Àngel Guimerà, Mar i cel (1888)

MAR I CEL, 
ALGUNES IDEES 

"Amb Mar i cel Guimerà (…) deixava en un primer terme la tragèdia amorosa dels protagonistes i hi afegia el tema del desarrelament (...). Consolidava, doncs, uns eixos temàtics que esdevindrien recurrents a la seva producció: a) la impossibilitat d'assolir el desig amorós en un entorn sempre hostil i, b) l'exili dels protagonistes a qui l'amor promet el retorn a una arcàdia inexistent, i que són, per tant, víctimes d'un món advers.” 


Ramon Bacardit: "L'evolució d'un dramaturg", dins Guimerà. 1845-1995. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1995.


Estructura de l'obra

Mar i cel s'estructura en tres actes, que responen a l'esquema clàssic de plantejament, nus i desenllaç, i amb un punt àlgid al final de cada acte. 

De l'acte primer, síntesi.

Al primer acte, resolt en XIX escenes, coneixerem el context històric i els personatges claus, és a dir, el «Plantejament»:

Saïd és el capità d'un vaixell de pirates que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, però, ha estat ferit durant l'abordatge i, com que el metge de la nau ha mort, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, presonera juntament amb el seu pare Carles, el seu cosí Ferran, el capità del vaixell cristià i d'altres mariners.

Saïd, ho relatarà ell mateix, és un mestís, de pare musulmà i mare cristiana. Varen matar al seu pare i la seva mare amb l'expulsió dels moriscos de 1609, per això vol venjança tal i com li ha reclamat sa mare abans de morir: Venja'ns (monòleg de Saïd a l'escena XV). Precisament, quan Saïd haurà explicat la història dels seus pares, veurà com Blanca s'emociona fins a plorar i entre ambdós neix un sentiment que els confon, ja que pertanyen a móns diferents i oposats, i saben que el seu amor és impossible...


De l'acte tercer, escena IX:

BLANCA i SAÏD

BLANCA:     (A part)
                      Ah! No puc més!
SAÏD:            (A part)

                                      Al·là: jo te'l demano!:

                      dóna'm un món per entregar-lo an ella.

BLANCA:     (A part)

                      Oh quin penar! Això és morir cent voltes.

SAÏD:            (A part)

                       Sí, sí; jo tot vull dir-li abans que arribin.

                       Senyora!... Blanca!... Perdoneu-me: us miro

                       per sobre d'aquest món. Vós en la terra

                       no heu nascut, no, com han nascut los homes.

                       Vós sou d'altres espais, d'on s'engendraven

                       los somnis endolcits de ma infantesa.

                       Al veure-us, al sentir-vos!.... Sols amb l'aire

                       que moveu al passar, tota ma vida

                       tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,

                       i sent, vibrant, que mor i viu alhora!

                       (...)

BLANCA:     (...)

                      No, no aparteu els ulls: ara us vull veure
                      pel temps que no us he vist. Jo, sens saber-ho,
                      vos enyorava, i éreu en mos somnis
                      de claustre i soledat. Jo no sabia
                      com éreu vós llavors, i éreu com ara!
                      mes no vull que moriu, que a vostra vida
                      la meva s’ha arrelat! Què hi fa que ens voltin
                      en lloc de flors, serpents, si elles nos lliguen?
                      Pobre! Del món odiat! Sobre la terra
                      quant i quant heu patit! Quanta amargura
                      haurà begut vostra ànima reclosa
                      sempre en lo fons del pit sentint les ànsies
                      de volar, com la meva, i entre reixes
                      pegant d’ales, glatint i fent-se trossos!
                      Quant sofrir! Desditxat! Infeliç! Pobre!
SAÏD:            I que tard heu vingut! Jo sol la marxa
                      d’aquesta vida he fet, i avui al terme
                      vos trobo del camí, vora el sepulcre!
BLANCA:     (Amb energia i desesperació):
                      Ah, no, Saïd! Ah, no! Qu no ve l’hora
                      de morir, no! Déu meu, sento la vida
                      per tot mon ser brotar! Vull viure! Salva’ns!
SAÏD:            Ira d’Al·là! Que tornin! Jo els espero:
                      jo esqueixaré son pit: jo ses entranyes
                      estampiré pels murs. Tigres, i resen
                      ells amb lo cor ple d’odi! Oh, tots, que vinguen!
                      Ja prou humilitat: la sang m’ofega!...
                      Jo vull morir matant!
BLANCA:    (Esglaiada de la ràbia de Saïd):
                      Saïd!
SAÏD:           (Canviant sa desesperació en tendresa):
                      Ah, Blanca,
                      si sóc l’esclau, humil com la coloma!
                      Voleu que besi els peus de vostre pare,
                      i que besi la terra que trepitja!
BLANCA:    Mes jo el vull, oh mon Déu!… jo el vull; salveu-lo!
SAÏD:           Tot és en va: vós sou el cel; jo l’aigua;
                     mai s’ajunten ací; mireu: s’ajunten
                     només en l’horitzó! És en va!

BLANCA:                                                  Ja vénen!

                      Ah!


- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

MAR I CEL, 
LA VERSIÓ DE BRU DE SALA 

PER ALS DAGOLL-DAGOM (1988)

Cent anys més tard, la companyia Dagoll-Dagom va revisar Mar i cel i en va fer una proposta més contemporània, que va ser un èxit clamorós. Amb música d'Albert Guinovart i text de Xaver Bru de Sala. Dos textos: el paral·lel a l'escena anterior i, per acabar l'apunt, l'Himne dels pirates.

L'obra tal com va ser retransmesa íntegrament per TV3 la podeu veure AQUÍ

DAGOLL DAGOM, Mar i cel (1988). 

Escena novena. Comiat

[SAÏD, a punt de baixar al bot, s’acomiada de BLANCA, davant de FERRAN]

FERRAN: Tindré l’amor
al meu costat,
sabent que pensa en l’altre amor.
Ara he salvat el meu amor,
però no tindré mai el seu cor.

SAÏD: Mira el mar...

BLANCA: Mira el cel...

SAÏD I BLANCA: ... que es busquen en un punt de l’infinit.

SAÏD: Blanca, l’amor que m’ha salvat
és una força que ens separa.

BLANCA: Saïd, l’amor que ens ha salvat
ens uneix més que abans encara.

SAÏD: El mar i el cel, com tu i jo,
són dos punts bruts que mai no es troben.

BLANCA: El mar i el cel, a l’horitzó,
són dos que es troben i es confonen.
Viuré esperant una altra nit...

SAÏD: aquella nit que els ulls et tanca...

BLANCA: perquè en un punt de l’infinit...

SAÏD: pugui trobar l’amor de Blanca

BLANCA I SAÏD: I respirar-te eternament
en un espai on no hi ha gent.

FERRAN: He salvat el meu amor
però no tindré mai el seu cor.
Ara he salvat el meu amor.
Tindré l’amor
al meu costat,
sabent que pensa en l’altre amor.
Ara he salvat el meu amor
però no tindré mai el seu cor.

SAÏD: Veus com teníem la raó,
veus com el mar i el cel es troben,
veus com hi ha un punt en l’horitzó...

SAÏD I BLANCA: Sóc el mar,     Ets el mar,
                               ets el cel...      sóc el cel...
                               que es troben en un punt de l’infinit.

[Se sent un tret que fereix SAÏD de mort. El vaixell gira fins que descobreix don CARLES, fora de si i abatut, amb una arma de foc a les mans. BLANCA compleix la seva amenaça i es clava el punyal.]

FERRAN: Ja veieu el que heu fet,
ja veieu el que heu fet,
miserable.
No heu volgut escoltar,
Preferíeu matar
que comprendre.
La supèrbia i l’orgull
us han fet assassí
d’una filla.

COR: Ja veieu el que heu fet,
ja veieu el que heu fet,
miserable.
No heu volgut escoltar,
preferíeu matar
que comprendre.
La supèrbia i l’orgull
us han fet assassí
d’una filla.

JOANOT: El mar...

FERRAN: El cel...

Les dues il·lustracions són del Mar i cel de Dagoll Dagom, estrenada cent anys després (1988). Primer el vaixell de pirates, i aquí a sobre Blanca i Saïd, aleshores interpretats per Àngels Gonyalons i Carlos Gramaje.

Himne dels pirates

El mar és com un desert d'aigua,
no té camins ni té senyals;
el mar és un desert d'onades,
una lluita sorda i constant.

És el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent. (bis)

Les veles s'inflaran, el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones. (bis)

El sol és el senyor del dia,
la lluna és reina de la nit;
però la reina ens dorm a les veles
i al matí no es pot amagar;

Aleshores ens fa de bandera
i el sol vol fer-se enrere i fugir. (bis)
Les veles s'inflaran, el vent ens portarà 
com un cavall desbocat per les ones. (bis) 

El mar serà tot per nosaltres,
ja som senyors i reis del mar;
sota el refugi de la lluna
que flameja al nostre estendard;

però per a ells no hi haurà pietat,
perquè Al·là ens ha volgut triomfants. (bis)
Les veles s'inflaran, el vent ens portarà 
com un cavall desbocat per les ones. (bis) 

I arribarà el dia de glòria,
que ja no quedin cristians,
que cantarem la gran victòria
dels fidels valents fills d'Al·là;

i aquest mar estimat serà nostre,
serà el mar dels germans musulmans. (bis)
Les veles s'inflaran, el vent ens portarà 
com un cavall desbocat per les ones. (bis) 

PROPOSTES DE TREBALL: Qüestionari

1. El Romanticisme i la tragèdia.

2. L’aportació d’Àngel Guimerà a la tragèdia romàntica.

3. Aspectes neoclàssics, romàntics i realistes a Mar i cel.

4. La presentació dels personatges: els indicis i els comentaris del primer acte.

5. La relació d’Osman i Mahomet amb les dones: el paper de l’anticipació.

6. El significat dramàtic i ideològic de Joanot.

7. La identitat i l’amor en Saïd.

8. Els impulsos eròtic i maternal en Blanca.

9. La religió com a fanatisme. Carles.

10. Mestissatge, tolerància i fraternitat en relació als dos bàndols en conflicte.