John Keats, Bright Star (1821)










BRIGHT STAR

Bright star, would I were stedfast as thou art—
       Not in lone splendour hung aloft the night
And watching, with eternal lids apart,
       Like nature's patient, sleepless Eremite,
The moving waters at their priestlike task
       Of pure ablution round earth's human shores,
Or gazing on the new soft-fallen mask
       Of snow upon the mountains and the moors—
No—yet still stedfast, still unchangeable,
       Pillow'd upon my fair love's ripening breast,
To feel for ever its soft fall and swell,
       Awake for ever in a sweet unrest,
Still, still to hear her tender-taken breath,
And so live ever—or else swoon to death.

----

BRILLANT ESTEL

Brillant estel! Com tu, qui pogués ser immutable!
No que vulgui espitllar, suspès damunt la nit,
sol, i observar amb ulls fixos –així com l’incansable,
desvetllat. Eremita de l’espai infinit-

les aigües que caminen com practicant un rite
d’ablució a la terra de ribatges humans,
o contemplar la màscara de neu que es diposita,
nova i blanca, damunt els pujols i els pantans.

No! Així i tot amb constància tothora inalterada,
el jove pit del meu amor fent de coixí,
sentir sempre el seu tendre baixar i pujar d’onada,
restar despert en dolç desfici sense fi,

escoltar un cop i un altre l’alè que torna, bla,
i així viure per sempre –o de fallir i finar.

(Trad. Marià Villangómez)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada