(VÍCTOR CATALÀ)
L'Escala, Alt Empordà. 1869-1966
Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert Paradís, novel·lista i narradora. Fou la gran dels quatre fills del matrimoni format per l'advocat, polític i propietari rural Lluís Albert amb Dolors Paradís. Fou educada i instruïda en el si de la família, i únicament va anar a l'escola primària del seu poble i un any a un pensionat de Girona, on va començar a estudiar francès. La influència especialment de la seva àvia marcarà el seu interès per la cultura popular i el folklore. Encara més, la família li proporcionà llibertat suficient per a satisfer les seves inquietuds culturals i artístiques: dibuix, pintura, escultura i escriptura. No es va casar mai, va poder viure de les rendes familiars i, llevat d'agunes estades a Barcelona, no es va moure de l'Escala.
"Així, la dona, Caterina Albert, de classe benestant de propietaris rurals, s'acomoda socialment als condicionaments de la seva classe per tal de ser acceptada per la seva família i el seu entorn. En canvi, l'escriptora defensa la seva sinceritat creativa, sense limitacions ni condicionaments, i la independència moral de l'obra d'art. Víctor Català dirà o farà fer als seus personatges allò que Caterina Albert no pot dir ni fer"
(Núria Nardi, "Caterina Albert / Víctor Català" Dossier Cent anys de Solitud, a Serra d'Or, núm. 545, Maig de 2005.)
Pel que fa a la ideologia, les activitats polítiques del seu pare —formava part de la branca moderada dels republicans empordanesos i fins arribà a diputat pel partit liberal— són la base del seu catalanisme, de la seva identificació amb la llengua catalana i de l'afinitat amb les idees d'Enric Prat de la Riba, i també amb Lleó XIII i Torras i Bages. Al mateix temps, Caterina Albert també mostrarà preocupació per temes com l'educació i el feminisme, que entén com a elements de regeneració i perfeccionament de la societat.
Obra
"Així, la dona, Caterina Albert, de classe benestant de propietaris rurals, s'acomoda socialment als condicionaments de la seva classe per tal de ser acceptada per la seva família i el seu entorn. En canvi, l'escriptora defensa la seva sinceritat creativa, sense limitacions ni condicionaments, i la independència moral de l'obra d'art. Víctor Català dirà o farà fer als seus personatges allò que Caterina Albert no pot dir ni fer"
(Núria Nardi, "Caterina Albert / Víctor Català" Dossier Cent anys de Solitud, a Serra d'Or, núm. 545, Maig de 2005.)
Pel que fa a la ideologia, les activitats polítiques del seu pare —formava part de la branca moderada dels republicans empordanesos i fins arribà a diputat pel partit liberal— són la base del seu catalanisme, de la seva identificació amb la llengua catalana i de l'afinitat amb les idees d'Enric Prat de la Riba, i també amb Lleó XIII i Torras i Bages. Al mateix temps, Caterina Albert també mostrarà preocupació per temes com l'educació i el feminisme, que entén com a elements de regeneració i perfeccionament de la societat.
Obra
Els seus inicis literaris daten de 1898, quan li foren premiats als Jocs Florals d'Olot un poema, Lo llibre nou, i un monòleg teatral, La infanticida, en què una mare confessa que ha mort el seu propi fill, trencant el mite de l'instint maternal. Precisament, l'autoria femenina de La infanticida originà un escàndol que la determinà per sempre més a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí i marcadament patriòtic: Víctor Català.
Coincidint amb el Modernisme, el 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per ella mateixa, que constitueix la seva irrupció a la narrativa catalana. L'èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra.
Coincidint amb el Modernisme, el 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per ella mateixa, que constitueix la seva irrupció a la narrativa catalana. L'èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra.
Des del principi, la temàtica recurrent entorn de la dona i el món rural traspua una visió amarga de l'individu i la societat, lluny d'idealitzacions bucòliques i profundament arrelada a la terra, que cal relacionar amb Maupassant i Ibsen. Es tracta del determinisme naturalista juntament amb una concepció simbòlica que remet a un fatalisme còsmic que engloba i domina el sentit de la vida humana. La infanticida, que ja recollia aquests trets, ha estat considerada un antecedent de Solitud.
Tanmateix, el que dóna renom a l'escriptora és la seva obra narrativa, especialment els llibres Drames rurals, Caires vius i Solitud. La publicació, el 1902, de Drames rurals inicia la gran època de producció de Víctor Català com a narradora, que és rebuda amb entusiasme. La unitat del recull ve donada pel caràcter rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l'embogiment.
Solitud
La novel·la Solitud apareix fruit d'un encàrrec de la revista Joventut, que es publica com a fulletó setmanal entre els anys 1903 i 1905. "Cada setmana sortien cap a Barcelona uns quants fulls de paper de barba, escrits de vegades amb llapis i sempre a corre-cuita. Quants cops no havia ni pogut repassar-los!". Aquell fulletons relligats van constituir la primera edició, i l'any 1909 es publica la tercera edició, que serà la definitiva. Solitud podria semblar un drama rural més extens, amb major deteniment i detall. "Però és molt més que això: cadascun dels seus capítols és una unitat narrativa tancada i cada unitat provoca un xoc sobre el lector amb un efecte acumulatiu i intensificador de l'emoció que es concentra, al final de la novel·la, en un moment amb valor d'epifania" (Margarida Casacuberta, Serra d'Or, 545. Solitud, novel·la modernista)
El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure per a la dona. L'estructura de l'obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya. La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n'ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques, la darrera de les quals l'any 1991.
En tota l'obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són: l'expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, dóna idea d'una autora sagaç, independent i plenament innovadora.
El llenguatge de Solitud
En aquesta novel·la destaquen molt significativament l'estil, la riquesa lingüística, tant pel que fa als registres com al lèxic emprat. L'estil és suggestiu i expressiu gràcies a l'ús d'un gran nombre d'imatges i recursos, sobretot comparacions i descripcions molt plàstiques. Quan a la llengua, hi destaca la pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. En aquest sentit resulta sorprenent la parla del pastor Gaietà, desconcertant i fascinant alhora. El pastor no parla cap dialecte identificable com a variant real sinó que l'autora recrea una parla diferenciada de la resta combinant trets dialectals empordanesos amb altres de pirinencs i, fins i tot de rossellonesos. Amb aquest ús que fa de la llengua Víctor Català té la intenció de singularitzar el personatge per mitjà de la paraula. En definitiva, el pastor encarna la figura del poeta creador a través de la paraula viva maragalliana.
(Roser Armengol, Literatura Catalana, Castellnou Edicions, Barcelona, 2009)
Jordi Castellanos.
La literatura modernista.
(Història de la cultura catalana, v. VIè)
"Aquest mateix dualisme còsmic explica les característiques dels personatges i el sistema de relacions que s'estableixen a Solitud (1905), de Víctor Català, sense cap mena de dubte la novel·la més important del Modernisme. La seva eficàcia narrativa arrenca de la subtilitat i la riquesa de matisos amb què construeix el personatge central de l'obra: la Mila. Així, mentre que Els sots feréstecs (Raimon Casellas, 1901) presentava uns personatges ja fixats, arquetípics, inamovibles (...) el personatge de la Mila es troba en procés de construcció, flanquejat per dos personatges extrems que són, aquests sí, els que acumulen la càrrega simbòlica: l'Ànima i el pastor. (...) Només un, el pastor, és pròpiament humà i, per tant, admet una construcció pisicològica. Perquè té vida, sentiments, afectes, dolor, etc., i, lògicament, domina la paraula, amb la qual és capaç de recrear —i, doncs, d'ordenar i dominar— l'univers. Com l'artista. En canvi, en l'Ànima no hi ha psicologia possible: és «cosa», «bèstia», «fura», és a dir, ànima de la naturalesa, no persona."
Més info
I més DiBa
Escriptors.cat http://www.escriptors.cat/autors/albertc/pagina.php?id_sec=632
http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/catalana/solitud/index.htm
Més material s Serra d'Or 545. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, maig de 2005.
Algunes activitats...
-Quin simbolisme té el nom de Víctor Català? Respon després de cercar informació sobre la trajectòria vital de l'autora i la realitat social de l'època.
-Interpreta també simbòlicament el nom de l'Ànima.
-Exposa aspectes concrets de la novel·la que consideris que foren un revulsiu i un escàndol, en aquella època.
S O L I T U D
Capítol primer
LA PUJADA
Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.
Tantost encauada en son niu de l'estora, amb el farcellet de la roba al caire i l'esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d'aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.
A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.
De l’altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s’estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d’escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s’hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmig dels viarons d’aigua clara, que espurnejaven al sol com llenques d’espill.
La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d’aigua i d’adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtut d’un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d’un turó ple de cases i d’unes muntanyes de pedra crua i erma, tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l’aixada o per la fanga, tot amanyagat i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d’amor i de bona volença!
Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s’esgranava pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. Aquí no se n’hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans: una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu pel tauler, bellugaven, feineres i escarrassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d’una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol.
La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbatanava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l’empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l'aigua regalada que s’esmunyia pel mig de les balques, quals flors d’or capejaven senyorívolament arran de marge.
En Matias havia tingut raó: era bonica i riallera l’encontrada de Ridorta, d’aquell poblet amuntegat dalt del turó i voltat per l’anella vistosa d’una faixa de pla; i essent l’encontrada alegre no podia pas ésser tan trista com algú havia anat a contar-li a ella, l’ermita de la muntanya. La Mila es figurà que semblaria un niuet penjat en un arbre, i que així que treuria el cap a la finestra veuria sota seu la meravella d’aquest gran clap esbalaïdor. Oh, si amb el temps pogués tenir-ne un per a ella, per a menar-se’l a son gust, d’hortet mirífic, ja no li doldria haver deixat la seva terra per sempre més!
Animada per semblants pensaments, es girà, desitjosa d'enraonar-ne amb el seu home; mes, a la vista de les dues esquenes que se li dreçaven al davant, les paraules se li fongueren en la llengua, i la idea animadora que anava a eixir de son cau, se n’hi tomà sobtadament endins com una bestioleta poruga.
Els dos homes conversaven catxassudament; sense fixar-s’hi, ella entressentí els mots fredor... tristesa... vedells... massa alt... però no va saber de què parlaven perquè el cor i el pensament li fugien del carro, entomant-se-n’hi cap a la terra. Mes l’encís ja estava romput i la terra, bella i tot com suara, no logrà revifar-li el caliu d’aquell primer anhel. Amb un deix de tristor desvià la mirada, enlairant-la: el cel era un gran badiu ple de claror encegadora que feria dolorosament els ulls assadollats... Mirà pel trau que quedava entre els dos homes: quelcom verdejava uniformement al lluny, com una bella catifa estesa... Tornà a fixar-se en les dues esquenes: una, la del pagès, era magra i ossosa, com les vaques aquelles de la gran planúria, i portava enganxada, talment com si li fes de pell, una camisa de bordets esmolats que sentia a suor i a terragada. L’altra esquena, ampla i tova com un coixí, semblava voler eixir-se del gec negre que l’oprimia, tibant d’aixella a aixella amb una amenaça constant d’estripar-se.
—Com s’ha engreixat aquest home, del casament ençà! —pensà la Mila, reparant novament que tot se li havia empetitit, fins al punt de fer-lo semblar estrafet i enfarcellat com un tarlà. El mateix barretet de feltre, que abans li estava tan bé, anava poc a poc prenent-li aires de solideu de capellà, i en aquell punt, a cada banda de solideu se li eixamplaven les dues orelles, enceses i transparents contraclaror, mateix que dues anses de vidre espès. Més avall, la ratlla travessera del coll planxat, ressortint de la negror del gec i del to calent del bescoll carnós, tenia fredors crues de marbre.
L’ombra que feien els dos homes abrigava a la Mila com un mantell fresc, i ella se sentia bé en son jóc del bossat, tota arrupida de cos i reposada d’esperit.
El carriot, mentrestant, marxava gansonerament, tan gansonerament que s’hauria dit que bellugava sobre si mateix sense moure’s del seti, com si no tingués més afer que escantellar les crestes del camí. De quan apuntava un arbre al davant fins que el deixaven enrera, s’hauria pogut resar descansadament una part de rosari: i aquella gran parsimònia bressadora acabà per esmorteir l’animació de la dona, fent-li venir ganes de jaure i dormir en qualsevol banda.
Estava ja tipa de guaitar les esquenes, el cel i la coloraina dels horts, i els nervis del coll li dolien de tant mantenir el cap girat. L’espolsà com per a llençar-ne l’enterboliment dolorós i, cercant bona positura, es quedà immòbil, d’esquena a un coster i de cara a l’estora frontera: una boniquesa d’estora tota esfilagarsada que semblava una xarxa espessa de seda groga, ben espurnada d’estels d’or, per la claror que hi rebotia de l’altra banda de marge. Invadida pel dolç recolliment, se li posà davant dels ulls un tel vermell, després blau, després negre...
Un patac a l’espatlla la despertà de cop.
—Ai! Què hi ha? —murmurà pertorbada.
—Ànsia, que hem de baixar! —li feia el seu home, ja dret dalt del carro aturat.
Ella es desensopí, s’aixecà tambalejant i saltaren a terra.
—Salut, company, i Déu vos ho pac!
—Salut, ermità, amb la companyia! Ja pujaré a veure-us per Sant Ponç!
—Pugeu! Vos convido a beure...
—S’aprecia... Adéu-siau!
—Adéu-siau!
La cara del pagès, vermella i lluent com un fons de perol, s’eixamplà amb una gran ganyota riallera; estirà llargament les regnes, com si fossin de goma, engegà quatre crits reposats d'arri, gavatxo...! i el carro reprengué la seva via catxassuda carretera enllà, deixant darrera seu a marit i muller, arrambats a la paretota seca del marge, amb un aire tot encantat.
—Hets sentit? —féu lentament la dona—, t’ha dit ermità...
—Perquè li he contat que anàvem a l’ermita.
—Em fa migranya, això... —afegí ella, mirant vagament cap al lluny.
—Què?
—Això... Què vols que et diga...! Em sembla que no escau a un jove aquest ofici de... de vell o de xacrós...
—Beneita...! Tant és un ofici com un altre.
I l’home es posà a picar de peus per a fer-se baixar les calces, que se li havien arronsat cames amunt.
La Mila també s’espolsà les faldilles, llençant un sospir.
Quan les calces li campanejaren ran de les clivilles, en Matias passà la verga que duia pel lligat del mocador, on tenia quatre peces de roba, i se la posà a l’espatlla.
—Que anem?
Ella es ficà el farcell sota el braç.
—Anem.
Quatre passes més avall s’estroncava la paret seca i el marge s'obria fent pas a un camí. Era una mena d’esgratinyadura fonda i desigual, amb tot el llit ple de còdols nets i rodalissos: una de tantes arrugues de la immensa faç de pedra de la muntanya per on s'escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques.
Un darrera l’altre, emprengueren el camí: ell xiulant entre dents, ella poc a poquet i girant-se els peus cada quatre passes. Encara no n’havia fet cinquanta, que s’aturà.
—Que ja et canses?
—És tan dret, això!
—En diuen la Canal de Trencacames. A l'hivern fa de mal passar-hi...
—Més que ara?
—Ara rai!
Però, descobrint de cop un núvol en la mirada d’ella, afegí alegrement:
—Veiessis pel Barranc Negre! Allà pla hi ha pena de la vida!
—I tots els camins són així?
—Això són les dreceres, dona! El camí veritable és més amunt, sobre Murons, però les dreceres són més avinents. Avui les trobes costoses perquè no hi estàs feta a anar per la muntanya, mes quan ho tingues per consabut no voldràs passar enlloc més. Veus? Això mateix que anant amunt és pitjor que una escala, baixant dóna gust: sembla que un es despenja per una corda, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament.
Ella llençà un sospir, i tomaren a caminar. Sota sos peus els còdols bellugaven seguidament i les romagueres de les vores se’ls arrapaven a les robes com manats de garfis.
A poc a poquet ell deixà de xiular i a n’ella el farcellet començà de pesar-li com un pedral. Cinquanta passes més i s’arrambà al marge, sense respir.
En Matias, que anava endavant, va tombar-se.
—Altra vegada, noia?
—No puc... més...
—I a fe que no podem torbar-nos gaire: amb no res serem a ram de sol.
—Que encara manca força?
—És clar! Si tot just comencem...!
Ella tingué un sobresalt.
—Reina del cel! Tot just comencem, i de les quatre de matinada que rodo món?
Ell es posà a riure.
—Tot just comencem la muntanya, dona...! No et neguitegis, que ja arribarem a l’hora. —I girà el cap per a esbrotar un galleran de la vora.
La Mila, aleshores, li clavà les ninetes, aquelles ninetes plenes d’angúnia i de desconfiança.
«Veiam si hauran tingut raó els avisos i si aquest home m’enganyarà una vegada més amb totes les seves ponderacions!» pensà, sentint un clau al cor i apartant-se del marge.
Ell l’animà.
—Així, dona! Quatre cops de coll i serem a la Fita...
—No fos aquest farcell...!
Però en Matias féu el distret, i tomaren a muntar en silenci.
La Canal era cada cop més dreta i treballosa; els peus els hi relliscaven seguidament sobre el codolar i tenien d’agafar-se als matolls de les vores per no perdre camí. Llurs panteixos alenosos espantaven les sargantanes que s’amagaven cuetejant, mateix que esperitades, i les branques tendres dels gallerans els hi assotaven la cara encesa i perlejant de suor. En Matias tenia el barret de feltre al clatell i el coll planxat fluix com una moca.
El marge s’aterrava de tant en tant per a fer pas a un olivet, i tomava a pujar de seguida a banda i banda, encaixonant-los i no deixant-los-hi veure més que la llenca esplendent del cel sobre sos caps. En un d’aquells olivets hi vegeren un parell aturat amb l’arada sota una olivera i allà prop el llaurador fent beguda, assegut a terra. Els animals mosquejaven, ventant-se amb la cua i potejant; l'home tenia a les mans una ceba com el puny, i al costat un cantiró de terra negra. Les oliveres, ajuntant les branques per damunt d'ell, teixien sobre el cel un gran arc de filigrana argentada, i a baix, entre rengle i rengle, la terra remoguda feia amples franges de color de mangra.
La Mila guaità amb enveja al pagès, murmurant:
—Sí gosés li demanaria una tirada d’aigua... Tinc la gola com esca!
—Jo també... Entrem-hi.
Entraren, begueren i conversaren una mica. En Matias contà novament que anaven a l'ermita, i la Mila se sentí novament inquieta i mortificada sense saber per què.
Després tomaren amunt, amb els còdols rodons i relliscosos sota els peus i a cada banda, pels marges escarbotats, esteses de romagueres i espinavesses que els esgarrapaven seguidament, com urpes d’animalons folls.
A en Matias li vingué un cop de tos, i un aucellet, un milhomes que s’estava aturat en la punxa d’una atzavara, fugi, llençant un piulet viu i penetrant.
Malgrat l’ombra que omplia les profunditats de la Canal, hi feia en aquella beina una estrenyor de pic d’estiu. La Mila se sentia la camisa enganxada a l’esquena, molla com si acabés de treure-la de la bugada, i el cor li debategava esvalotadament.
De cop el camí es retorçà en colzada violent i s’adreçà enlaire com si anés a saltar un obstacle. La Mila aleshores llençà un crit de sorpresa, trobant-se inundat de resplendor tot el cos, bo i tenint encara peus i cames submergits en la fosca de la Canal.
Aquesta s’havia acabat i el torrentó, esqueixant-se en tres branques, prenia la forma d’i grega invertida; dues de les branques queien cap avall, encamallant un gran estrep de la muntanya, i la terça, una mica de gairell, seguia muntanya amunt. En la juntura de les tres branques feia un planell estiregassat, en aquella hora ple de sol com a baix a la plana.
—Aquí podem reposar-hi una mica —féu en Matias.
La Mila no esperà que ho repetís, deixant-se caure a terra, cruixida, masegada, amb subzades als polsos i a les plantes dels peus, com si tingués una gran febrada. Es guaità les botines: malaguanyades! D’aquella feta mai més serien altres... I pensà que si ell li hagués contat la veritat sobre aquells camins que havien de fer, s’hauria pogut posar espardenyes i no destruir bojament el calçat de quan es va casar... l’únic bo que tenia.
Per a ofegar el disgust, aixecà el cap.
A la dreta, la Canal es precipitava en davallant tan recte, que de dalt estant semblava un pou esberlat. Al veure-ho, la Mila es féu creus de que hagués pogut enfilar-s’hi. Allò no era un camí per a persones de Nostre Senyor, sinó per a cabres o facinerosos.
Banda allà de la Canal, estesos pels pendissos i rampants, hi havia olivets de soques esparracades; banda açà era un roqueter sembrat de claps de garrigues i timó florit, qual flaire esventada arribava fins a dalt com puríssim alè d’àngels.
L’altra cama de la i grega, la de l’esquerra, anguilejava més estesa, escondint sa fi en un replec de la muntanya; i entre cama i cama el primer estrep s’inflava i enrodonia en forma de pit de dona, fent-li, per a major retirança, de mugró, una escreixença o menhir natural que cloïa el planell per la banda del pla, destacant, fortament retallat, sobre la clarícia del cel. Al peu d’aqueix mugró hi havia rastre d’una graonada de carreus ciclòpics i damunt d’ells, encastat horitzontalment en la roca viva, un tros de pern de ferro, tot menjat del rovell.
—Saps on som? —preguntà de sobte en Matias.
—Com vols que ho sàpiga si no havia estat mai per aquestes terres?
—Doncs som damunt del Roquís Petit. Ja saps que són tres, els Roquissos: el Roquís Gros, el de Sant Ponç i aquest. D’això —i li signà el mugró del davant— se’n diu la Fita dels Moros. Per temps diu que hi tenia el rei moro un guaita que vigilava del matí al vespre la muntanya, sense poder cloure els ulls ni moure peu en tot el dia, baix pena de la vida.
—I l’ermita, on cau?
—Allà baix, darrera teu, al girant del Roquís... Veuràs, aixeca’t, que t’ho signaré.
Ella s’aixecà sense ganes, i ell, d’esquena al pla, estirà el dit cap a garbí.
—En aquella muntanya tan fosca?
—No; allò és el Roquís Alt. Goita més ençà. ¿Veus el jaç del Barranc Negre, com una bena que lliga les barres d’aqueixa altra muntanya més baixeta? Doncs el barranc surt del Coll de Sant Ponç i banda avall del coll hi ha l’ermita.
—Bon Déu! Fins allà s’ha de pujar?
—No, dona! Nosaltres trenquem en el primer biaix que rosseja: és el corriol.
—¿Bé es deuen veure de l’ermita aquells horts tan bonics de baix?
—De l’ermita mateixa... no. D’on es veuen és d’aquí.
I en Matias, travessant el planell, s’enfilà a la graonada de la Fita. La Mila volgué fer el mateix, però les cames no li abastaren: cada carreu tenia mitja cana d’alçària.
—Senyor, quins escalons!
—Són fets dels moros... Diu que per temps tot n’era ple de moros. Veuràs, dóna’m les mans... Oidà! Ara arrapa’t aquí i mira...
La Mila tingué com un esvaïment. La immensa buidor s’obria davant d’ella, a manera d’urna d’un món absent, i tan sols en baix, molt en baix i fins lluny, molt lluny, s’estenia encalmat, com un pòsit meravellós de la daurada tarda primaveral, el pla dels horts, Ridorta, un altre pla més gran i altres i altres pobles, tots ajocats com vols de tortres enmig d’un entrellat de comes, arbredes i camins; la vista els perdia en l’esborrament dels últims termes, en les blavors tèrboles de l’horitzó.
La dona juntà les mans beatament.
—Quina boniquesa de cosa!
—No t’ho deia que t’agradaria? —I ell, satisfet, es posà a dir-li els noms de tots els pobles i tossals que es veien.
La Mila, enartada, vençuda, abraçava amb una ampla mirada circular l’espai com si volgués estargir-se al fons de les nines aquella visió encisadora. No s’hauria recordat de moure’s si en Matias, saltant de relleix en relleix, no li hagués dit, rient:
—Encara no en tens prou, minyona?
Aquella pregunta la remeté a la realitat; però abans de baixar amb recança de la Fita, donà encara una darrera mirada plena d’encegament.
La cua de la i grega que anava muntanya amunt, no era tan enasprada com la Canal, però el sòl, net de còdols i gratat en la pedra viva, era ple de caires i rebaves que macaven la polpa dels peus, més que els còdols mateixos.
El cansament que duien i que els havia fet ressortir l’estona d’aturada, els hi treia les ganes d’enraonar. Pujaven capbaixos i en silenci; mes la Mila, tot sentint davant seu l’esbufec intermitent d’en Matias, pensava en la greixesa del seu home, que tanmateix començava ja a fer-li nosa.
«Té tan bon fetge! Se posarà com una marebalena...!»
I per primera vegada li acudí el pressentiment de que aquell ésser, fresc com un mató, es xacraria aviat i patiria de mal d’asma.
En Matias fou aquesta vegada el primer d’aturar-se.
Quan la seva dona l’atrapà, deixant-li caure al damunt una mirada freda, li digué amb sequedat:
—Podies dir-m’ho que estaríem tant pel camí, que hauria dut una queixalada... El cor se’m fon...
—Coratge, dona! A un tret tenim el corriol, i arribant al corriol s’és a casa.
—Ja la conec, la teva manera de fer-ne via, en tot —respongué ella tristament.
Ell no replicà, i tornaren a caminar.
Però en Matias havia dit veritat, aquesta volta: a pocs passos trobaren el corriol.
—Aturem-nos una mica més, si vols... —féu ell.
—Això és pitjor que el purgatori! —digué ella per tota contesta.
S’assegueren. En Matias tragué la bossa del tabac i començà un cigarret. La dona es llevà el mocador del cap, l’espolsà, i com ja no feia calor, se’l deixà fluix al coll.
Tot just tenien mitjançat el Roquís de Sant Ponç, que d’un costat seguia enlairant-se, tot enrojolat pels esclats taronjosos del sol baix, i de l’altra banda relliscava en estimbades i pendissos que s'omplien ja de grans taques blaves.
De pla no se’n veia rastre ni sospita, i el cel estenia de banda a banda sa blancor grisenca de perla, una mica daurada cap a l'horitzó, sobre el que passejaven lentament, lentament, i d’esquerra a dreta, ramades de nuvolets de nacre, que mudaven de forma i de color tot fent sa via. Mirant-se’ls distretament, la Mila descobrí enmig d’ells un pic negre, com un pic de mosca, que poc a poc s’anà engrandint, engrandint...
—Què és allò? —preguntà a en Matias.
—Deu ésser un corb.
—Ara se suspèn sobre aquell cantó de la muntanya...
—Just sobre la Nina... Deu flairar quelcom que els de Sant Ponç hauran llençat al Barranc. El mas cau sota per sota de la Nina.
—Per què en diuen això?
—Perquè, segons de quins indrets, sembla un cap de noia, amb el cuot punxegut rera el clatell. Un dia te l’ensenyaré de sobre el Bram... A trenc d’auba és blava com el cel i sembla una pintura.
En Matias callà, amb la mirada perduda al lluny, i la Mila, al veure’l amb aquell posat de dolça mansuetud, pensà que qualsevol el prendria per un santet de naixença. Mes de sobte, com si aquell aire la ferís amb una secreta agullonada, la dona desvià l’esguard estremint-se fortament.
Amb el cigarret als llavis, en Matias s'aixecà i enfilaren el corriol.
Era un corriol estret i llis com l’esmoladura d’una roda colossal que hagués passat per aquell lloc durant segles. Anava cap a garbí, i així que s’havien donat unes quantes passes per aquell corriol, s’adreçava la bomba immensa del Roquís Gros, omplenant l’espai, dominant-ho tot i senyorejant com únic sobirà, embolcat en son esplèndid mantell d’ombres blau-morades que arrossegaven majestuosament damunt fondals i baumes, donant en aquells llocs un aspecte imposador que corprengué a la Mila.
D’aquell Roquís, encara llunyer, se’n desprenia una alenada freda, una estranya alenada d’hivem que sorprenia ingratament les carns plenes de sol de primavera, ferint-les amb un sobtat impuls de tornar arrera. En la Mila fou tan viu aquell impuls, que s’aturà en sec. Aleshores percebé una remor sorda, que venia de no sabia on, com un romflet de bèstia gegantina que s’hagués adormit fatigada.
—Què és aquesta fressa, Matias? —preguntà inquieta.
—L’udol del Torrent de Mala-Sang, que escup l’aigua del Bram.
Aquelles paraules recordaren a la Mila lo que el seu marit li havia contat de les aigües miraculoses que feien venir gana als desmenjats i curaven a persones i bèsties de totes les xacres de la incondícia i el neuliment: l’escròfula, els brians, les llagues sucoses, les corrípies velles, les granances malignes...
I mentre ella pensava en mals i miracles, el corriol, pujant, pujant i revirant-se, donava la volta al Roquís, penetrant poc a poquet en la regió de les ombres fredes.
Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!
Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s'ajeien, s'aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se'ls estenia al damunt, amortallant-les.
La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d'una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana... però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.
—Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.
I més DiBa
Escriptors.cat http://www.escriptors.cat/autors/albertc/pagina.php?id_sec=632
http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/catalana/solitud/index.htm
Més material s Serra d'Or 545. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, maig de 2005.
Algunes activitats...
-Quin simbolisme té el nom de Víctor Català? Respon després de cercar informació sobre la trajectòria vital de l'autora i la realitat social de l'època.
-Interpreta també simbòlicament el nom de l'Ànima.
-Exposa aspectes concrets de la novel·la que consideris que foren un revulsiu i un escàndol, en aquella època.
S O L I T U D
Capítol primer
LA PUJADA
Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.
Tantost encauada en son niu de l'estora, amb el farcellet de la roba al caire i l'esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d'aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.
A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.
De l’altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s’estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d’escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s’hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmig dels viarons d’aigua clara, que espurnejaven al sol com llenques d’espill.
La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d’aigua i d’adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtut d’un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d’un turó ple de cases i d’unes muntanyes de pedra crua i erma, tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l’aixada o per la fanga, tot amanyagat i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d’amor i de bona volença!
Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s’esgranava pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. Aquí no se n’hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans: una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu pel tauler, bellugaven, feineres i escarrassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d’una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol.
La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbatanava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l’empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l'aigua regalada que s’esmunyia pel mig de les balques, quals flors d’or capejaven senyorívolament arran de marge.
En Matias havia tingut raó: era bonica i riallera l’encontrada de Ridorta, d’aquell poblet amuntegat dalt del turó i voltat per l’anella vistosa d’una faixa de pla; i essent l’encontrada alegre no podia pas ésser tan trista com algú havia anat a contar-li a ella, l’ermita de la muntanya. La Mila es figurà que semblaria un niuet penjat en un arbre, i que així que treuria el cap a la finestra veuria sota seu la meravella d’aquest gran clap esbalaïdor. Oh, si amb el temps pogués tenir-ne un per a ella, per a menar-se’l a son gust, d’hortet mirífic, ja no li doldria haver deixat la seva terra per sempre més!
Animada per semblants pensaments, es girà, desitjosa d'enraonar-ne amb el seu home; mes, a la vista de les dues esquenes que se li dreçaven al davant, les paraules se li fongueren en la llengua, i la idea animadora que anava a eixir de son cau, se n’hi tomà sobtadament endins com una bestioleta poruga.
Els dos homes conversaven catxassudament; sense fixar-s’hi, ella entressentí els mots fredor... tristesa... vedells... massa alt... però no va saber de què parlaven perquè el cor i el pensament li fugien del carro, entomant-se-n’hi cap a la terra. Mes l’encís ja estava romput i la terra, bella i tot com suara, no logrà revifar-li el caliu d’aquell primer anhel. Amb un deix de tristor desvià la mirada, enlairant-la: el cel era un gran badiu ple de claror encegadora que feria dolorosament els ulls assadollats... Mirà pel trau que quedava entre els dos homes: quelcom verdejava uniformement al lluny, com una bella catifa estesa... Tornà a fixar-se en les dues esquenes: una, la del pagès, era magra i ossosa, com les vaques aquelles de la gran planúria, i portava enganxada, talment com si li fes de pell, una camisa de bordets esmolats que sentia a suor i a terragada. L’altra esquena, ampla i tova com un coixí, semblava voler eixir-se del gec negre que l’oprimia, tibant d’aixella a aixella amb una amenaça constant d’estripar-se.
—Com s’ha engreixat aquest home, del casament ençà! —pensà la Mila, reparant novament que tot se li havia empetitit, fins al punt de fer-lo semblar estrafet i enfarcellat com un tarlà. El mateix barretet de feltre, que abans li estava tan bé, anava poc a poc prenent-li aires de solideu de capellà, i en aquell punt, a cada banda de solideu se li eixamplaven les dues orelles, enceses i transparents contraclaror, mateix que dues anses de vidre espès. Més avall, la ratlla travessera del coll planxat, ressortint de la negror del gec i del to calent del bescoll carnós, tenia fredors crues de marbre.
L’ombra que feien els dos homes abrigava a la Mila com un mantell fresc, i ella se sentia bé en son jóc del bossat, tota arrupida de cos i reposada d’esperit.
El carriot, mentrestant, marxava gansonerament, tan gansonerament que s’hauria dit que bellugava sobre si mateix sense moure’s del seti, com si no tingués més afer que escantellar les crestes del camí. De quan apuntava un arbre al davant fins que el deixaven enrera, s’hauria pogut resar descansadament una part de rosari: i aquella gran parsimònia bressadora acabà per esmorteir l’animació de la dona, fent-li venir ganes de jaure i dormir en qualsevol banda.
Estava ja tipa de guaitar les esquenes, el cel i la coloraina dels horts, i els nervis del coll li dolien de tant mantenir el cap girat. L’espolsà com per a llençar-ne l’enterboliment dolorós i, cercant bona positura, es quedà immòbil, d’esquena a un coster i de cara a l’estora frontera: una boniquesa d’estora tota esfilagarsada que semblava una xarxa espessa de seda groga, ben espurnada d’estels d’or, per la claror que hi rebotia de l’altra banda de marge. Invadida pel dolç recolliment, se li posà davant dels ulls un tel vermell, després blau, després negre...
Un patac a l’espatlla la despertà de cop.
—Ai! Què hi ha? —murmurà pertorbada.
—Ànsia, que hem de baixar! —li feia el seu home, ja dret dalt del carro aturat.
Ella es desensopí, s’aixecà tambalejant i saltaren a terra.
—Salut, company, i Déu vos ho pac!
—Salut, ermità, amb la companyia! Ja pujaré a veure-us per Sant Ponç!
—Pugeu! Vos convido a beure...
—S’aprecia... Adéu-siau!
—Adéu-siau!
La cara del pagès, vermella i lluent com un fons de perol, s’eixamplà amb una gran ganyota riallera; estirà llargament les regnes, com si fossin de goma, engegà quatre crits reposats d'arri, gavatxo...! i el carro reprengué la seva via catxassuda carretera enllà, deixant darrera seu a marit i muller, arrambats a la paretota seca del marge, amb un aire tot encantat.
—Hets sentit? —féu lentament la dona—, t’ha dit ermità...
—Perquè li he contat que anàvem a l’ermita.
—Em fa migranya, això... —afegí ella, mirant vagament cap al lluny.
—Què?
—Això... Què vols que et diga...! Em sembla que no escau a un jove aquest ofici de... de vell o de xacrós...
—Beneita...! Tant és un ofici com un altre.
I l’home es posà a picar de peus per a fer-se baixar les calces, que se li havien arronsat cames amunt.
La Mila també s’espolsà les faldilles, llençant un sospir.
Quan les calces li campanejaren ran de les clivilles, en Matias passà la verga que duia pel lligat del mocador, on tenia quatre peces de roba, i se la posà a l’espatlla.
—Que anem?
Ella es ficà el farcell sota el braç.
—Anem.
Quatre passes més avall s’estroncava la paret seca i el marge s'obria fent pas a un camí. Era una mena d’esgratinyadura fonda i desigual, amb tot el llit ple de còdols nets i rodalissos: una de tantes arrugues de la immensa faç de pedra de la muntanya per on s'escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques.
Un darrera l’altre, emprengueren el camí: ell xiulant entre dents, ella poc a poquet i girant-se els peus cada quatre passes. Encara no n’havia fet cinquanta, que s’aturà.
—Que ja et canses?
—És tan dret, això!
—En diuen la Canal de Trencacames. A l'hivern fa de mal passar-hi...
—Més que ara?
—Ara rai!
Però, descobrint de cop un núvol en la mirada d’ella, afegí alegrement:
—Veiessis pel Barranc Negre! Allà pla hi ha pena de la vida!
—I tots els camins són així?
—Això són les dreceres, dona! El camí veritable és més amunt, sobre Murons, però les dreceres són més avinents. Avui les trobes costoses perquè no hi estàs feta a anar per la muntanya, mes quan ho tingues per consabut no voldràs passar enlloc més. Veus? Això mateix que anant amunt és pitjor que una escala, baixant dóna gust: sembla que un es despenja per una corda, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament.
Ella llençà un sospir, i tomaren a caminar. Sota sos peus els còdols bellugaven seguidament i les romagueres de les vores se’ls arrapaven a les robes com manats de garfis.
A poc a poquet ell deixà de xiular i a n’ella el farcellet començà de pesar-li com un pedral. Cinquanta passes més i s’arrambà al marge, sense respir.
En Matias, que anava endavant, va tombar-se.
—Altra vegada, noia?
—No puc... més...
—I a fe que no podem torbar-nos gaire: amb no res serem a ram de sol.
—Que encara manca força?
—És clar! Si tot just comencem...!
Ella tingué un sobresalt.
—Reina del cel! Tot just comencem, i de les quatre de matinada que rodo món?
Ell es posà a riure.
—Tot just comencem la muntanya, dona...! No et neguitegis, que ja arribarem a l’hora. —I girà el cap per a esbrotar un galleran de la vora.
La Mila, aleshores, li clavà les ninetes, aquelles ninetes plenes d’angúnia i de desconfiança.
«Veiam si hauran tingut raó els avisos i si aquest home m’enganyarà una vegada més amb totes les seves ponderacions!» pensà, sentint un clau al cor i apartant-se del marge.
Ell l’animà.
—Així, dona! Quatre cops de coll i serem a la Fita...
—No fos aquest farcell...!
Però en Matias féu el distret, i tomaren a muntar en silenci.
La Canal era cada cop més dreta i treballosa; els peus els hi relliscaven seguidament sobre el codolar i tenien d’agafar-se als matolls de les vores per no perdre camí. Llurs panteixos alenosos espantaven les sargantanes que s’amagaven cuetejant, mateix que esperitades, i les branques tendres dels gallerans els hi assotaven la cara encesa i perlejant de suor. En Matias tenia el barret de feltre al clatell i el coll planxat fluix com una moca.
El marge s’aterrava de tant en tant per a fer pas a un olivet, i tomava a pujar de seguida a banda i banda, encaixonant-los i no deixant-los-hi veure més que la llenca esplendent del cel sobre sos caps. En un d’aquells olivets hi vegeren un parell aturat amb l’arada sota una olivera i allà prop el llaurador fent beguda, assegut a terra. Els animals mosquejaven, ventant-se amb la cua i potejant; l'home tenia a les mans una ceba com el puny, i al costat un cantiró de terra negra. Les oliveres, ajuntant les branques per damunt d'ell, teixien sobre el cel un gran arc de filigrana argentada, i a baix, entre rengle i rengle, la terra remoguda feia amples franges de color de mangra.
La Mila guaità amb enveja al pagès, murmurant:
—Sí gosés li demanaria una tirada d’aigua... Tinc la gola com esca!
—Jo també... Entrem-hi.
Entraren, begueren i conversaren una mica. En Matias contà novament que anaven a l'ermita, i la Mila se sentí novament inquieta i mortificada sense saber per què.
Després tomaren amunt, amb els còdols rodons i relliscosos sota els peus i a cada banda, pels marges escarbotats, esteses de romagueres i espinavesses que els esgarrapaven seguidament, com urpes d’animalons folls.
A en Matias li vingué un cop de tos, i un aucellet, un milhomes que s’estava aturat en la punxa d’una atzavara, fugi, llençant un piulet viu i penetrant.
Malgrat l’ombra que omplia les profunditats de la Canal, hi feia en aquella beina una estrenyor de pic d’estiu. La Mila se sentia la camisa enganxada a l’esquena, molla com si acabés de treure-la de la bugada, i el cor li debategava esvalotadament.
De cop el camí es retorçà en colzada violent i s’adreçà enlaire com si anés a saltar un obstacle. La Mila aleshores llençà un crit de sorpresa, trobant-se inundat de resplendor tot el cos, bo i tenint encara peus i cames submergits en la fosca de la Canal.
Aquesta s’havia acabat i el torrentó, esqueixant-se en tres branques, prenia la forma d’i grega invertida; dues de les branques queien cap avall, encamallant un gran estrep de la muntanya, i la terça, una mica de gairell, seguia muntanya amunt. En la juntura de les tres branques feia un planell estiregassat, en aquella hora ple de sol com a baix a la plana.
—Aquí podem reposar-hi una mica —féu en Matias.
La Mila no esperà que ho repetís, deixant-se caure a terra, cruixida, masegada, amb subzades als polsos i a les plantes dels peus, com si tingués una gran febrada. Es guaità les botines: malaguanyades! D’aquella feta mai més serien altres... I pensà que si ell li hagués contat la veritat sobre aquells camins que havien de fer, s’hauria pogut posar espardenyes i no destruir bojament el calçat de quan es va casar... l’únic bo que tenia.
Per a ofegar el disgust, aixecà el cap.
A la dreta, la Canal es precipitava en davallant tan recte, que de dalt estant semblava un pou esberlat. Al veure-ho, la Mila es féu creus de que hagués pogut enfilar-s’hi. Allò no era un camí per a persones de Nostre Senyor, sinó per a cabres o facinerosos.
Banda allà de la Canal, estesos pels pendissos i rampants, hi havia olivets de soques esparracades; banda açà era un roqueter sembrat de claps de garrigues i timó florit, qual flaire esventada arribava fins a dalt com puríssim alè d’àngels.
L’altra cama de la i grega, la de l’esquerra, anguilejava més estesa, escondint sa fi en un replec de la muntanya; i entre cama i cama el primer estrep s’inflava i enrodonia en forma de pit de dona, fent-li, per a major retirança, de mugró, una escreixença o menhir natural que cloïa el planell per la banda del pla, destacant, fortament retallat, sobre la clarícia del cel. Al peu d’aqueix mugró hi havia rastre d’una graonada de carreus ciclòpics i damunt d’ells, encastat horitzontalment en la roca viva, un tros de pern de ferro, tot menjat del rovell.
—Saps on som? —preguntà de sobte en Matias.
—Com vols que ho sàpiga si no havia estat mai per aquestes terres?
—Doncs som damunt del Roquís Petit. Ja saps que són tres, els Roquissos: el Roquís Gros, el de Sant Ponç i aquest. D’això —i li signà el mugró del davant— se’n diu la Fita dels Moros. Per temps diu que hi tenia el rei moro un guaita que vigilava del matí al vespre la muntanya, sense poder cloure els ulls ni moure peu en tot el dia, baix pena de la vida.
—I l’ermita, on cau?
—Allà baix, darrera teu, al girant del Roquís... Veuràs, aixeca’t, que t’ho signaré.
Ella s’aixecà sense ganes, i ell, d’esquena al pla, estirà el dit cap a garbí.
—En aquella muntanya tan fosca?
—No; allò és el Roquís Alt. Goita més ençà. ¿Veus el jaç del Barranc Negre, com una bena que lliga les barres d’aqueixa altra muntanya més baixeta? Doncs el barranc surt del Coll de Sant Ponç i banda avall del coll hi ha l’ermita.
—Bon Déu! Fins allà s’ha de pujar?
—No, dona! Nosaltres trenquem en el primer biaix que rosseja: és el corriol.
—¿Bé es deuen veure de l’ermita aquells horts tan bonics de baix?
—De l’ermita mateixa... no. D’on es veuen és d’aquí.
I en Matias, travessant el planell, s’enfilà a la graonada de la Fita. La Mila volgué fer el mateix, però les cames no li abastaren: cada carreu tenia mitja cana d’alçària.
—Senyor, quins escalons!
—Són fets dels moros... Diu que per temps tot n’era ple de moros. Veuràs, dóna’m les mans... Oidà! Ara arrapa’t aquí i mira...
La Mila tingué com un esvaïment. La immensa buidor s’obria davant d’ella, a manera d’urna d’un món absent, i tan sols en baix, molt en baix i fins lluny, molt lluny, s’estenia encalmat, com un pòsit meravellós de la daurada tarda primaveral, el pla dels horts, Ridorta, un altre pla més gran i altres i altres pobles, tots ajocats com vols de tortres enmig d’un entrellat de comes, arbredes i camins; la vista els perdia en l’esborrament dels últims termes, en les blavors tèrboles de l’horitzó.
La dona juntà les mans beatament.
—Quina boniquesa de cosa!
—No t’ho deia que t’agradaria? —I ell, satisfet, es posà a dir-li els noms de tots els pobles i tossals que es veien.
La Mila, enartada, vençuda, abraçava amb una ampla mirada circular l’espai com si volgués estargir-se al fons de les nines aquella visió encisadora. No s’hauria recordat de moure’s si en Matias, saltant de relleix en relleix, no li hagués dit, rient:
—Encara no en tens prou, minyona?
Aquella pregunta la remeté a la realitat; però abans de baixar amb recança de la Fita, donà encara una darrera mirada plena d’encegament.
La cua de la i grega que anava muntanya amunt, no era tan enasprada com la Canal, però el sòl, net de còdols i gratat en la pedra viva, era ple de caires i rebaves que macaven la polpa dels peus, més que els còdols mateixos.
El cansament que duien i que els havia fet ressortir l’estona d’aturada, els hi treia les ganes d’enraonar. Pujaven capbaixos i en silenci; mes la Mila, tot sentint davant seu l’esbufec intermitent d’en Matias, pensava en la greixesa del seu home, que tanmateix començava ja a fer-li nosa.
«Té tan bon fetge! Se posarà com una marebalena...!»
I per primera vegada li acudí el pressentiment de que aquell ésser, fresc com un mató, es xacraria aviat i patiria de mal d’asma.
En Matias fou aquesta vegada el primer d’aturar-se.
Quan la seva dona l’atrapà, deixant-li caure al damunt una mirada freda, li digué amb sequedat:
—Podies dir-m’ho que estaríem tant pel camí, que hauria dut una queixalada... El cor se’m fon...
—Coratge, dona! A un tret tenim el corriol, i arribant al corriol s’és a casa.
—Ja la conec, la teva manera de fer-ne via, en tot —respongué ella tristament.
Ell no replicà, i tornaren a caminar.
Però en Matias havia dit veritat, aquesta volta: a pocs passos trobaren el corriol.
—Aturem-nos una mica més, si vols... —féu ell.
—Això és pitjor que el purgatori! —digué ella per tota contesta.
S’assegueren. En Matias tragué la bossa del tabac i començà un cigarret. La dona es llevà el mocador del cap, l’espolsà, i com ja no feia calor, se’l deixà fluix al coll.
Tot just tenien mitjançat el Roquís de Sant Ponç, que d’un costat seguia enlairant-se, tot enrojolat pels esclats taronjosos del sol baix, i de l’altra banda relliscava en estimbades i pendissos que s'omplien ja de grans taques blaves.
De pla no se’n veia rastre ni sospita, i el cel estenia de banda a banda sa blancor grisenca de perla, una mica daurada cap a l'horitzó, sobre el que passejaven lentament, lentament, i d’esquerra a dreta, ramades de nuvolets de nacre, que mudaven de forma i de color tot fent sa via. Mirant-se’ls distretament, la Mila descobrí enmig d’ells un pic negre, com un pic de mosca, que poc a poc s’anà engrandint, engrandint...
—Què és allò? —preguntà a en Matias.
—Deu ésser un corb.
—Ara se suspèn sobre aquell cantó de la muntanya...
—Just sobre la Nina... Deu flairar quelcom que els de Sant Ponç hauran llençat al Barranc. El mas cau sota per sota de la Nina.
—Per què en diuen això?
—Perquè, segons de quins indrets, sembla un cap de noia, amb el cuot punxegut rera el clatell. Un dia te l’ensenyaré de sobre el Bram... A trenc d’auba és blava com el cel i sembla una pintura.
En Matias callà, amb la mirada perduda al lluny, i la Mila, al veure’l amb aquell posat de dolça mansuetud, pensà que qualsevol el prendria per un santet de naixença. Mes de sobte, com si aquell aire la ferís amb una secreta agullonada, la dona desvià l’esguard estremint-se fortament.
Amb el cigarret als llavis, en Matias s'aixecà i enfilaren el corriol.
Era un corriol estret i llis com l’esmoladura d’una roda colossal que hagués passat per aquell lloc durant segles. Anava cap a garbí, i així que s’havien donat unes quantes passes per aquell corriol, s’adreçava la bomba immensa del Roquís Gros, omplenant l’espai, dominant-ho tot i senyorejant com únic sobirà, embolcat en son esplèndid mantell d’ombres blau-morades que arrossegaven majestuosament damunt fondals i baumes, donant en aquells llocs un aspecte imposador que corprengué a la Mila.
D’aquell Roquís, encara llunyer, se’n desprenia una alenada freda, una estranya alenada d’hivem que sorprenia ingratament les carns plenes de sol de primavera, ferint-les amb un sobtat impuls de tornar arrera. En la Mila fou tan viu aquell impuls, que s’aturà en sec. Aleshores percebé una remor sorda, que venia de no sabia on, com un romflet de bèstia gegantina que s’hagués adormit fatigada.
—Què és aquesta fressa, Matias? —preguntà inquieta.
—L’udol del Torrent de Mala-Sang, que escup l’aigua del Bram.
Aquelles paraules recordaren a la Mila lo que el seu marit li havia contat de les aigües miraculoses que feien venir gana als desmenjats i curaven a persones i bèsties de totes les xacres de la incondícia i el neuliment: l’escròfula, els brians, les llagues sucoses, les corrípies velles, les granances malignes...
I mentre ella pensava en mals i miracles, el corriol, pujant, pujant i revirant-se, donava la volta al Roquís, penetrant poc a poquet en la regió de les ombres fredes.
Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!
Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s'ajeien, s'aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se'ls estenia al damunt, amortallant-les.
La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d'una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana... però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.
—Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada