Víctor Català, Solitud (1905) Síntesi per capítols

SOLITUD




Fotograma de la pel·lícula Solitud dirigida por Romà Guardiet el 1991.



La novel·la Solitud apareix fruit d'un encàrrec de la revista Joventut a Caterina Albert, i es publica com a fulletó setmanal entre els anys 1903 i 1905. Aquell fulletons relligats van constituir la primera edició, i l'any 1909 es publica la tercera edició, que serà la definitiva. El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure per a la dona. L'estructura de l'obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya. La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n'ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques, la darrera de les quals l'any 1991.



Capítol primer
LA PUJADA

     Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.
     Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l'aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
     Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.
      A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.
(...)


Síntesi:
La novel·la comença amb el viatge que emprèn la Mila, la protagonista de l'obra, amb el seu marit Matias, per fer-se càrrec de l'ermita de Sant Ponç, situada al cim d'una muntanya. Per oposició a la vida de la plana, l'ascensió cap a la muntanya desplaurà profundament la protagonista que ja aleshores es pregunta si el seu recent matrimoni no ha estat un error. El capítol s'enllesteix amb una frase premonitòria. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon).

fragment final (...)
Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!
     Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s'ajeien, s'aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se'ls estenia al damunt, amortallant-les.
     La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d'una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana... però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.
     —Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.


Capítol II
FOSCA

     Al primer cop de roc que donaren a la porta s'aixecà una gran lladradissa de gossos dins de la casa. Altres lladrucs respongueren de tots costats.
     La Mila, esparverada, s'agafà al braç del seu home, que se'n reia tranquil·lament.
     —Són les Llufes, dona; escarneixen tot el que senten...
     El terror de la Mila cresqué més amb aquella estranya explicació, però no digué res, perquè de l'altra banda de la paret s'acostaven unes passes, mig ofegades pels lladrucs de fora i de dins. Una resplendor feble s'estengué per damunt de la crestallera de la paret, plena d'arestes de vidre i punxes de claus, quelcom rossolà pesadament al llarg de la porta, i després d'un minut de quietesa, una veu incerta preguntà naturalment:
     —Qui demana en aquestes hores?
     —Obriu, Gaietà... Som nosaltres.
     —Qui dieu?
     —Jo i la dona, Gaietà!...  Ja podeu obrir.
     Hi hagué un minut de silenci.
     —Quan heu arribat? —tornà la veu de dintre.
     —Tot just ara, perquè la dona ha caigut pel camí.
     La Mila, que estava arrimada al seu home, li preguntà a cau d'orella:
     —Per què triga tant?...
     —Recela... —li respongué en Matias de la mateixa manera.
     La veu reprengué amatent:
     —Què dieu ací fora?
(...) 

Síntesi:
El segon capítol es concentra en el moment d'arribada a la casa, ja de fosc. En un ambient  d'absoluta desconfiança, el pastor Gaietà i en Baldiret obren les portes i reben els nous estadants. Abans de sopar, una visita a l'ermita per no desairar a Sant Ponç, el mateix sant que presideix el llit matrimonial. El capítol conté la descripció del pastor i la seva voluntat de fer perdre la por a la Mila: "És una mala cuca la por, i cal desniar-la. Les dones ne sou braument afectades, d'aquesta tara, mes ací vos la gorirem, si Déu vol...", i acaba amb un somni de la Mila amb Sant Ponç i el pastor. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon). 

fragment final (...)
I aleshores el sant es posà a riure amb unes grans rialles, sacsejant, el ventre de dona grossa, i dient-li, amb mofa:
—Ermitana, ermitana, ermitana!... aquell nom que a ella li feia tanta malícia. Al veure allò, la Mila sentí que el cor se li trencava, i es posà a plorar desoladament; mes el pastor, amoixant-la com una criatura, li eixugava les llàgrimes, fent-li dolçament:
—Tingueu pas por... hi posarem esca!


Capítol III
CLAROR




     







      Al sortir al terradet de la sala, la Mila quedà desencantada: no feia sol! La baraneta de ferro suquejava rovell, que, al tocar-la, li enrogí les mans; les llambordes del pati eren ben molles, i perlejava la rosada en les arestes de vidre clavades en la crestallera ennegrida de les altes parets.
     El griso gebradenc del matí semblava ple d'agullons que fiblaven la pell.
     La Mila s'orientà: a mà esquerra tenia la porta de la cuina; a mà dreta, en l'altre cap de passadís balconer i sobre mateix de l'escala, hi havia una nova porta, que no havia reparat el vespre abans; estava tancada amb un forrellat.
     —Tot són forrellats, en aquesta casa! —pensà ella, pels que ja havia vist.
     El despassà i va trobar-se en un altre terrat llarg i ample, que donava a migdia. Ja el coneixia vagament, aquell terrat, per les explicacions que n'hi havia fet en Matias, mes no es pensava que fos d'aquella manera. Tot al llarg d'ell, per la banda forana, hi corria una pareteta baumada i plena de terra, on s'hi escabellaven lliurement feixos de fullatec tendrívol. A ponent li feia parabanda el cos ixent de les cambres, i a cada cantó un cossí esquerdat i encercolat de ferro servia de test a un arbrot raquític, ple d'esporguims secs i de brots novells, que tot just rebentaven. En Matias n'hi havia contat meravelles, d'aquell terrat i de la vista que tenia; mes per ella fou una nova decepció.
(...)


Síntesi:
El capítol acaba amb la presència d'un personatge clau: l'Ànima. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon).


fragment final (...)
     Sos ulls d'aucell endevinaren de seguida lo que era aquella taca.
  —Un home, pastor! —exclamà, admirada, com si acabés de retrobar lo que pensava haver deixat lluny per la vida.
     El front del pastor s'ennuvolà.
   —L'Ànima —va fer; i girant-se tot seriós cap a sa companya, afegí— : Pareu-hi ment, amb aquest home, ermitana... Es la cosa més roïna de la muntanya.
     El sol pàl·lid havia arraconat les glasses subtils que el velaven, i un bany d'or rebaixat s'estengué per la carena nua del Roquís Mitjà.


Capítol IV
NETEJA














    La Mila passà deu o dotze dies en plena ubriaguesa de dona: netejava. Amb les portes i finestres de la casa franques a tots els vents, i ella amb les faldilles a mitja cama i els cabells esvalotats, no parava de quan eixia el sol fins que era nit negra.
     Ho havia trobat tot com una estable; les parets, no emblanquides de molts anys, eren plenes de ditades, de noms, de dibuixos matussers, de desvergonyiments dels visitants que hi pujaven en diades d’aplec; les aranyes, senyores i majores a una cana pel damunt d’en terra, filaven suspeses dels cairats i teixien raconeres de teranyines en tots els angles; al sòl hi havia una capa d’engrut que no se sabia lo que amagava a sota, i els fustatges, arreu, demanaven un bon riboteig per mà de fuster...
     En aquell parament de netedat tota la casa hi feia prou bell paper, mes lo que sobreixia dels alts era la cuina, i dels baixos, la capella.
     A la Mila, lo que més l’espantà, de moment, fou la cuina, perquè era on havia de raure més.
     ¿Qui seria capaç d’esclarir-les, aquelles parets i sostres tan afumats? Quin braó treuria el pa de llot endurit de l’aigüera? Qui podria tornar el llustre al bé de Déu d’aram i llautó que penjava esgarriadament dels claus, menjat de verdet i pics de mosca sota la crosta de la pols...?

(...)

Síntesi:
El capítol comença amb la neteja profunda que la Mila realitza a la casa, i que permet visualitzar l’escenari de l'obra. Especialment la cuina o, al final, la capella amb els sants i els ex-vots, allà on parlarà per primera vegada amb l’Ànima. Netejant, la Mila reflexiona sobre Sant Ponç, tan venerat per tothom i que a ella, no sap per quina raó, li genera desconfiança. Serà el pastor qui, per posar fi als seus recels, li explica una història sobre Sant Ponç i una noia de llarga cabellera rossa a qui anomenaven "Sol de Murons". La noia tenia moltíssims pretendents, però els rebutjava tots ja que estava enamorada d’un altre noi que també l’estimava a ella. Però els pares d'ella no volien que es casessin, ja que ell era molt pobre. Aleshores el noi se n'anà a fer les Amèriques, per tal de poder guanyar diners. Vint anys després torna i fa tots els preparatius per casar-se amb la seva enamorada que l'ha esperat. Però emmalalteix i aleshores la noia anirà a demanar a Sant Ponç que el curi. A canvi, li donarà allò que més estima, la seva cabellera. Miraculosament, l’home es recupera i ella compleix la promesa i es talla els cabells. Aquest sacrifici, però, provoca el rebuig del promès, que se'n tornarà a Amèrica i decidirà que ja no vol casar-se amb ella. La dona entrarà com a novícia en un convent. Aquesta història del pastor emociona molt a la Mila, que al final afirma: “Per tots els homes del món no hauria donat semblant riquesa”. (Transcripció i síntesi d'Alba Amilíbia i Clara Perramon).


Ubriaguesa: Embriaguesa.
Estable: Lloc cobert on es tanca el bestiar (lloc molt brut).
Matussers: Que és fet de manera barroera.
Ribotejar: v. Rebaixar una peça de fusta, una superfície, etc., amb el ribot.
Braó: Valor, coratge.
Verdet: Carbonat bàsic de coure, de color verd, que es forma a la superfície dels objectes de coure, de bronze o de llautó que estan en contacte amb l'aire.

fragment final (...)
Aleshores comprengué per què i havien posat a la dama el motiu de Sol de Murons i comprengué també tota la magnitud del sacrifici acomplert per l'antiga enamorada. Car, fins llevada de la testa que un jorn la sostingué, era sobirà el poder i l'encís d'aquella cosa bella. A la Mila, li donà, contemplant-la, com un abrusament de joia i amb les aletes del nas trèmules i els llavis entreoberts, enfonsà les dues mans en la madeixa esplendorosa, la refregà voluptuosament per ses carns, s'hi amoixà la cara, l'entortolligà als seus braços, com una serpent tèbia... De sobte, redreçant el cap amb un urc de fembra superba i espaumant els ulls enlluernats, murmurà amb calda i reconcentrada veu:
     —Per tots els homes del món no hauria donat jo semblant riquesa! 


Capítol V
SUMANT DIES






     



      
      La Mila quasi bé tenia acabat el gran arranjament de l’ermita, i ja no s'hi sentia tan forastera. Es podia escorcollar tot de cap a cap sense trobar-hi una llepada de pols, un racó oblidat, una desferra desendreçada. Els trastos vells havien estat trets del reraltar, on estaven agabellats, i baixats al soterrani que hi havia davall de la capella; al sòl del corral s'hi havia estès una capa de pallenc que el pastor arranà dels erms propers i féu assecar després en la solana de migdia; fins el cadeny, per on buidaven els sucs de l'aigüera, havia estat desenfangat i baldejat a galledades, i els graons insegurs del campanar reclavats fins que quedaren ben forts i ferms. Anant i venint de Murons, qual camí l'obligà a prendre la maladressa d'en Matias, que mai duia res a to, la Mila proveí el rebost —ara el quarteró de blat de coure, ara el sac de trumfes, ara el bacallà sec— i guarní el faldar de la xemeneia amb una ampla randa de paper verd i l’escudeller amb algun plat blanc mitja dotzeneta de xicres; en l’aixart forà bellugaven irònicament son morret fi uns quants conills novells; en el recambró fosc del corral covaven, encegades, dues lloques; el terrer de conreu s'hi havia fet un petit clos especial solcat de regues a dret fil, on ja volien rebentar les llavors, i finalment, en una munió d'olles esquerdades i trossos de gibrell arrenglerats sobre la paret del terrat gran, badaven sos ulls de foc els goigs resplendents, esclataven les meravelles dobles i es deixaven besar devergonyidament pel sol els clavells vermells.
     Aquelles mates enjoiellades, la nota més alegre de l’ermita, la Mila les devia a la finesa del pastor. Com ella digués un dia que s’estimava més flors que la vianda, el pastor, l’endemà, la féu seguir fins al mas de Sant Ponç i, un cop allí, pregà a la jove que donés a l’ermitana qualque esqueixot vividor. Mes la jove, que tenia tot l’hort com una toia i era generosa de mena, havia dit a la Mila que triés el que volgués; i ella mateixa li cercà el test i manà a son fill, l’Arnau, que arrebassés les mates amb terra i tot per a que s’acampessin. 
(...)

Síntesi:
La Mila ha acabat de netejar l’ermita. Un dia, al poble veí de Murons, va conèixer una dona jove que es deia Marieta i, al poc de conèixer-la, la Mila li va dir que què en faria de tants fills com tenia, i li va demanar si es podia quedar a en Baldiret per sempre. La jove només li va dir que li deixava per un temps, fins que la Mila s’hagués adaptat a l’ermita. 
     El Matias continuava dormint a l’ombra dels xiprers de les freixes, com sempre amb el seu comportament de gandul i fent enfadar la Mila, i no va donar cap importància a la novetat d’en Baldiret. Després de veure mantenir una discussió al matrimoni, el pastor els proposa de fer una cargolada a la brutesca. A mig dinar van veure arribar a l’Ànima, i el Matías el convidà a dinar, cosa que no va agradar gens a la Mila. Li feia fàstic la manera que tenia de menjar, ja que en comptes d’utilitzar el ganivet, ho mossegava tot. La Mila en aquell moment es va adonar que les dents de l’Ànima li recordaven una gossa que havia tingut a casa del seu oncle. Finalment hi va tornar a haver una forta discussió entre el Matias i la Mila, perquè aquest va marxar amb l’Ànima a caçar quan havia d’ajudar a la Mila a cavar les feixes. (Transcripció i síntesi d'Andrea Blanco i Iman Attabi)

- Ferum: Olor forta que fan certs animals
- Diligència: Document en què es fa constar l'execució d'aquesta decisió.
- Escorcollar: Examinar minuciosament alguna cosa
- Clova: Closca

fragment final (...)
Mireu: abans tenia escopeta...  Ja vos vai contar que a mi m'agradavi passejar pels alts els matins de boira... Donques un dia que seguia per la Cresta del Follet, que és una carena solitària i tan neta que s'hi obiri una mosca d'una hora lluny, vai sentire un xiulet de serp i una bala em passà arran d'oreia. Vai pas vore a ningú, perquè en avai tot eri com una cotonada, mes vuiu pèrdere la claror si no va éssere aqueixa mala espurna qui va engigar-la. Després, com feia tant mal, els civils li van prendre l'escopeta, mes per això li fiaria pas un broc, veieu... Ho coneix tot, sap fere tota mena de veus i en porta sempre una al magí. I ben pensat, pot pas éssere atrament. Heu vist aqueies potes de bogiot? Si té més pòsits de besti que de persona...
     La Mila tingué com una revelació.
     —Calleu! Ara sé de què el conec! No és que l'hagués vist mai, no: és que té les mateixes dents i les mateixes genives d'una gossa que hi havia a ca l'oncle quan jo era petita. Just, just... Ara ho he trobat...!  —I mirant estranyada al pastor, afegí baix—: Vós teniu raó... Més de bèstia que de persona...!



Capítol VI
RONDALLES

A les vetlles, encara més fresques que regalades en aquelles altituds, s’apleguaven tots en la cuina, que reia tota ella amb unes grans rialles lluminoses. De cada garriga seca que posaven en la llar en brollava una nova toia de foc, serpentejant amplament ses llengües enceses que es reblincaven com batudes per un tràmpol equinoccial, omplint d’intenses i sobtades claredats les parets ombrejades i enrondant de vermellors, mateix que dimoniets en comèdies de màgia, les figures del vailet i del pastor.
     El vailet tenia a la vora el pilot de les garrigues i anava alimentant periòdicament aquell petit infern, mentre el pastor, amb les cames estirades i el pelut al clatell, pelava les vergelles de lledoner que més tard serien collars pels marrans aixaliats, vergues de tortellatge pels minyons presumits de les masies i fuets xiuladors pels carreters de Murons. En Matias solia ajaçar-se a tot pler en el banc de vora la taula, boca enlaire i amb els braços darrera el cap fent-li de coixí, i la Mila trastejava arreglant la minestra i parant l’orella, o bé asseient-se, quan podia, vora el foc.
     El pastor, tot fent la seva feina, contava rondalles a en Baldiret, i sa paraula, reposada i suau, plena de l'encís foraster que havia servat dels paratges de naixença... 

Síntesi:
Estaven tots a la cuina, i el pastor va començar a explicar una rondalla a en Baldiret, la de Les Llufes. Aquesta tractava sobre un home bó que mai havia estat amb una dona, i no feia més que pregar a Déu. La gent al seu voltant va marxar perquè donava vergonya, nones van quedar les encantades. Un dia es van reunir, la petita de les encantades, la Florialba es va encarregar del pastor, va anar a visitar.lo transformada en un ocellet, a partir d’aquest dia l’home no podia parar de pensar en aquell ocell tan majestuós. Un dia l’ocell li va dir que és claves una ploma a cada ull per poder ser lliure, desprès l’aucei li clava una al pit, la va poder veure, i aquesta l’oferir marxar amb ella i que viuria molt bé, l’home va renunciar l’oferta de la jove i volia que marxes, al dia següent aquesta torna i li va prometre que seria l’home més poderós, ell tornar a rebutjar l’oferta, al dia següent tornar a aparèixer i li va prometre ser l’home més savi, l’home va dubtar si acceptar la oferta o no però al final la va rebutjar. La jove ja no tornaria a intentar que l’home s’anes amb ella però abans de marxar va voler deixar-li un record, li va fer un petó. (Transcripció i síntesi de Mical Claros i Mario Estrada)

-Rondalla: f. Narració breu, popular, que combina elements de fantasia, de llegenda i reals.
-Orb: m. persona que pateix ceguesa.
-Fembra: f. Femella, dona.

fragment final (...)
Pararen l’oreia i oïren que aqueia veu veu deia només: —«Floridalba!... Floridaalba!... Floridaaalba!...» —Eri la veu del vei, que corria desesperat d’una banda a l’altra, tan aviat per la Cresta del Follet, com per l’Anap del Rei, com pel Bau de les Olives, cercant pertot a l’encantada i pregant-li que el volgués amb ella, que per un altre petó dels seus llavis donaria de grat, a més de totes les ventures de la terra, la mateixa glòria del cel... I a l’oir tal cosa, les encantades, d’allò més divertides, s’espandiren per tots els indrets de la muntanya i es posaren a escarnir al vei, repetint lo mateix que ell deia amb unes grans riaies... I d’ací les hi va vindre aqueix vici tan relleig que encara els dura...
     —I del vell, pastor, què se’n va fer?
     —Va morir-se al cap de la centuri del mal d’emprendament; i com que havia mort afollit i sense penediment, va pas poder entrar al cel. Déu mos el gord a nosatros! I encara ara, ermitana, en les nits de tempesta, quan repiqui l’esquellinc del Cimalt senyalant una desgraci, se veu passar la seua ànima en pena, mateix que un foc follet, pels córrecs i fondalades, i sa veu, fosca i llarga com un ressó d’onada, para pas de cridar: «Floridalba!... Floridaaalba!... Floridaaalba!...» fins que s’aixequi el dia.


Capítol VII
PRIMAVERA

Els primers dies de maig foren una meravella; tota la muntanya, embaumada de flaires, resplendent de clarors, plena de cantòries d’aucells, havia perdut son aspecte feréstec de mil·lenària i semblava retornar a sa jovenesa de muntanya, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa. Cada dia, al llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no percebut el dia abans; i descobria encara més: descobria que aquells embelliments es reflexaven en ella i que ella també, al compàs de la muntanya, feia una gran trasmutació regressiva. Sos ulls, nets i clarífics, mes plens de serenors malincòniques, s’animaven amb sobtats llampegueigs, sos llavis s’envermellien amb una intensitat fins aleshores inconeguda, sos pits prenien turgències de pits de mare novella, i una lleugeresa gràcil i harmònica ritmava tots sos moviments. A n’aquests canvis externs responien, en lo interior, una plenitud exaltada de sentiments i una impressionabilitat tan soma, que n’ella mateixa la desconcertaven per lo insòlits, fent-li sentir com si son ésser es multipliqués i la fes una dona nova per a cada moment de la vida. Com a les altres muntanyes llunyeres del fons de la davallada, semblava que a n’ella també la tornassolés tota, cos i ànima, una misteriosa llum interior. I aqueix canvi que ella sentia en si, els altres també l’hi sentien. 
     Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit:
     —Vaja, ermitana, digueu pas mal de Sant Ponç, si seu dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle. Quan vàreu vindre ací, vos se figurava l’ànima contraclaror, i ara doneu goig de vore; sèu la dona més fresca i regalada que haja atrapada en ma vida.
(...)

Síntesi:
Amb l'arribada de la primavera, la Mila cada dia descobria coses més boniques que el dia anterior. També va adonar-se dels embelliments que es reflectien en ella: no només dels canvis físics, sinó que, a més a més també va notar un sentiment de dona nova. Del canvi també se n'adonaren el Pastor i l'Arnau. Un dia després de dinar i enllestir les coses, va agafar una peça de roba d'en Matias, per cosir, va anar cap a l'hort i, contemplant el paisatge, va tenir ganes d'estirar-se fins que es quedà adormida. Va despertar-se amb un malson i va veure l'Ànima rient tot just abans de desaparèixer.
     La Mila amb la mirada d’Ànima clavada al cervell va sentir tot d'emocions alhora; de vergonya, de felicitat, de por i de desig. Aquell dia en Matias com de costum va decidir anar a veure el rector, i la Mila va recordar que encara no s'havia anat a confessar, però no sabia de quina cosa es volia confessar! La Mila va arribar a la conclusió que en Matias era una bèstia sense zel.
     Cap al final explica la història de la gata que es va morir per causa de l'Ànima, deixant els seus quatre fills sense aliments, i com que la Mila només va poder salvar-ne dos, portada per un desig d'estimar. El capítol acaba amb una imatge final, de la Mila omplint de petons el menut Baldiret. (Transcripció i síntesi de Qianquiang Dong i Chaymae Kchetal).


Feréstec: indòmit, no domesticat. 
Trasmutació: canvi, transformació 
Turgent: elevat, tibant, que s'infla.
Novella: que és de poc alguna cosa, que no en té encara experiència. 
Soma: cos, en el seu aspecte físic, orgànic.
Davallada: acció d’anar, traslladar-se, moure's, d'un punt a un altre de més baix.

fragment final (...) A força de compte i de paciència se'n salvaren dos, que foren reverenciats com en l'antic Egipte. Qui hagués arribat a tocar-los per mal, hauria vist a la Mila com no l'hagués vista encara mai ningú. Mes els gats s'acamparen, van créixer, es prengueren el menjar sols, jugaven follament tot el dia i per a res havien de menester ja la Mila. Aleshores el cor d'aquesta, ple a vessar d'ànsies caldes, tornà a sentir-se desvagat i enyoradís d'estimar i de sacrificar-se tot estrop, a tota ceguera...
     Un dia que provava uns elàstics a n'en Baldiret, l'alenada de febre que li havia abrusat les entranyes en la proximitat del Bram, es revifà convertint-se tot d'una en flamarada; d'un rampell prengué el cap del nen, hi fregà sa cara i després l'omplí de petons famolencs, a boca plena... Sota aquella tempesta amorosa el nen espaumà els ulls i s'encongí esmaperdut, com un aucell caigut del niu. I mentre el menut de Sant Ponç passava a resplendir amb vivors de foguera o de sol alt en la solitud ombrívola de la Mila, ell, més content i afalagat que un fill propi de l'ermitana, no hauria pogut dir a qui estimava més: si aquesta o al pastor.


Capítol VIII 
LA FESTA DE LES ROSES
     
     La Mila desfeia per primera vegada el camí que havia fet el dia de la pujada a la muntanya. Fins aleshores havia baixat sempre per la banda de Murons, però li digueren que els ous i l’enciam de Ridorta eren tan bons, i a Ridorta se n’anava a contractar-ne pel dia de la festa. 
     Era de matinet, però el sol, ja molt per damunt de la Volva, feia riolejar ses resplandors en tota l’estesa de les llunyanies. 
     La Mila, a pas menut i seguit, anava per aquell corriol —llis com l’esmoladura d’una roda colossal— tota distreta, pensant en no sabia què, en coses vagues i imprecises com nuvolades del pensament.
     Sota seu mirava el Planell de la Fita, aixafat i enrodonit com una paella, i amb el mànec —el segon tros de la Canal de Trencacames— eneriçat esgaiadament. Quan deixà el corriol per emprendre aquest segon tros, recordà lo que li havia dit en Matias d’aquelles tresqueres de tan mal pujar: «A la baixada, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament». En efecte, li semblà a la Mila que tenia corda, que davallava sense posar-hi cap esforç d’ella mateixa, i de seguida es trobà com caiguda del cel enmig de la placeta. Un home vell, amb un sac brut cavalcat al muscle, reposava en el lloc on ella havia reposat a la pujada. La Mila donà els bons dies i s’encaminà a la Fita: tenia un gran desig de reveure el pla d’aquella alçària estant. 
     Cercant encaixos pels peus i agafadors per a les mans, logrà enfilar-se i guaità amb tots els ulls. La impressió i la sorpresa d’un mes enrera es repetiren sense minva.
     Tot el pla de Ridorta era ple de clapes rosades, amb tanta profusió que, guinyant una mica, semblava rosat tot ell..
     —Verge Maria! I que bonic altra vegada! —pensà la Mila, represa de l'encegament.
     (...)

Corriol: m. Sendera, viarany, camí pel qual només pot passar una persona darrere l'altra.
Tresqueres: Camí que segueixen les abelles en trescar.
Profusió: Gran abundància.

Síntesi:
La Mila es dirigeix cap a Ridorta pel mateix camí que havia fet el dia que va arribar a l’ermita. Mentre camina, observa l’encisador paisatge de la muntanya ple de tonalitats primaverenques. L’endemà passat, la Mila contempla el panorama de tota la gent que duu roses a la festa de Sant Ponç per a l’ofrena. La plaça és plena de gent, les campanes repiquen sense parar i els firataires van arribant entre la multitud. La Mila es troba enmig de tot aquest enrenou i per un moment s’espanta davant la situació. L’Ànima és l’encarregat de matar els conills per a vendre’ls i ho fa d’una manera que esgarrifa a la Mila, esclafant amb pedres o amb cops de peu els caps dels animalons. La missa de Sant Ponç comença, i la massa de gent fa que la capella s’ompli a vessar. Quan acaba, s’inicia la processó que va fins l’ermita, on el Rector beneeix un cop allà totes les roses. El final, transcrit a continuació, presenta el sacrifici de les roses, que esperen com els arriba "dolçament la bona mort. (Síntesi i transcripció d'Àngela Izquierdo i Núria Leon).

fragment final (...)
Arribada a les escales del centre de la plaça, la processó s’atura, i el senyor rector, aixecant de nou la destra, repetí la benedicció sobre les roses, sobre totes les roses de l'encontrada, lo mateix les que es colltorçaven en sos pitxers de carn, que les altres que esclataven encara luxuriosament en les mateixes branques del roser.
     I després de presidir aquella darrera benedicció anyal acabà d’enrondar amb lentitud la plaça i, batzegant triomfalment sobre les espatlles dels homes que el duien, sant Ponç retornà a sa capella, amb la interminable corrua darrere seu.
     Mancava encara fer-li el darrer compliment; i mentre es tirava l’arròs a les cassoles, i es llescava el pa enmig de cada rodona, i la flaire de les viandes obria la gana els més desmenjats, l’emita tota tornava a retrunyir amb les alabances dels goigs que repetien a cor milers de veus vibrants:

   “Eixíreu de vostra mare 
   ans que tot altre mortal, 
   per deixar així burlada 
   la gran astúcia infernal.”

     I a l’entusiasme càlid d’aquelles veus, responia a cada posada i amb més entusiasme encara, la tornada suplicant:

   “Puix que de Déu coneguéreu 
   tan altes perfeccions, 
   donau-nos salut i vida 
   gloriós Màrtir Sant Ponç!”

     Aleshores la roses, sentint que s’acabava la seva festa i els venia dolçament la bona mort, es blincaren sobre ses tiges verdes i, despullant-se, enrosaren la muntanya d’una pluja de fulles marcides.


Capítol IX
GATZARA

De cap a cap de la sala s’hi havien estès dues llargues taules —arrendades, amb estovalles i demés parament, a un hostal de Murons i muntades sobre cavallets—; en la cambra del canterano hi havia dues taules més, estretes i malsegures, una de rodona en la cambra del campanar i un altra encara en el pati, enginyada sobre el brocal de la cisterna; aixó sense comptar la de la cuina, que el personal de la casa i els arrimats d’aquell dia —l’Ànima, les cuineres i les ajudantes— s’havien volgut reservar per a ells, sense que els reeixís l’intent.
     A quarts d’una totes aquelles taules —fora la rodona, destinada als capellans— estaven enrondades de gent afamada i esvalotaire que movia gran rebombori.
     Així que s’havien acabat les cantòries en la capella, tots aquells que no duien fato havien assaltat la casa desballestadament a tall d’exèrcit conqueridor, i regolfaven amunt i avall, ficant-se pertot, tocant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot i cridant-ho tot i a tothom. Bagolaven en el pati, entraven per tandes en la cuina, destorbant a les pobres dones atrafegades, anaven a corrues a fer ses feines al corral, forcejaven la cleda, bastonejaven els xiprers, invadien el terrat i trencaven les flors a grapades matusseres, escopien en les basses de fora, s’enfilaven als ametllers per fer caure el fruit, tiraven pedres als anyells encantats que arrimaven el morricó a la porta enllatada de l’aixart, i en fi, com altres tants caps de núvol, no deixaven cosa sencera arreu.
     (...)

Síntesi: 
La festa és va descontrolar una mica i més quan tothom esperava per menjar perquè al arribar la primera cassolada de vianda la gent va protestar perquè era pels capellans només. Quan van acabar de menjar els homes s'estiraven sobre el terra i de sobte es va escoltar: Es peguen! Es peguen! Es veu que havien desafiat a qui puntejaria millor les sardanes i es van començar a pegar fins que va arribar la guàrdia civil. Per una altra banda, en Matias volia fer negocis i va vendre rosaris. Finalment, la festa va acabar i tothom se'n va anar de qualsevol manera. Al fragment darrer, com un miracle en la foscor, la pau retorna per un moment i es fa la llum a la foscor: la festa del sant acaba amb l'encesa.  (Transcripció i síntesi de Jose Moya i Elia Martínez).

-Matusseres: treballa de forma barroera amb poca cura.
-Anyell: xai jove
-Fato: conjut de coses per un viatge, per a un ús qualsevol


fragment final (...)
     —Què vols, menut?
     —I l'encesa?
     —Alabat sia Déu! Estem bé per a enceses, fill del meu cor! —exclamà la Mila, entristida per la recordança de lo passat. Mes el pastor, eixugant-se els dits curiosos, somrigué afectuosament al nen.
     —Com és això? Atrapi que el menut té raó. Oidà que vindrà bé un poc d'alimàries després de la nugolada d'aquesta tarda. S'ha pas de donar tota la carn al llop, tanmateix!  —I fent l'animat es posà a picar de mans—: Hala, hala, estorlic, aparia la candela.
     I mentre les ombres queien com un gran vol de corbs sobre la terra, el pastor i el vailet anaren omplint d'oli les escloves dels boers que el dia abans havien clavat en el frontis de la capella, resseguint, com garlandes de fanalets minúsculs, portalada, balcó i finestretes. Una hora més tard, en la solitud enlairada de les muntanyes desertes, on encara semblava glatir i aletejar sinistrament l'esperit de la violència, aquella ermita, dibuixada en les tenebres per les ratlles de piquets lumínics, feia l'efecte d'un palau d'encís, de la demora de goges d'algun conte fantàstic.


Capítol X 
RELÍQUIES

De bon matí, al llevar-se, el pastor reparà que la porta del pati estava ja sense ferramentes i eixí a fora per veure qui havia matinejat tant. Donà el tomb als ermots i no tardà en descobrir a la Mila, aturada dalt d’un altell, amb els braços penjant i l’esguard abismat en la fondalada, tota ella en una positura estranya d’au ferida.
     El pastor anà cap a l’altell, i quan hi fou a prop, veient que ella no el sentia, li cridà:
     —Què hi feu ací tan d’horeta, ermitana? Seu un estorlic!...
     La Mila es tombà lentament i mirà al pastor. Al fons de sos ulls hi havia quelcom desolat com el dia en què aquell li mostrà les muntanyes del campanar estant, i son rostre esblaimant, on s’hi havia aturat l’expressió, semblava el d’una estàtua de marbre amb els llavis policromats. El pastor quedà sobtat. Ella anà per baixar de l’altell i ses passes foren torbades, com si tingués les cames plenes de lligams invisibles. El pastor s’apressà a muntar, aturant-la a mitja baixada.
     —Que teniu quelcom, pot éssere? —preguntà inquiet.

     Ella li agafà la mà resseca amb sa mà tova, i amb moviment ràpid i imprevist, com una urpada de falcó, estirà en silenci i el féu apropar al caire de l'altell.
     —Mireu! —murmurà amb veu aspra com la de qui s'aixeca tot just del llit. I assenyalà amb el dit estirat, un, dos, tres punts de la fondalada. El pastor comprengué de seguida la causa de l'estat de la dona (...)

Síntesi:
Al matí següent la Mila no estava satisfeta sinó que es lamentava sobre com havia acabat l'ermita que tan havia cuidat i netejat anteriorment, va tenir una llarga i sincera conversa amb el pastor al qual li explicava com va acabar l'ermita desprès d’haver treballat tant en ella els dies anteriors i també de com li comenta la desconsideració que hi va tenir la gent en destrossar-la. A més a més la Mila s’enfada amb el Matias ja que és va assabentar de que en Maties es va gastar tots els diners que hi tenien, a la festa.
     L’Arnau va a veure a la Mila per tal de comentar-li diversos temés: un d'ells és que a la seva mare li han robat els conills i que hi ha alguna cosa a la muntanya que els està fent desaparèixer. També li comenta, perà, que ja no es casarà perquè hi ha una altra dona que ell estima i que és ella. L’Arnau es declara a la Mila i després d’una estona de sentiments molt forts ella decideix fer un pas enrere i  li respon que es millor que es casi amb la seva promesa, altrament se'n penedirà. Adolorits, 
tots dos se separen. (Transcripció i síntesi d'Irene Regales i Evelin Olona).

-Ferramentes: Acció de ferrar.
-Altell: Petita elevació en el terreny.
-Esblaimant: Fer perdre a alguna cosa la seva coloració normal, fer esdevenir d'un color menys viu.
-Lligams: Allò amb què es lliga, que lliga, que serveix per a lligar o que fa estar lligat.


fragment final (...)
     El minyó, expectant, endevinà en l'accent afectat d'aquelles paraules afectuoses un reptament, una comanda irrevocable. Rebé a peu ferm la destralada i després abaixà el cap, nafrat, sotmès, sense protesta. Mes en sa cara bruna hi sorgí tan clarament la sotragada del dolor, que la Mila se'n sentí el cor oprès.
     —Arnau —féu ella feblement per consolar-lo—, tant se val un adagi com una cançó, i ja saps aquell que diu: «Val més tenir que penedir...»
     El pobre xicot féu amb la mà un gest desesperançat, i penjant-se el fuet al coll, sortí de l'aixart sense mirar-la.
     La Mila, veient-lo anar tota aturada, sentí amb una angúnia inexplicable, que acabava de matar quelcom en aquell innocent i en ella mateixa.


Capítol XI 
MAL DE MUNTANYA

     L’estiu hauria passat lànguid o cruel per a la Mila, si no l’hagués distreta una mica la gent que durant tot ell pujà sovint a l’ermita. 

     A voltes eren colles de caçadors de ciutat, amb grans barrets nous, ormeigs relluents, vestits carregats de butxaques grosses i petites i els cossos entortolligats de corretges i andròmines, seguits de canilles de gossos de casta, malmesos en la ganduleria, amb el pelatge com un espill i la greixina tremolant-los a cada correguda. Uns i altres, homes i bèsties, seguien la muntanya com alienats, atronant-ho tot a rialles i a lladrucs, fent tornar boigs els pràctics i omplint coratjosament l’espai de trets desengaltats. Era per miracle que aquells caçadors de motlle duguessin una peça penjant del sarró complicat i luxós, mes en canvi solien dur una fam de voltor, i així que entraven com una tempesta en la casa no hi havia prou ous per a fer-los truites ni prou temps per a matar pollastres i coure’ls a marxes dobles. I mentre menjaven cada un per quatre, la Mila els veia divertir-se follament, fent brometes de criatura, admirant-se ells mateixos de cua d’ull el vestit bonic o l’aire bèl·lic, i contant proeses hiperbòliques amb un aplom i envergadura tota cyranesca. A la dona també la divertien a sa manera aquells alegrois entremaliats de marrecs que han fugit d’estudi, i comparava en son magí aquells caçadors d’estrena amb els de l’encontrada, tots rústics i malportats, amb una calça a garró i l’altra doblegada, amb les espardenyes rebentades i la canana lligada amb cordill, mes amb el morralet paridor tot encrostat de sang seca i els canons de l’escopeta esqueixalats de l’extrem com una randa, a força d’escupir plom feridor.
     Altres vegades les colles eren més pacifiques, de gent morigerada, de famílies devotes que, amb son capellà corresponent, anaven a fer dir una missa a Sant Ponç en compliment d’una prometença feta en trànsit apurat. Aquelles colles, un cop oïda la missa, també reien i gatejaven, però amb tota una altra mena de gatejar, més reposat i platxeriós que el dels primers.

(...)

Síntesi:
Arrel de la festa de sant Ponç, el matrimoni es trobà dins d’una greu crisis econòmica per culpa d’en Matias. Amb tot això, la Mila va entrant en una depressió més i més gran ja que la seva solitud va en augment. Tots els problemes se li ajunten ja que l’Arnau no ha tornat a visitar-la i l’ hivern ha arribat provocant que gairebé ningú pugi a l’ermita. Tambè, en Matias es passa els dies fora de casa en companyia de l’Ànima i el pastor s’emporta a en Baldiret a fer dames amb el mestre. Al tram final del capítol, el pastor es troba a la Mila plorant i, segons ell, té el mal de muntanya. Desprès de xerrar amb ell, la Mila acabar acceptant d'acompanyar-lo un dia a paturar. I sabrem que li va bé perquè sent reviscolar la seva ànima. (Transcripció i síntesi de Clàudia Vilanova)

fragment final (...)
     La Mila no hi posà cap impediment ni resistència, com si tingués la voluntat esmorteïda o segrestada; i l’endemà es deixà dur darrera la ramada mansament, amb una mansuetud de criatura de mames. Pel camí el pastor anà entretenint-la amb sa conversa, després s’aturaren a fer beguda sota la Volva, més tard veié al vailet jugar a bili i apedregar els aires amb la fona, i més tard encara confegiren tots dos les beceroles que el pastor duia al sarró...
     Quan davallaven per la costellada de cetaci del Roquís Mitjà, i les ovelles es precipitaren envestint-se unes a les altres, cap a l’ermita, la dona recordà, tota estranyada, que de molts dies ençà aquell era el primer que havia passat sense donar-se’n compte; i una alenada de fresca estimulant, anunciadora del proper capvespre, l’abrigà de dalt a baix i semblà desensopir-la, reviscolant-li gratament les mortes energies.



Capítol XII
VIDA ENRERA

     La tardor regnava i el temps havia refrescat bona cosa. Era una tongada de dies grisos, en els que la boira planava sobre tot, fonent les llunyanies i velant de casta poesia la muntanya. Ni un esclat de resplendor, ni un relleu de plans remarcable feria la mirada, que es podia fixar reposadament arreu, sense por d’enlluernaments ni pampallugues. Tot prenia l’aparença suau i esborradissa de les coses de somni quiet, i semblava convidar l’esperit a endolcir i apaivagar també tots sos ressalts i crueses. 
     Pel mig d’aquells paisatges temperats, plens de repòs encalmador, com figures animalades d’un quadre immens, vagava amb sos acompanyants la Mila, lentament, lentament, passejant pertot les perplexitats virginals de sa convalescència
     Havia anat refent-se de mica en mica, amb una catxassa reveladora de bons auguris, i de son revifament acompassat en treia sorpreses i deliquis imprevistos. Com si la mà divina hagués llevat el fibló a les avespes de ses penes, aquestes ja no la punxaven com abans, contentant-se amb rodar-li pel cap sense malícia o brunzint sordament amb una mena de musiqueta cançonera que no arribava a impacientar-la. L’ermita ja no era per a ella el lloc desagradós on la tenien encarcerada a viva força, sinó el niu, l’aixopluc on es recollia, com els aucells, en les hores de repòs, en què no podia volar. 
     Les solitàries aspreses de la muntanya (...) es tornaven paratges d'esbargiment atractívol, en què sentia fondre's les hores del dia sense recança i sense neguits turmentadors. Fins en Matias s'havia convertit en el proïsme tolerable, contemplat amb benèvola indiferència del cim estant d'una pacífica serenor; ja no el renyava, ja no el perseguia amb ses censures...


Síntesi: 
Ja era el temps de tardor. Ara, la capella ja no és aquell lloc on la Mila se sentia tancada, sinó que la utilitzava de niu, per refugir-se. Cada vegada que el Pastor i la Mila parlaven, s’allargaven les seves converses i ell li ensenya com actuar allà dalt de la muntanya, i vigila com va l'“aprenentatge de la muntanyenca”. Un dia, a la punta de Miranius, la Mila recorda i explica el seu passat, i és aquest el que ha de deixar a un costat i reflexionar sobre aquest per poder progressar en el futur. Necessita saber d’on ve per poder avançar com a dona i persona que és. Ella ja no es recordava del seu casament amb en Matias, necessita adaptar-se a aquella solitud muntanyosa a la que li havia portat aquell home amb el que es va casar, que irònicament, ho havia fet també per escapar d’aquella soledat. Llegenda del senyor de Llisquents. I a la fi, la pregunta: com s'ho fa el pastor per saber tantes belles històries? (Transcripció i síntesi de Juan A. Toledano López i Iman Attabi).

Apaivagar: fer calmar.
Convalescència: estat que recobra una persona després d’estar malalt.
Revifament: revifada, efecte.
Fibló: Agulló
Aixopluc: Lloc on posar-se a cobert de la pluja.

fragment final (...)
     El pastor es tirà el pelut enrera, i la pal·lidesa de son front, prenyat de pensaments, semblà fer una mena de resplendor.
     —Unes, les més petites —respongué amb lentitud—, me les contaren els avis de Sant Ponç; les altres... Nostro Senyor...
     I com veiés que la dona seguia mirant-lo sense pestanyejar, aclarí la misteriosa resposta:
     —Con vegi un paratge nou de la muntanya, m'assegui tot solic i me'l miri bé una bella estona; i mirant-me'l, senti un escalfor en la boca del cor, i de mica en mica aqueia escalfor me se'n pugi en amunt com una fumera, i m'ompli el cap i me fa rumiar, rumiar... I com si una veu me les anés dient, me vénen totes les coses que hi deuen havere passades en aqueis paratges... I per això jo digui que me les conti Nostro Senyor, perquè, digueu: ¿pot éssere altra que la veu de Nostro Senyor aquesra que un hom se senti ací dedins con rumia?
     I en els ulls serens del creador hi resplendí la fermesa d'una santa convicció, eternament innocent de presumpcions, mentre la Mila sentia que, davant l'altesa de l'elet, ella s'humiliava fins a la pols de la terra.


Capítol XIII
EL CIMALT

Havia arribat l'hora en qué el pastor deixava l'ermita per a tancar durant tota la hivernada al mas de Sant Ponç, en la jaça gran, arrecerada sota l'immens cap granític de la Nina Blava. Coneixent per ciència i experiència que ell era l'ànima d'aquella casa i que, fora ell, la dona quedaria a mercè dels desconhorts que l'assetjaven, havia procurat retardar sa baixada tot lo possible, però ja no podia esperar més. Tenia a sobre l'època de les pluges i més d'un dia el ruimeig seguit l'havia privat de traure el bestiar, obligant-lo a ell a passar les hores mortes a la cuina, fent qualsevulla fotesa sobrera o conversant amb els cabrers de Murons i de Ridorta que també s'havien tingut de refugiar allí a mig pasturar ses bèsties; a Sant Ponç ja se li havien queixat alguna vegada perquè tardava tant, amb l'excusa de que En Baldiret perdia els estudis, però en realitat perquè els dolia la minava d'adob que aquella tardada representava per corral; i fins l'Ànima, la mala avespa de l'Ànima, un dia que es trobà tu per tu amb Marieta del mas en els relliscalls de la Calavera i el camí els obligà a marxar plegats una estona, s'atreví a dir-li que no l'esperessin pas a baix en tot l'hivern, al pastor, puix tenia massa quefers en l'ermita, ara que en Matias n'era sempre fora i ningú li feia nosa. La Marieta recontà, fent-ne alçaprem de la seva idea, aquella malignitat de l'Ànima, i el pastor, malgrat haver repost a la jove amb una mitja rialla tranquil·la i platxeriosa, s'havia dit resoltament a ell mateix que era hora de deixar l'ermita d'una vegada. Aquella vetlla ho participà a la Mila. Estaven tots tres, ella ell i el nen, a la cuina, fent paret vora la llar; en Matias no havia pujat encara o, el que era més segur, no pujaria ja."
(...)

Síntesi:
El capítol comença amb que el pastor deixa l'ermita ja que ha arribat l'hora de marxar perqué arriba l'hivern. El pastor va sortir pel matí juntament amb la Mila, perquè li va prometre que pujarien junts al Cimalt.
     La Mila es sentia molt còmoda amb el pastor, tenia sensacions molt agradables i sentiments contradictoris quan estava amb ell. Tenia una inquietud i un sensació d'ofec, va despertar de nou el seu sentiment de desig i estava molt feliç, com mai ho havia estat. Això no li passava amb el seu marit, i sent que no hi ha cap punt de comparació com quan va pujar a l'ermita amb el Matias.
     Ella sent atracció pel pastor i li diu que sense ell s'hauria mort a la muntanya. Anaven parant perquè la Mila estava molt cansada. Finalment, va arribar un moment en el qual la Mila va sentir uns impulsos de besar al pastor, però va aparèixer algú i va passar com un llampec sense deixar rastre.


Puix: Després, tot seguit.
Quefers:Que fer.
Platxeriós/ -a: Adj. Agradable, delitós.

fragment final (...)
Sense saber per què,  sense haver sentit la més petita fressa, sense obeir a cap signe exterior, el pastor i ella, d'un mateix moviment instintiu, aixecaren el cap, alarmats per guaitar enlaire. Quedaren sense bleix. Allà, als cims dels canons de l'Orgue, un grup obscur, un altre cap humà  que planava en l'altura, sobre els seus, es feu vivament enrera i desaparegué sense deixar rastre. 
No fou més que una visió de llampec, que una sospita quasi bé, i malgrat això la dona i l’home demoraren èrtics, sense pestanyejar, per més d’un minut, veient encara sota el cel, com si hi hagués restat estampada, la taca fosca del cap i la mirota blanca d’unes dents de xacal.
     El pastor fou el primer en revenir-se. En son rostre desfigurat hi aparegué l’expressió cruelment resolta del combatent a mort. D’una urpada clavà els dits al pelut i l’estrenyé carrisquejant les dents, com per a esbravar la primera embranzida d’un anhel destructor: després mirà fixament a la dona.
     —Heu vist? —va preguntar-li amb lentitud—. Com hi ha Déu
l’esperavi tot avui: n’estavi cert de que ens seguia els passos. Mes, ah! —i son rostre placèvol s’enroentí d’una foguerada—: que em cerqui pas el cos, que me’l cerqui pas! Perquè, vos ho juri de cor, farà una mala fi!
     I d’un cop certer de ganivet, esbotzà ardidament el ventre del llebrot.


Capítol XIV
EN LA CREU

     Totes les serenors de sa alegria s'havien fos amb les nuvolades de la preocupació que els invadí.
     El pastor, poc després d'escorxat el llebrot, guarní un fogó en un clotarall de roques, hi posà unes graelles fetes amb brocs retorts d'un server solitari que hi havia allà a prop, i en les graelles hi espaterrà el cadàver, obert per la meitat a tall de llibre i ben rebregat de dins i fores amb un gra d'all i quatre gotes d'oli. Amb aquell adob i de sa mateixa sang a mig escórrer, el llebrot es rostí i ells, capbaixos i remugant cadascú sos pensaments, se'l menjaren a cremadent i amb gana, mes sense pler (...)

(Transcripció de Clara Perramon i Chaymae Kchetal)

Fragment final (...)
     L'emparellà de pensament amb el seu home. Aquest, un jove amb ànima de vell; i l'altre, un vell amb aparences de jove. En tots dos l'anomalia, l'eterna anomalia que la perseguia a ella sense parar, emmetzinant-li i destruint-li la vida...! La dona tornà a sentir la negra desolació exasperada del vençut contra dret i raó. —Tot desfet, tot perdut per arreu!... Un negat!... Un vell!... —I es mossegava els llavis fins a fer-los sagnar, i el seny se li entrebolia.
     —¿Per què no allargar un peu més del degut i acabar d'una vegada, rodolant de dalt a baix per la roquetera? —s'arribà a preguntar, tot baixant amb compte i assegurant-se, ara un pas, ara un altre...
     En un bocí més perillós, el pastor li donà la mà per a agunatar-la. Aquell contacte, aleshores, fou tan repugnant a la dona, que li revoltà les sangs. Atraccions, escalfors, pecadors desitjos del Pas de Llamps, que baixos, que ignominiosos, li semblaren ara!
     Quan arribà a l'ermita es sentia el cor flac i el cap com una esfera buida amb clova dolorosa. De la gran passejada d'aquell dia no en servava més que la tortura de la impressió depriment.
     —Un negat
!... Un vell!... Un negat!... Un vell!...



Capítol XV 
LA RELLISCADA

La Mila tornava a tenir els peus a terra. Caiguda com d'un niu de son estrany emprendament, s'havia trobat de cop i volta sola i encarada amb la realitat. Ja no somniava, ja no esperançava, ja no temia, amb cap d'aquelles temences imprecisables que la obsedien abans. La pujada al Cimalt l'havia sotraguejada tan fortament, que en trontollaren fins els fonaments de son ésser, restant-li després un desenquadernament de cosa descomposta, que anant dies es convertí en la calma aplanada de la resignació. A l'endemà d'haver-se'n anat per tota la hivernada el pastor i el vailet, i novament absent en Matias, la dona posà en ordre totes ses coses, que tenia encara força descuidades de sa malaltia ençà, i un cop esteranyinada la casa, repassades les robes i bescavat l'hort, se n'anà a Murons a cercar alguns queviures. De passada entrà al mas de Sant Ponç, on no havia estat feia setmanes, d'ença que no baixava d'aquella banda.
     Eren prop de les onze, i davant la porta veié a l'Arnau que descollava. No l'havia vist tampoc del dia de l'aixart, i li semblà més emmagrit i desmillorat. Ell no la reparava, i quan, de cop, se la veié a quatre passes, baixà el cap ràpidament i es girà d'esquena com cercant quelcom a terra. Ella s'aturà un punt, desconcertada. Després, comprenent clar que ell no volia ésser escomès, entrà en la casa, ferida per una punyida dolorosa. Allà l'esperava una altra impressió desagradable. Asseguda vora el foc, com costum, l'àvia trinxava quelcom en una cassola posada a terra; les flames, abrandades sobre el munt de tions com la cuixa, omplien tota la llar, contornejant la figura de la vella d'un ribet vermell. Arrimat a ses faldilles, un gat de color de cendra estirava coll flairant i miolant.
     —Bon dia, àvia: que tal? —féu la Mila a l'entrar, d'una veu tota afectuosa. 
     L'àvia, encorbada, entregirà depressa el cap vers la porta, sense traure les mans de la cassola.
     —Ah!, sou vós? —murmurà fredament al veure l'arribada; i tornà a son quefer com si res hagués vist.
(...)

Síntesi:
La Mila es torna a sentir molt sola i baixa a Murons, i ja que hi és visita a l’Arnau i l’àvia. Al veure a l’Arnau aquest li baixà la mirada,i ella es va sentir malament en veure que ell l’evitava. També amb l’àvia va sentir que tenia un comportament estrany amb ella, no sabia que passava i volia saber-ho. Ella creia que era perquè el casament de l’Arnau s’havia desfet, però no era així, un dia el pastor pujà a l’ermita i li explicà que el casament si que es faria. Ella encara se sent pitjor, però un dia en Baldiret és plantà a l’ermita, gràcies a aquesta visita ella es sentí menys sola però al marxar va tornar a sentir aquell vuit ple de solitud dins seu. La Mila donava per perdut al Maties, ja no podia fer res més.
    Un dia començà a ploure, però molt fort; era la primera vegada que la Mila veia ploure d’aquesta manera, i es començà a preocupar pel Maties. Va baixar a Murons a buscar-lo pregant que no li haguès passat res, però al arribar li diuen que el pastor ha mort, que ha caigut a les Lloses i s’ha matat. La Mila no s’ho creu, se sent culpable perquè nomes havia pregat perquè no li passés res al Maties i no al pastor, i decidex tornar a casa ja que esta molt afectada per la mort del pastor. (Transcripció i síntesi de 
Mical Claros i Núria Leon).

fragment final (...)
      Com la capa, com les vestidures, aquell rostre immòbil estava ple de fang. Amb prou feines l’hauria conegut. Tenia les galtes verdes i enfonsades, el front d’una blanca apagada del sèu pres, i els ulls, oberts i amb les ninetes entelades, careixen de mirada. A la Mila la feren pensar en els ulls del llebrot, quan l’escorxaven en l’Orgue. Sobre la cella dreta hi havia un bony morat —segur una bossoga de la caiguda— i una mica més amunt, entre els cabells, unes gleves negres que la Mila pensà si seria sang. Allò, aquella estranya figura quieta que tothom contemplava calladament, era el pastor?... es preguntà estranyada, com, dies enrere, s’havia preguntat guaitant la mar. A un gest de jutge el pany de la capa caigué, i els homes, una mà a cada camella, suspengueren la civera. La comitiva es posà de nou en moviment.
     —On el duen?— preguntà la Mila a un dels que, com ella, anaven tot darrera.
     —A l’hospital— respongué aquest, girant-se: i es quedà mirant-se-la, tot encantat.
     L’Arnau, d’una mica més endavant, se la tornà a mirar també fixament i després escopí a terra.
     La dona sentí que les cames no podien dur-la més. A l’arribar la comitiva al Pont del Cop, digué la Marieta:
     —Adéu-siau!
     —On aneu?
     —A casa... no em trobo gaire bé... —I travessà el pont per agafar el corriol.
     En Baldiret, al sentir que no es trobava bé, s’havia aturat, com a intent de seguir-la. Se la mirà a ella, es mirà la civera, demorà un punt irresolut, i després apretà a córrer darrera la comitiva.



Capítol XVI
SOSPITES

fragment final (...) Èlia Martínez
Ell feia temps que no dormia amb son antic son pacífic de bèstia satisfeta, sinó amb un altre son agitat i trencadell de neuròtic que el feia voltar i revoltar, gestar-se, tirar coces i llençar hurlets ofegats de criatura que s'escanya; i a cada un d'aquells moviments, la dona pensava: <Ara, ara es desperta!> I presa de terrors fastigosos, a ressegons, a ressegons imperceptibles, anava fent-se enllà, fins quasibé caure del llit, i després demorava quieta, opresa de cor, sense atrevir-se a bleixar per por de provocar la catàstrofe, el temut revetllament... Fins que, a les primeres lluïssors que acusaven l'esquerda de la finestra, saltava del llit i amb la roba a les mans anava a vestir-se a la cuina.
De nou es desmillorà com temps enrera, i els grans ulls verds semblaren créixer-li extraordinàriament com si, mateix que al senyor de Llisquents, volguessin prendre-li tota la cara.


Capítol XVII
LA NIT AQUELLA


     La Mila va saber per el Matias que era la festa petita de Murons, i en la tarda del primer dia baixà a veure les balles. La plaça antiga semblava un rusc, per l’ajust i el borineig de la gent, i en els balcons, garlandes de senyores, totes empolainades, miraven olímpicament les sardanes.
     La Mila s’arredossà, una mica atabalada, sota els porxos baixos i acanalats, de pilastres quadrejades, quals sòcols, arruixats constantment per gossos i criatures, despedien una flaire ingrata d’albelló.
     A la banda de fora dues o tres rengleres d’homes i dones drets li donaven l’esquena, privant-li de veure la plaça, i de la banda de dins el corrioleig seguit de la gent que passava i traspassava, trepitjant-li les faldilles i donant-li empentes, aviat no la deixà habitar. Encaixonada entre aquella gent parada del davant i la inquieta del darrera, i amb les emanacions flairívoles sota el nas, la  dona comença de sentir-se molesta i avorrerta a la poca estona. Allò era divertir-se? No veure res per no veure res, tant se valia respirar aires més sanitosos i no tenir a cada punt una dotzena de peus a sobre!  I, desencaixonant-se com pogué, anà per algunes compres abans d’entornar-se’n a l’ermita.

(Tracsripcions de Clàudia Vilanova i Evelin Olona)

fragment final (...)
I l'esperit escèptic de la dona es negava a donar crèdit a tot lo que no testimoniaven sos sentits, fins que s'encallava finalment en una darrera faula: la de l'esquellinc del Cimalt.
     També aquella, faula solament?... No, no, aquella no!... Enmig de la tempesta ella havia sentit el redringar sobre son cap, com si baixés del cel, i el ressentia cada cop que hi pensava... No, certament, aquella no era faula... —I doncs?... —La dona, perplexa, enfonsà lentament la mirada enllà, en aquella gran mar irreal d'aigües blau-verdes, com si volgués anegar-hi la claredat, ja inútil, de son pensament, sobreexcitat, que començava d'afeblir-se poc a poc...

     Mentrestant, la lluna hi feia vagar desmaiadament sobre aquella gran mar, tot de sospites argentades, semblants als fills de la Mare de Déu que les aranyes teixeixen subtilment, per guarnir la quietesa de les grans solituds que els homes no han de contorbar amb ses ingrates quimeres.


Capítol XVIII
LA DAVALLADA

Aquest darrer i breu capítol, que queda transcrit a continuació íntegrament, veurem com la Mila espera asseguda i quieta a en Matias que arriba a casa quan ja és de dia. La manera de caminar de l'home ja demostrava que en pensava alguna per provar de tornar a enganyar a la Mila...

     Les hores, impertorbables, havien rodolat mansament sobre la Mila, sempre asseguda i immòbil, com una estàtua vetlladora, en son ragatell de la solana. 
     La nit li havia deixat caure al damunt sos mantells de serena, sense que ella hagués somniat ni per un instant en ficar-se a l'ermita. Al contrari: si alguna vegada ses mirades vagaroses se li havien dirigit cap aquell indret, la dona les apartava de seguida, moguda tota ella per una llarga estremitud.
     Què feia allà? Esperava a en Matias. Ell li havia promès que pujaria i ella l'esperava. —Serà tardet, —havia advertit l'home, i ara la dona entenia el perquè ho havia d'èsser de tard. En Matias jugava. Era la festa petita de Murons, i en totes les festes quelcom importants s'hi jugava, malgrat tot i tothom, en aquell poble. En Matias jugava i no hi havia perill de que pugés fins que s'hagués plegat el joc; mes després sí que pujaria. També d'aquest detall n'estava certa, avui. Per això permaneixia en la solana.
     La Mila, doncs, esperava, i mentrestant la nit feia son curs amb una lentitud aparent de cosa indiferent, que trigava massa a passar; mes, amb catxassa o no, com que duia el temps amidat, la nit acabà de passar tota sencera, perquè ja era de dia quan ressonaren allà, cap al fons de la collada, les passes d'en Matias, i després, a manera de visió tèrbola de miratge, sorgí sa figura, encara borrosa pel poc esclat de les aubes.
     Pujava apressarat i capbaix, rumiant-ne alguna, potser, per a enganyar-la a n'ella, a la dona, disfressant-li el motiu veritablr d'aquella nit blanca. Ella l'anava seguint amb la mirada, sense fer moviment, i quan el veié tòrcer ap a l'ermita el cridà amb veu natural. Ell s'aturà sobresaltat, guaitant vivament de totes bandes. Al descobrir-la s'hi atansà poc a poc, sorprès i recelós. Sa cara fadigada verdejava com la de l'Ànima.

     —I ara! Ja ets aixecada!
     —Encara no m'he ficat al llit...
I a seguit, sense crits, sense gestos, sense llàgrimes, amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quant li havia passat. Son recit tenia la concisió i netedat d’una inscripció lapidària, i en sos immensos ulls verds hi havia la tranquil·litat misteriosa dels gorgs pregons.
     Quan ella hagué acabat, en el rostre d’en Matias s’hi revelava la consternació més grossa que hagués sofert en sa vida: una cruel, una espantosa consternació muda.
     Veient que no obria boca, ella li signà l’ermita.
     —Ara, ja t’ho deus pensar... Jo, allà dins, mai més...! Però no he volgut anar-me’n sense dir-t’ho...
     El rostre cadavèric d’ell es desencaixà absolutament sota l’acció d’aquelles noves paraules.
     —Què! —murmurà d’una veu aterrada-. Te’n vols anar? A on?...
     Ella respongué amb esforç:
     —No ho sé... On Déu voldrà... Tan lluny d’aquí com puga!
     Aleshores ell, com l’Ànima hores enrere, trontollà de cap a peus, mateix que sorprès per l’embat d’una tempesta inesperada. Per un moment, semblà vacil·lar, com si volgués revoltar-se o suplicar, però, de cop, els esperits li mancaren i es sotmeté sense protesta, abaixant el cap i fent sordament:
     —Anem, doncs...
     Mes, en aquell punt, la tranquil·litat de gorg pregon desaparegué d’un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls verds de la dona.
     Allargà novament el braç d’un gest fatídic.
     —Tampoc amb tu. Mai més... No provis pas de seguir-me... Te... mataria!
     I resolta, se’l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l’ànima la terrible amenaça.
     Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l’esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.
     Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

                              F   I                


Síntesi: 
En aquest capítol final, doncs, la Mila espera en Matias, encara que ell l'havia avisada que arribaria tard. L'espera immòbil tota la nit, mentre ell jugava a la festa de Murons. Quan va arribar, ja era de dia, i ella seguia tota parada. És aleshores que la Mila li diu que no vol estar-s'hi més temps, allà amb ell. Ell mostrà una actitud i cara d'espant, insistint-li en què anirà amb ella cap abaix. Ella s'hi nega resoltament i li diu que si la seguia, l'acabaria matant. Finalment, la Mila, baixà lentament muntanya abaix. "Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en el seu destí". (Transcripció i síntesi de Juan A. Toledano López, Qianquian Deng i Clàudia Vilanova).

Vetlladora: que vetlla.
Vagaroses: de lleure.
Tèrbol/ -a: adj. borrosa.
Pregon: D'una dimensió gran
Regatell: Curs fluvial de la comarca del Berguedà

Cap comentari:

Publica un comentari