Vicent Garcia és considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que reuneix tots els gèneres, va inaugurar una escola literària que va durar fins ben entrat el segle XIX, quan la crítica d’aleshores el va considerar culpable d’haver castellanitzat la literatura catalana. Ja en vida va poder gaudir d’una gran popularitat que donà peu al fenomen que es coneix com a “vallfogonisme” (imitació del seu estil per part de molts autors catalans de l’època). Arran d’aquest fenomen sovint se li han atribuït tota mena de composicions de caire groller.
Com a poeta seguí els models dels autors castellans del moment, tant en l’aspecte formal com en la temàtica (satírica, burlesca —pornogràfica i escatològica— i religiosa). Utilitzava un llenguatge molt castellanitzat, artificiós, elegant i ple d’ironia i de tòpics literaris (en aquest aspecte sovint se l’ha comparat amb Quevedo). Entre les poesies més conegudes destaquen: A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil, Epitafi a la sepultura d’un gran bevedor que morí de gota i el sonet Temps (tots tres de temàtiques ben diferents). Com a autor teatral escriví la Comèdia de Santa Bàrbara, en motiu de la inauguració de la capella de Santa Bàrbara de Vallfogona (1617).
Tot i la fama i l’extensa producció, gran part de la seva obra no va ser publicada fins després de la seva mort (en vida, Garcia només es va preocupar d’estampar el Sermó, predicat a Girona en les exèquies de Felip III). El 1703, l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona va treure a la llum, sota l’atenta mirada de la Inquisició, un recull dels seus escrits La armonia del Parnàs.
Al voltant del Rector de Vallfogona s’ha creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d’acudits i anècdotes, molts dels quals d’autenticitat dubtosa. Albert Rossich, a Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, Poesia completa (Biblioteca Barcino), hi posa xifres: "Avui, a partir del que podem conèixer, inferim que el corpus literari del Rector de Vallfogona consta d'un centenar i mig de composicions, una obra de teatre i un sermó».
Extret de http://www.escriptors.cat/, i altres.
A una hermosa dama de cabell negre
que se pentinava en un terrat amb una pinta de marfil
Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja
a qui los d’or més fi tenen enveja
en un terrat, la bella Flora, un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari, més campeja;
i com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
del coll, que amb son contrari, més campeja;
i com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor enamorat se m’alterava
i, temorós d’alguna gran desgràcia,
de pendre’ls tregües ganes me venien.
Per saber-ne més, recull de Josep Bargalló, cliqueu aquí. Més modernament, comentari d'Albert Rossicg (Op. cit.):
El poeta descriu la visió d’una dama de cabells negres, a qui anomena Flora, pentinant-se en un terrat, amb una pinta d’ivori. El contrast entre el negre dels cabells i el blanc de la pinta i de la pell és comparat hiperbòlicament a una lluita aferrissada. El tema és tòpic en el Barroc (...) però Garcia el que vol és parodiar-lo. Aquesta és la intenció, ens sembla, del tractament hiperbòlic del tema i de l’exageració que representa la «gran desgràcia» del vers 13. D’altra banda, notem com després de tres versos de dicció harmoniosa i elegant, apareix la dissonància brusca i desagradable del «terrat», amb què el poeta trenca l’atmosfera idíl·lica creada. Hi ha més elements situats enfront de la convenció petrarquista de la poesia amorosa: el cànon poètic de bellesa femenina preferia les dames de cabells daurats; aquí, desmentint la convenció, Flora és exalçada enfront de les rosses. D’altra banda, tot i dir-se Flora, el poeta no la situa en un entorn bucòlic —com seria d’esperar— sinó en un més prosaic i quotidià terrat. És, en tot cas, un dels poemes més coneguts de Vicent Garcia, imitat, parodiat i abundosament comentat. (...) Per a Riquer, representa «un dels més alts graus d’elegància atesos per la poesia de Vicent Garcia» (1964) i Joan Perucho el considerava «un dels sonets més magnífics de tota la poesia catalana».
1-4 Els quatre primers versos constitueixen un hipèrbaton, i no trobem el subjecte de l’oració («Flora») fins el vers 4.
6 campeja: destaca
Vegeu al·literacions, oxímorons («dolç combat») o reiteració verbal al darrer vers.
Bon viatge us dó Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada.
D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
e estava ja de cucs mig rosegada
Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales,
que de mal en pitjor la sort vos porta
A una monja gravada de verola
Bon viatge us dó Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada.
D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
e estava ja de cucs mig rosegada
Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales,
que de mal en pitjor la sort vos porta
mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.
Albert Rossich la comenta com un atac furibund a la lletgesa d'una monja: «el poeta ens descriu la seva cara gravada de verola servint-se de comparances brutals, com la que l'assimila a un cadàver enterrat. Els efectes poderosos de la retòrica aconsegueixen que la comicitat predomini sobre el fàstic. El final del poema reserva un cop d'efecte suplementari: el protagonista es veu a si mateix com un corb picotejant un cadàver, cosa que suggereix una relació carnal amb la dona, i deixa un regust inquietant al lector. La repulsió després de l'ofuscació anterior al coit no és estrany en la literatura burlesca, i naturalment no té res d'eròtic, però tampoc mostra un penediment en sentit moral».
Albert Rossich, Op. cit.
Grops: nusos de la fusta.
Cucales: cornelles, gralles, ocells de la família dels còrvids: si abans el cos era menjat pels cucs, ara jo serà pels carronyaires.
Burullada: Granellada.
A l’hermosura d’una donzella nomenada
Madrona, passejant-se per los camps de
Barcelona, present son galant
Per eixos ulls te jur, gentil Madrona,
que no veig ab los meus cosa que sia,
des de que Amor volgués que et vés un dia
fertilitzar los camps de Barcelona.
Estaves tan bonica que Pomona
per los camins floretes espargia,
solemnitzant la molta gallardia
que el cel volgué cifrar en ta persona;
fins a les seques plantes rebrotaven
i, alegres de mirar coses tan belles,
les de tos peus, contentes, adoraven;
jo, fet un pom d’amor, estava entre elles
mirant que les que més m’enamoraven
eren de ton cos les meravelles.
que no veig ab los meus cosa que sia,
des de que Amor volgués que et vés un dia
fertilitzar los camps de Barcelona.
Estaves tan bonica que Pomona
per los camins floretes espargia,
solemnitzant la molta gallardia
que el cel volgué cifrar en ta persona;
fins a les seques plantes rebrotaven
i, alegres de mirar coses tan belles,
les de tos peus, contentes, adoraven;
jo, fet un pom d’amor, estava entre elles
mirant que les que més m’enamoraven
eren de ton cos les meravelles.
El ressò petrarquista de la composició només grinyola en la intenció del verb «fertilitzar», a qui Martí de Riquer atorga una connotació escatològica i Albert Rossich la jutja desencaminada. Sigui com sigui, l'exemple mereix una lectura atenta.
Pomona: nimfa que vetlla per les flors dels arbres i els fruits, i símbol de la fecunditat de la terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada