(…)
Tanmateix, l'un i l'altre persegueixen, en certa manera, els mateixos objectius: la "normalització" cultural de Catalunya i, amb ella, l'assentament com a professional de la intel·lectualitat. La complexitat, però, prové del "com" els intel·lectuals , veritables impulsors d'aquests dos moviments, intenten d'assolir aquesta normalitat. En aquest punt és on sorgeixen els problemes, car, darrera l'etiqueta de cada moviment, s'hi amaguen múltiples i diverses actituds culturals i estètiques que no només fan difícil la delimitació del que pertany a cadascun sinó que, a més desdibuixen els elements unificadors de cada etapa (si és que podem parlar d'etapes: històricament, l'una s'encavalca a l'altra)".
Extret del pròleg de Jordi Castellanos al Dossier "Modernisme i Noucentisme" publicat al núm 25 de la revista "L'Avenç", el març de 1980. La il·lustració pertany a la portada del Dossier.
Un canvi a cavall de dos segles
"Els principals agents directes d'aquest canvi van ser uns pocs joves hereus burgesos que, trencant amb les expectatives de la família i la classe, van proclamar la seva voluntat de ser professionals de l'art o de la literatura, sense renunciar, naturalment, a la seva condició de membres de les classes privilegiades. En el procés que va dur-los a obtenir el que volien, van fer triomfar a Catalunya una nova idea (...) que les valors estètiques (...) són exactament allò que els artistes i escriptors diuen que són —i ningú altre no hi té res a dir, en aquesta qüestió. Maragall i Rusiñol en constitueixen dos casos paradigmàtics".
Extret de "Burgesia, modernització cultural, catalanaisme", de Joan Lluís Marfany, dins El Modernisme (1890-1906), vol. VI, de Història de la cultura catalana (Barcelona, 1995)
El Noucentisme (1906-1925)
(…)
"En efecte, ja des del tombant de segle, diversos grups havien anat potenciant un art i una literatura estretament lligats a les formes externes generades pel Modernisme, però mancats de contingut rebel i dirigits al consum de les classes dirigents. La Lliga, a través de "La Veu de Catalunya", es va atreure vells modernistes desenganyats, com Raimon Casellas, i un sector de joves intel·lectuals d'origen conservador i formació universitària, que havien rebut l'impacte ideològic del catalanisme de Torras i Bages i Prat de la Riba. L'adhesió d'aquest grup al Modernisme havia estat molt selectiva: n'acceptaven l'afany de renovació i de normalitat cultural, però en rebutjaven el contingut decadentista o de revolta. La revista "Catalunya" (1903-05), que dirigí Josep Carner, va potenciar unes actituds culturalistes en pro d'una modernitat compaginable amb la defensa del "sentit Tradicional del Catalanisme, de l'Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment". El 1906, Carner ocupava un lloc privilegiat a "La Veu de Catalunya", diari que, a més, incorporava, provinent d'"El Poble Català", Eugeni d'Ors, un dels més destacats teòrics del moment, que començava a publicar-hi una secció quotidiana, el Glosari, des d'on va anar reconvertint les propostes modernistes i arbitràries en una política cultural i estètica adequada als objectius de la Lliga. Va ésser Ors qui, per distingir aquestes opcions de les modernistes, introduí el mot "noucentisme" com a definidor del nou moviment. Un moviment que no naixia d'unes propostes per a conquerir l'opinió pública, sinó de l'adaptació de les modernistes a les exigències de les classes dirigents.
El 1906, amb l'aparició de Solidaritat Catalana, la Lliga es va convertir en la veritable força decisòria del país, exponent d'un nacionalisme que Prat de la Riba va teoritzar en La nacionalitat catalana (…). El mateix 1906, política i cultura s'unien, per afirmar l'essencialitat de la llengua, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i Josep Carner, amb Els fruits saborosos, contraposava al vitalisme modernista una visió amable, clàssica i idealitzada de les formes de vida burgeses. La confluència de política i cultura posava els intel·lectuals al servei d'uns interessos de classe i, en canvi, els donava unes garanties d'eficàcia i unes possibilitats de professionalització que els assimilaven, en la pràctica, als de qualsevol altra cultura europea "normal". Amb una diferència: llur professionalització depenia d'un proteccionisme polític que coartava la independència intel·lectual més que no pas el professionalisme basat en les lleis del mercat literari".
Fragments de l'article de Jordi Castellanos El Noucentisme (1906-1925) a Història de Catalunya, vol. VI. Ed. Salvat. Barcelona, 1984.
El Noucentisme (1906-1925)
"En efecte, ja des del tombant de segle, diversos grups havien anat potenciant un art i una literatura estretament lligats a les formes externes generades pel Modernisme, però mancats de contingut rebel i dirigits al consum de les classes dirigents. La Lliga, a través de "La Veu de Catalunya", es va atreure vells modernistes desenganyats, com Raimon Casellas, i un sector de joves intel·lectuals d'origen conservador i formació universitària, que havien rebut l'impacte ideològic del catalanisme de Torras i Bages i Prat de la Riba. L'adhesió d'aquest grup al Modernisme havia estat molt selectiva: n'acceptaven l'afany de renovació i de normalitat cultural, però en rebutjaven el contingut decadentista o de revolta. La revista "Catalunya" (1903-05), que dirigí Josep Carner, va potenciar unes actituds culturalistes en pro d'una modernitat compaginable amb la defensa del "sentit Tradicional del Catalanisme, de l'Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment". El 1906, Carner ocupava un lloc privilegiat a "La Veu de Catalunya", diari que, a més, incorporava, provinent d'"El Poble Català", Eugeni d'Ors, un dels més destacats teòrics del moment, que començava a publicar-hi una secció quotidiana, el Glosari, des d'on va anar reconvertint les propostes modernistes i arbitràries en una política cultural i estètica adequada als objectius de la Lliga. Va ésser Ors qui, per distingir aquestes opcions de les modernistes, introduí el mot "noucentisme" com a definidor del nou moviment. Un moviment que no naixia d'unes propostes per a conquerir l'opinió pública, sinó de l'adaptació de les modernistes a les exigències de les classes dirigents.
El 1906, amb l'aparició de Solidaritat Catalana, la Lliga es va convertir en la veritable força decisòria del país, exponent d'un nacionalisme que Prat de la Riba va teoritzar en La nacionalitat catalana (…). El mateix 1906, política i cultura s'unien, per afirmar l'essencialitat de la llengua, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i Josep Carner, amb Els fruits saborosos, contraposava al vitalisme modernista una visió amable, clàssica i idealitzada de les formes de vida burgeses. La confluència de política i cultura posava els intel·lectuals al servei d'uns interessos de classe i, en canvi, els donava unes garanties d'eficàcia i unes possibilitats de professionalització que els assimilaven, en la pràctica, als de qualsevol altra cultura europea "normal". Amb una diferència: llur professionalització depenia d'un proteccionisme polític que coartava la independència intel·lectual més que no pas el professionalisme basat en les lleis del mercat literari".
Fragments de l'article de Jordi Castellanos El Noucentisme (1906-1925) a Història de Catalunya, vol. VI. Ed. Salvat. Barcelona, 1984.
Un nou públic emergeix
[Després del Modernisme] "la nova poesia catalana, artificiosa i elegant, comença a ser de bon to: a les lectures de sonets de Josep Carner, els gasetillers detecten la presència notable de senyores i senyoretes.
(...) De fet, la innegable expansió de la producció literària i la seva modernització, en aquest tombant de segle, són possibles gràcies a l'emergència d'un nou públic integrat pels sectors més baixos —i, sovint, d'incorporació recent— de la burgesia: classe mitjana professional i treballadors de coll dur".
(...)
Aquest mateix personal és el que sosté la gran expansió del catalanisme i la seva transformació en un nacionalisme modern a partir de 1898. És natural, doncs, que Modernisme i catalanisme vagin molt estretament lligats."
Extret de "Burgesia, modernització cultural, catalanaisme", de Joan Lluís Marfany, dins El Modernisme (1890-1906), vol. VI, de Història de la cultura catalana (Barcelona, 1995)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada