Shakespeare (1564-1616), a més a més de poeta i actor, és considerat un dels més grans dramaturgs de la literatura universal. És el suposat autor de 37 obres dramàtiques —16 comèdies, 11 tragèdies, i 10 drames històrics— així com 4 romanços, 154 sonets, 2 poemes mitològics, un llibre de versos i una elegia funerària. I encara, en col·laboració amb John Fletcher, va escriure dos drames més i se n'hi atribueixen d'altres tres que s'han perdut!
«Després de la Bíblia, la seva obra ha estat la més traduïda a gairebé totes les llengües amb gramàtica pròpia. Potser la grandesa de Shakespeare sigui la d'haver-se sabut referir a una àmplia gamma de conflictes d'abast universal des d'una perspectiva totalment humana i allunyada de l'abstracció i l’erudició. La força dramàtica de les obres de Shakespeare aconsegueix implicar a l'espectador (o al lector) com gairebé cap altra. El vívid pathos dels seus personatges, l'agilitat del seu llenguatge i l'enginy de les seves composicions traspassen qualsevol restricció espai temporal per a convertir-se en els prototips de totes les passions humanes».
La tragèdia de la gelosia
El tema del racisme i la xenofòbia està també present en la figura d'Otel·lo que, malgrat el seu gran heroïsme, mai és admès plenament en la societat blanca veneciana. El matrimoni entre Otel·lo i Desdèmona és considerat tant per Brabàntio com per Iago contra natura i monstruós. El motiu de la raça s'alça sempre com una barrera per a Otel·lo en la seva vida privada i en la seva vida pública. La foscor de la pell es reflecteix constantment en recursos dramàtics basats en la dualitat blancor-negror, claror-foscor, dia-nit.
Argument
Iago odia secretament Otel·lo, general de l'exèrcit venecià, per haver nomenat lloctinent a Càssio en comptes d'ell. Otel·lo s'ha casat secretament amb Desdèmona, filla del senador Brabàntio i Iago pensa utilitzar aquest matrimoni per a venjar-se de Otel·lo i de Càssio. El Dux de Venècia envia les tropes d'Otel·lo cap a Xipre en campanya de pacificació i tant Desdèmona com Emília, esposa de Iago, acompanyen els seus esposos. A Xipre, Iago aconsegueix emborratxar Càssio i fer que es baralli amb Roderigo, antic pretendent de Desdèmona. Com a conseqüència de la renyina, Càssio és arrestat i desproveït del seu càrrec. Iago insta Càssio perquè visiti Desdèmona demanant-li que intercedeixi per ell davant el seu marit. Llavors Iago convenç a Otel·lo que la seva esposa i Càssio tenen converses amoroses, sembrant immensos dubtes i exagerades gelosies en la ment del moro. Emília, esposa de Iago, aconsegueix un mocador de Desdèmona que Iago col·loca al'habitació de Càssio per a augmentar les sospites d'Otel·lo. El general pregunta a Desdèmona pel parador del mocador i ella li diu que l'ha perdut. Otel·lo mana a Iago que mati a Càssio i ell mateix s'enfronta durament a la seva esposa, que defensa fermament la seva innocència. Al mateix temps, Iago convenç Roderigo perquè mati Càssio però Roderigo no ho aconsegueix i Iago lleva la vida al propi Roderigo perquè no li impliqui en el complot. Otel·lo escanya Desdèmona al llit conjugal. Malgrat l'oposició del seu marit, Emília vol demostrar davant Otel·lo la innocència de Desdèmona, però Iago apunyala la seva dona perquè no el delati. Al cos de Roderigo es troben cartes en les quals s'explica tota la veritat. Otel·lo, desesperat en el seu amor i penedit es lleva la vida a sí mateix, a la vista de Càssio, i mor en el mateix llit on jeu el cos sense vida de la seva innocent esposa.
Presentació
El personatge d'Otel·lo és manllevat per Shakespeare a una font italiana; el fet és normal ja que Shakespeare, com tants anglesos del seu temps, se sentí atret pel món renaixentista de la península apenina, on les passions humanes i, sobretot, la llibertat de disposar del propi destí formulaven una nova manera de viure que desafiava la resignació de l'Edat Mitjana. La literatura italiana desenvolupava els nous conceptes en una sèrie de narracions admirables, que tingué en Bocaccio un representant insigne, a cavall de dues èpoques. Shakespeare va donar a les figures d'aquestes narracions, sovint fugaces, la corporeïtat de l'escenari i el volum del diàleg precís que s'encreua com un joc d'esgrima entre dos contendents.
Dux de Venècia
Brabàntio (Senador i pare de Desdèmona)
Gratiano (germà de Brabàntio)
Otel·lo (un moro noble al servei de la República de Venècia)
Càssio (Lloctinent d'Otel·lo)
Iago (Ensenya d'Otel·lo)
Roderigo (cavaller venecià)
Montano (predecessor d'Otel·lo en el govern de Xipre)
Pallasso (criat d'Otel·lo)
Desdèmona (filla de Brabàntio i muller d'Otel·lo)
Emília (muller de Iago)
Bianca (amant de Càssio)
Ludovico (parent de Brabàntio)
A més a més, a l'obra hi apareixen d'altres personatges: un mariner, missatgers, un herald, oficials, cavallers, músics i servidors.
Venècia, un altre carrer.
Entren OTEL·LO, IAGO i CRIATS amb torxes.
IAGO
Encara que a la guerra he matat homes,
per a mi és com un cas de consciència
La Cambra del Consell.
El DUX i els SENADORS asseguts a una taula. Al fons OFICIALS de servei.
SENADOR I
DUX
UN MARINER
MARINER
Des del cap, ¿què s’albira mar endintre?
CAVALLER I
No res, de tant que pugen les onades!
Entre l’aigua i el cel, ni un bri de vela.
MONTANO
El vent a terra s’ha deixat sentir,
diria jo: mai ràfegues més dures
en els merlets no han fet tal sotragada.
Si en el mar ha aixecat tant batibull,
¿quin costellam de roure, als cimals d’aigua,
ha pogut mantenir l’entalladura?
Després d’això, ¿què sentirem a dir?
CAVALLER II
La desbandada de la flota turca.
Si t’estàs a la platja escumejant,
sembla que el tràngol fuetegi els núvols;
i l’onada, espolsant la monstruosa
i alta crinera al vent, diràs que llença
les aigües sobre l’Ossa flamejant
i als satèl·lits del pol impertorbable.
Jo mai no he vist tal mena d’avalot
damunt l’ona irritada.
MONTANO
Si la flota
dels turcs no ha arreplegat una badia
com a refugi, se n’ha anat a fons;
resistir amb aquest mar és impossible.
Entra un tercer CAVALLER.
CAVALLER III
Noves, fills meus! La guerra s’ha acabat!
Aquesta tempesta desesperada
ha dat tal cop als turcs, que llurs projectes
s’han fos. Una galera de Venècia
ha vist de prop l’esgarrifós naufragi
i els neguits d’una gran part de la flota.
L'escena comença amb Otel·lo i Iago, que es troben parlant. Iago incita Otel·lo argumentant que no és cap delicte que una dona estigui nua amb un home... si no passa res. Malgrat haver acusat Desdèmona d'infidel, Otel·lo encara intentava no condemnar-la. Continua parlant amb Iago sobre la importància de trobar el mocador, però Iago va fent que Otel·lo cregui les seves insinuacions. Poc després, en una situació tramada per Iago, Càssio entra a escena mentre Otel·lo està amagat, i parla amb Iago sobre Blanca, però Otel·lo, pertorbat com està, creu que Càssio parla de Desdèmona! Al capdavall arriba Blanca i dona el mocador a Càssio, dient que no vol tenir res a veure amb això. Otel·lo resol que matarà ell mateix Desdèmona, i li ordena a Iago que assassini Càssio. Ludovico, un noble venecià, cosí de Desdèmona, ha arribat fa poc a Xipre; Otel·lo i Desdèmona el reben. Quan Desdèmona esmenta Càssio, Otel·lo s'enfada i la bufeteja davant de tots; ella es retira molt commocionada...
IAGO
L'honor és una essència
ACTE IV - ESCENA II
OTEL·LO
Així, tu no has vist res?
EMÍLIA
Ni ho he sentit, ni mai ho he sospitat.
OTEL·LO
Però els has vist plegats, a ella i Càssio.
EMÍLIA
I no hi he vist cap mal, i he sentit cada síl·laba que ha passat de l'un a l'altre.
OTEL·LO
I no xiuxiuejaven?
EMÍLIA
Mai, senyor.
OTEL·LO
Ni et feien retirar?
EMÍLIA
No, ni un sol cop.
Otel·lo és una tragèdia. Probablement, Shakespeare la va escriure després de Hamlet (1601), però abans de Macbeth i El rei Lear (1605).
Otel·lo és la tragèdia de la gelosia. La gelosia no només és el principal tema de l'obra sinó que es repeteix com a motiu recurrent, entrellaçant tots els personatges. Otel·lo té gelosia de Càssio a causa de Desdèmona. Iago té gelosia de Cassio, tant a nivell professional com amorós i gelosia d'Otel·lo perquè sospita que ha tingut relacions amb Emília. Roderigo té gelosia de Otel·lo i de Càssio, i Bianca també sent gelosia a causa del seu amor per Càssio. A la banda contrària hi a tots aquells que no senten gelosia però que la provoquen inconscientment: Desdèmona, Càssio i Emília.
Otel·lo és la tragèdia de la gelosia. La gelosia no només és el principal tema de l'obra sinó que es repeteix com a motiu recurrent, entrellaçant tots els personatges. Otel·lo té gelosia de Càssio a causa de Desdèmona. Iago té gelosia de Cassio, tant a nivell professional com amorós i gelosia d'Otel·lo perquè sospita que ha tingut relacions amb Emília. Roderigo té gelosia de Otel·lo i de Càssio, i Bianca també sent gelosia a causa del seu amor per Càssio. A la banda contrària hi a tots aquells que no senten gelosia però que la provoquen inconscientment: Desdèmona, Càssio i Emília.
El tema del racisme i la xenofòbia està també present en la figura d'Otel·lo que, malgrat el seu gran heroïsme, mai és admès plenament en la societat blanca veneciana. El matrimoni entre Otel·lo i Desdèmona és considerat tant per Brabàntio com per Iago contra natura i monstruós. El motiu de la raça s'alça sempre com una barrera per a Otel·lo en la seva vida privada i en la seva vida pública. La foscor de la pell es reflecteix constantment en recursos dramàtics basats en la dualitat blancor-negror, claror-foscor, dia-nit.
Argument
Iago odia secretament Otel·lo, general de l'exèrcit venecià, per haver nomenat lloctinent a Càssio en comptes d'ell. Otel·lo s'ha casat secretament amb Desdèmona, filla del senador Brabàntio i Iago pensa utilitzar aquest matrimoni per a venjar-se de Otel·lo i de Càssio. El Dux de Venècia envia les tropes d'Otel·lo cap a Xipre en campanya de pacificació i tant Desdèmona com Emília, esposa de Iago, acompanyen els seus esposos. A Xipre, Iago aconsegueix emborratxar Càssio i fer que es baralli amb Roderigo, antic pretendent de Desdèmona. Com a conseqüència de la renyina, Càssio és arrestat i desproveït del seu càrrec. Iago insta Càssio perquè visiti Desdèmona demanant-li que intercedeixi per ell davant el seu marit. Llavors Iago convenç a Otel·lo que la seva esposa i Càssio tenen converses amoroses, sembrant immensos dubtes i exagerades gelosies en la ment del moro. Emília, esposa de Iago, aconsegueix un mocador de Desdèmona que Iago col·loca al'habitació de Càssio per a augmentar les sospites d'Otel·lo. El general pregunta a Desdèmona pel parador del mocador i ella li diu que l'ha perdut. Otel·lo mana a Iago que mati a Càssio i ell mateix s'enfronta durament a la seva esposa, que defensa fermament la seva innocència. Al mateix temps, Iago convenç Roderigo perquè mati Càssio però Roderigo no ho aconsegueix i Iago lleva la vida al propi Roderigo perquè no li impliqui en el complot. Otel·lo escanya Desdèmona al llit conjugal. Malgrat l'oposició del seu marit, Emília vol demostrar davant Otel·lo la innocència de Desdèmona, però Iago apunyala la seva dona perquè no el delati. Al cos de Roderigo es troben cartes en les quals s'explica tota la veritat. Otel·lo, desesperat en el seu amor i penedit es lleva la vida a sí mateix, a la vista de Càssio, i mor en el mateix llit on jeu el cos sense vida de la seva innocent esposa.
Presentació
El personatge d'Otel·lo és manllevat per Shakespeare a una font italiana; el fet és normal ja que Shakespeare, com tants anglesos del seu temps, se sentí atret pel món renaixentista de la península apenina, on les passions humanes i, sobretot, la llibertat de disposar del propi destí formulaven una nova manera de viure que desafiava la resignació de l'Edat Mitjana. La literatura italiana desenvolupava els nous conceptes en una sèrie de narracions admirables, que tingué en Bocaccio un representant insigne, a cavall de dues èpoques. Shakespeare va donar a les figures d'aquestes narracions, sovint fugaces, la corporeïtat de l'escenari i el volum del diàleg precís que s'encreua com un joc d'esgrima entre dos contendents.
Otel·lo està inspirada en la novel·la dels Hecatòmits (Gli Ecatommiti), una col·lecció de cent relats publicada al 1565 per l'italià Giovan Battista Giraldi —autoanomenat Cintio o Cinzio. Però ¿existí realment Otel·lo? ¿O algú que d'alguna manera hagués protagonitzat una aventura semblant a la seva? A Venècia us adreçaran encara a la casa on, segons la tradició, va viure aquell moro infeliç i guerrer; però val a dir que us hi adreçaran sense gaire convicció, com si la ficció literària hagués acabat per forjar un miratge col·lectiu. Hom ha volgut identificar Otel·lo amb un patrici venecià, Cristoforo Moro, que tingué càrrecs de responsabilitat a Xipre a començaments del segle XVI; o amb Francesco de Sessa, un prohom documentat a mitjans del mateix segle que era oriünd de la Itàlia del sud, i per tant, cal suposar, prou renegrit perquè els venecians, que ell servia, el tinguessin per moro.
Allò, però, que interessa Shakespeare és una suma de factors que, juxtaposats, donen densitat al seu drama:
Estructura
L'obra consta de cinc actes dividits en escenes:
El 1r acte (3 escenes):
1a escena: un carrer de Venècia
2a escena: un altre carrer de Venècia
3a escena: consell venecià
2a escena: un altre carrer de Venècia
3a escena: consell venecià
El 2n acte (2 escenes):
1a escena: un port de Xipre
2a escena: un carrer de Xipre
2a escena: un carrer de Xipre
El 3r acte (4 escenes):
1a escena: sala d'un castell de Xipre
2a escena: sala del castell amb personatges diferents als anteriors
3a escena: jardí del castell
4a escena: esplanada davant del castell
2a escena: sala del castell amb personatges diferents als anteriors
3a escena: jardí del castell
4a escena: esplanada davant del castell
El 4t acte (3 escenes):
1a escena: plaça de davant del castell
2a escena: sala del castell
3a escena: sala del castell amb altres personatges
2a escena: sala del castell
3a escena: sala del castell amb altres personatges
El 5è acte (2 escenes):
1a escena: carrer de Xipre
2a escena: cambra del castell (habitació d'Otel·lo i Desdèmona)
2a escena: cambra del castell (habitació d'Otel·lo i Desdèmona)
Cartell de la versió cinematogràfica d'Otel·lo que va fer Orson Welles com a director i protagonista, l'any 1952. Otel·lo havia estat rodada entre Europa i Marroc (Essaouira).
William Shakespeare
O T E L · L O
La tragèdia d'Otel·lo, el moro de Venècia
Traducció de Josep Maria de Sagarra
Transcripció de Kawtar Azraf, Carla Balboa, Iman Belkaied, Iria Méndez,
Personatges
Dux de Venècia
Brabàntio (Senador i pare de Desdèmona)
Gratiano (germà de Brabàntio)
Otel·lo (un moro noble al servei de la República de Venècia)
Càssio (Lloctinent d'Otel·lo)
Iago (Ensenya d'Otel·lo)
Roderigo (cavaller venecià)
Montano (predecessor d'Otel·lo en el govern de Xipre)
Pallasso (criat d'Otel·lo)
Desdèmona (filla de Brabàntio i muller d'Otel·lo)
Emília (muller de Iago)
Bianca (amant de Càssio)
Ludovico (parent de Brabàntio)
A més a més, a l'obra hi apareixen d'altres personatges: un mariner, missatgers, un herald, oficials, cavallers, músics i servidors.
ACTE PRIMER
ESCENA I
Venècia, un carrer
Entren RODERIGO i IAGO
RODERIGO
Prou, no me'n parlis més! Em contraria que tu, Iago, que has pres la meva bossa com si fos teva, hagis sabut això.
IAGO
Però ¿és que no voldríeu escoltar-me?
Si mai he somniat en semblants coses, avorriu-me.
RODERIGO
M'has dit que l'odiaves.
IAGO
Si no és cert, menyspreeu-me. Tres notables
de la ciutat han 'nat a demanar-li,
barret en mà, que em fes són Lloctinent;
perquè, a fe d'home, em sé conèixer els mèrits,
i sé que no em pertoca un grau més baix.
Mes ell, amant d'orgull i idees pròpies,
se'ls evadeix en un bufat llenguatge,
ple de mots bel·licosos, i contesta
refusant els que em fan de mitjancers:
«El meu oficial, ja el tinc triat.»
¿I què és l'oficial? Doncs, a fe meva,
tot allò que se'n diu un matemàtic.
És un tal Miquel Càssio, un florentí,
un minyó condemnat per les faldilles
d'una dona vistosa, que ni un cop
ha arrenglerat un esquadró en batalla
i, de tàctica, en sap com les solteres!
Que sols coneix el suc de quatre llibres
com pot conèixer un magistrat xerraire!
Res, un pedant que no té gens de pràctica
ni tot allò que cal per fer la guerra!
Però tant és! Per ell les preferències.
I jo, que m'he lluït al davant seu
a Xipre i Rodes i altres territoris
pagans i cristians, em quedo a l'ombra,
i arraconat per aquest sucatintes
que sap sumar i restar! Quan l'hora arriba,
ell és el Lloctinent, i jo l'Ensenya
(títol que empari Déu) de Sa Excel·lència
el Moro.
RODERIGO
Primer fora el seu botxí.
IAGO
Senyor, estigueu tranquil! Si jo el serveixo,
és per tirar endavant els meus projectes.
No tothom pot ser l'amo, i tots els amos
no poden ser amb fidelitat servits.
Remarqueu vós aquest ramat d'imbècils
humils i agenollats i esquenajups,
enganxifosos en llur servilisme,
que segueixen els amos com els ases,
solament perquè els llancin les garrofes;
i quan són vells els planten a la porta.
Garrotegeu-me aquests honrats minyons!
N'hi ha d'altres que, tot fent la gara-gara,
és de llur interès ue es preocupen,
i amb aquells ulls del gos es miren l'amo,
però s'engreixen a la seva esquena
i, quan ja porten els vestits folrats,
s'honoren a ells mateixos. Aquests joves
són els que tenen una mica d'ànima,
i us confesso que soc d'aquesta mena.
I tan cert com vos sou Roderigo:
si fos el Moro, no voldria un Iago;
servint-lo, jo em serveixo a mi mateix.
Ni amor ni deure, el cel n'és testimoni,
em fan obrar, que sota de llur capa
hi ha el meu propi interès. I si algun dia
el meu extern obrar em delata l'ànima,
no tardaré a posar-me el propi cor
sota el braç, perquè els corbs me'l becarregin.
Jo no soc el que soc.
RODERIGO
Bona fortuna,
a aquest morrogruixut, el carreteja!
IAGO
Crideu el pare! Desperteu-lo! I feu
que se li esguerri el joc; emmetzineu-li
la seva joia! Proclameu el nom
d'Otel·lo pels carrers! I que s'encenguin
tots els parents...
(...)
Des del moment en que comença l'obra coneixem la relació entre Roderigo i Iago, on Iago s'exclama que Otel·lo ha triat de lloctinent a Càssio en lloc d'ell, Iago, que en l'organigrama militar queda novament com a "Ensenya", això és, el banderer. En castellà li aplicaríem el nom d'origen àrab "Alferes" —al-fâris "cavaller, genet", derivat de fáras "cavall"— que modernament vindria a ser un sots-tinent i, doncs, per sota del tinent.
Iago, doncs, comença l'obra provant d'utilitzar a Roderigo per al seu profit, i el fa anar a despertar el pare de Desdèmona fins a fer-li descobrir quer la noia no és a casa. Cal tenir present que Roderigo ha estat un pretendent de la noia...
ACTE PRIMER
ESCENA II
Venècia, un altre carrer.
Entren OTEL·LO, IAGO i CRIATS amb torxes.
IAGO
Encara que a la guerra he matat homes,
per a mi és com un cas de consciència
el cometre una mort premeditada;
sóc incapaç del mal que pot servir-me;
Nou o deu cops he estat temptat de dur-li
el ganivet al baix de les costelles.
OTEL·LO
És millor així.
IAGO
Però baladrejava,
i parlava en uns termes tan indignes
en contra el vostre honor,
que, amb el tros de bondat que un pot tenir,
sóc incapaç del mal que pot servir-me;
Nou o deu cops he estat temptat de dur-li
el ganivet al baix de les costelles.
