Va ser un dissabte de juliol de 2019, a l'Ara, que Narcís Comadira parlava de Giacomo Leopardi (Recanati, 1798 – Nàpols, 1837), i de dos poemes seus: L'infinit i A la Lluna. El text a l'Ara també es deia "A la Lluna" i començava així:
Si aquest 2019 celebrem el bicentenari de 'L’infinit', el poema més famós de Leopardi, també podem celebrar el bicentenari d’un altre poema breu del poeta de Recanati: 'A la lluna' (1820). Tot allò que 'L’infinit' tenia d’universal, de vagarós, 'A la lluna' ho té de particular, de concret. Els títols, si sabem llegir-los, ja ens diuen que ens trobem davant d’una intenció completament oposada. 'L’infinit' no és un poema dedicat a l’infinit sinó que és un text que, mitjançant una situació, provoca en nosaltres la sensació d’infinit. 'A la lluna', en canvi, és un poema personal, planyívol, sobre la pròpia situació. Ara té un vers més que 'L’infinit', però en tindria un menys si no fos que Leopardi, abans de publicar-lo, hi va afegir dos versos. És un poema que, per a mi, és l’altra cara de la moneda de 'L’infinit'. És també un poema preciós,,,
Al final de l'article, molt recomanable, Comadira esmenta un tercer poema de Leopardi, El vespre del dia de festa, que he trobat en una traducció de Marià Villangómez, i que amb els altres dos, transcric a continuació.
L'infinito
Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella,e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare.
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella,e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare.
Giacomo Leopardi
L'infinit
Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m’esglaia. I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l’etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d’ara,
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
Traducció de Narcís Comadira
La composició, escrita el 1819, va publicar-se a Bolonya el 1826 al recull de cinc poemes que duia per nom Versi. En quinze hendecasíl·labs, Leopardi trasllada el lector a l'infinit de l'espai i del temps. A casa nostra, peces com L'infinit, traduït primer per Josep Carner i després Narcís Comadira, van influir molt en obres com Vora la mar, de Jacint Verdaguer. A Youtube es pot trobar el text recitat pel gran actor italià Vittorio Gassman).
XIV – Alla Luna
O graziosa luna, io mi rammento
Che, or volge l’anno, sovra questo colle
Io venia pien d’angoscia a rimirarti:
E tu pendevi allor su quella selva
Siccome or fai, che tutta la rischiari.
Ma nebuloso e tremulo dal pianto
Che mi sorgea sul ciglio, alle mie luci
Il tuo volto apparia, che travagliosa
Era mia vita: ed è, nè cangia stile,
O mia diletta luna. E pur mi giova
La ricordanza, e il noverar l’etate
Del mio dolore. Oh come grato occorre
Nel tempo giovanil, quando ancor lungo
La speme e breve ha la memoria il corso,
Il rimembrar delle passate cose,
Ancor che triste, e che l’affanno duri!
Giacomo Leopardi
Che, or volge l’anno, sovra questo colle
Io venia pien d’angoscia a rimirarti:
E tu pendevi allor su quella selva
Siccome or fai, che tutta la rischiari.
Ma nebuloso e tremulo dal pianto
Che mi sorgea sul ciglio, alle mie luci
Il tuo volto apparia, che travagliosa
Era mia vita: ed è, nè cangia stile,
O mia diletta luna. E pur mi giova
La ricordanza, e il noverar l’etate
Del mio dolore. Oh come grato occorre
Nel tempo giovanil, quando ancor lungo
La speme e breve ha la memoria il corso,
Il rimembrar delle passate cose,
Ancor che triste, e che l’affanno duri!
Giacomo Leopardi
XIV - A la Lluna
Oh lluna graciosa, jo em recordo
que, ara fa un any, a dalt d’aquest turó,
venia ple d’angoixa a contemplar-te:
tu penjaves, llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tots els il·lumines.
Però velat i tremolós, pel plor
que dels ulls em brollava, davant meu
el teu rostre sorgia, que era dura
la meva vida: i ho és, no ha canviat,
lluna estimada. M’ajuda, però,
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh, que n’és d’agradable
als dies juvenils, quan l’esperança
té llarg el curs i el té breu la memòria,
rememorar les coses ja passades,
encar que tristes i que en duri l’ànsia!
Traducció de Narcís Comadira
Leopardi, G. Cants. Barcelona: Edicions 62, 2013: 129.
La sera del dì di festa
Dolce e chiara è la notte e senza vento,
e queta sovra i tetti e in mezzo agli orti
posa la luna, e di lontan rivela
serena ogni montagna. O donna mia,
già tace ogni sentiero, e pei balconi
rara traluce la notturna lampa:
tu dormi, che t’accolse agevol sonno
nelle tue chete stanze; e non ti morde
cura nessuna; e già non sai né pensi
quanta piaga m’apristi in mezzo al petto.
Tu dormi: io questo ciel, che sì benigno
appare in vista, a salutar m’affaccio,
e l’antica natura onnipossente,
che mi fece all’affanno. A te la speme
nego, mi disse, anche la speme; e d’altro
non brillin gli occhi tuoi se non di pianto.
Questo dì fu solenne: or da’ trastulli
prendi riposo; e forse ti rimembra
in sogno a quanti oggi piacesti, e quanti
piacquero a te: non io, no già, ch’io speri,
al pensier ti ricorro. Intanto io chieggo
quanto a viver mi resti, e qui per terra
mi getto, e grido, e fremo. Oh giorni orrendi
in così verde etate! Ahi, per la via
odo non luge il solitario canto
dell’artigian, che riede a tarda notte,
dopo i sollazzi, al suo povero ostello;
e fieramente mi si stringe il core,
a pensar come tutto al mondo passa,
e quasi orma non lascia. Ecco è fuggito
il dì festivo, ed al festivo il giorno
volgar succede, e se ne porta il tempo
ogni urnano accidente. Or dov’è il suono
di que’ popoli antichi? or dov’è il grido
de’ nostri avi famosi, e il grande impero
di quella Roma, e l’armi, e il fragorio
che n’andò per la terra e l’oceano?
Tutto e pace e silenzio, e tutto posa
il mondo, e più di lor non si ragiona.
Nella mia prima età, quando s’aspetta
bramosamente il dì festivo, or poscia
ch’egli era spento, io doloroso, in veglia,
premea le piurne; ed alla tarda notte
un canto che s’udia per li sentieri
lontanando morire a poco a poco,
già similmente mi stringeva il core.
e queta sovra i tetti e in mezzo agli orti
posa la luna, e di lontan rivela
serena ogni montagna. O donna mia,
già tace ogni sentiero, e pei balconi
rara traluce la notturna lampa:
tu dormi, che t’accolse agevol sonno
nelle tue chete stanze; e non ti morde
cura nessuna; e già non sai né pensi
quanta piaga m’apristi in mezzo al petto.
Tu dormi: io questo ciel, che sì benigno
appare in vista, a salutar m’affaccio,
e l’antica natura onnipossente,
che mi fece all’affanno. A te la speme
nego, mi disse, anche la speme; e d’altro
non brillin gli occhi tuoi se non di pianto.
Questo dì fu solenne: or da’ trastulli
prendi riposo; e forse ti rimembra
in sogno a quanti oggi piacesti, e quanti
piacquero a te: non io, no già, ch’io speri,
al pensier ti ricorro. Intanto io chieggo
quanto a viver mi resti, e qui per terra
mi getto, e grido, e fremo. Oh giorni orrendi
in così verde etate! Ahi, per la via
odo non luge il solitario canto
dell’artigian, che riede a tarda notte,
dopo i sollazzi, al suo povero ostello;
e fieramente mi si stringe il core,
a pensar come tutto al mondo passa,
e quasi orma non lascia. Ecco è fuggito
il dì festivo, ed al festivo il giorno
volgar succede, e se ne porta il tempo
ogni urnano accidente. Or dov’è il suono
di que’ popoli antichi? or dov’è il grido
de’ nostri avi famosi, e il grande impero
di quella Roma, e l’armi, e il fragorio
che n’andò per la terra e l’oceano?
Tutto e pace e silenzio, e tutto posa
il mondo, e più di lor non si ragiona.
Nella mia prima età, quando s’aspetta
bramosamente il dì festivo, or poscia
ch’egli era spento, io doloroso, in veglia,
premea le piurne; ed alla tarda notte
un canto che s’udia per li sentieri
lontanando morire a poco a poco,
già similmente mi stringeva il core.
Giacomo Leopardi
El vespre del dia de festa
Dolça i clara és la nit i sense vent,
i en pau sobre els teulats i enmig dels horts
s’està la lluna, i mostra des de lluny,
serenes, les muntanyes. Oh amor meu,
ja callen els senders, i a alguns balcons
es traslluu el llumener nocturn: tu dorms,
car t’acull un son fàcil, a la teva
tranquil·la cambra, i cap inquietud
no et desficia; i ja no saps, ni hi penses,
quina plaga al bell mig del pit m’obrires.
Tu dorms, i jo aquest cel, que tan benigne
és a la vista, a saludar m’aboco,
i l’antiga natura omnipotent,
que em dugué afany. «A tu –em diu– l’esperança
nego, fins l’esperança i tot; per res
no lluïn els teus ulls sinó pel plor.»
El dia ha estat solemne; de plaents
diversions reposes; potser en somnis
recordes els que avui enamorares
i els que t’han agradat; pero no penses
en mi. Entretant, pregunto quant em queda
de vida, i aquí, a terra, em llanço, i crido,
i m’estremeixo. ¡Oh dies espantosos
en tan florida edat! Ai, pel carrer
sento, no lluny, el solitari cant
de l’artesà que a negra nit regressa,
rera el solaç, al seu pobre habitatge;
i se m’estreny ferotgement el cor
quan penso com en aquest món tot passa,
quasi sense una empremta. Ja ha fugit
la festa, i a la festa succeeix
un dia qualsevol, i el temps s’emporta
tot accident humà, ¿On és el so
d’aquells pobles antics? ¿On és el crit
dels avis eminents, i el gran imperi
de Roma, i amb les armes el fragor
que va recórrer terres i oceans?
Tot és pau i silenci, el món sencer
reposa, i ja mai més es parla d’ells.
En la primera edat, quan hom espera
la festa amb ansia, o bé quan ja ha passat,
jo, adolorit i desvetllat, cenyia
el coixí, i a altes hores de la nit
un cant que s’escoltava per les sendes
i moria allunyant-se lentament
ja m’oprimia com avui el cor.
Traducció de Marià Villangómez
Dolça i clara és la nit i sense vent,
i en pau sobre els teulats i enmig dels horts
s’està la lluna, i mostra des de lluny,
serenes, les muntanyes. Oh amor meu,
ja callen els senders, i a alguns balcons
es traslluu el llumener nocturn: tu dorms,
car t’acull un son fàcil, a la teva
tranquil·la cambra, i cap inquietud
no et desficia; i ja no saps, ni hi penses,
quina plaga al bell mig del pit m’obrires.
Tu dorms, i jo aquest cel, que tan benigne
és a la vista, a saludar m’aboco,
i l’antiga natura omnipotent,
que em dugué afany. «A tu –em diu– l’esperança
nego, fins l’esperança i tot; per res
no lluïn els teus ulls sinó pel plor.»
El dia ha estat solemne; de plaents
diversions reposes; potser en somnis
recordes els que avui enamorares
i els que t’han agradat; pero no penses
en mi. Entretant, pregunto quant em queda
de vida, i aquí, a terra, em llanço, i crido,
i m’estremeixo. ¡Oh dies espantosos
en tan florida edat! Ai, pel carrer
sento, no lluny, el solitari cant
de l’artesà que a negra nit regressa,
rera el solaç, al seu pobre habitatge;
i se m’estreny ferotgement el cor
quan penso com en aquest món tot passa,
quasi sense una empremta. Ja ha fugit
la festa, i a la festa succeeix
un dia qualsevol, i el temps s’emporta
tot accident humà, ¿On és el so
d’aquells pobles antics? ¿On és el crit
dels avis eminents, i el gran imperi
de Roma, i amb les armes el fragor
que va recórrer terres i oceans?
Tot és pau i silenci, el món sencer
reposa, i ja mai més es parla d’ells.
En la primera edat, quan hom espera
la festa amb ansia, o bé quan ja ha passat,
jo, adolorit i desvetllat, cenyia
el coixí, i a altes hores de la nit
un cant que s’escoltava per les sendes
i moria allunyant-se lentament
ja m’oprimia com avui el cor.
Traducció de Marià Villangómez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada