Edmond Rostand, Cyrano de Bergerac (1897)

Cyrano de Bergerac va ser estrenada a París l'any 1897 i, des del primer dia, va tenir un èxit clamorós  fins esdevenir un dels grans clàssics universals. El nas més gros de França, s'enamora… d'un amor que és impossible. Comèdia i, a la fi, tragèdia. Per descobrir que la vida -la llibertat!- sempre es troba més enllà dels convencionalismes. I de les respostes apreses.





CYRANO DE BERGERAC
ESCENA VIII



     CYRANO, LE BRET, ELS CADETS,
     que s'han entaulat a dreta i esquerra,
     i als quals hom serveix menjar i veure.


     CYRANO, saludant amb aire burleta
     els qui surten sense gosar saludar-lo.
Senyors… Senyors… Senyors…

     LE BRET, desolat, baixant,
     amb els braços capal cel.
A la gola del llop…

     CYRANO
Brètol le Bret, remuges?

     LE BRET
                                        Convindràs, de retop,
que matar a cada pas la sort, que no té espera,
es molt exagerat.

     CYRANO
                             Doncs Cyrano exagera!

     LE BRET
Si deixessis a part l'esperit mosqueter,
la glòria, la fama...
     CYRANO
                              I què em caldria fer?!
Procurar-me un patró molt poderós, Le Bret,
i, com una heura obscura que puja una paret,
grimpar amb enganys, i a més, llepar-li les rajoles,
veient que m'han clavat a la terra les soles?
No senyor! Que un banquer m'estimi per pallasso
llepaculs que dedica sonets? No!, passo, passo!
Afalagar, adular les passes d'un ministre
per si m'adreça un gest que no sigui sinistre?
No senyor! Empassar-me per esmorzar un gripau?
Tenir el ventre gastat d'arrossegar-me al cau?
I la pell dels genolls de nit i dia bruta?
Ordenar a l'espinada que doblegui la ruta?
No, senyor! Ser una estora als peus d'un idiota?
Agitar l'encenser davant d'una carota?
No, senyor! O saltar de faldilla en faldilla?
O ser un gran homenet enmig d'una quadrilla?
Potser passar la mar amb madrigals per rem
i a la vela sospirs de vella? No fotem!
No, senyor! Potser anar fins a can Seyrecet
a fer-me editar els versos, a quin preu? No, Le Bret!
O fer-me elegir Papa en els pobres concilis
formats per uns imbècils que van destil·lant bilis?
No, senyor! Treballar perquè aplaudeixin altres
un sonet que hagi fet, enlloc d'escriure'n d'altres?
Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes?
O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes?
Estar atemoritzat com un que quasi es mor
quan va veure el seu nom escrit al Mercure d'or?
Calcular, esporuguit davant d'un anatema?
Anar a fer una visita en comptes d'un poema?
Relligar els aprovats o fer-me presentar?
No, senyor! No, senyor!... M'estimo més cantar
entrar, sortir, ballar, ser sol, sentir-me viure,
mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure;
anar amb el barret tort, contemplar l'univers,
per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers!
No tenir gens en compte la fama i la fortuna,
poder, amb el pensament, enfilar-me a la lluna!
No haver d'escriure un mot si de mi no ha sortit,
i molt modestament poder-me dir: Petit
estigues satisfet de flors i fruits i fulles
si és al teu jardí que en culls o bé n'esbulles!
I si arriba el triomf, quan l'atzar ho ha dispost,
no haver d'estar obligat a satisfer un impost,
davant de mi mateix reconèixer-me els mèrits,
no haver de pagar mai per uns favors pretèrits,
i, encara que no sigui poderós el meu vol,
que no arribi gaire lluny, saber que hi he anat sol!
     LE BRET
Tot sol! Molt bé! Però no contra tots! Com diable
has pogut agafar el costum inexplicable
de fer-te a tot arreu i a tota hora, enemics?
     CYRANO
És que observo la traça amb què us feu tants amics,
i els somrieu a tots -i en teniu una mina!-
amb la boqueta així… com un cul de gallina!
Em desplau que la gent em saludi en excés,
jo sóc feliç dient-me: un enemic de més!
     LE BRET
Quina aberració!
     CYRANO

                          Doncs mira, és el meu vici!
Desplaure em fa plaer. I si em fixo en l'indici
d'uns ulls que dissimulen que em miren malament
quan passo pel carrer, camino més content,
com quan veig que les camises que taca la barreja
de bava dels covards i fel del qui em té enveja!
En canvi, l'amistat de què esteu envoltats
és semblant a aquells colls d'Itàlia, bufats,
flotant en l'aire immens, on el cap s'efemina;
dieu: "s'hi va millor"... Però amb cara massa fina,
perquè el front que no té llei ni suport, en fi
s'abandona penjant en tots sentits. Però a mi,
l'odi, a cada moment, m'estilitza i m'estreny
el coll cenyit que em força a alçar el cap amb desdeny;
cada enemic de més em posa a la gorguera
un altre canó dur i nou raig, de manera
que exactament que el coll que en diuen espanyol
l'odi m'és el dogal i un halo d'or del sol!
     LE BRET, després d'un silenci, 
     passant el seu braç 
     per sota del de Cyrano.
Proclama el teu orgull ben alt, si ets incapaç
de dir-me a cau d'orella que no t'estima pas!

     CYRANO, vivament.
Calla!

     Fa un moment que Cristià ha entrat i s'ha
     barrejat amb els cadets; aquests no li dirigeixen 
     la paraula; acaba seient sol en una tauleta, on
     Lise el serveix.

Segons traducció de Xavier Bru de Sala.
Cyrano de Bergerac- 
Institut del teatre-Edicions del Mall, Barcelona 1985

Cap comentari:

Publica un comentari