OTEL·LO
És millor així.
IAGO
Però baladrejava,
i parlava en uns termes tan indignes
en contra el vostre honor,
que, amb el tros de bondat que un pot tenir,
m’ha costat gran treball el suportar-lo.
Però, si us plau, senyor, ¿ us heu ben casat casat?
Podeu estar segur que aquest Magnífic
és molt volgut, i té una veu que pesa
doble que el Dux. Voldrà divorciar-vos.
I totes les travetes de la llei,
Però, si us plau, senyor, ¿ us heu ben casat casat?
Podeu estar segur que aquest Magnífic
és molt volgut, i té una veu que pesa
doble que el Dux. Voldrà divorciar-vos.
I totes les travetes de la llei,
amb el poder que té, li daran corda.
OTEL·LO
Deixem-lo que es bellugui al seu despit.
OTEL·LO
Deixem-lo que es bellugui al seu despit.
Els meus serveis davant la Senyoria
tindran un crit més fort que els seus gemecs.
Encara no es sap tot.
(...)
Iago, que ha deixat al final de l'escena anterior Roderigo a casa de Brabantio, pare de Desdèmona, ara acompanya Otel·lo per incitar-lo a barallar-se amb Brabantio que ja ha sortit a cercar-lo. Iago té la barra de començar proclamant que ell mai no ha matat amb premeditació. El públic anirà descobrint les seves intencions sempre perverses...
ACTE PRIMER
ESCENA III
La Cambra del Consell.
El DUX i els SENADORS asseguts a una taula. Al fons OFICIALS de servei.
DUX
Aquestes noves, per donar-los crèdit,
no lliguen gaire.
SENADOR I
Són contradictòries;
les meves lletres fan cent set galeres.
DUX
Les meves cent quaranta.
SENADOR II
SENADOR II
Doncs les meves
dues-centes. I, mal que no reposin
sobre una xifra exacta (ja sabeu
que aquests reports fundats en conjectures
admeten variants), totes confirmen
el fet que hi ha una flota de Turquia
camí de Xipre.
DUX
Sí, i n'hi ha ben bé prou
perquè puguem formar nostre criteri.
Ara no em fixo en contradiccions;
hi ha un fet, que és l'important, fora de dubte.
UN MARINER
Des de fora
Ei! Ei!
OFICIAL I
Un missatger de les galeres.
Entra el MARINER
Entra el MARINER
DUX
I bé, ¿què hi ha de nou?
MARINER
La flota turca
va a Rodes. I és això el que m'ha manat
que digués al Govern el senyor d'Àngelo
DUX
¿Què me'n dieu, del canvi?
SENADOR I
No pot ser!
No hi ha motiu, això és com un parany
per desviar l'atenció. És ben clara
la importància que Xipre té per Turc
i val molt més per ell Xipre que Rodes;
d?altra banda, és més fàcil de guanyar,
d?altra banda, és més fàcil de guanyar,
perquè no té ni el fort que la cenyeix
ni els mitjans de defensa que té l'altra.
Si ens fixem en això, no podem creure
Si ens fixem en això, no podem creure
que el Turc faci la falta de deixar
la conquesta d'allò que li és més útil,
negligint un atac ple d'esperances,
per arriscar un perill sense profit.
(...)
ACTE SEGON
ESCENA I
Un port de Xipre, una plaça prop del moll.
Entren MONTANO i dos CAVALLERS
Des del cap, ¿què s’albira mar endintre?
CAVALLER I
No res, de tant que pugen les onades!
Entre l’aigua i el cel, ni un bri de vela.
MONTANO
El vent a terra s’ha deixat sentir,
diria jo: mai ràfegues més dures
en els merlets no han fet tal sotragada.
Si en el mar ha aixecat tant batibull,
¿quin costellam de roure, als cimals d’aigua,
ha pogut mantenir l’entalladura?
Després d’això, ¿què sentirem a dir?
CAVALLER II
La desbandada de la flota turca.
Si t’estàs a la platja escumejant,
sembla que el tràngol fuetegi els núvols;
i l’onada, espolsant la monstruosa
i alta crinera al vent, diràs que llença
les aigües sobre l’Ossa flamejant
i als satèl·lits del pol impertorbable.
Jo mai no he vist tal mena d’avalot
damunt l’ona irritada.
MONTANO
Si la flota
dels turcs no ha arreplegat una badia
com a refugi, se n’ha anat a fons;
resistir amb aquest mar és impossible.
Entra un tercer CAVALLER.
CAVALLER III
Noves, fills meus! La guerra s’ha acabat!
Aquesta tempesta desesperada
ha dat tal cop als turcs, que llurs projectes
s’han fos. Una galera de Venècia
ha vist de prop l’esgarrifós naufragi
i els neguits d’una gran part de la flota.
MONTANO
¿Què? ¿De debò?
¿Què? ¿De debò?
(...)
ACTE QUART
ESCENA I
Xipre. Davant del castell.
Entren OTEL·LO i IAGO
Síntesi de Tayra Frometa i Hannah Giraldo
(...)
IAGO
L'honor és una essència
que no es veu. Molts fan cara de tenir-ne,
i no en tenen ni gota; però el cas
del mocador...
OTEL·LO
Pel cel! De bona gana
OTEL·LO
Pel cel! De bona gana
ja l'hauria oblidat. ¿Tu dius... —oh, això
em torna a la memòria com el corb
que a la casa infectada du el pronòstic!—
que li has vist a la mà el meu mocador?
IAGO
Sí, ¿i què?
OTEL·LO
Que llavors és greu...
IAGO
Fugiu!
IAGO
Sí, ¿i què?
OTEL·LO
Que llavors és greu...
IAGO
Fugiu!
Si digués que jo he vist que us ultratjava,
o que li he sentit dir... Rodant pel món,
trobeu d'aquests pollastres que, a la força
d'importunar, o per gràcia d'un capritx
de moment que ells inspiren, arrosseguen
o fan caure una dona, i aleshores
no saben abstenir-se d'esbombar-ho.
OTEL·LO
¿Que ha dit alguna cosa?
IAGO
És clar que sí,
OTEL·LO
¿Que ha dit alguna cosa?
IAGO
És clar que sí,
senyor, però no res que no es disposi
a negar-ho amb la fe del jurament.
OTEL·LO
¿I què ha dit?
IAGO
Que ha tastat... jo no sé què...
OTEL·LO
¿Què, digues, què?
IAGO
El seu llit...
OTEL·LO
¿El llit, amb ella?
IAGO
Amb ella, o damunt d'ella, o com vulgueu!
OTEL·LO
¿El llit d'ella i amb ella? Repugnant! El mocador!... La confidència! El mocador!... Que confessi i que sigui penjat per aquest treball!... No, primer la corda al coll, i que confessi... Estic tremolant... La natura no es deixaria acaparar per una passió tan tenebrosa sense un motiu autèntic!... No són paraules les que em sacsegen d'aquesta manera!... Xt... Nas, orelles i llavis. ¿És possible?... La confidència..., el mocador... Oh diable!... (Cau en basca)
IAGO
Vés obrant, medicina, ves obrant!
Així s'atrapa els crèduls poca-soltes;
i alguna dama honesta i virtuosa,
amb tota la innocència, es fa culpable.
Otel·lo! Senyor meu!...
Entra CÀSSIO.
Ah! ¿Sou vós, Càssio?
CÀSSIO
¿Què passa?
IAGO
El meu senyor, que li ha agafat
OTEL·LO
¿I què ha dit?
IAGO
Que ha tastat... jo no sé què...
OTEL·LO
¿Què, digues, què?
IAGO
El seu llit...
OTEL·LO
¿El llit, amb ella?
IAGO
Amb ella, o damunt d'ella, o com vulgueu!
OTEL·LO
¿El llit d'ella i amb ella? Repugnant! El mocador!... La confidència! El mocador!... Que confessi i que sigui penjat per aquest treball!... No, primer la corda al coll, i que confessi... Estic tremolant... La natura no es deixaria acaparar per una passió tan tenebrosa sense un motiu autèntic!... No són paraules les que em sacsegen d'aquesta manera!... Xt... Nas, orelles i llavis. ¿És possible?... La confidència..., el mocador... Oh diable!... (Cau en basca)
IAGO
Vés obrant, medicina, ves obrant!
Així s'atrapa els crèduls poca-soltes;
i alguna dama honesta i virtuosa,
amb tota la innocència, es fa culpable.
Otel·lo! Senyor meu!...
Entra CÀSSIO.
Ah! ¿Sou vós, Càssio?
CÀSSIO
¿Què passa?
IAGO
El meu senyor, que li ha agafat
l'epilèptic, i és el segon atac;
ahir en va tenir un...
CÀSSIO
Fregueu-li els polsos.
IAGO
Oh, no, deixeu-lo estar. La letargia
ha de seguir el seu curs tranquil; sí no,
vindria la bromera de la boca
i es tornaria com un furiós.
ahir en va tenir un...
CÀSSIO
Fregueu-li els polsos.
IAGO
Oh, no, deixeu-lo estar. La letargia
ha de seguir el seu curs tranquil; sí no,
vindria la bromera de la boca
i es tornaria com un furiós.
Guaiteu, s'ha bellugat; deixeu-me estar
sol un moment. Ja va tornant en si.
(...)
OTEL·LO
Així, tu no has vist res?
EMÍLIA
Ni ho he sentit, ni mai ho he sospitat.
OTEL·LO
Però els has vist plegats, a ella i Càssio.
EMÍLIA
I no hi he vist cap mal, i he sentit cada síl·laba que ha passat de l'un a l'altre.
OTEL·LO
I no xiuxiuejaven?
EMÍLIA
Mai, senyor.
OTEL·LO
Ni et feien retirar?
EMÍLIA
No, ni un sol cop.
OTEL·LO
A buscar-li el ventall, els guants, o així?
EMÍLIA
Mai, senyor.
OTEL·LO
És ben estrany.
EMÍLIA
Senyor, jo apostaria que és honesta, per la meva ànima. Deixeu-ho córrer, si penseu altrament; us enganyeu. Si cap canalla us ho ha ficat al cap, que el cel 'hi pagui com va fer amb la serp! Que si ella no és fidel, honesta i casta, no hi ha marit amb sort: la millor dona és bruta falsedat.
OTEL·LO
Fes-la venir.
(Surt EMÍLIA)
En diu prou bé; però com a alcavota, què n'ha de dir! Si és una puta fina, un cofre de secrets amb pany i clau, que resa agenollada. Jo l'hi he vista!
(Entren DESDÈMONA i EMÍLIA).
DESDÉMONA
Què és el que mana
el meu senyor?
(...)
ESCENA III (Noemí López)
En una sala del castell es troben Otel·lo, Ludovico, Desdèmona i Emilia a part de m´s acompanyants. Otel·lo exigeix a Desdèmona que acomiadi a Emília i es dirigeixi a l’habitació on ell anirà després. Ell li deixa molt clar a Desdèmona que faci el que ell li mana. Marxen de l’habitació Otel·lo, Ludovico i l’acompanyament, es queden llavors Desdèmona i Emilia soles. Desdèmona li expressa a Emilia que està perdudament enamorada d’Otel·lo i que fins i tot quan està emprenyat o li exigeix algo ella ho simplement ho fa per l’estima que li té. Desdèmona també explica a Emilia que la seva mare va tenir una donzella que es va enamorar d’un home infidel, el qual més tard se va tornar boig i la va abandonar. Ella normalment cantava la cançó del Salze, aquesta explicava justament la situació d’aquesta donzella. Seguidament Emilia ofereix a Desdèmona de tornar-li una bata seva però ella es nega i expressa que no fa falta que li torni i tot seguit afirma que Ludovico li sembla atractiu. Emilia respon a això fent una frase indirecta cap a Desdèmona dient que ella estava segura que una dama de Venècia hagués anat descalça per Palestina per tal d’aconseguir un petó d’ell. Desdèmona segueix cantant la cançó del Salze però nota que li couen els ulls i pregunta a Emilia si es possible que sigui una senyal de plor. Emilia ho nega. Canvien de tema quan Desdèmona pregunta a Emilia si creu que de veritat hi poden haber dones capaces d’enganyar als seus marits, a la qual Emilia contesta que no en té cap dubte de que n’hi han. Segueixen debatent sobre el tema de les infidelitats però Desdèmona marxa degut a que ha de fer cas al que Otel·lo li ha dit abans.
ACTE CINQUÈ - ESCENA II
Una cambra de dormir al castell. DESDÈMONA és al llit adormida. Crema un ciri prop d’ella.
Entra OTEL·LO.
OTEL·LO
Això és la causa, ànima meva, això:
deixeu que jo us l’amagui, estrelles castes!
Això és la causa!... Però jo no vull
fer rajar la sang d’ella, ni estripar-li
aquesta pell més blanca que la neu,
llisa com l’alabastre d’un sepulcre.
I malgrat tot ha de morir; si no,
n’enganyaria d’altres. Apaguem
primer una llum, després... apaguem l’altra.
Si et bufo a tu, ministre flamejant,
puc restaurar la teva llum primera
per poc que m’hi repensi. Però quan
hagi apagat la teva, oh tu, model
inigualat de l’excel·lent natura,
jo no sé on és el foc de Prometeu
que t’encengui de nou la morta flama.
Quan hagi jo collit aquesta rosa,
no li podré tornar la saba fresca,
i serà inevitable que es marceixi!
Jo la vull respirar sobre la tija! (La besa.)
Oh, perfumat alè, que gairebé
arribaria a fer trencar l’espasa
a la justícia! Un més, encara un més!...
Sigues així quan seràs morta.
Jo et mataré i t’estimaré després.
Encara un! És l’últim.
Tanta dolçor no ha estat mai tan fatal.
Cal que plori, però les meves llàgrimes
són cruels; és celeste aquest dolor,
perquè punyi el qui estima... Ella es desperta!
SHAKESPEARE, William. Otel·lo. Traducció de Josep M. de Sagarra. Col·lecció popular de teatre clàssic universal. Editorial Bruguera i Institut del Teatre. Barcelona, 1979.
OTEL·LO
ESCENA III (Noemí López)
En una sala del castell es troben Otel·lo, Ludovico, Desdèmona i Emilia a part de m´s acompanyants. Otel·lo exigeix a Desdèmona que acomiadi a Emília i es dirigeixi a l’habitació on ell anirà després. Ell li deixa molt clar a Desdèmona que faci el que ell li mana. Marxen de l’habitació Otel·lo, Ludovico i l’acompanyament, es queden llavors Desdèmona i Emilia soles. Desdèmona li expressa a Emilia que està perdudament enamorada d’Otel·lo i que fins i tot quan està emprenyat o li exigeix algo ella ho simplement ho fa per l’estima que li té. Desdèmona també explica a Emilia que la seva mare va tenir una donzella que es va enamorar d’un home infidel, el qual més tard se va tornar boig i la va abandonar. Ella normalment cantava la cançó del Salze, aquesta explicava justament la situació d’aquesta donzella. Seguidament Emilia ofereix a Desdèmona de tornar-li una bata seva però ella es nega i expressa que no fa falta que li torni i tot seguit afirma que Ludovico li sembla atractiu. Emilia respon a això fent una frase indirecta cap a Desdèmona dient que ella estava segura que una dama de Venècia hagués anat descalça per Palestina per tal d’aconseguir un petó d’ell. Desdèmona segueix cantant la cançó del Salze però nota que li couen els ulls i pregunta a Emilia si es possible que sigui una senyal de plor. Emilia ho nega. Canvien de tema quan Desdèmona pregunta a Emilia si creu que de veritat hi poden haber dones capaces d’enganyar als seus marits, a la qual Emilia contesta que no en té cap dubte de que n’hi han. Segueixen debatent sobre el tema de les infidelitats però Desdèmona marxa degut a que ha de fer cas al que Otel·lo li ha dit abans.
ACTE CINQUÈ
ESCENA I
Iago té a Roderigo preparat per atacar de mort a Càssio. Si algun dels dos és assassinat, Iago se'n beneficiarà. Roderigo i Càssio es barallen i tots dos resulten ferits. Otel·lo sent de lluny la lluita i se n'alegra creient que Iago havia assassinat Càssio, oretès amant de Desdèmona. Després marxa per matar ell mateix a Desdèmona. Entra Iago en escena, pretenent que no sap res de la baralla. Graciano i Ludovico també es troben amb aquesta escena, sense entendre què ha passat. Roderigo encara es viu, de manera que Iago fingeix una baralla amb ell i l’assassina per tal que no pugui explicar-se. Arriba Blanca i veu que Càssio està ferit. Iago intenta incriminar-la mentre s'emporten a Càssio per curar-lo. Emilia també arriba i acusa Blanca. Ella no havia fet res, però Iago havia d'inventar una excusa ràpida per quedar lliure de culpa de tot el que que acaba de passar...
Síntesi de Iria M.
ACTE CINQUÈ - ESCENA II
Una cambra de dormir al castell. DESDÈMONA és al llit adormida. Crema un ciri prop d’ella.
Entra OTEL·LO.
OTEL·LO
Això és la causa, ànima meva, això:
deixeu que jo us l’amagui, estrelles castes!
Això és la causa!... Però jo no vull
fer rajar la sang d’ella, ni estripar-li
aquesta pell més blanca que la neu,
llisa com l’alabastre d’un sepulcre.
I malgrat tot ha de morir; si no,
n’enganyaria d’altres. Apaguem
primer una llum, després... apaguem l’altra.
Si et bufo a tu, ministre flamejant,
puc restaurar la teva llum primera
per poc que m’hi repensi. Però quan
hagi apagat la teva, oh tu, model
inigualat de l’excel·lent natura,
jo no sé on és el foc de Prometeu
que t’encengui de nou la morta flama.
Quan hagi jo collit aquesta rosa,
no li podré tornar la saba fresca,
i serà inevitable que es marceixi!
Jo la vull respirar sobre la tija! (La besa.)
Oh, perfumat alè, que gairebé
arribaria a fer trencar l’espasa
a la justícia! Un més, encara un més!...
Sigues així quan seràs morta.
Jo et mataré i t’estimaré després.
Encara un! És l’últim.
Tanta dolçor no ha estat mai tan fatal.
Cal que plori, però les meves llàgrimes
són cruels; és celeste aquest dolor,
perquè punyi el qui estima... Ella es desperta!
DESDÈMONA
¿Qui hi ha? ¿És Otel·lo?
OTEL·LO
Sí, soc jo, Desdèmona.
DESDÈMONA
¿No voleu venir al llit, senyor?
OTEL·LO
¿Haveu pregat aquesta nit, Desdèmona?
DESDÈMONA
Sí, senyor meu
OTEL·LO
Si us recordeu d'un crim
que la gràcia del cel no us hagi absolt
encara, demaneu-la de seguida!
DESDÈMONA
Ai, senyor meu, ¿què voleu dir amb això?
(...)
SHAKESPEARE, William. Otel·lo. Traducció de Josep M. de Sagarra. Col·lecció popular de teatre clàssic universal. Editorial Bruguera i Institut del Teatre. Barcelona, 1979.
El mateix monòleg, en la traducció de Miquel Desclot:
OTEL·LO
(Mirant Desdèmona, adormida.)
És la causa, és la causa, ànima meva:
no me la féssiu dir, castes estrelles.
És la causa. Però no li vull sang,
ni esquinçar-li la pell de neu blanquíssima,
fina com l’alabastre d’un sepulcre…
Ha de morir, però, i l’engany amb ella.
Apaga el llum, per apagar la llum.
Si et sufoco, ministre de la flama,
et puc tornar de nou la llum d’abans,
si me’n desdic; però un cop tu apagada,
superb model de la natura excelsa,
no sé on crema la flama prometeica
que et torni el foc. Si et vull collir la rosa,
ja no li puc donar nova creixença;
i es marcirà. L’he d’olorar a la branca.
La besa.
Ah, alè flairós, que quasi fas trencar
l’espasa a la justícia. Un altre, un altre.
Sigues, bo i morta, així, i et mataré
per després estimar-te. Un altre, l’últim.
Dolçor fatal com cap. Em vénen llàgrimes,
però cruels: aquest dolor és diví…
fereix allà on estima. Ja es desperta.
És la causa, és la causa, ànima meva:
no me la féssiu dir, castes estrelles.
És la causa. Però no li vull sang,
ni esquinçar-li la pell de neu blanquíssima,
fina com l’alabastre d’un sepulcre…
Ha de morir, però, i l’engany amb ella.
Apaga el llum, per apagar la llum.
Si et sufoco, ministre de la flama,
et puc tornar de nou la llum d’abans,
si me’n desdic; però un cop tu apagada,
superb model de la natura excelsa,
no sé on crema la flama prometeica
que et torni el foc. Si et vull collir la rosa,
ja no li puc donar nova creixença;
i es marcirà. L’he d’olorar a la branca.
La besa.
Ah, alè flairós, que quasi fas trencar
l’espasa a la justícia. Un altre, un altre.
Sigues, bo i morta, així, i et mataré
per després estimar-te. Un altre, l’últim.
Dolçor fatal com cap. Em vénen llàgrimes,
però cruels: aquest dolor és diví…
fereix allà on estima. Ja es desperta.
SHAKESPEARE, William. Otel·lo. Traducció de Miquel Desclot.
Per al Teatre Lliure de Barcelona, 2006.
Més fonts:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada