Narcís Oller, Pilar Prim, síntesi per capítols

PILAR PRIM


CAPÍTOL I

Síntesi: La novel·la arrenca a l'estació del Nord de Barcelona, i aplega en un mateix compartiment de tren Marcial Deberga amb Pilar Prim, Elvira Dou i un nen d'aparença malaltissa, Enric Dou. En el trajecte que els ha de dur a Ripoll coneixem els personatges que, entre ells, s'observen i descriuen. I s'agraden. Després compartiran carruatge fins a Ribes, on coincideixen també a la fonda a dinar. A l'hora de separar-se -Deberga es queda al balneari i els Dou prendran un altre carruatge fins Cerdanya- descobreixen vincles comuns: ell és fill de Pepe Deberga, nascut a Cuba, i que el pare de la Pilar i el pare d'ell, "havien fet junts la carrera". A la fi acorden que, una hora o altra de l'estiu, s'han de retrobar...

La primera cosa que buscà en Deberga en entrar al moll de l’estació del Nord fou un compartiment ben buit; i ja desesperava de trobar-lo, i a punt estava d’encabir-se, tot enutjat, en un dels que menys gent contenien, quan, fent-li notar el seu criat que el conductor retirava la placa d’un reservat de senyores, va córrer a ficar-s’hi. Era a mig juliol, al bo de l’escampada estiuenca dels barcelonins. El tren anava farcit de passatgers. Trobar un compartiment buit on poder-se ajeure era treure la rifa. En Deberga, doncs, va córrer a aprofitar-se de la sort triant el racó esquerre d’allà al fons, que era el cantó més fresc. Tot satisfet de la troballa, posà al filat el sac de mà que duia, s’endossà el guardapols, encengué una cigarreta, s’estengué al divan d’utrecht vermell, i obrí un diari per fer-se millor la non-non. Però tot d’una..., rac!..., obren la portella, i (oh goig sense alegria!) de primer un criat carregat de saquets de mà, rotllos d’abrics i paraigües; després una cambrereta vistosa, amb un gran munt de capses rodones i altres andròmines que no la deixaven passar per la portella; després un noi d’uns deu anys, magret i esblanqueït, amb una cabellera que se’l menjava de viu en viu i una gran pallola a mig cap; després una senyoreta casadora, un xic anglesada; després una altra de més alta i feta, casada pel que semblava, de posat arrogant i airosa; després... (ah! gràcies a Déu!)... es tancà la portella, i les senyores i el nen, sense ni haver mirat en Deberga, van abocar-se a la finestra i es van quedar enraonant amb una colla de senyors i de criats plantats a baix al moll, mentre, a dalt, criat i cambrera es veien amb feines per a encabir en els prestatges tot l’embalum de fato que havien pujat.
(…)

Andròmina: f.  Moble, estri, etc., atrotinat, inútil.

Pallola: f.  Barret de palla d’amples ales.

Transcripció i síntesi de Clara Perramon

CAPÍTOL II

Síntesi: Pilar, Elvira i Enric, dalt d'un landó passen cap a Puigcerdà, des del balneari Montagut, a Ribes de Freser, on han deixat Marcial Deberga. Enfilaran la llarga carretera de la Collada de Toses (1800 m.) entre el Ripollès i la Cerdanya, i arribaran a Puigcerdà de fosc. L'endemà, Elvira escriu una carta a la seva tia Júlia, on li diu que van arribar sans i estalvis, i també la impressió que li va fer la coneixença d'en Deberga: "És guapíssim, molt fi". La carta acaba amb el desig de retrobar-se -oncles i neboda- ben aviat a Puigcerdà.

La llarga pujada de Toses, que s'emprèn eixint de Ribes a la dreta i vers el nord, no poden pas fer-la corrent, d'una estricada, ni cavalls tan fogosos com eren els de la vídua Dou. Basta saber que han de guanyar-se uns mil metres d'altitud amb un desenrotllament només de vint quilòmetres. Si es té encara en compte que la carretera es descabdella sempre en grau oberta pels esquenalls de llevant, sobre els quals el sol ponent cau de ple, pot comprendre's fàcilment la calor que havia de fer-hi en aquelles hores primeres de la tarda. Els cavalls poc van trigar a suar-hi, i els passatgers a sentir-se abaltits. Com no havia d'ésser així, amb la roentor que es desprenia del recer de la dreta, on s'arrambaven els cotxes fugint de l'avenc, més pregon a cada pas, que tenien a l'altra banda de camí? La monotonia del panorama que oferia l'estreta vall, guanyant-la, com havien de guanyar-la, tan lentament, els ensopia. Aquell espasme universal els enterbolia, i ben aviat van sentir, les senyores Dou, necessitat d'aclucar els ulls i recollir-se en les fosquedats del cotxe. Ja n'hi havia prou, de contemplar durant una hora l'hipnotitzant espurneig dels pedacets de prades i rostolls que escalaven la meitat baixa de la llarga muntanya de davant, com de veure el bosc espurnejava també en ses escarpades altures i que estenia amb pinzellada negrosa l'ombra de ses soques per la catifa verda que cobria la terra; ja n'hi havia prou, de mirar sempre aquell riuet que s'escolava silenciosament, com una cinta de vidre, a baix de tot, entre interromputs rengles de pollancres; ja n'hi havia prou, sobretot, d'apartar, enlluernada, la vista dels miserables poblets que, fugint de la canal del vent, ací i allà es redossaven a les costes, arrupits i coberts de lloses rutilants, a través de la glassa d'or que queia davant les llunyanies.
     Per això, passat el miserable lloc de Planès (d'on sortí un eixam de pobres a enrondar el comboi, pidolant amb una cantarella mandrosa i ritmada que feia riure el petit i venir nyonya als grans), aquelles senyores varen fer tancar el landó i (…)

estricada: 1- f. Estirada, estrebada. 2- Distància considerable d’un lloc a un altre.

roentor: Qualitat de roent.

espasme: m. Contracció involuntària i persistent d’un múscul o d’un grup de músculs.
landó: m. Carruatge de quatre rodes, de luxe, molt còmode per la seva suspensió. Podia anar cobert i descobert mitjançant unes poques operacions.

Transcripció i síntesi de Claudia Astilean

CAPÍTOL III

Síntesi: La Pilar gaudeix de l'estada a Puigcerdà, lluny de l'Ortal i de la seva dona, en una perspectiva ben diferent a la que manifestava Elvira a la fi del segon capítol. La Pilar l' "odiava amb tota l'ànima". Sovintegen les descripcions de la natura, en un clar paral·lelisme de la protagonista (la melangia davant del Puigmal "d'oscada i solitària cresta"). Pilar no para de pensar amb en Deberga, que s'imagina casat amb la seva filla Elvira, a qui qualifica de "dura, eixuta i amb ella sempre irreverent". És també en aquest capítol que, en un monòleg interior, Pilar ens assabenta de "l'abominable testament d'en Dou, clau de sos actuals infortunis (…) del testament d'aquell marit despòtic que (…) havia aconseguit estendre encara sa tirania de vell gelós a més enllà del sepulcre amb aquell usdrefruit condicional". El capítol s'enllesteix amb la visita de mare i fill Roig, amics dels Ortal, i retratats de manera naturalista, ratllant l'esperpent: "Ella, una dona colossal, premsada per una cotilla que li feia rebotre el pit arran de barba", és Pomposa Bach, vídua de Roig. El noi, Rossendo Roig, "era realment rodanxó, d'un limfatisme femellenc descaradament manifest (…) finor deseperadora de son cutis d'un rosa setinat (…) miop en extrem". Els Roig, que en la conversa manifesten conèixer també en Deberga, només s'han presentat al xalet amb la voluntat d'acostar Rossendo a l'Elvira…

Contra tot el que l'Elvira i sos oncles esperaven de la Pilar, aquesta, un cop instal·lada al xalet, no mostrà el menor senyal d'avorriment. Ella mateixa s'admirava de com li passaven els dies. Els matins endreçava roba, dirigia el servei, escrivia a son pare, a l'Osita March, a la Clotilde Pons (aquelles amigues seves, de col·legi, de qui la intolerant Elvira es recelava sempre), i rara volta trobava un moment per a baixar al jardí, on s'entretenien sos fills: l'Enriquet amb la cabreta; la noia llegint o dibuixant.
   "Per què avorrir-se? Què l'havia duta allí, sinó el desig vivíssim d'aconseguir la curació del noi? Ah!, i que n'anaven, d'errats, els qui traduïen son malestar dels darrers temps, i sa recança d'abandonar Barcelona, a ànsies frívoles mal reprimides! No, no sabien pas amb quin goig descansaria una temporada de la fèrula cruel i contínua de l'Ortal, aquell cunyat que ella odiava amb tota l'ànima; quin afany no posaria a rodejar el fill de ses entranyes de tots els elements necessaris per a refer-li la salut. El malestar! Per ventura no el justificava el decandiment de l'Enriquet? Calia no ésser mare com ella ho era, per a trobar exagerades ses brufades de mal humor. Aquella recança! Calia no ésser filla com ella ho era, per a no comprendre amb quin recel havia de deixar el vellet caduc de son pare, mig ferit i nafrat del cor, sota la vigilància d'aquell cunyat i sa muller, que no tenien cap parentiu amb ell ni l'estimaven gota, i sols acompanyat d'una criada vella com la Mions! (…)"

Decandiment: de decandir. v. Anar perdent la força, la vigoria.
Recança: f. Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o d’haver deixat de fer, alguna cosa.

Transcripció i síntesi de Nàstia Belyanina

CAPÍTOL IV

Síntesi: Algú ha enviat un ram de flors al xalet de Puigcerdà on s'estan la Pilar i l’Elvira. En veure’l, Elvira primer pensà que li havia enviat en Rossendo Roig, però desprès, analitzant la situació la seva mare es pregunta si, potser, no podia haver estat cosa d'en Deberga. Després, l'Elvira, es va trobarà amb el fill Roig, que li pregunta pel ram. Elvira li respon que ja es pensava que havia estat ell, cosa que ell li protesta en un castellà propi de la burgesia diglòssica: "está usted muy cruel conmigo…”. Encara una mica més tard, mare i filla són en una botiga, i la mestressa els comenta que acabava de veure "el noi del ram". Elvira, plena de dubtes no pot evitar de preguntar que com era i qui era. Finalment fan sortir el nom. Si, aclareix la dependenta: el del ram és en Marcial Deberga. El mateix que trobaran al cap de poc, vora l'estany. Elles el conviden a dinar, però en Deberga, al·legant un compromís, només acceptarà de fer un cafè amb elles.

Quatre dies després, un diumenge, a nou hores del matí, trucaren al reixat del xalet. Era un vailet que portava un gran pom de flors, sense saber declarar de part de qui.
   -Espera’t, doncs –va dir la Rosalia-, que no te’l puc prendre sense permís de les senyores.
    I, deixant mig reixat obert, va córrer cap a la casa. El vailet, llavors, tot espantat de l’interrogatori que l’amenaçava, deixà el ram a terra i fugí com un llampec. La sortida de la Pilar i sa filla a l’escalinata fou, doncs, inútil: no hi va haver altre remei que prendre el pom i seguir els comentaris que la noia havia ja començat.
   -Ve sense cap escrit ni targeta, i encarregat a un xicotet del carrer amb la consigna de guardar secret?... Creu-me, mamà: és del beneit d’en Rossendo. Vaia un tipo! –L’Elvira estava furiosa.
   La Rosalia prengué el ram i el diposità damunt la taula del menjador, davant d’aquelles senyores. Era de clavells, roses i floriols brandant entre fulles de falguera i branques d’arbrissons delicats; tot combinat perfectament i només lligat amb una esplèndida llançada de moaré blanc.
   L’enuig de l’Elvira començà a esvair-se davant del bon gust que havia inspirat la combinació del ram. "De segur que no era del beneit d'en Rossendo: potser venia de més lluny."

(…)

Brandant: [del germanisme "brand": fulla d'espasa] v 1 tr Portar a la mà (una espasa o una altra arma) movent-la amenaçadorament. L'envestí brandant la daga.  // 2 tr Fer tocar (una campana). Els escolans branden les campanes. // 3 tr Balancejar, bellugar d'una banda a l'altra. Brandar el cap, la cua.
Moaré: [ pl -és ] m. Nom genèric dels teixits en els quals hom dóna un acabat que produeix unes aigües irregulars que canvien amb la llum.
Transcripció i síntesi d'Anna Caparrós

CAPÍTOL V

Síntesi: Deberga es queda a Puigcerdà, celebrant la companyia de les noves amistats femenines, Pilar i Elvireta, ni que sigui per entreteniment. Els Roig momentàniament desapareixen però, en una excursió de dos dies a Montlluís tornen a coincidir, ara tots plegats. Una excursió a Font Romeu fa descobrir al lector la xarxa de sentiments que entre el grup circula però, molt especialment, l'episodi de la llastimosa caiguda entre donya Pomposa i Marcial Deberga, l'estiu passat a Ribes. Fins el punt que, a la darrera línia del capítol, veiem desaparèixer Deberga mitjançant una lletra de quatre ratlles…

La simpatia que aquelles dones havien despertat en l'esperit d'en Deberga havia d'ésser també molt més intensa del que ell mateix es prometia, quan, un cop a Puigcerdà, va renunciar ben aviat al pla, traçat a Ribes, de no fer altra cosa que descansar un parell de dies de l'ascensió al Puigmal, aprofitar de passada l'ocasió de saludar-les, i tornar-se'n amb sos companys a l'establiment d'on havia sortit. En havent passat dues tardes delicioses conversant amb la Pilar i l'Elvireta, de primer prenent cafè sota les acàcies del xalet, i després recorrent en carruatge les valls de les Escaldes i del Querol, per què tornar-se'n ja amb aquells companys d'ocasió, encara que el tractessin de patró Aranya? Qui el feia ja moure? La seva natural indolència, que li pervenia de sa mare, agreujada pels hàbits contrets en sa vida vagarosa de nebot viciat per una tia rica, el rebel·laren, ben aviat, contra el canvi de postura que el compliment d'aquella promesa li imposava. Com aquell parell de dies, en passaria molts d'altres, al costat d'aquelles dones; i en Deberga no era pas home de renunciar tan fàcilment a les ocasions gustoses de la vida. D'altra banda, com a bon fadrinot dels viciats i mandres que, sentint horror a la família, han votat pel celibat, no hi havia por que contragués allí cap compromís transcendental. (…)

Cautela: Prudència, prevenció, davant la possibilitat que succeeixi un fet, especialment un perill. Tenir la cautela d'assegurar els béns per perill d'incendi.
Carena: f. Línia divisòria de dos vessants en una muntanya o serralada.
Borinot: fig. Persona que mai no calla. Que hom es troba sempre al davant.

Transcripció de Laila Chkiro i síntesi de Clara Perramon

CAPÍTOL VI

Síntesi: Mare i filla, desconcertades per la sobtada partença d'en Deberga, han d'esperar el moment de fer cafè per trobar la solitud i el moment de la confidència: aleshores Elvira retreu a Pilar ser la culpable de tot per haver convidat els Roig! Però, encara pitjor, Elvira creu que això és una maquinació de la seva pròpia mare, i Pilar, aleshores, li respon dient que el seu interès per en Deberga és perquè és "l'home que més he desitjat per tu".  Enmig d'unes llàgrimes que no vessava des de petita, Elvira encara li fa jurar que no té cap interès per en Deberga! L'altre mig capítol sisè es destina a la vídua Roig, que finalment assumeix que ja no interessa a Deberga -després de la llastimosa caiguda a Ribes l'estiu pasat! I aleshores, amb tota la ràbia que portava, es presenta a casa de Pilar per malparlar de Marcial Deberga fins el punt que es delata als ulls de la seva interlocutora. Finalment la vídua Roig se'n torna ridiculitzada i feta una fera.

La sobtada marxa d’en Deberga omplí les Dou de confusions. La malícia femenina, fiant-se poc d’una excusa tan vulgar com la que ell donava, començà a esmolar-se de valent. La seva carteta fou llegida i rellegida una pila de vegades; cada una de les paraules que contenia, comentada i passada per l’alambí més subtil de la raó. Sort que, fins en sa brevetat telegràfica, era no sols atenta, sinó afectuosíssima, ja que l’autor, en regraciar ses amigues pels obsequis rebuts, deixava encara per a quan fossin a Barcelona l’ocasió desitjada de demostrar-los de manera més ferma i expressiva com agraïa "el record inesborrable que s’enduia d’aquell sojorn tan cruelment interromput". Altrament l’opinió que tenien d’en Deberga hauria rebut un cop mortal: a ell se l’hauria tingut per un vil hipòcrita i panxacontent que havia estat explorant la bona fe de dues dones amables, i, en lloc d’enyorança generosa, hauria deixat una desil·lusió tristíssima.
   Tot dinant, mare i filla no parlaren d’altra cosa; però molt més que el que gosaven comunicar-se i que el que s’atrevien a apuntar, encongides per la presència del servei i del menut, valia, encara, allò que cada una es callava, evidentment per força. Tot sovint, la que duia la paraula es quedava sense resposta de la interlocutora, una lleu onada de rubor tenyia llavors el semblant d’aquesta, i així successivament.
   Per fi pogueren prendre el cafè, ben soles, a la tauleta del jardí.

Esmolar-se: v. trans., pron. esmolar/esmolar-se. Fer agut el tall o la punta d'una eina o d'una arma // Desgastar una cosa fins a tornar-la molt prima // Aguditzar una facultat sensitiva o anímica.
Regraciar: v. Expressar gratitud a algú (per un servei rebut).
Sojorn: m. Lloc on hom s'està o sojorna.

Transcripció i síntesi d'Anna Company


CAPÍTOL VII

Havent hagut esment, l'Elvira, d'aquella visita, la Pilar no pogué deixar de relatar-li el que hi havia ocorregut; i, encara que, en aquesta ocasió, els prejuidicis de la noia l'ajudessin a posar més en clar les intencions malèvoles de la vídua Roig i a mantenir en el lloc de sempre l'amic absent, no deixà el verí de la calúmnia de produir, com sempre, els seus efectes. La indecisió, la reserva, la virada improvisa i enigmàtica d'aquell home només en veure's sorprès per ella en un moment d'emoció espontània dalt de Font-romeu, ja havien dat a l'Elvira prou que pensar; i, en aquesta situació d'esperit, li era naturalment impossible, a la noia, prendre les delacions de la Roig amb gens ni mica d'indiferència. Lluny d'això, van donar-li tant turment, que, no sabent ja com deslliurar-se'n per si sola, i cercant alhora que distracció, consell segur, va, a la fi, escriure d'amagatotis als seus oncles, invitant-los, amb més insistència que mai, a pujar. Els prestigi que aquests tenien per a ella, i sobretot l'oncle Ortal, l'enteresa de caràcter i criteri del qual ella tant admirava, li garantia la bondat d'aquell consell. I segons el que ells pensessin, segons el que ells diguessin d'en Deberga, informats com ja en vindrien de segur, s'abandonaria o no ella a l'atracció que sentia per aquest, junyint, si així calia, els impulsos del seu cor a aquella voluntat que mai no li havia desdit. Els oncles, mal l'avi Prim es quedés sol amb la Mions (cosa que havia d'enutjar no poc la Pilar), ja no es van fer pregar més, i pocs dies després arribaven a Cerdanya.

(…)

Calúmnia: f. Acusació o imputació falsa feta contra algú amb la intenció de causar dany o de perjudicar.
Absent: Adj. No present en un lloc. 

Transcripció de Sofia Lizeth Enríquez

CAPÍTOL VIII

Síntesi: Fi de l'estiu. Pilar s'assabenta de la imminent mort del seu pare estant encara a Cerdanya.

Amb tot i ésser tan desitjada per la Pilar la quietud que llavors començà a respirar-se en aquell xalet (sense forasters ni visites, ni noves, quasi, de la noia, que anava viatjant), se li hauria fet ben aviat insuportable si no hagués comprès fins a quin punt era beneficiós a l'Enriquet el continuar allí. Únicament l'abnegació de mare podia enfrenar els impulsos, que com a bona filla sentia la Pilar, de deixar aquella soledat per tornar-se'n al costat de son pare, tan inconsideradament abandonat a mans d'una criada vella com la Mions. La idea només que l'hemiplexia que patia el babo Prim pogués reproduir-se un dia trobant-se el pacient tan sol, no la deixava viure. El mancament dels Ortal a la promesa feta la tenia indignada, no el sabia perdonar; i la sobtosa escapada de la noia la submergia en un estat de defalliment i esperances tan contradictori i absurd, que, per més que ho volgué, no arribava a definir-lo.
   A tot això, aquella Cerdanya adés tan gemada, tan resplendent i plena de vida, havia anat despoblant-se i despullant-se de ses gales estivals. Dues o tres tardorades d'aquelles que, iniciant-se amb una rufagada forta, acaben per enfarinar de neu els pics més alts i les ondejades carenes de les veïnes serres, havien promogut ja la desbandada dels forasters, deixant solitaris els més animats camins, i la vila com abaltida i reclosa per les fredors d'un hivern primerenc. Ja el dia s'havia escurçat molt. (…) 

Transcripció i síntesi de Clara Perramon p-o D. Garrido

CAPÍTOL IX

Síntesi: En Deberga s'adona que s'està enamorant de Pilar Prim i que ell mateix no nota cap interès per l'Elvira. Sap que ell, en veritat, no té diners, ja que li arriben administrats per la seva tia, donya Tula i, doncs, que no pot casar-se amb ningú. Un dia, abans de posar-se a dinar tia i nebot, arriba la gran amiga de donya Tula, l'Andrea Compte i es posen a parlar. D'altra banda en Deberga va a visitar vàries vegades la Pilar a casa seva, però aquesta no vol llevar-se del llit,  cosa que comença a preocupar-lo, fins que s'adona que simplement és una excusa per no rebre'l. Després d'anar al teatre, anirà a un hotel, per parlar amb la Nodier.

