reina Ginebra i Lancelot, i molts d'altres, tots els amants representats amb pintures molt artístiques. 

   —Mai no m'hauria imaginat que en aquesta terra hi hagués tantes coses admirables —va dir Tirant a Ricard. Ho deia per la gran bellesa de Carmesina, però Ricard no ho va entendre.

(...)


   Serà al següent capítol, CXIX, Raons de conhort que fa Diafebus a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç d'amor, on Diafebus mira de convèncer Tirant per tal que se sobreposi a les "adversitats d'amor". Es tracta d'un dels capítols més llargs de l'obra. Tirant no menja. I a palau, Diafebus presenta documents que testimonien els fets d'armes de Tirant, bé a Anglaterra, bé a Rodes. I en un a part, fins i tot fa creure a Carmesina que tot el viatge fins allà ha estat fet per ella! L'endemà, i encara al mateix capítol, Tirant comentarà a l'Emperador que tot el seu mal és "de mar" (d'amar). Carmesina, és clar, entendrà perfectament el doble sentit… 

119, inici. Versió Màrius Serra.

   —Estimar és ben natural en la condició humana —va començar a dir-li—. Aristòtil diu que cada cosa vol allò que se li assembla, i encara que ara us sembli estrany estar subjugat pel jou de l'amor, ningú no és capaç de resistir-s'hi, em podeu creure. Per això, senyor capità, com més savi és l'home, més ha de saber entomar les penes que li bullen per dins sense que se li notin per fora. Aquí és on es demostra el valor d'un home, quan sap aguantar les adversitats de l'amor sense perdre el bon humor. Animeu-vos, doncs, deixeu-vos de cabòries i permeteu que l'alegria torni al vostre cor, que així podrem trobar vostre dolor. 

   Les paraules de Diafebus van consolar Tirant. Es va aixecar avergonyit i se'n van anar a dinar. L'emperador els havia fet arribar unes viandes delicioses...

                    Més endavant, el cèlebre mal de mar:

   —Digueu-me, capità —va demanar l’emperador—: quin mal teníeu ahir?
   —Mal de mar, majestat —va respondre Tirant—. Heu de saber que els vents d’aquesta terra són més suaus que els de ponent.
   Carmesina hi va voler ficar cullerada.
   —Senyor, la mar no fa mal als estrangers si són com cal, ans els dona salut i llarga vida —va dir mirant Tirant als ulls amb intenció mentre feia mitja rialla perquè s’adonés que n’estava al cas.

A continuació vindrà el capítol CXX, Lamentació d'amor que fa Tirant, un breu monòleg d'utiitat provada a tots ells que estimen i dubten de ser estimats.


-La il·lustració inicial és d'Elvira Elias per a l'adaptació del Tirant lo Blanc per infants que féu Joan Sales el 1954 per encàrrec de l'editorial Ariel.

(*) Relació de les més cèlebres parelles d’enamorats de la literatura antiga i medieval, que es caracteritzen per les dificultats i les infelicitats amatòries, o per les funestes conseqüències dels seus amors. Els joves Floris i Blancaflor estan predisposats a enamorar-se des del dia del seu naixement, però es veuran obligats a separar-se i a experimentar peripècies diverses per la condició social oposada de les seves famílies. Tisbe i Píram són dos joves amants, protagonistes d’un relat de les Metamorfosis d’Ovidi, l’amor dels quals acaba tràgicament per les malvolences de les famílies respectives. Dido és la reina de Cartago, que se suïcida per Enees, indiferent a la seva passió, tal com llegim en l’Eneida de Virgili. Tristany i Isolda (esposa del rei Marc de Cornualla, oncle de Tristany) es veuen condemnats a una passió desastrada, d’amor i mort, per haver pres per equivocació un beuratge màgic. Lancelot del Llac és el més singular cavaller artúric, el qual s’enamora de Ginebra, l’esposa del rei Artús: el seu adulteri serà interpretat com la causa de destrucció de tot el món artúric.