Francesco Petrarca, tres sonets

Francesco Petrarca, nascut a Arezzo fa més de set-cents anys (1304) i mort a Arquà (a prop de Pàdua) l’any 1374, poeta i humanista, és un dels intel·lectuals europeus més importants i influents (…)

La seva família, exiliada, s’establí a prop d’Avinyó. Estudià a Bolonya i tingué forts vincles amb els ambients polítics i eclesiàstics, dels quals intentà servir-se’n per garantir la seva independència intel·lectual. Descobrí diversos manuscrits llatins que estudià i copià. L’any 1337 fou coronat a Roma poeta Magnus et Historicus. A part del Cançoner, escrigué, en italià, els Triumphi i, en llatí, un poema èpic inacabat, Africa, el Secretum i el De vita solitaria, dues obres poètiques (Epistolae metricae i Bucolicum camen), i un vast epistolari (…).

Petrarca és, alhora, el cantor de Laura i el fundador de l’humanisme, és a dir, de la cultura que va crear la fractura amb el món medieval de l’escolàstica. Fou l’escriptor que més que cap altre anterior reivindicà l’home i les seves capacitats creatives, per temporals, frívoles i inconsistents que fossin, per damunt i, fins i tot, en contra del pensament dominant de l’església cristiana (…) (i) s’obstinà a cantar el seu amor per una dona terrenal —per bé que angelicata, és a dir, vinguda del cel—, en comptes de dirigir la seva mirada a la deu de la llum de la salvació divina, com era preceptiu de la religió catòlica. (…)

L’anomenat Cançoner, de Petrarca, és el primer i veritable cançoner de la poesia lírica europea que es convertirà en model absolut de llibre de poesia fins a l’inici del segle XX. La importància de Petrarca, però, no rau només en les infinites imitacions de què fou objecte la seva obra no llatina, sinó en haver creat un espai líric plenament humà en què fins avui s’han reconegut i han navegat els nous Ulisses de la poesia occidental des de Leopardi, Mallarmé, Ungaretti, Celan, Zanzotto, Riba o Foix. El jo líric (el poeta), l’objecte del desig (Laura), i l’Amor són els personatges principals d’una història sentimental amb què posa en escena el drama de l’home que es debat entre l’anhel de transcendència i el fracàs de qualsevol ascensió pel domini que sobre ell tenen els sentits.

Una narració feta de fragments d’una ànima erràtica (de fet, el títol original és Rerum vulgarium fragmenta), múltiples variacions mètriques i formals i transformacions constants del jo líric i de Laura que el poeta va anar bastint durant molts anys en base a un projecte humanista que implicava, a més, gran part de la seva obra llatina amb la voluntat de construir l’espai de la poesia, del pensament i de l’individu nous i plenament humans en aquesta aurora de la modernitat.

Rossend Arqués 

Rossend ARQUÉS. Francesco Petrarca, Visat - Revista digital de literatura i traducció del PEN català. Núm.1, gener de 2006. Text complet aquí.

Il·lustració d'Andrea del Castagno (s. XV), Petrarca.
----

La versió catalana dels sonets és la de Narcís Comadira, publicada a Poesia Italiana, MOLU, Ed.62, Barcelona, 1985. L'original italià és el d'Einaudi, de 1964, i es troba íntegrament aquí.


35
"SOL I PENSIU PER DESERTES CONTRADES…"

Sol i pensiu per desertes contrades
vaig mesurant els passos lentament;
i, per fugir-ne, vaig mirant, atent,
a la sorra, de l'home les petjades.

Altre escut jo no trobo i és que temo
de massa gent convertir-me en miroia;
que en els meus actes, apagats de joia,
de fora s'hi llegeix com per dins cremo:

tant, que jo crec que ara turons i platges
i rius i boscos saben de quin tempre
jo tinc la vida, oculta a aquest i a aquell.

Amb tot, camins tan aspres ni salvatges
no sé cercar, que Amor no vingui sempre
tot conversant amb mi, i jo amb ell. 

35
Solo et pensoso i più deserti campi
vo mesurando a passi tardi et lenti,
et gli occhi porto per fuggire intenti
ove vestigio human l'arena stampi.

Altro schermo non trovo che mi scampi
dal manifesto accorger de le genti,
perché negli atti d’alegrezza spenti
di fuor si legge com’io dentro avampi:

sì ch’io mi credo omai che monti et piagge
et fiumi et selve sappian di che tempre
sia la mia vita, ch’è celata altrui.

Ma pur sì aspre vie né sì selvagge
cercar non so, ch’Amor non venga sempre
ragionando con meco, et io co llui.


132
"SI AMOR NO ÉS, QUE ÉS EL QUE JO SENT?"

Si Amor no és, què és el que jo sent? 

I si és Amor, per Déu, hi ha res igual? 
Si bo, d’on ve l’efecte aspre i mortal? 
Si dolent, per què és dolç el seu turment? 

Si crem de grat, per què em plany i lament? 

Si a desgrat, lamentar-se què val? 
Oh viva mort, oh delectable mal, 
com em punys tant, sense consentiment? 

I si et consent, sense raó tinc pena. 

Enmig dels vents, en una feble barca
em trobo en alta mar, sense govern,

tan buida de saber, d’error tan plena, 
que ni jo sé què vull: l’incert em marca;
i tremolo en ple estiu, cremo a l’hivern.

132
S’amor non è, che dunque è quel ch’io sento?
Ma s’egli è amor, perdio, che cosa et quale?
Se bona, onde l’effecto aspro mortale?
Se ria, onde sí dolce ogni tormento?

S’a mia voglia ardo, onde ’l pianto e lamento?
S’a mal mio grado, il lamentar che vale?
O viva morte, o dilectoso male,
come puoi tanto in me, s’io no ’l consento?

Et s’io ’l consento, a gran torto mi doglio.
Fra sí contrari vènti in frale barca
mi trovo in alto mar senza governo,

sí lieve di saver, d’error sí carca
ch’i’ medesmo non so quel ch’io mi voglio,
et tremo a mezza state, ardendo il verno.


211
"M'ESPERONA EL VOLER, L'AMOR EM GUIA…"

M'esperona el voler, l'Amor em guia,

el plaer em tira, l'hàbit em transporta,
l'esperança m'incita i reconforta
i dóna la mà dreta al cor, que defallia.

La pren el miserable i no s'adona

que és cega i deslleial la nostra escorta:
hi regnen els sentits, la raó és morta,
i un desig vague un altre n'afaiçona.

Virtut, honor, bellesa, un gest gentil

i dolços mots als bells rams m'han lligat,
on el cor s'hi envesca, bla, sens mida.

Mil tres-cents vint-i-set, havent tocat
just l'hora prima, el dia sis d'abril,
vaig entrar al laberint; no en veig l'eixida.

211
Voglia mi sprona, Amor mi guida et scorge,
Piacer mi tira, Usanza mi trasporta,
Speranza mi lusinga et riconforta
et la man destra al cor già stanco porge;

e ’l misero la prende, et non s’accorge
di nostra cieca et disleale scorta:
regnano i sensi, et la ragion è morta;
de l’un vago desio l’altro risorge.

Vertute, Honor, Bellezza, atto gentile,
dolci parole ai be’ rami m’àn giunto
ove soavemente il cor s’invesca.

Mille trecento ventisette, a punto
su l’ora prima, il dí sesto d’aprile,
nel laberinto intrai, né veggio ond’esca.


La data dels versos 12 i 13 fa referència al dia que Petrarca va conèixer Laura. Fins aleshores el poeta havia mantingut sempre tan en secret la identitat de Laura que molta gent es pensava que es tractava d'una creació estrictament poètica.

2 comentaris:

  1. Buscava el Sonet a Laura en català i m'he trobat aquesta meravella. Gràcies. Desconeixia l'obra real de Petrarca, i avui he gaudit llegint-lo.

    ResponElimina
  2. Hola soy gay....me gusta tener langostas en los pezones uwu.Me quiero suicidar pero no se como hacerlo me podéis regalar un pinguino?????

    ResponElimina