Aigües encantades, Pròleg de Guillem-Jordi Graells

PRÒLEG 
Guillem-Jordi Graells, juny de 1973
Extret de la primera edició dins la col·lecció "El cangur" d'Ed.62, Barcelona, 2001.


   Aigües encantades pertany de ple a la primera etapa dramàtica de Joan Puig i Ferreter, la que va de 1904 a 1914. Escrita el 1907, al seu retir del Molí de Batistó, a Alcover, estrenada l'any següent per la Companyia de Jaume Borràs al Teatre Romea, i editada aquell mateix any per Joaquim Horta. És, per tant, una obra plenament dins la línia dels drames d'idees i passions, com podríem caracteritzar aquesta primera etapa, tot i que presenta unes característiques prou singulars dins aquesta primera producció i representa l'intent més reeixit en el sector de la problemàtica social i col·lectiva. D'altra banda, el mateix 1908 en què seria estrenada i editada, és un any prou clau dins la seva activitat dramàtica: estrenarà també La dama enamorada, la millor, segurament, de les seves obres teatrals, i donarà la conferència L'art dramàtica i la vida, on es resumeixen les seves idees del moment. (pàg. 7)
[…]
Dins el context de les idees dramàtiques puig-i-ferrerianes de la primera època, exposades a l'esmentada conferència L'art dramàtica i la vida, trobem l'explicació del com i el perquè d'Aigües encantades. És ben explicable, ja que es tracta de textos de redacció gairebé simultània, o en tot cas molt acostada.
   L'autor dramàtic és un poeta, poeta de la vida i de la veritat, amb funcions catàrtiques i educatives damunt del públic. […] El dramaturg s'ha de deixar prendre i impressionar, per després exposar això serenament, destriant els elements, separant els trets més banals, donant als temes una transcendència, un contingut explícit i una finalitat. S'ha de proposar reproduir la vida tal com l'ha vista -o millor, sentida-, sense trair mai la veritat, però pensant en les «tares» personals i col·lectives contra les quals cal lluitar i damunt les quals cal incidir. Tot, amarant-ho, amb poesia, deixant-se dur pels sentiments d'exaltació i identificació, bé amb els fets, bé amb els personatges, bé amb la natura.

   Aigües encantades respon, és evident i lògic, a aquest esquema. Presenta, però, matisos interessants i derivacions significatives. Ja hem assenyalat, de passada, la singularitat d’aquesta obra, enquadrable dins el «sector social» o col.lectiu de la primera època. I, efectivament, aquesta mateixa adscripció provoca els canvis a què al·ludim. Perquè aquí aquell boirós, i tan típicament modernista, embadaliment davant la naturalesa, com a força cega i tel·lúrica, està substituït, o si voleu matisat, per una visió científica, positivista, dels fenòmens naturals. Precisament, el nucli del drama se centra en la lluita entre dues concepcions de les forces naturals: la de la tradició, l’obscurantisme, la ingenuïtat popular, i la del coneixement racional i científic. Hi ha, però, un equilibri. Difícilment, segons les idees que hem resumit, podia fer Puig una obra on triomfés absolutament aquesta concepció freda i pragmàtica en la concepció del món que envolta els personatges i l’autor. Així, el mateix Foraster, l’enginyer, que representa aquesta posició cientifista, és el primer a embadalir-se davant la natura, a superposar als seus coneixements científics, que d’altra banda pretén aplicar, un sentiment d’identificació dins una línia quasi panteista, i en tot cas plenament vitalista: 

         «No hi ha res més hermós al món que les relacions de l'home amb la natura...»

(pp. 14-16)
[…]   Aigües encantades és, en resum, un al·legat político-social i individualista.

[…]

d'una innegable eficàcia i teatralitat, en una obra compromesa a la qual la desaparició de les circumstàncies immediates denunciades -desaparició relativa- no treu força ni validesa. Hem insinuat un altre punt bàsic: l'individu en oposició oberta, en conflicte, amb la societat."(pàg.21) […] 

Ningú no ha assenyalat, però, el que ens sembla model evident i directe d'Aigües encantades. Ens referim a Un enemic del poble. Les semblances, fins i tot identitats, entre ambdues obres, passen de la simple influència o inspiració. No volem dir amb això que Puig plagiés l'obra d'Ibsen, ni que en fes una adaptació casolana, comprensible i manipulada. Ens sembla que la paraula "model" és prou justa i definitòria.

   A part de les coincidències anecdòtiques, o gairebé, com per exemple que els conflictes d'ambdues obres tinguin relació amb l'aigua (les d'un balneari i les dels gorgs miraculosos, respectivament), hi ha tot un seguit d'identitats. Assenyalem-les. D'una banda, la figura del doctor Stockmann tindria el seu paral·lel en la del Foraster: a remarcar la naturalesa científica i tècnica d'ambdós, i el fet que dels dos surt la iniciativa que ha de produir un progrés per als pobles respectius. (…)" (pàgs 22 i 23)