L'aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l'elaboració d'un llenguatge adaptat a la narració, la tradició del qual en català es remunta a Tirant lo Blanc. En aquest sentit es considera Narcís Oller el patriarca de l'actual novel·lística catalana tot i tenir una obra no gaire extensa: tot just sis novel·les. En qualsevol cas, en el seu temps va aconseguir una fama d'abast europeu, només comparable en d'altres gèneres a la incidència d'Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer, «amb una significació semblant, tot i que no sempre amb una qualitat equiparable, a la d'autors com Balzac, Dickens, Galdós o Tolstoi» (Antònia Tayadella, Història de la Literatura catalana, vol. VII. Ed. Ariel, 1986)
La presència d'elements truculents, de la casualitat i d'un final moralista i inversemblant —a les portes de la mort, la Toneta aconsegueix d'unir-se en matrimoni amb el seductor!— són elements que evidencien el llast romàntic de la novel·la. Amb tot, hi apareixen aspectes que pertanyen a la línia realista, i que van des de l'exactitud dels diàlegs i les descripcions fins a l'explicació dels antecedents biològics i psicològics de la protagonista.
La novel·la obtingué un gran èxit de crítica i públic i fou ben aviat traduïda a diversos idiomes (al francès, al rus, al castellà...). Presentada per alguns crítics com la primera mostra del naturalisme a Catalunya, Émile Zola, el teòric del moviment, remarca en el pròleg a l'edició francesa del llibre les distàncies existents entre la seva manera d'entendre la literatura i la d'Oller.
Més novel·les
I, doncs, gràcies al ressò de La papallona, Narcís Oller té prou confiança com per escriure la que seria la seva producció més important: La bufetada (1884), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), De tots colors (contes, 1888), La febre d'or (1890-1892), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906).
L'Escanyapobres. Estudi d'una passió és una novel.la que contraposa dues visions econòmiques davant de l'avarícia dels seus protagonistes. A Vilaniu planteja l'enamorament entre la dona d'un cacic i un jove, cosa que desencadena tot un seguit de desgràcies. A La febre d'or narra l'ascensió econòmica i social de Gil Foix, un home enriquit per la borsa i que acabarà perdent la seva fortuna. És en el tombant de segle, quan a Europa entra en crisi el model realista-naturalista que cal situar les seves dues últimes novel·les: La bogeria i Pilar Prim. La bogeria és una obra basada en un fet real, on també descriu el procés d'embogiment del protagonista. Segurament aquesta és la novel·la més naturalista d'Oller.
Pilar Prim, aproximació al Modernisme
Pilar Prim, la seva darrera novel·la, representa una evolució respecte de les obres anteriors i un intent d'aproximar-se a les noves estètiques literàries: el modernisme i la novel·la simbòlica i psicològica. Pilar Prim planteja el conflicte de la protagonista, víctima de la clausura testamentària del marit, que priva de l'usdefruit dels béns a la vídua si torna a casar-se. Els personatges femenins d'Oller semblen més humans que els masculins i amb una personalitat molt més marcada, amb una psicologia que evoluciona constantment. El tema que més atrau Narcís Oller és el del fenomen d'ascensió social de la burgesia del segle XIX, però al mateix temps ignora la situació d'injustícia social que vivien les capes populars.
Més tard, després d'aquestes obres, Oller entra en una etapa de silenci com a novel·lista. En els anys immediatament posteriors a Pilar Prim, entre el 1905 i el 1913, tradueix obres de teatre, sobretot per motius econòmics. Incorpora a la literatura catalana una bona nòmina de dramaturgs estrangers. De fet, ja el 1894, sota el pseudònim de Metjaustinch, havia fet una paròdia de La intrusa de Maeterlinck, amb el títol de La brusa i, el 1900, publica Teatre d'aficionats, un volum de traduccions de comèdies sentimentals tretes del Théâtre de campagne. El 1926 publica Renyines d'enamorats. Narcís Oller manté com a traductor uns interessos teatrals bàsicament vuitcentistes, en harmonia amb el seu ideari dramatúrgic.
En la darrera etapa vital es retira de l'escena pública i centra els esforços en la redacció de les Memòries literàries (1913-1918, amb afegitons de 1919 a 1922) on referma les pròpies conviccions, tant literàries com ètiques. L'edició en dotze volums de les seves Obres completes, entre 1928 i 1930, revisades i amb ortografia normalitzada, representen el reajustament del panorama literari català i l'esperit de represa. Els últims anys, tot i sentir-se menystingut per la intel.lectualitat noucentista, se li tributen un parell d'homenatges com a reconeixement d'una trajectòria important i imprescindible per entendre la narrativa actual de la literatura catalana.
El 1992, el director de cinema Gonzalo Herralde fa una adaptació de la novel·la La febre d'or, amb guió de Guillem-Jordi Graells. La pel.lícula, en versió catalana i castellana, de 321 minuts de durada, coproduïda amb Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola, per a una posterior explotació televisiva, representa una de les produccions més importants del cinema català de l'última dècada del segle XX.
Tayadella afegeix: «De formació romàntica (...) l'adopció del model realista permetrà a Oller la creació d'un corpus novel·lístic bastit a partir del desig d'oferir una reproducció objectiva de la pròpia societat —forjada per la classe burgesa— i de construir un reflex de la seva dinàmica històrica —del seu ascens social—, la qual cosa significa la incorporació d'una temàtica i d'una visió del món fins llavors inèdites a la literatura catalana vuitcentista» (...) «i exigeix al novel·lista la creació d'un llenguatge i d'un estil novel·lístic, més enllà de la manca de models i de les deficiències del català literari de l'època».
Finalment, si bé és cert que Zola i el naturalisme són elements fonamentals de l'obra d'Oller, cal prendre'n la perspectiva justa. I així com la seva obra no seria la mateixa sense el context naturalista, tampoc és possible analitzar-la des d'un naturalisme ortodox que imposava una visió determinista de les lleis del medi i de l'herència (el món físic) prescindint del psíquic o moral. Al capdavall, el naturalisme a Catalunya sempre reservarà la voluntat com a element capaç de contrarestar ls valors que ens condicionen com a individus.
A finals dels anys 60 Oller havia començat a col·laborar a la premsa en castellà, però no és fins gairebé deu anys després que fa l'opció per la llengua catalana. El 1879 publicà el recull de narracions Croquis del natural, que fou rebut per la crítica com un tombant dins la narrativa catalana del moment; aquest mateix any guanyà un premi de narrativa als Jocs Florals amb Sor Sanxa, premi que tornà a rebre l'any següent amb Isabel de Galceran, primer esbós del futur Vilaniu. De mentalitat liberal, i catalanista conservador, Oller entra en contacte amb escriptors com Àngel Guimerà, Emili Vilanova o Víctor Català, i també Benito Pérez Galdós, o José María Pereda entre d'altres.
La papallona (1882)
Aquesta primera etapa, d'aprenentatge i formació, també de major llibertat d'experimentació, conviu amb característiques plenament romàntiques i costumistes. Però s'hi comença a detectar la influència del realisme, especialment a La papallona (1882), la seva primera novel·la, que tancaria aquest primer període de formació. L'argument -del tot fulletonesc- es basa en la història d'una noia, la Toneta, òrfena, pobra, ingènua, analfabeta i malaltissa, que és seduïda i abandonada per un papallona, el Lluís, de classe social més alta. L'acció es desenvolupa en vint capítols i se situa a Barcelona, una Barcelona menestral en la qual es comencen a manifestar els primers símptomes dels canvis profunds que hi portarà la industrialització. La vida de la ciutat, però, resta encara molt lligada a esquemes costumistes.
Aquesta primera etapa, d'aprenentatge i formació, també de major llibertat d'experimentació, conviu amb característiques plenament romàntiques i costumistes. Però s'hi comença a detectar la influència del realisme, especialment a La papallona (1882), la seva primera novel·la, que tancaria aquest primer període de formació. L'argument -del tot fulletonesc- es basa en la història d'una noia, la Toneta, òrfena, pobra, ingènua, analfabeta i malaltissa, que és seduïda i abandonada per un papallona, el Lluís, de classe social més alta. L'acció es desenvolupa en vint capítols i se situa a Barcelona, una Barcelona menestral en la qual es comencen a manifestar els primers símptomes dels canvis profunds que hi portarà la industrialització. La vida de la ciutat, però, resta encara molt lligada a esquemes costumistes.
La presència d'elements truculents, de la casualitat i d'un final moralista i inversemblant —a les portes de la mort, la Toneta aconsegueix d'unir-se en matrimoni amb el seductor!— són elements que evidencien el llast romàntic de la novel·la. Amb tot, hi apareixen aspectes que pertanyen a la línia realista, i que van des de l'exactitud dels diàlegs i les descripcions fins a l'explicació dels antecedents biològics i psicològics de la protagonista.
La novel·la obtingué un gran èxit de crítica i públic i fou ben aviat traduïda a diversos idiomes (al francès, al rus, al castellà...). Presentada per alguns crítics com la primera mostra del naturalisme a Catalunya, Émile Zola, el teòric del moviment, remarca en el pròleg a l'edició francesa del llibre les distàncies existents entre la seva manera d'entendre la literatura i la d'Oller.
La personalitat artística d'Oller, en el seu vessant teòric, es fonamenta en una concepció de l'art basada en els fets reals. Oller creu que la realitat només pot esdevenir obra d'art mitjançant la personalitat de l'artista. La seva manera d'escriure sobre conceptes com el «moralisme» o el «sentimentalisme» d'arrel romàntica l'individualitzen com a novel·lista. I és que, tot i la falta de recursos i models narratius, Oller troba un estil personal i incorpora una temàtica i una visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista. Supera els obstacles i les deficiències de la llengua de l'època. I malgrat produir per al sector més selecte de la població, arriba a capes prou àmplies i es converteix en un autor popular.
Més novel·les
I, doncs, gràcies al ressò de La papallona, Narcís Oller té prou confiança com per escriure la que seria la seva producció més important: La bufetada (1884), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), De tots colors (contes, 1888), La febre d'or (1890-1892), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906).
L'Escanyapobres. Estudi d'una passió és una novel.la que contraposa dues visions econòmiques davant de l'avarícia dels seus protagonistes. A Vilaniu planteja l'enamorament entre la dona d'un cacic i un jove, cosa que desencadena tot un seguit de desgràcies. A La febre d'or narra l'ascensió econòmica i social de Gil Foix, un home enriquit per la borsa i que acabarà perdent la seva fortuna. És en el tombant de segle, quan a Europa entra en crisi el model realista-naturalista que cal situar les seves dues últimes novel·les: La bogeria i Pilar Prim. La bogeria és una obra basada en un fet real, on també descriu el procés d'embogiment del protagonista. Segurament aquesta és la novel·la més naturalista d'Oller.
Pilar Prim, aproximació al Modernisme
Pilar Prim, la seva darrera novel·la, representa una evolució respecte de les obres anteriors i un intent d'aproximar-se a les noves estètiques literàries: el modernisme i la novel·la simbòlica i psicològica. Pilar Prim planteja el conflicte de la protagonista, víctima de la clausura testamentària del marit, que priva de l'usdefruit dels béns a la vídua si torna a casar-se. Els personatges femenins d'Oller semblen més humans que els masculins i amb una personalitat molt més marcada, amb una psicologia que evoluciona constantment. El tema que més atrau Narcís Oller és el del fenomen d'ascensió social de la burgesia del segle XIX, però al mateix temps ignora la situació d'injustícia social que vivien les capes populars.
Més tard, després d'aquestes obres, Oller entra en una etapa de silenci com a novel·lista. En els anys immediatament posteriors a Pilar Prim, entre el 1905 i el 1913, tradueix obres de teatre, sobretot per motius econòmics. Incorpora a la literatura catalana una bona nòmina de dramaturgs estrangers. De fet, ja el 1894, sota el pseudònim de Metjaustinch, havia fet una paròdia de La intrusa de Maeterlinck, amb el títol de La brusa i, el 1900, publica Teatre d'aficionats, un volum de traduccions de comèdies sentimentals tretes del Théâtre de campagne. El 1926 publica Renyines d'enamorats. Narcís Oller manté com a traductor uns interessos teatrals bàsicament vuitcentistes, en harmonia amb el seu ideari dramatúrgic.
En la darrera etapa vital es retira de l'escena pública i centra els esforços en la redacció de les Memòries literàries (1913-1918, amb afegitons de 1919 a 1922) on referma les pròpies conviccions, tant literàries com ètiques. L'edició en dotze volums de les seves Obres completes, entre 1928 i 1930, revisades i amb ortografia normalitzada, representen el reajustament del panorama literari català i l'esperit de represa. Els últims anys, tot i sentir-se menystingut per la intel.lectualitat noucentista, se li tributen un parell d'homenatges com a reconeixement d'una trajectòria important i imprescindible per entendre la narrativa actual de la literatura catalana.
El 1992, el director de cinema Gonzalo Herralde fa una adaptació de la novel·la La febre d'or, amb guió de Guillem-Jordi Graells. La pel.lícula, en versió catalana i castellana, de 321 minuts de durada, coproduïda amb Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola, per a una posterior explotació televisiva, representa una de les produccions més importants del cinema català de l'última dècada del segle XX.
Continguts extrets de la pàgina web de l'AELC (Associació d'escriptors en Llengua catalana).
i de l'entrada a la Viquipèdia i del pròleg de Sergi Beser a La bogeria, Ed. Laia, 1980.
i de l'entrada a la Viquipèdia i del pròleg de Sergi Beser a La bogeria, Ed. Laia, 1980.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada