(Extret del Blog The daily avalanche, "La casa de l'alegria", novembre de 2010).
Tots els fragments recollits a continuació pertanyen a la traducció de Xavier Pàmies publicada per Edicions Destino l'any 2008, i que es va incorporar a la col·lecció "labutxaca" d'Ed.62 l'any 2012. Igualment, hi consta la versió anglesa original que es troba íntegrament a Internet.
Tots els fragments recollits a continuació pertanyen a la traducció de Xavier Pàmies publicada per Edicions Destino l'any 2008, i que es va incorporar a la col·lecció "labutxaca" d'Ed.62 l'any 2012. Igualment, hi consta la versió anglesa original que es troba íntegrament a Internet.
Fragment del capítol 1,
"La Cancelleria", pp. 16-17.
Boira a tot arreu. Boira riu amunt, on sura enmig de verdes deveses i mitjanes; boira riu avall, on llisca, espessa, entre els embarcadors i la brutícia riberenca d’una gran (i sòrdida) ciutat. Boira als aiguamolls d'Essex, boira als serrats de Kent. Boira esmunyint-se a les cuines de les naus carboneres; boira planant per les drassanes i arrapant-se al cordam dels grans vaixells; boira caient damunt la borda de les gavarres i les barques. Boira als ulls i a la gola dels vells invàlids del Royal Naval Hospital de Greenwich, que respiren la seva asma vora la llar de foc del dormitori; boira al broc i a la cassoleta de la pipa de tarda del patró geniüt, tancat a la seva cabina; boira que fibla cruelment els dits de les mans i dels peus del grumet que tremola a coberta. Algun badoc ocasional abocat a les baranes dels ponts contempla un cel de boira baixa, tot ell envoltat de boira, com si anés en globus i surés enmig de bromes.
Fog everywhere. Fog up the river, where it flows among green aits and meadows; fog down the river, where it rolls defiled among the tiers of shipping and the waterside pollutions of a great (and dirty) city. Fog on the Essex marshes, fog on the Kentish heights. Fog creeping into the cabooses of collier-brigs; fog lying out on the yards and hovering in the rigging of great ships; fog drooping on the gunwales of barges and small boats. Fog in the eyes and throats of ancient Greenwich pensioners, wheezing by the firesides of their wards; fog in the stem and bowl of the afternoon pipe of the wrathful skipper, down in his close cabin; fog cruelly pinching the toes and fingers of his shivering little 'prentice boy on deck. Chance people on the bridges peeping over the parapets into a nether sky of fog, with fog all round them, as if they were up in a balloon and hanging in the misty clouds.
(...)
Never can there come fog too thick, never can there come mud and mire too deep, to assort with the groping and floundering condition which this High Court of Chancery, most pestilent of hoary sinners, holds this day in the sight of heaven and earth.
Fragment del capítol VIII,
"Que comprèn un gran nombre de pecats", pp. 141-142.
Els primers dies al Casalot vam tenir una vida força moguda, perquè vam haver de fer la coneixença de molta gent del veïnat i de fora del veïnat amb qui el senyor Jarndyce tenia relació. A l'Ada i a mi ens va semblar que hi tenien relació sobretot persones amb tirada a fer el que fos amb els diners dels altres. Ens va sobtar, un matí al «remugador», quan vam començar a triar-li la correspondència per respondre en nom seu alguna carta, descobrir que l'objecte principal de la vida de quasi tots els seus corresponsals semblava ser constituir-se en comitès per obtenir i administrar diners. Les dames eren tan porfidioses com els senyors; fins i tot diria que ho eren més. Es consagraven als seus comitès amb tota la passió, i recollien subscripcions amb una vehemència extraordinària. Ens vam imaginar que algunes d'aquestes persones es devien passar tota la vida trametent cèdules de subscripció a tota la guia de correus: cèdules de xíling, de mitja corona, de mig sobirà, de penic... Volien el que fos. Volien roba, volien draps, volien diners volien carbonet, volien sopes, volien interès, volien firmes, volien franel·la, volien qualsevol cosa que el senyor Jarndyce tingués (o no tingués). Els seus objectius eren tan diversos com les seves demandes. Tenien intenció d'aixecar edificis nous, de pagar els deutes dels edificis vells, d'instal·lar en un edifici pintoresc (gravat de la prevista ala oest adjunt) la congregació de les Maries Medievals, de fer un homenatge a la senyora Jellyby, de fer-se pintar el retrat del seu secretari per regalar-lo a la sogra del secretari, la profunda devoció de la qual era ben coneguda; tenien la intenció de fer el que fos, em va fer l'efecte, tant si eren cinc-cents mil opuscles com una pensió vitalícia, tant si era un monument de marbre com una tetera de plata. Es posaven tota mena de noms. Eren les Dones d'Anglaterra, les Filles de la Gran Bretanya, les Germanes de totes les Virtuts Cardinals una per una, les Filles dels Estats Units, les Dames d'una infinitat de confessions. Pel que semblava, sempre anaven atrafegades fent proselitisme o fent campanya. Pel que el nostre pobre discerniment sabia veure, i pel que eles mateixes explicaven, no paraven de buscar adherents a la seva causa, però no acabaven de captar-ne prous per proveir d'una pensió els seus candidats. Emtre una cosa i una altra, pensar en la vida febril que devien portar ens feia venir migranya.
Entre les dames que més es distingien per la seva àvida benevolència (si se'm permet aquesta expressió) hi havia una tal senyora Pardiggle...
We lived, at first, rather a busy life at Bleak House, for we had to become acquainted with many residents in and out of the neighbourhood who knew Mr Jarndyce. It seemed to Ada and me that everybody knew him who wanted to do anything with anybody else's money. It amazed us when we began to sort his letters and to answer some of them for him in the growlery of a morning to find how the great object of the lives of nearly all his correspondents appeared to be to form themselves into committees for getting in and laying out money. The ladies were as desperate as the gentlemen; indeed, I think they were even more so. They threw themselves into committees in the most impassioned manner and collected subscriptions with a vehemence quite extraordinary. It appeared to us that some of them must pass their whole lives in dealing out subscription-cards to the whole post-office directory --shilling cards, half-crown cards, half-sovereign cards, penny cards. They wanted everything. They wanted wearing apparel, they wanted linen rags, they wanted money, they wanted coals, they wanted soup, they wanted interest, they wanted autographs, they wanted flannel, they wanted whatever Mr Jarndyce had--or had not. Their objects were as various as their demands. They were going to raise new buildings, they were going to pay off debts on old buildings, they were going to establish in a picturesque building (engraving of proposed west elevation attached) the Sisterhood of Mediaeval Marys, they were going to give a testimonial to Mrs Jellyby, they were going to have their secretary's portrait painted and presented to his mother-in-law, whose deep devotion to him was well known, they were going to get up everything, I really believe, from five hundred thousand tracts to an annuity and from a marble monument to a silver tea-pot. They took a multitude of titles. They were the Women of England, the Daughters of Britain, the Sisters of all the cardinal virtues separately, the Females of America, the Ladies of a hundred denominations. They appeared to be always excited about canvassing and electing. They seemed to our poor wits, and according to their own accounts, to be constantly polling people by tens of thousands, yet never bringing their candidates in for anything. It made our heads ache to think, on the whole, what feverish lives they must lead.
Among the ladies who were most distinguished for this rapacious benevolence (if I may use the expression) was a Mrs. Pardiggle...
Per saber-ne més, Joan Solà, a l'Avui, sobre la traducció de Pàmies.
I encara, aquí.
I aquí!
I en anglès aquí!!!
(...)
Però la boira no arribarà mai a ser prou espessa, ni el fanguissar prou fondo, per estar a l’altura de la situació d’empantanegament que aquest Tribunal Superior de la Cancelleria, el més mesquí de tots els vells pecadors, exhibeix ara com ara a la faç del món.
Fog everywhere. Fog up the river, where it flows among green aits and meadows; fog down the river, where it rolls defiled among the tiers of shipping and the waterside pollutions of a great (and dirty) city. Fog on the Essex marshes, fog on the Kentish heights. Fog creeping into the cabooses of collier-brigs; fog lying out on the yards and hovering in the rigging of great ships; fog drooping on the gunwales of barges and small boats. Fog in the eyes and throats of ancient Greenwich pensioners, wheezing by the firesides of their wards; fog in the stem and bowl of the afternoon pipe of the wrathful skipper, down in his close cabin; fog cruelly pinching the toes and fingers of his shivering little 'prentice boy on deck. Chance people on the bridges peeping over the parapets into a nether sky of fog, with fog all round them, as if they were up in a balloon and hanging in the misty clouds.
(...)
Never can there come fog too thick, never can there come mud and mire too deep, to assort with the groping and floundering condition which this High Court of Chancery, most pestilent of hoary sinners, holds this day in the sight of heaven and earth.
Fragment del capítol VIII,
"Que comprèn un gran nombre de pecats", pp. 141-142.
Els primers dies al Casalot vam tenir una vida força moguda, perquè vam haver de fer la coneixença de molta gent del veïnat i de fora del veïnat amb qui el senyor Jarndyce tenia relació. A l'Ada i a mi ens va semblar que hi tenien relació sobretot persones amb tirada a fer el que fos amb els diners dels altres. Ens va sobtar, un matí al «remugador», quan vam començar a triar-li la correspondència per respondre en nom seu alguna carta, descobrir que l'objecte principal de la vida de quasi tots els seus corresponsals semblava ser constituir-se en comitès per obtenir i administrar diners. Les dames eren tan porfidioses com els senyors; fins i tot diria que ho eren més. Es consagraven als seus comitès amb tota la passió, i recollien subscripcions amb una vehemència extraordinària. Ens vam imaginar que algunes d'aquestes persones es devien passar tota la vida trametent cèdules de subscripció a tota la guia de correus: cèdules de xíling, de mitja corona, de mig sobirà, de penic... Volien el que fos. Volien roba, volien draps, volien diners volien carbonet, volien sopes, volien interès, volien firmes, volien franel·la, volien qualsevol cosa que el senyor Jarndyce tingués (o no tingués). Els seus objectius eren tan diversos com les seves demandes. Tenien intenció d'aixecar edificis nous, de pagar els deutes dels edificis vells, d'instal·lar en un edifici pintoresc (gravat de la prevista ala oest adjunt) la congregació de les Maries Medievals, de fer un homenatge a la senyora Jellyby, de fer-se pintar el retrat del seu secretari per regalar-lo a la sogra del secretari, la profunda devoció de la qual era ben coneguda; tenien la intenció de fer el que fos, em va fer l'efecte, tant si eren cinc-cents mil opuscles com una pensió vitalícia, tant si era un monument de marbre com una tetera de plata. Es posaven tota mena de noms. Eren les Dones d'Anglaterra, les Filles de la Gran Bretanya, les Germanes de totes les Virtuts Cardinals una per una, les Filles dels Estats Units, les Dames d'una infinitat de confessions. Pel que semblava, sempre anaven atrafegades fent proselitisme o fent campanya. Pel que el nostre pobre discerniment sabia veure, i pel que eles mateixes explicaven, no paraven de buscar adherents a la seva causa, però no acabaven de captar-ne prous per proveir d'una pensió els seus candidats. Emtre una cosa i una altra, pensar en la vida febril que devien portar ens feia venir migranya.
Entre les dames que més es distingien per la seva àvida benevolència (si se'm permet aquesta expressió) hi havia una tal senyora Pardiggle...
We lived, at first, rather a busy life at Bleak House, for we had to become acquainted with many residents in and out of the neighbourhood who knew Mr Jarndyce. It seemed to Ada and me that everybody knew him who wanted to do anything with anybody else's money. It amazed us when we began to sort his letters and to answer some of them for him in the growlery of a morning to find how the great object of the lives of nearly all his correspondents appeared to be to form themselves into committees for getting in and laying out money. The ladies were as desperate as the gentlemen; indeed, I think they were even more so. They threw themselves into committees in the most impassioned manner and collected subscriptions with a vehemence quite extraordinary. It appeared to us that some of them must pass their whole lives in dealing out subscription-cards to the whole post-office directory --shilling cards, half-crown cards, half-sovereign cards, penny cards. They wanted everything. They wanted wearing apparel, they wanted linen rags, they wanted money, they wanted coals, they wanted soup, they wanted interest, they wanted autographs, they wanted flannel, they wanted whatever Mr Jarndyce had--or had not. Their objects were as various as their demands. They were going to raise new buildings, they were going to pay off debts on old buildings, they were going to establish in a picturesque building (engraving of proposed west elevation attached) the Sisterhood of Mediaeval Marys, they were going to give a testimonial to Mrs Jellyby, they were going to have their secretary's portrait painted and presented to his mother-in-law, whose deep devotion to him was well known, they were going to get up everything, I really believe, from five hundred thousand tracts to an annuity and from a marble monument to a silver tea-pot. They took a multitude of titles. They were the Women of England, the Daughters of Britain, the Sisters of all the cardinal virtues separately, the Females of America, the Ladies of a hundred denominations. They appeared to be always excited about canvassing and electing. They seemed to our poor wits, and according to their own accounts, to be constantly polling people by tens of thousands, yet never bringing their candidates in for anything. It made our heads ache to think, on the whole, what feverish lives they must lead.
Among the ladies who were most distinguished for this rapacious benevolence (if I may use the expression) was a Mrs. Pardiggle...
Per saber-ne més, Joan Solà, a l'Avui, sobre la traducció de Pàmies.
I encara, aquí.
I aquí!
I en anglès aquí!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada