Sinopsi. La infanticida, monòleg en vers escrit el 1898, té com a única protagonista la Nela, que es dirigeix a l'espectador des d'un manicomi. Ella és l'encarregada de narrar-nos el seu drama personal, el d'una jove atrapada entre la por que sent envers el pare, capaç de matar-la en el cas que devaluï l'honra familiar, i l'amor que professa a Reiner, jove acomodat amb qui es veu d'amagat i que la considera un simple divertiment. L'embaràs que ha d'afrontar, després de la fugida de Reiner, és l'esdeveniment que desencadena el drama i que portarà la protagonista al manicomi, on haurà de lluitar amb un sèrie de sentiments enfrontats que la condueixen a la follia.
Ressenya. L'infanticidi és un acte rebutjat i condemnat socialment; tot i així, i malgrat la polèmica que va suscitar l'obra l'any de la seva aparició, Caterina Albert escull aquest tema com a eix de la seva obra. Nela, culpable de matar el seu nadó, comença el seu monòleg al manicomi. L'autora vol deixar molt clar, des de les primeres acotacions, que tots els moviments de la protagonista, les seves reflexions, la seva actitud, són les d'una persona que ha perdut el seny, encara que, al mateix temps, ens insisteix en què "Nela no és un ésser pervers [...] obrà, no per sa lliure voluntat, sinó empesa per les circumstàncies".
Seran aquestes circumstàncies les que Nela ens relatarà detalladament, aquelles que la porten a l'infanticidi i també, potser, a la bogeria. I diem potser perquè, tot i la realitat física de la protagonista, tancada a un centre de salut mental, no queda gaire clar fins quin punt Nela està boja o, simplement, atordida i turmentada pel que ha succeït. Explicant els fets des d'una distància temporal, la jove sembla trobar la lucidesa en molts fragments, fins al punt que s'acusa, ella mateixa, de "ximple" davant l'actitud que va tenir amb Reiner.
Reiner serà, per a Nela, "l'altre", aquell que, juntament amb l'altra figura masculina, el pare, exercirà un poder total sobre ella, una dona sense estudis, enclaustrada a un petit poble i exposada a les mirades dels homes, que la vigilen i la menyspreen. Poques sortides tindrà, com a dona, per aquest motiu veurà, en un primer moment, Reiner com aquell salvador que l'allunyarà del poble i del pare, d'aquest autoritarisme patriarcal que anul·la la seva voluntat.
Com aquella Bernarda Alba, obsessionada amb "el que diran" i amb l'honra, que assetja, bastó en mà, l'Adela fins a desencadenar la tragèdia, així el pare de Nela atemoreix la jove mostrant-li la falç i advertint-li el que passarà si l'arriba a deshonrar. Les dues obres, amb bastó i falç com a símbols fàl·lics, ens mostren una societat on l'honra familiar, dipositada sempre en la dona, es troba per sobre de qualsevol altre element. És per aquest motiu que Nela, sabent que l'amenaça del pare es pot fer efectiva a la mínima sospita, acaba, gairebé sense adonar-se i paralitzada per la por, matant el nadó.
Estem, per tant, davant d'una obra amb dues víctimes, el fill però també la mare, víctima d'aquestes "circumstàncies" socials contra les que és molt difícil lluitar i que l'aboquen l'infanticidi, que es converteix en una mesura desesperada per acabar amb el sofriment. L'autora aborda el problema des de l'arrel i posa en evidència aquelles lleis morals que, mitjançant la por i la violència, condemnen la dona a la desgràcia més absoluta.
Mesas, Lidia, Caterina Albert / Víctor Català. La Infanticida, Lletra de Dona a Centre Dona i Literatura - Universitat de Barcelona (2009).
https://www.ub.edu/lletradedona/la-infanticida_caterina-albert
La foto, publicada al diari Avui l'any 2009 és de David Ruano, i recull un moment de l'actuació d'Emma Vilarasau en el monòleg de La infanticida
Fragments inicial i final:
– Què hi fa aquí, tanta gent?… Ja m’ho pensava…
Sempre, sempre el mateix”… Podien dir-me
que un cop ja fos a dins d’aquesta casa
ningú més me veuria… Era mentida…
Tots me van enganyar, tots, tots, a posta;
i don Jaume el primer, el fill de l’amo.
Aquí també, com allà dalt, me miren
em pregunten, perseguint-me sempre…
I fins se’n riuen… Maleïts!… Ah, l’hora
(mostrant els punts amb ràbia)
que jo pugui fugir i a clar de lluna,
camps a través, a la masia anar-me’n…(amb sobtat esglai.)
A la masia?… Ah, no, no!… Hi ha el pare
que em caça arreu per degollar-me… Un dia…
ja va mostrar-me aquella falç retorta,
més relluenta que un mirall de plata
i més fina de tall que una vimella…
Va agafar-me d’un braç amb dits de ferro,
i fent-la llampegar davant mon rostre,
“Te la pots mirar bé”, va dir;
“la guardo per tallar-te en rodó aqueix cap de bruixa
el dia que m’afrontis i rebaixis…
Mira-la bé, gossa bordella, i pensa
que encara tinc delit, i ella no és gansa!”…
I guaitant-me el gairell, tal com solia
d’un temps ençà, me rebotà per terra.
(...)
Que com va ser?...
(Amb dolor.)
Oh, no!... No em feu dir-ho!...
que sento fred... i por... Jo... no ho volia...
si ni ho sé... com va ser... De tan contenta,
quan vaig veure la nena, l'abraçava
i a petons, a petons, l'hauria fosa,
que mai més acabava d'atipar-me'n...
I tant vaig masegar-la, que la nena,
heus aquí que, de cop, la cara arrufa
i arrenca el plor... Un espinguet!... Jo em quedo,
lo mateix que el Sant Just de pedra marbre...
I la nena, quins crits!... Semblava folla...
Jo, d'esglaiada fins perdia l'esma...
quant a dalt... quint espant!... Sento que es tiren
a baix del llit i cops de peus descalços...
Era el pare; segur!... Verge Maria!
Com ho havia de fer, jo pecadora?
Eren passos rabents... cap a l'escala...
I... no sé... què passà... La falç vaig veure
relluir, tot de cop... aquí de dintre...
(Per son cap.)
i m'aixeco d'un bot... La nena... hi torna...
jo, li tapo la boca... mes... no calla...
i el pare... que està prop... Jo... esmaperduda,
corro cap a... la mola... i... mare meva!...
(Amb pregon terror, arrupint-se tota
i fent acció de llençar un objecte.)
Quin xerric que va fer!... Com... una coca!...
I encara, llençà un crit!... Un crit!... Deixeu-me!...
(Regirant-se violentament d'una banda a l'altra,
com per lliurar-se d'algú que la subjectés.)
Que no vull dir res més!... Pareu la mola,
que el dimoni la roda... per matar-me...
El pare... no el va ser... No ho sé... qui era...
que va entrar... allà dins... No me'n recordo...
Molta gent... molta gent... Tots me guaitaven,
amb uns ulls més badats!... com unes òlibes...
Mes el pare... res sap... Que no us escapi...
Calleu tots... calleu tots... que si ho sabia,
d'un cop de falç... la meva testa a terra.
(Amb viva angoixa, suplicant.)
No li digueu, per mor de Déu, al pare!...
De la nena, ni un piu... que no ho sospiti...
que per ço me n'he anat de casa meva
i m'estic aquí dins... perquè no em trobi...
Que don Jaume ho va dir... el fill de l'amo...
Fins que vinga en Reiner... i anem a França...
(Anant arrupint-se en un racó
i baixant gradualment la veu.)
lluny del pare... i la falç... i aquella... mola...
que no vull... que m'esclafi... cap més... nena...
(Al final, perceptible amb prou feina.
Diu els darrers versos amb la mirada clavada
en l'espai, com embadalida. La cortina ha
començat a baixar durant el penúltim, fins a
metre i mig del sòl i a la darrera paraula cau de cop.)
(Caterina Albert. La infanticida i altres textos. Barcelona: La Sal, 1984, p. 39-57)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada