Mark Twain, Les aventures d'en Huckleberry Finn (1885)

"Tota la literatura nord-americana moderna ve de Huckleberry Finn. És el nostre millor llibre".

La rotunditat de l'afirmació adquireix encara més gruix tenint en compte que l'autor és ni més ni menys que Ernest Hemingway. Huck Finn protagonitza en la novel·la publicada el 1885 una mena de spin-off que va superar l'original, les aventures del seu inseparable Tom Sawyer que Mark Twain havia imaginat una dècada abans. Aquesta obra, que enceta la Gran Novel·la Nord-americana, és un cant a l'amistat amb el Mississipí i la segregació racial com a teló de fons.

(RAR, suplement del diari ARA, diumenge 3 de maig de 2015)

La novel·la és una sàtira a l'esclavisme que hi havia al sud dels Estats Units quan el llibre fou publicat, i ens explica els fets ocorreguts cronològicament just després del final de Les aventures de Tom Sawyer, Ara Huckleberry "Huck" Finn, el millor amic de Tom Sawyer, és cuidat i protegit per la vídua de Douglas, però alhora es dedica als seus jocs de sempre ajudant Tom a la seva banda de lladres. No obstant això, és capturat pel seu malvat pare, que torna al poble i se l'emporta a viure en una barraca. Allà, Huck es manté captiu, però aconsegueix escapar-se amb el seu amic, el negre Jim, un esclau que fuig buscant la seva llibertat. Tots dos emprenen una perillosa fugida al llarg del riu Mississipí, i viuen moltes aventures plegats, fins a arribar a un final sorprenent, ajudats pel valent Tom Sawyer.

(Adaptació Vikipèdia)

L’edició catalana és a La Magrana (2010), amb la traducció que en va fer Joan Fontcuberta el 1979. Comença així:



Les aventures d'en Huckleberry Finn

Capítol 1

Segur que no heu sentit parlar de mi, si no heu llegit un llibre que es diu Les aventures de Tom Sawyer, però no té cap importància. El llibre va ser escrit pel senyor Mark Twain i, en essència, deia
la veritat. Hi ha coses que ell va inflar, però en conjunt deia la veritat. Això no és res. Mai no he conegut ningú que no mentís alguna vegada, excepte la tia Polly o la vídua o potser fins i tot la Mary. La tia Polly –la tia Polly d'en Tom– i la Mary, la vídua Douglas, de totes elles, se'n parla en aquell llibre, un llibre verídic en la seva major part, si bé una mica inflat, com ja he dit abans.
     I bé, doncs, el llibre acaba de la manera següent: en Tom i jo vam trobar els diners que els lladres havien amagat a la cova i fórem rics. Ens van tocar sis mil dòlars d'or a cada u. Era impressionant de veure tot aquell pilot de diners. Ara bé, el jutge Thatcher se'ls endugué i els posà a interès: ens donava un dòlar diari a cada u durant tot l'any… més del que un vailet sabria gastar. La vídua Douglas em va afillar, creguda que em civilitzaria, però era dur estar-se tot el dia a casa, tenint en compte els costums ensopidament regulars i respectables de la vídua. De manera que, quan no ho vaig poder aguantar més, vaig tocar pirandó. Em vaig tornar a posar els meus vells parracs, em vaig tornar a ficar duns la meva bóta de sucre buida, i em vaig sentir lliure i content. Però vet aquí que en Tom Sawyer va trobar-me i va dir que organitzaria una banda de lladres, que podria unir-m'hi si tornava a casa i portava una vida respectable. I jo, doncs, hi vaig tornar.
     La vídua va vessar una mar de llàgrimers i em va dir «pobre xaiet perdut» i tota una lletania d'altres coses, ara, no ho digué pas amb mala intenció. Em torna a posar vestits nous i jo, cop de suar, i em sentia tot enfarfegat. Aleshores tornà a començar la mateixa cançó de sempre. La vídua tocava la campaneta per al sopar i tu havies d'arribar-hi a temps. Quan eres a taula, no podies posar-te a menjar de seguida, sinó que havies d'esperar que la vídua acotés el cap i remugués una estona damunt les viandes, i això que no tenien res de dolent. Bé, res excepte que tot era cuit per separat. Dins una perola plena de tota mena de coses és diferent: les coses es barregen i el suc s'escampa per tot arreu i tot surt més bo.
     Després de sopar va treure el seu llibre i m'explicà tot de coses d'en Moisès i els joncs, i jo vaig suar la gota per arribar a entendre-ho, però de mica en mica m'aclarí que en Moisès havia mort feia molt de temps, de manera que ja no m'hi vaig encaparrar més, perquè a mi els morts no m'entusiasmen. Al cap d'una estona vaig tenir ganes de fumar i vaig demanar permís a la vídua. Però em va dir que no. Em va dir que era un costum vulgar i brut i que havia de mirar de perdre'l. N'hi ha de gent d'aquesta mena. Agafen mania a una cosa sense entendre-hi un borrall. Heus-la aquí, amoïnada per en Moisès, que no li era res i no era de cap utilitat a ningú, perquè ja era mort –us n'adoneu?– i, en canvi, encara em criticava per una cosa agradable. I una altra cosa: ella prenia rapè, és clar, això estava bé, perquè ho feia ella.
     La seva germana, la senyora Watson, una vella conca i prima i força suportable, amb ulleres, acabava de venir a viure amb ella, i em va emprendre amb una gramàtica. Em va fer treballar de valent durant una horeta, fins que la vídua l'obligà a afluixar. Jo ja no hagués pogut aguantar-ho més estona. Després, durant una altra hora encara, la cosa es féu mortalment avorrida i jo em vaig posar nerviós. La senyora Watson no parava de dir: «No posis els peus aquí al damunt, Huckleberry» i «No t'escarxofis d'aquesta manera, Hucklebrry, seu bé», i al cap de poca estona: «No badallis ni t'estiris així, Huckleberry… Per què no mires de comportar-te?». Després va parlar-me de l'infern i jo vaig dir-li que tant de bo que hi fos jo. Es va posar feta una fera, però jo no ho havia dit amb mala intenció. Jo només volia anar a algun lloc; l'única cosa que jo volia era variar, no volia dir cap lloc en particular. Contestà que no es deia allò que jo havia dit, que ella no ho diria per res del món, que ella volia viure de manera que pogués entrar al cel. Bé, jo no hi veia cap avantatge, en anar allà on ella anava, i per això vaig decidir que no m'hi mataria. Això no li vaig pas dir, però, perquè només m'hagués portat maldecaps i no m'hagués servit de res.
     Però ara ja s'havia engegat i va continuar explicant-me tot el que sabia del cel. Em contà que allí tot el que un havia de fer era anar d'un cantó a l'altre tot el dia amb una arpa i cantar, per tots els segles dels segles. A mi la idea no m'acabà d'entusiasmar. Però no li ho vaig dir. Li vaig preguntar si creia que en Tom Sawyer hi aniria, al cel, i em va contestar que n per pensament. Me'n vaig alegrar, perquè jo volia que ell i jo estiguéssim plegats.
     (…)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada