El Simbolisme francès fou una reacció al Realisme i Naturalisme, i la seva voluntat de capturar l'essència de la realitat. La nova estètica seria desenvolupada per Stéphane Mallarmé i Paul Verlaine: els poemes evoquen, més que no pas descriuen, i al text s'hi utilitza tota una imatgeria simbòlica per reflectir l'estat anímic del poeta. La sinestèsia va ser una experiència prioritzada; els poetes desitjaven identificar i confondre els sentits independents de l'olfacte, l'oïda i la vista. Tot això ja és Baudelaire al poema Correspondences: imatges sensorials que representen la vida espiritual de l'home modern, una idea que desenvolupa des del primer poema de Les flors del mal. El simbolisme, doncs, és deutor d'aquesta idea de Baudelaire.
I és que la poesia de Baudelaire va proclamar la recerca de la bellesa abans que no pas la de la veritat. Com suggereix el mateix títol de Les flors del Mal, va tractar de forjar vincles entre el mal i la bellesa, la felicitat efímera i l'ideal inassolible. Aquesta oscil·lació entre allò sublim i allò diabòlic, allò més elevat i allò més baix, l'ideal i l'avorriment, es correspondrà amb un nou esperit i una nova percepció de la vida moderna.
La primera edició de Les Flors del Mal és de 1857 a París (1300 exemplars). L'agost d'aquell mateix any es fa un procés judicial en contra del poeta, i Baudelaire és obligat a pagar 300 francs i suprimir 6 poemes, acusat d'ultratge a la moral pública. D'aquesta forma es publicà la segona edició el 1861, sense els 6 poemes censurats. Baudelaire, però, hi afegeix, 30 poemes nous i una nova secció, els Tableaux parisiens. L'edició definitiva es publicaria després de la seva mort, l'any 1868, recuperant els 6 poemes censurats i alguns altres que havien estat editats a Bèlgica l'any 1866. La versió última té 151 poemes ordenats segons les següents seccions:
Spleen et Idéal
Tableaux parisiensLe vin
Fleurs du mal
Révolte
La Mort
Del pròleg d'Alain Verjat a l'edició d'Edicions del Mall (Barcelona 1985)
"… Així, quan parlen de Baudelaire, els crítics s'esforcen a no oblidar res de les seves debilitats: la infància difícil, l'adolescència rebel, la maduresa tarada, la sífilis i l'alcohol, l'amant mestissa i les provocacions del dandy, com si fos absolutament necessari justificar el geni per la feblesa o la mania, com si l'artista no tingués -socialment- dret a ser-ho sinó per causes infamants. Així controla la societat burgesa els artistes que més es resisteixen a l'assimilació igualadora: la llibertat de l'artista no lliga amb la igualtat que pregona el jacobí de torn, sobretot quan s'escriu, al final de la Dedicatòria, Al lector, de Les Flors del Mal, la seva personal versió de la fraternitat:
-hipòcrita lector, -semblant meu, -i germà!
Baudelaire fou així, durant prop d'un segle, un poeta immoral, si no pornogràfic, lectura pròpia de degenerats i que l'ordre moral només podía agafar amb pinces, d'amagat, i taspant-se el nas. Però, tal vegada per desgràcia seva, se'l rehabilità després de la segona - mundial, després de la publicació d'un famós assaig de Sartre, capità i senyera d'una generació de joves rebels i cabelluts, com tots els joves, i que vestia de negre i que, segons diuen, no es rentava gaire (…) els aplicà [Sartre, parlant de Baudelaire i de Flaubert] el mateix tipus de discurs crític, aquell que vol que vol que l'artista engendri la seva obra a partir de -o en lloc de- els seus complexos, la seva neurosi i els seus neguits més íntims. La crítica genètica postula (…) que el món és tan perfecte, una vall tan riallera de delícies infinites, que qui blasfema, protesta, s'enfada o plora, només pòt ser una mena de malalt, de tal manera que l'atenció del lector es descentra: en lloc de mirar el text, mira el seu autor; admirar vol dir comprendre, plànyer, compadir. Llegir Baudelaire així vol dir excusar Baudelaire, i desactivar el poema. (…) La lectura és així, sovint, un malentès que convé examinar.
(…)
Les Flors del Mal s'han de llegir des del primer vers, que és una declaració d'intencions i una raó, gairebé geomètrica, del llibre:
L'estultícia, el pecat, l'error, la cobejança…
Car són els ingredients de l'spleen (*), allò que el poeta reconeix en si mateix, quan respon a la pregunta: qui sóc? Doncs un home, un ésser degenerat que, com diu Poulet, enmig de la seva vilania, es descobreix poeta, val a dir, lúcid i més representatiu que qualsevol altre, de la baixesa humana. Hi ha certament un sentiment bastant adamista en aquesta idea; l'home ha perdut el bé d'ençà que ha sortit del paradís. I la reforça poderosament el pecat original que superposa un espai teològic al sinistre espai humà. Espai que fa pendent, i sobre el qual tothom va lliscant, més o menys ràpid, espai sense horitzó, sempre igual, uniforme, és a dir, infinit, i sensible cada dia, en cada instant. Aquest món de Baudelaire, abismal, és freqüent en els romàntics francesos que (…) han seguit el model de les presons esgarrifoses dels dibuixos de Piranesi (…) lloc de dolor, en el qual l'home sap que ha de morir, tot i veient, a dalt, la llum de la vida. Dante no n'és lluny: "voi qui entrate qui, lasciate ognia speranza…"
(…) El drama del poeta es pot formular dient que, conscient, al mateix temps de la implacable degradació, decaïment o decadència que se l'emporta, sense pausa, en l'abisme, només pot, per defensar-se, reproduir el passat, temps feliç, llavors, del que sap, ara, que fou temps de pecat destructor del jo. Sense cap sortida, el poeta esdevé esclau de la fatalitat, Arthur Gordon Pym, per exemple, per qui la fi de tot no és un moment sinó un estat persistent".
(*) El terme spleen, popularitzat per Baudelaire, es començà a utilitzar entre els autors romàntics, amb la intenció de referir-se a un estat de melangia o d'angoixa vital sense causa definida.
LES FLORS DEL MAL
Versió de Xavier Benguerel
a l'edició bilingüe d'Edicions del Mall (Barcelona 1985).
AL LECTOR
L’estultícia, el pecat, l’error, la cobejança,
ens trasbalsen el cos, torben els pensaments,
i alimenten els nostres gentils remordiments,
tal com els mendicants amb la seva menjança.
Els pecats són tossuts, les recances, covardes;
ens fem pagar a preu fort quan els hem confessat
i alegrement tornem cap al camí enfangat
creient rentar les taques amb llàgrimes bastardes.
Sobre el coixí del mal és Satan Trismegista
qui es gronxa llargament l’esperit encantat,
i el valuós metall de nostra voluntat
està vaporitzat pel sapient alquimista.
És Ell qui manté els fils que ens mouen i trasmuden!
Als repugnants objectes sabem trobar-hi esquers;
vers l’Infern cada dia baixem uns passos més,
sense horror, a través de tenebres que puden.
Tal com un disbauxat que a devorar s’acuita
d’una antiga barjaula el pit martiritzat,
robem com de passada un plaer reservat
que espremem fortament com una vella fruita.
Pitjats, formiguejant, com els helmints a hordes,
un poble de Dimonis folga al nostre esperit,
i, mentre respirem, la Mort al nostre pit
baixa, riu invisible, amb tot de queixes sordes.
Si l’estupre, el verí, el foc, la punyalada,
encara no han brodat amb agradable traç
dels nostres lamentables destins el canemàs,
és perquè la nostra ànima, ai las!, no és prou gosada
Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,
un n’hi ha de més lleig, més àvol, més deforme!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d’escombralls
i amb gust l’engoliria fent un badall enorme;
és el Tedi! – amb ulls molls per un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hukà.
Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible,
-hipòcrita lector, -semblant meu, - i germà!
AU LECTOR
La sottise, l'erreur, le péché, la lésine,
Occupent nos esprits et travaillent nos corps,
Et nous alimentons nos aimables remords,
Comme les mendiants nourrissent leur vermine.
Nos péchés sont têtus, nos repentirs sont lâches;
Nous nous faisons payer grassement nos aveux,
Et nous rentrons gaiement dans le chemin bourbeux,
Croyant par de vils pleurs laver toutes nos taches.
Sur l'oreiller du mal c'est Satan Trismégiste
Qui berce longuement notre esprit enchanté,
Et le riche métal de notre volonté
Est tout vaporisé par ce savant chimiste.
C'est le Diable qui tient les fils qui nous remuent!
Aux objets répugnants nous trouvons des appas;
Chaque jour vers l'Enfer nous descendons d'un pas,
Sans horreur, à travers des ténèbres qui puent.
Ainsi qu'un débauché pauvre qui baise et mange
Le sein martyrisé d'une antique catin,
Nous volons au passage un plaisir clandestin
Que nous pressons bien fort comme une vieille orange.
Serré, fourmillant, comme un million d'helminthes,
Dans nos cerveaux ribote un peuple de Démons,
Et, quand nous respirons, la Mort dans nos poumons
Descend, fleuve invisible, avec de sourdes plaintes.
Si le viol, le poison, le poignard, l'incendie,
N'ont pas encor brodé de leurs plaisants dessins
Le canevas banal de nos piteux destins,
C'est que notre âme, hélas! n'est pas assez hardie.
Mais parmi les chacals, les panthères, les lices,
Les singes, les scorpions, les vautours, les serpents,
Les monstres glapissants, hurlants, grognants, rampants,
Dans la ménagerie infâme de nos vices,
II en est un plus laid, plus méchant, plus immonde!
Quoiqu'il ne pousse ni grands gestes ni grands cris,
Il ferait volontiers de la terre un débris
Et dans un bâillement avalerait le monde;
C'est l'Ennui! L'oeil chargé d'un pleur involontaire,
II rêve d'échafauds en fumant son houka.
Tu le connais, lecteur, ce monstre délicat,
— Hypocrite lecteur, — mon semblable, — mon frère!
LES FLORS DEL MAL
Versió de Xavier Benguerel
a l'edició bilingüe d'Edicions del Mall (Barcelona 1985).
AL LECTOR
L’estultícia, el pecat, l’error, la cobejança,
ens trasbalsen el cos, torben els pensaments,
i alimenten els nostres gentils remordiments,
tal com els mendicants amb la seva menjança.
Els pecats són tossuts, les recances, covardes;
ens fem pagar a preu fort quan els hem confessat
i alegrement tornem cap al camí enfangat
creient rentar les taques amb llàgrimes bastardes.
Sobre el coixí del mal és Satan Trismegista
qui es gronxa llargament l’esperit encantat,
i el valuós metall de nostra voluntat
està vaporitzat pel sapient alquimista.
És Ell qui manté els fils que ens mouen i trasmuden!
Als repugnants objectes sabem trobar-hi esquers;
vers l’Infern cada dia baixem uns passos més,
sense horror, a través de tenebres que puden.
Tal com un disbauxat que a devorar s’acuita
d’una antiga barjaula el pit martiritzat,
robem com de passada un plaer reservat
que espremem fortament com una vella fruita.
Pitjats, formiguejant, com els helmints a hordes,
un poble de Dimonis folga al nostre esperit,
i, mentre respirem, la Mort al nostre pit
baixa, riu invisible, amb tot de queixes sordes.
Si l’estupre, el verí, el foc, la punyalada,
encara no han brodat amb agradable traç
dels nostres lamentables destins el canemàs,
és perquè la nostra ànima, ai las!, no és prou gosada
Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,
un n’hi ha de més lleig, més àvol, més deforme!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d’escombralls
i amb gust l’engoliria fent un badall enorme;
és el Tedi! – amb ulls molls per un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hukà.
Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible,
-hipòcrita lector, -semblant meu, - i germà!
AU LECTOR
La sottise, l'erreur, le péché, la lésine,
Occupent nos esprits et travaillent nos corps,
Et nous alimentons nos aimables remords,
Comme les mendiants nourrissent leur vermine.
Nos péchés sont têtus, nos repentirs sont lâches;
Nous nous faisons payer grassement nos aveux,
Et nous rentrons gaiement dans le chemin bourbeux,
Croyant par de vils pleurs laver toutes nos taches.
Sur l'oreiller du mal c'est Satan Trismégiste
Qui berce longuement notre esprit enchanté,
Et le riche métal de notre volonté
Est tout vaporisé par ce savant chimiste.
C'est le Diable qui tient les fils qui nous remuent!
Aux objets répugnants nous trouvons des appas;
Chaque jour vers l'Enfer nous descendons d'un pas,
Sans horreur, à travers des ténèbres qui puent.
Ainsi qu'un débauché pauvre qui baise et mange
Le sein martyrisé d'une antique catin,
Nous volons au passage un plaisir clandestin
Que nous pressons bien fort comme une vieille orange.
Serré, fourmillant, comme un million d'helminthes,
Dans nos cerveaux ribote un peuple de Démons,
Et, quand nous respirons, la Mort dans nos poumons
Descend, fleuve invisible, avec de sourdes plaintes.
Si le viol, le poison, le poignard, l'incendie,
N'ont pas encor brodé de leurs plaisants dessins
Le canevas banal de nos piteux destins,
C'est que notre âme, hélas! n'est pas assez hardie.
Mais parmi les chacals, les panthères, les lices,
Les singes, les scorpions, les vautours, les serpents,
Les monstres glapissants, hurlants, grognants, rampants,
Dans la ménagerie infâme de nos vices,
II en est un plus laid, plus méchant, plus immonde!
Quoiqu'il ne pousse ni grands gestes ni grands cris,
Il ferait volontiers de la terre un débris
Et dans un bâillement avalerait le monde;
C'est l'Ennui! L'oeil chargé d'un pleur involontaire,
II rêve d'échafauds en fumant son houka.
Tu le connais, lecteur, ce monstre délicat,
— Hypocrite lecteur, — mon semblable, — mon frère!
LES FLORS DEL MAL
SPLEEN I IDEAL
II
L’ALBATROS
Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.
Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.
L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!
El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
L'ALBATROS
Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.
À peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d'eux.
Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid!
L'un agace son bec avec un brûle-gueule,
L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait!
Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l'archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.
LIII
LA INVITACIÓ AL VIATGE
Germaneta, infant,
pensa el dolç encant
de fer junts un llarg viatge!
Estimar a desdir,
estimar i morir
al país que és com ta imatge!
Aquells sols mullats
d'uns cels emboirats
tenen l'encís que perdura
tan misteriós
del teu arterós
esguard que entre plors fulgura.
Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.
Llustrosos moblats,
pels anys patinats,
ens ornarien la cambra;
flors de rars colors
mesclant les sentors
als vagues perfums de l'ambre,
opulents plafons,
els miralls pregons,
l'oriental espectacle,
parlaria tot
al cor, mot a mot
i en secret un dolç vernacle.
Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.
Mira els blaus canals
dormir un quatre pals
que van pel món erra que erra;
és per sadollar
quant pots desitjar
que arriben d'una altra terra.
-Els sols ponentins
vesteixen jardins,
camps, canals i vila,
d'or i jacint
que es van adormint
en la calda llum tranquil·la.
Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.
Mon enfant, ma soeur,
Songe à la douceur
D'aller là-bas vivre ensemble!
Aimer à loisir,
Aimer et mourir
Au pays qui te ressemble!
Les soleils mouillés
De ces ciels brouillés
Pour mon esprit ont les charmes
Si mystérieux
De tes traîtres yeux,
Brillant à travers leurs larmes.
Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.
Des meubles luisants,
Polis par les ans,
Décoreraient notre chambre;
Les plus rares fleurs
Mêlant leurs odeurs
Aux vagues senteurs de l'ambre,
Les riches plafonds,
Les miroirs profonds,
La splendeur orientale,
Tout y parlerait
À l'âme en secret
Sa douce langue natale.
Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.
Vois sur ces canaux
Dormir ces vaisseaux
Dont l'humeur est vagabonde;
C'est pour assouvir
Ton moindre désir
Qu'ils viennent du bout du monde.
— Les soleils couchants
Revêtent les champs,
Les canaux, la ville entière,
D'hyacinthe et d'or;
Le monde s'endort
Dans une chaude lumière.
Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada