Herman Melville, Moby Dick (1851)

Herman Melville (1819-1891) es un dels escriptors més destacats de la literatura nord-americana moderna. Va néixer a Nova York, fill de comerciants descendents dels primers pobladors de Manhattan. La davallada del negoci i la mort posterior del pare quan tot just tenia dotze anys, l'abocaren als més diversos oficis i finalment, amb dinou anys, a enrolar-se com a grumet en un vaixell,  Fruit d'aquesta experiència, que li proporcionarà el marc exòtic de la major part de les seves novel·les, es va iniciar en la literatura publicant diverses obres d'aventures marineres que van obtenir un notable èxit de públic. Entre d'altres, a més del clàssic Moby Dick (1851), són coneguts el relat Bartleby, l'escrivent (1856) i la seva darrera novel·la, The Confidence-Man (1857).

La novel·la Moby Dick és una peça monumental que inclou "un tractat de cetologia, una narració pseudo-històrica, un discurs filosòfic i un drama tràgic". Així ho destaca Agustí Bartra en la presentació de l'edició catalana (Ed62, col. Labutxaca) amb traducció de Maria Antònia Oliver, d'on surt aquest fragment que il·lustra l'origen de l'obsessió del capità Ahab per caçar la temible balena blanca.

Amb els tres bots esfondrats al seu voltant, i els rems i els homes giravoltant en els remolins, un capità havia agafat el ganivet de cabestrera de la roda de proa destrossada i s’havia precipitat contra la balena com un duelista d’Arkansas contra el seu enemic, intentant cegament arribar, amb una fulla de sis polzades, a les fondàries insondables de la vida de la balena. Aquest capità era Ahab. I fou llavors quan, passant-li sobtadament per sota la mandíbula jussana en forma de dalla, Moby Dick havia segat la cama d’Ahab, com un dallador talla un bri d’herba al prat. Cap turc enturbantat, cap venecià o malai llogats no l’haurien castigat amb més malícia. Així doncs, hi havia pocs motius per dubtar que, d’ençà d’aquell encontre gairebé fatal, Ahab havia acaronat un afany salvatge de venjança contra la balena, oi més quan va acabar identificant-hi, en la seva morbositat frenètica, no solament els seus patiments corporals, sinó totes les seves exasperacions intel·lectuals i espirituals. La Balena Blanca nedava davant d’ell com si fos l’encarnació monomaníaca de tots els elements malignes que alguns homes profunds senten que els devoren, fins que acaben vivint amb mig cor i mig pulmó. Aquesta malignitat intangible ha existit des dels orígens, i fins i tot els cristians moderns li atribueixen el domini de mig món; aquesta malignitat, que era reverenciada pels antics ofites d’Orient en forma d’estàtua diabòlica, no era adorada per Ahab com per ells, sinó que, transferint en el seu desvari la seva idea de l’execrada Balena Blanca, s’esperonà, mutilat com estava, a lluitar contra ella. Tota la follia i tots els turments, tot allò que remou l’escolim de les coses, tota veritat com continguts de malícia, tot allò que destrueix la vigoria i esquerda el cervell, tots els demonismes subtils de la vida i del pensament, tots els mals eren, per al dement Ahab, personificats visiblement en Moby Dick i en ell eren assolibles a la pràctica. Acumulava damunt el gep blanc de la balena la suma de tota la ràbia i l’odi general que havia sentit la seva raça d’ençà d’Adam. I aleshores, com si el seu pit fos un morter, li disparava la granada ardent del seu cor. No és probable que aquesta monomania sorgís en ell sobtadament, en l’instant just de la seva mutilació corporal. En precipitar-se contra el monstre, ganivet en mà, només s’havia lliurat a una animositat corporal sobtada i apassionada. I quan va rebre el cop que el va esqueixar, probablement només va sentir l’agònica laceració física i res més. En canvi, quan es va veure obligat a retornar a casa per culpa d’aquella col·lisió, i quan durant llargs mesos i setmanes Ahab i la seva angoixa varen jeure plegats al mateix coi, tombant en ple hivern aquell cap terrible i udolant de la Patagònia, fou llavors quan el seu cos esqueixat i la seva ànima ferida varen sagnar l’un dins l’altra i, en aquesta fusió, el tornaren boig. Fou llavors, i només llavors, en el viatge de retorn després de l’encontre, que la monomania final s’ensenyorí d’ell; i això sembla cert a partir del fet que, a intervals durant la travessia, va tenir moments de desvarieig llunàtic i que, tot i mancat d’una cama, encara li quedava tanta força vital en el seu pit egipci, força intensificada pel deliri, que els oficials es varen veure obligats a fermar-lo, mentre navegava, desvariejant al seu coi. En la seva camisa de força es gronxava al bressoleig foll de les galernes.