Mig tremolós encara de la insòlita emoció que acabava de rebre, anant-se'n cap a casa, en Deberga es preguntava si devia estar-se enamorant de la Pilar, d'una dona més gran que ell. «Aquesta sí que fóra bona! Quin ridícul, quina brometa no en farien, els seus companys! Ell, que devia a la filla l'únic moment d'il·lusió pura que havia tingut a la vida per una dona, s'enamoraria ara de la mare? Quin absurd! quin capgirell més estrany! Ni ell mateix no s'ho explicaria. Oh! no, no: això no podia ésser! Quina aberració més gran!...»
   Però, en arribar aquí, el curs de sos pensaments les emprengué per un altre indret. En Deberga repassà la història de ses relacions amb aquelles dones. «La recordava bé: allí, dintre el vagó, la primera impressió havia estat favorable a la mare. Sí: la noia tenia el cap bonic i molt bon aire, formosa cabellera de color castany amb reflexos d’aram, naturalment prisada i molt esponjosa; faccions petites i bastant correctes; però en sos ulls d’un verdós daurat, en la comissura desdenyosa de sos llavis i en la rigidesa de son coll llarg i alterós, ell hi havia trobat una certa duresa antipàtica que ni la serietat reflexiva de la mirada, ni els sensuals encisos d’un cutis tendre i claríssim i d’un desenrotllament de pit i costats excitant, bastaven a destruir. La mare li havia agradat molt més…»

- Ufanós: Que fa ufana d’alguna cosa, se’n glorieja, s’hi fa veure.
- Otomana: Teixit de trama de cotó i ordit de seda o de llana, semblant al fai però de gra més gros.
- Mònita: Astúcia, traces, de qui sap anar al seu fi sense alarmar la gent, de qui sap trampejar les coses.
- Estaquirot: Persona aturada, inútil, que fa nosa.
- Bonyegut: Ple de protuberàncies, de bonys. No havia vist mai una paret tan bonyeguda.

Transcripció i síntesi de Yadira González

CAPÍTOL X

Síntesi: Pilar després de passar tres dies plorant, fugint i turmentant-se per la seva situació, rep una visita inesperada; la seva filla Elvira acompanyada de l'Ortal i la Julita, i un jove desconegut que provenia de Bilbao. En veure el jove intueix que seria el futur marit de la seva filla. La Pilar, però, no va voler parlar del tema del futur prometatge de l’Elvira fins que passés el funeral del seu pare. Dies després, l’Elvira i la Pilar varen tenir una conversa sobre l’Amós Echevarria. La Pilar preocupada per la seva filla va interrogar-la al lavabo ja que la mare, recordant fantasmes del passat, va voler assegurar-se de que estava realment enamorada d’aquell noi i no s’hi volia casar per influència de ningú, ni per interès. L’Elvira, amb vergonya, recordant la conversa d’ambdues a Puigcerdà, contestà que n'estava segura i que la seva decisió no havia estat influïda per ningú. La fredor de la conversa fa que la mare reflexioni si no és aquesta la característica dels fills concebuts sense amor…. El capítol s'acaba amb la coincidència de mare i filla  amb la vídua Roig al carrer Ferran. La Roig com de costum, va parlar més del que havia de parlar i va felicitar l’Elvira pel seu festeig, posant en Deberga en una mala posició, i aquesta va voler parar-li els peus, tot i que l’únic que va aconseguir va ser que la vídua Roig li recriminés que es casava per interès. Mare i filla, després d’una petita discussió amb donya Pomposa, van marxar trencant relacions amb la vídua Roig.

En Deberga tenia raó: la Pilar fugia; no es proposava sinó fugir. El calfred que havien sentit totes les fibres de son cos només al contacte de la mà d’aquell home, fou per a ella una revelació tremebunda d’amor. Mai de la vida no havia experimentat una sensació semblant, ni sentit una atracció tan dominadora envers cap home; mai un esllanguiment de voluntat i forces tan dolç, tan inefable. "Ah! amb quin gust hauria retingut en Deberga al seu costat, millor encara, l’hauria seguit a regions llunyanes, ben llunyanes, on pogués sadollar-se de sensacions verges que esborressin d'un cop tots els records amargs de la vida consumida en aquell casal! Però això era un desvari, un somni irrealitzable, que no podia acaronar una vídua amb fills, lligada per un testament despòtic com el d’aquell marit cruel. D'altra part, en Deberga, qui era, qui era? Ella encara no ho sabia prou. Ignorava com pensava, amb què comptava, si sentia per ella també amor." I en recordar les històries més o menys versemblants que li imputava la vídua Roig, en pensar en aquell caràcter enigmàtic que li havia sabut veure l’Elvireta, tota ella s’estremí. "Com havia pogut descobrir-se tant, davant d’aquell desconegut? Sols una força terrible, avassalladora com l’amor, podia encegar-la fins al punt de no saber dissimular el defalliment ni els tremolins que l’estaven delatant en acomiadar-lo. Oh, no, no!: una situació tan falsa no es podia sostenir sense arriscar-hi l'honra, l'amor de sos fills, tot! (…)"

Tremebund/a: adj. Que fa tremolar de por.
Inefable: adj. Que no es pot expressar amb paraules.
Versemblant: adj. Que té aparença de veritat.
Tremolins: m. Lleuger Tremolor.

Transcripció i síntesi d'Andrea Izquierdo

CAPÍTOL XI

Síntesi: Elvira comença a viure el seu futur casament amb vanitat, i entre mare i filla ja no es parlava més d'en Deberga. En una reunió, però, entre Robert Ortal, Julita, Pilar i Elvira apareix el tema de la dot.  Elvira és casarà amb un jove basc, ric, dòcil, de constums morigerats, que li assegurés una existència tranquil·la, una posició brillant i sòlida per a poder lluir i satisfer tots els seus gustos. A principis de setembre van fer un viatge a París, d'on tornaren tots directament a Barcelona.

Des d'aquell moment, entre mare i filla, ja no es parlà més d'en Deberga. L'innat positivisme de l'Elvira anava prenent peu davant la consideració, cada cop més clara, de l'alta posició que li oferia, en el món de la moda i dels diners, aquell jove basc. El rebombori que, de mica en mica, aquell casament aixecava, l'omplia de vanitat, li deia ben bé fins a quin punt havia estat destra en sa elecció. Tots els ensomnis, tots els ensurts i aleteigs amorosos sentits un dia Puigcerdà, li semblaven fantasies innocents. "¿Què n'hauria tret, d'aquell home seductor, però calavera, un cop passades les il·lusions dels primers temps? Ella no era de les que es deixen enlluernar per meres aparences: tenia el sentit pràctic de la vida. Un home ric, dòcil, de costums morigerats, que li assegurés una existència tranquil·la, una posició brillant i sòlida per a poder lluir i satisfer tots els seus gustos…, heus aquí el seu partit. Cap de les seves amigues de col·legi no n'havia fet, fins llavors, un de tan bo." I, orgullosa de la seva elecció, la noia Dou començava a il·lusionar-se ben de veres per l'home a qui al principi, sols havia escoltat qui sap si per enyorança o per despit. Les vehemències de passió d'aquell home, en aparença tan fred, li aribaven a l'ànima com a perfums embriagadors que l'estremien tota de frisors mai sentides, que li enfosquien la raó i la memòria, i l'ofegaven ben sovint en silencis voluptuosos. (…)

Rebombori: m. Soroll mogut per una colla, una munió...
Vanitat: f. Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d'un desig excessiu d'ésser notat i lloat de les gents.

Transcripció i síntesi de Naima Kazzout


CAPÍTOL XII

Síntesi: La història del festeig entre la Tia Tula i el coronel Marcilla va camí d'esdevenir casament. "¡Adiós mi dinero!" pensa Deberga qui, d'altra banda, s'ha d'avenir a acompanyar la parella d'ancians a la temporada del Liceu. La tia Tula ha pensat en tot i en Marcial no estarà sol: l'acompanyarà Clotilde Pons. Per la Clotilde coneixem els preparatius del casament d'Elvira; ella mateixa s'encarrega de buscar una reconciliació entre Pilar i Marcial. O com a mínim, una trobada a la tertúlia que els dimecres Pilar oferia a casa seva...

Mentrestant, a casa en Deberga ocorria un d'aquells fenòmens estrambòtics de l'histerisme que sorprenen a tothom com un miracle. La tia Tula, aquell gosset constipat de qui ningú no hauria ni donat un cèntim, es revifava, físicament i moralment, d'una manera portentosa. Arribat l'estiu, mentre en Lito les corria, aquell any, primerament per Cestona i després per les costes d'Escòcia, ella s'havia instal·lat a Sarrià, a la magnífica torre de la Compte, on es vivia en festa permanent. En aquell palau, amagat entre jardins de frondosos arbres i obert a la bona societat dels voltants, tot era xala i gatzara, reunions i cotillons. L'Andrea no sabia ja com celebrar la victòria obtinguda sobre totes ses rivals amb la conquista del general Toledo, que havia aconseguit en absolut. Un cop promesos, per no donar que dir a les males llengües i poder fer més continu el festeig amb una successió mai no interrompuda d'àpats i passeigs en cotxe, s'havien procurat, una i altre, companyia ben addicta: ella, la Tula; ell, un company d'armes, el coronel Marcilla, un homenàs de mitja edat i cara de lleopard vell, home de món, ja gastat d'ànima, i prompte, per tant, a vendre's al millor client. Potser per això (pel que pogués ésser) s'ocorregué a en Marcilla matar un xic l'avorriment fent l'aleta a la pobra Tula mentre aguantaven la capa, posats cara a cara, a la taula i al landó. (…).

Revifava: v. tr. revifar: Fer adquirir nova vida, nou vigor, a una cosa decandida, que semblava pròxima a morir, a apagar-se.
Fer l'aleta: Actitud sol·licitant de la femella per part dels ocells. p. analog. festejar una dona; afalagar insistentment algú per guanyar-li la voluntat, per ben disposar-lo a fer una cosa, per recaptar-ne un favor. / Folk. En les colles de castellers, gest que fa l'enxaneta amb la mà enlaire en el moment de coronar el castell o el pilar.

Transcripció d'Alba López i síntesi de Clara Perramon


CAPÍTOL XIII

Síntesi: Després d'una retrobada amistosa a casa la Clotilde, Pilar i Marcial Deberga continuen veient-se. Les visites d'en Deberga a la casa de la vídua no eren pas ben rebudes per part d'en Robert, qui no va trigar gaire a crear un anònim i enviar-lo a la seva neboda, afirmant què ambdós havien tingut una aventura a Font-Romeu. Poc després Pilar rep una carta inquietant de la seva filla, i a mitja lectura arriba l'Osita a la casa, que la troba feta un mar de llàgrimes: la carta rebuda no era més que un rebuig de l'Elvira a la història d'aquell anònim) i per si fos poc, s'hi afegí a tantes sorpreses l'Ortal, qui amb sa presència l'únic que va fer va ser donar un disgust quasi de mort a la Pilar. Pocs dies després l'Elvira apareix per la casa amb els oncles, però no veurien pas la Pilar, ja que el metge li demana prudència per a la salut de sa mare; la conversa amb el metge i els seus raonaments comencen a confondre-la i sentir-se culpable de les paraules escrites a la carta, i ella mateixa decideix tornar a Bilbao. Finalment, un cop restablerta, Pilar reprèn el control de la casa prohibint l'entrada d'aquells cunyats que tant mal li havien fet i immediatament es posa en contacte amb les seves amigues.

No cal dir si la nova entrada d'en Deberga a casa la vídua Dou havia d'ésser mal vista per l'Ortal. “Ell, que, per millor afermar la seva posició, cada jorn més compromesa per la mala marxa de la fàbrica, hauria volgut tenir la Pilar ben bé sota clau, com no havia de veure de mal ull la tertúlia de gent addicta i llesta que aquella havia sabut organitzar-se, i, sobretot, l'assiduïtat alarmant amb què havia començat a concórrer-hi aquell tronera, ja prou qualificat per ell de perillós quan cregué que es dirigia a l'Elvireta? El desastre llavors temut, no podia ésser més gran encara, si en Deberga arribava a enamorar la Pilar, quan aquesta, despullada del capitalet arraconat, es trobava més que mai lligada a l'usdefruit que en casant-se havia de perdre? Oh! Quin disbarat que havia fet empenyent-la a donar tots sos estalvis! Perquè... ja la voldria, aquell tronat, trobant-la pobra? I ella, ja voldria anar a compartir provacions, avesada com estava? Per romàntica que fos, a la seva edat ja es compta. I si comptava o no, la Pilar, prou que ho sabia el qui, cada any, en rendir comptes, havia hagut d'aguantar hores i hores d'interrogatori i planys. Res, res com el matrimoni d'aquesta dona per a quedar ell lliure de tota fiscalització. Un cop casada, la Pilar hauria perdut ja no sols l'usdefruit, sinó també el dret d'intervenir en l'administració que ell duia; l'Elvireta, amb a confiança cega que ell li tenia guanyada, prendria, a ulls clucs, el que li posés a la mà; l'Amós, per a qui tot això serien misèries, ni es prendria tampoc la pena de comptar-ho; i pel que feia a l'Enriquet, que en sortint de la potestat de la mare queia, per testament, sotmès a la tutela d'ell, encara menys perills i obstacles. 

Tronera: f fig. Persona disbauxada; cap de trons.
Assiduïtat: (assidu) s. XIV; del ll. assiduus, -a, -um 'que es manté incessantment al costat d'algú'.
Avesada: (avesar) v 1 tr Acostumar, habituar.

Transcripció i síntesi de Silvana Márquez

CAPÍTOL XIV

Pot suposar-se quin esglai devia ésser el de la Pilar quan, la vetlla del mateix dia, amb tot i les severes ordres que havia donat al servei, va veure entrar altre cop en sa pròpia cambra l'Ortal en persona sense haver-ne rebut el més petit anunci. No, no estava pas tan colrada ni cuirassada com ella es creia, quan, en veure's aquell home davant seu, amb tot i venir barret en mà, blanc com un ciri, tot encongit, capcot i tremolós de llengua…, ella reculà fins al fons de l'angle més llunyà, sense forces ni alè.
     -Dona, no t'espantis així, per mor de Déu! Qualsevol diria que et vinc a matar!
     -Què véns a fer, doncs, mala ànima? -exclamà ella, ja amb el botó elèctric als dits.
     -Vinc pel balanç, només pel balanç. Després de tant temps de tenir-lo, bé el deus haver firmat, ja. Dóna'm el balanç, amb ton conforme, i no m'hauràs d'escombrar ja més les trepitjades, si tant t'hi empenyes.
     -No és en el meu poder. Vés-te'n!… Vés-te'n d'aquí i no tornem a començar! -respongué ella, ja amb veu més forta i posat més altívol.
     -Què dius, ara? -exclamà ell tremolant més que mai-. Saps el que has fet? Saps a què t'exposes? Aquell document no és teu.
     -Vés, acusa'm, arregla't…, però fuig-me de davant. Tu i jo ja hem acabat. Escriu: jo respondré. Acut al jutge: jo em defensaré. Tu no has de sentir més la meva veu honrada, ni jo la teva, sempre emmetzinada d'hipocresia i de maldat. O te'n vas, o truco: tria tot seguit.
(…)

Transcripció de Clara Perramon


CAPÍTOL XV

Síntesi: La Pilar es presenta al despatx de Marcial Deberga tal i com havien quedat el dia abans. En Deberga la va fer seure en una de les butaques que hi havia vora l'estàtua d'una Venus que tant la mortificava. Ell li confessa que el dia abans no havia parat atenció a tot el que li explicà l'amiga Osita ja que es va quedà bocabadat contemplant a la Pilar. En la transcipció en estil directe hi destaquen els parèntesis que Narcís Oller fa pensar a Marcial Deberga i gràcies als quals els lectors entenem el sentit propi de les seves afirmacions… Finalment aconsegueixen parlar del motiu pel qual havien organitzat aquesta visita, això és, canviar el gerent de la fàbrica tèxtil -concretament el senyor Ortal que fins el moment és l'únic que fa i desfà. L'advocat Deberga aconsellà a la senyora que contacti amb el majordom de la fàbrica, en Josep, i així ho farà. Però arriben a la conclusió que, en cas que treguin a l'Ortal com a gerent, necessiten un substitut, i aquest podria molt ben ser en Genís Voltes. I tanmateix, l'interès de la conversa rau que ambdós personatges descobreixen que s'estimen ("Els dubtes d'algun temps, ara s'esvaïen…" pensarà la Pilar). Però, en darrera instància, també saben tots dos la realitat dolorosa: no hi ha fortuna material per cap banda.

Eren, ja, no les dotze, sinó dos quarts d'una, quan la Pilar entrà al despatx d'en Deberga, més trèmula encara, més roja i avergonyida, que el dia abans. En tota la nit no havia dormit, donant voltes i més voltes a tot el que havia vist, a tot el que havia sentit, a tot el que havia pensat i desitjat dins la casa de son ídol; casa on sols vencent fortes roentors de pudor i alarmes de consciència havia pogut tornar, després de rodar inútilment i prendre mil precaucions puerils, com si anés a dar un mal pas. 

   -L'he fet esperar molt: eh? Dispensi: quan una millor voldria complir, més destorbs solen sortir-li -s'embarbussà, intencionadament i a corre-cuita, per millor disfressar la causa veritable de l'agitació que encara duia. 

   -Passi'm lo grosser de la comparació, i li diré que un bon dinar fa de bon esperar. I el d'avui, per a mi, Pilar és exquisit – féu ell aixecant-se, abandonant la taula i mirant fixament la Pilar amb uns ulls tan plens de goig i de dolcesa que l'encengueren tota-. Vingui, Pilar, vingui, que estarem millor, aquí. Assegui's, reposi -afegí oferint-li altra volta una de les butaques de vora la Venus avorrida.
   -Tornem-hi! -pensà la Pilar sufocant-se evidentment i cercant la millor posa per a no veure l'estàtua. (…)

Trèmul: adj Tremolós.
Roent: adj Molt calent, que crema, que bull.
Destorb: m Qualsevol cosa o persona que fa nosa, que destorba.
Embarbussar-se: v Parlar de forma confusa, tallant-se, embolicant-se, de manera que gairebé no es pot entendre el que es diu.
Grosser: adj Es diu de la persona mal educada, basta, poc fina, grollera.

Transcripció i síntesi de Laura Quintana

CAPÍTOL XVI

Mentrestant, la Pilar, judicant que, davant de la urgència amb què l’havia cridat, el majordom de la fàbrica prendria immediatament el tren, anà a sorprendre'l a l'estació abans que ell pogués passar pel magatzem a veure's amb l'Ortal. 
   I tan bé com havia fet! En Josep arribava adelerat, portant pintada a la cara la seva alarma interior. L’home ja feia mesos que havia pressentit la desfeta. La inflexibilitat dels nombres ho havia de descobrir tot. "Ah! Per què havia tingut tants miraments amb el tossut de don Ortal, que, amb tota la seva presumpció, tirava a les roques aquella fàbrica, on (pobre Josep!) tenia el pa assegurat per a ell i tota la seva familia? Un cop escatida la cosa, ell i el senyor Robert no podrien pas romandre allí plegats. I, llavors, com seria judicat el seu silenci per la senyora i majora de l’establiment? Quin d’ells dos cauria? No es trencaria la corda per la part més flaca, és a dir, per la seva? El silenci del gerent, les astúcies i tracamanyes d’aquest, i la sobrietat atuïdora de la lletra de la senyora, l’havien esglaiat tot. En arribant, doncs, se n’iria de dret al magatzem a esbrinar què passava, i, si l’endemà calia, esqueixaria la grua, passés el que passés. Ja estava prou cansat de miraments i esperes". 
   -Josep! Josep! –féu el lacai de la senyora Prim agafant-lo pel braç per parar-li l’embranzida amb què travessava a cops de colze l’espessa corrua de passatgers que anaven avançant feixucs i distrets, badant uns aquí, cercant altres allà, per l’estret call tot just format pels que esperaven dins la llarga sala d’arribada-. Veniu, veniu amb mi, que la senyora us espera al cotxe. 
(…)

Adelerat: Ple de deler
Inflexibilitat: Sever, que no canvia la seva opinió respecte del que considera raonable o degut.
Presumpció: Acció de presumir alguna cosa.
Feixucs: Difícil de moure, d'alçar, a causa del seu pes.
Corrua: Munió de persones, d'animals o de vehicles que avancen els uns darrere els altres formant una llarga filera.

Transcripció i síntesi d'Eduardo Vargas Panozo


CAPÍTOL XVI,  fragment final.

(…)
   De sobte el cotxe parà en sec. La batzegada l'estremí tota. Mirà per la finestra: era el número 10. Sos llavis murmuraren aquell "ja no hi ha remei" que als caràcters febles sembla deslliurament i exculpació incontestable, i saltà del cupé tota resolta.
   Però, malgrat això, en trepitjar el primer graó tornà a tremolar, el rotllo de paper li caigué als peus quan s'obrí la porta, i la veu se li entelà en preguntar pel senyor Deberga.
   "La gran sala d'espera era buida, buida com sempre! Ell pobre i ella també? Ah, no! Què havia somiat, Senyor? què havia somiat?" Llavors, aquell mot estrany de la Clotilde, aquella Venus ajupida, l'efeminat tocador de més endins, els desigs sensuals i tota la seva roentor d'un dia, reaparegueren en sa imaginació de manera tan esfereïdora, que sentí impuls de fugir.

 -Si vol fer l'obsequi… - digué alhora el criat obrint la gran mampara de rutilants colors.

   "Oh, no! oh, no! Si hi entrava avui, ai! es perdria! Oh maleit testament!"
   I tot ensems, amb gran ensurt del cor, sentí la Pilar que en Marcial abandonava ràpidament son setial, i el veié aparèixer davant d'ella amb els ulls encesos d'amor, tan groc, tan ullerós, tan encorregut, com pogués estar-ho ella mateixa.

   Encara tremolà tota, i de nou pensà a fugir. Ja era tard. Per què, ni per qui, sacrificar ja amor, fortuna, vida?" L'aparició de son ídol l'encegà, i... aquella força fatal i misteriosa que ens empeny en els moments trascendentals de la passió, llançà la pobra dona esmaperduda, a arriscar la sort de son obscur destí.

esmaperdut: adj- Que està desorientat, sense saber on anar ni què fer. Si ens donen una mala notícia, ens quedem esmaperduts.
ídol: m. 1 Imatge que representa un déu o un personatge religiós. 2 Personatge famós que té moltes persones que el segueixen i l'estimen. Alguns actors han estat l'ídol d'una generació.

Transcripció i lèxic de Fàtima Bobouh.