Joan Puig i Ferreter, Aigües encantades (1907) -Acte primer



AIGÜES ENCANTADES

Joan Puig i Ferreter






Drama en tres actes

Personatges:

PERE AMAT, propietari rural
JULIANA, la seva esposa
CECÍLIA, llur filla, estudiant de mestra
VERGÉS, mestre del poble (és un jove molt corrent)
MOSSÈN GREGORI, el rector
FORASTER
JOAN GATELL, el batlle del poble
TRINITAT, la seva esposa
ROMANILL, pastor d’ovelles
BRÀULIA, la seva dona
SENYOR VICENÇ, veterinari
BARTOMEU, jornaler
MANSO, jornaler
Veus d'homes i dones. Pagesos. Menestrals
Dones, fadrinalla i criatures

L’acció en un poble de la província de Tarragona, allunyat de la capital, en la part alta i muntanyosa.
Època actual.

Aigües encantades fou estrenada al Teatre Romea, de Barcelona, el 22 de març de 1908, per la Companyia de Jaume Borràs, sota la direcció d'aquest.

ACTE PRIMER

   Sala espaiosa a casa de PERE AMAT. Al fons, la porta d'un corredor que condueix a l’interior de la casa. També al fons, a l'esquerra, una porta més petita amb dos esgraons al peu, que condueix a les golfes. A la dreta del fons, un gran armari dins el mur, on s'hi veuen fruites, roba de taula, servei de vaixella i demés coses pròpies.  Al costat dret, un balcó i cadires. Al costat esquerre, la porta que dóna directament a l'escala de l'entrada. En primer terme, una taula i un canapè de boga, contra la paret. Pels murs quadres representant vides de sants.
L’habitació fosqueja, és monòtona i severa.

   Tarda avançada d’una festa d’estiu. Se senten tocar les campanes amb un so planyívol. Un mormol llunyà i apagat de cants i pregàries trenca el silenci de l’habitació.
CECÍLIA, sola, s'està asseguda prop del balcó, llegint. És una noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Vesteix i va pentinada amb molta negligència i originalitat. Després d’una pausa, se senten pujar les escales enmig d’un gran silenci.

CECÍLIA (deixant de llegir, però sense moure’s): Qui hi ha?
VERGÉS (de l'escala estant, a punt d’entrar): Un servidor de vostè, Cecília.

   (VERGÉS és un jove molt corrent; res del seu físic el distingeix d'un qualsevol. No té descripció)

CECÍLIA (saludant-lo molt naturalment): Vostè! Benvingut sigui!

VERGÉS: Gràcies. Estàs sola?
CECÍLIA: Sola, llegint.
VERGÉS: Vol que em retiri?
CECÍLIA: I ara! Per què? Ve de les pregàries, vostè? 
VERGÉS: No, ja sap que jo sóc així, fet a la meva… (canviant de to.) M’ho pensava que la trobaria sola...
CECÍLIA: És natural.
VERGÉS: No ha quedat una ànima al poble fora vostè i jo... i algun vell. És una cosa tonta, si vostè vol, però commovedora…
CECÍLIA: Sí, és una cosa trista, estúpida…
VERGÉS: He pujat al turó del Calvari i he vist a sota meu passar la gentada polsosa i afligida. Hauria dit realment que pesava damunt d'ella un càstig del cel.
CECÍLIA: Els meus pares m'hi volien fer anar. No saben prou com les detesto, aquestes comèdies religioses… !
VERGÉS: I no obstant, me pot creure, Cecília, era un espectacle poètic.
CECÍLIA: Poètic, però absurd…
VERGÉS: No, en aquell moment ni hi he pensat en això...
CECÍLIA (agressiva): Sí, ja ho veig, s'ha deixat emocionar, com sempre. Quan un comprèn que una cosa és falsa, absurda... no sé per què deixar-se commoure per ella... valdria més combatre-la.
VERGÉS (somrient): Vostè, Cecília, em fa l’efecte d’una àliga tancada en un galliner...
CECÍLIA (somrient): Ja és això, ja...
VERGÉS: I que un dia, quan ningú s’ho pensarà… (Fa amb els braços el senyal d’un ocell que emprèn la volada, i amb la boca imita el soroll del batre d’ales.)
CECÍLIA: Oh...! El dia que jo faci la gran volada...!
VERGÉS: Què?
CECÍLIA: No tornaré, com un ocell feréstec que no es recorda més del seu niu.
VERGÉS: I en quina direcció volarà l'ocell lliure?
CECÍLIA: No ho sé.
VERGÉS: Més enllà de la nostra capital?
CECÍLIA: Ah…! Sí… ! Més enllà, més enllà…
VERGÉS (admirat): A on, doncs…?
CECÍLIA: No ens comprenem, vostè i jo, Vergés...
VERGÉS: Què desitja més, si pot triomfar a la gran ciutat, on tants s’hi enfonsen?
CECÍLIA: Vostè entén per triomfar guanyar una bona plaça i viure allà tota la vida. No...! La meva ambició vola més alt...
VERGÉS: I si es trobés com jo, desterrada en aquest racó de món?
CECÍLIA: Perquè vostè vol.
VERGÉS: Què s’hi pot fer? Els mestres són molts, les places són limitades...
CECÍLIA: La terra és tan gran quan se tenen ganes de lluitar!
VERGÉS: Aviat és dit, això... un home sensat no es llança a la lluita cegament.
CECÍLIA: Així, no es planyi.
VERGÉS (entendrint-se): No em planyo pas. Sé que tota mena de vida té les seves compensacions. En el més humil racó de món se troba una persona amb qui compartir les angoixes de l’ànima... algú que ens ajuda a viure dolçament...
CECÍLIA: Ah...! No se’n fiï, d’això! És perillós esperar que la ditxa ens vingui dels altres!
VERGÉS: Vol dir?
CECÍLIA: Lo millor que hi ha al món és la lluita. No puc comprendre que un home enèrgic s’acontenti aviat de la seva sort. És una cosa que mata tot gran impuls...
VERGÉS: És cert...
CECÍLIA: Veu? Si avorreixo tant la gent del meu poble és per això. No tenen fe en ells mateixos, sinó…
VERGÉS: Què faran, els pobres?
CECÍLIA (amb certa ironia): Vol dir que no hi ha res més a fer que ajupir-se sota la desgràcia i pegar-se el pit, de cara al cel?
VERGÉS: Bah! Potser sí… però…
CECÍLIA: Què?
VERGÉS: No som pas nosaltres els qui hem de canviar les coses.
CECÍLIA: Per què no hi hem de poder ajudar?
VERGÉS;: No ens preocupem d'això, Cecília. El poble viu inconscientment i poc s'interessa en el que es fa per ell. Vindrà un dia que la bena els caurà dels ulls a en aquests utopistes! Els esforços d'avui hauran resultat estèrils… i la vida haurà seguit el seu curs, indiferent…
CECÍLIA: Oh…! Descregut…! Amb aquestes idees me seria insuportable la vida!
VERGÉS: Llàstima! La vida…! No la confongui amb això, Cecília! Jo que passo l'hivern aquí dalt, tot sol, la sento d'una altra manera: la sento més amb el cor, la vida…
CECÍLIA: Doncs jo prefereixo la ciutat tumultuosa, on el qui vol sent bullir la seva vida en una immensa fornal...
VERGÉS: Cecília! Sigui com l’ocell que ha traspassat el mar d’una volada i ve a fer el niu del seu amor al campanar assolellat...
CECÍLIA (alçant-se bruscament i fugint cap al balcó gesticulant): Ah!, fora, fora això! Vingui, que veurà la gentada que acaba d'entrar a l’església…

   (VERGÉS hi va; els dos guaiten un instant al balcó. Al final d’aquesta escena s’han fet més perceptibles els mormols de cants i oracions dels pelegrins que entren a l’església.)

CECÍLIA (somrient, després d’una pausa): Mentre això duri, poden somniar els constructors de ciutats futures!
VERGÉS: I això durarà!
CECÍLIA: Sí… , mentre hi hagi qui es commogui davant de la tradició!
VERGÉS: I sense això.
CECÍLIA: Mentre la tempestat no renovi els nostres aires!
VERGÉS: Mentre el món sigui món!
CECÍLIA (vivament): Ah, no...! De cap manera!

   (Per la porta de l’escala apareix JULIANA, tota vestida de negre, amb mantellina i uns rosaris a la mà. És una dona de mitja edat, els seus cabells blanquegen)

JULIANA (així que entra): Ah…!, els jueus! Aquí xerrant sense to ni so mentre tot el poble prega…! 
CECÍLIA: Mare…
JULIANA: Això no pot anar!
CECÍLIA: Mare… Respecteu…
JULIANA: El senyor mestre tampoc ha anat a les pregàries, suposo…
VERGÉS: No, senyora…
JULIANA: Ah…! Això no està bé Cecília, el teu pare està molt enfadat... 
CECÍLIA: Cadascú és lliure dels seus actes, mare… 
JULIANA: Sí, ja sé lo que em vas a dir...
CECÍLIA: Veieu? No us enfadaríeu si jo em comencés a burlar de vosaltres, dels vostres actes?
JULIANA: Massa que ho fas.
CECÍLIA: No és cert.
JULIANA: Una mare és diferent. Pot imposar lo que vulgui a una filla, per això és mare...
CECÍLIA (irònica): Que em direu si començo: I doncs? I què? S’ha portat bé el rector? Ja us ha fet el sermó terrible de cada any?
JULIANA: Calla, filla. Tu rient tot ho dius...
CECÍLIA (més irònica): Ja ha encès la ira de Déu amb el foc de la seva paraula?
VERGÉS (somrient): Ets terrible, Cecília!
JULIANA: I mal educada, això si! No està bé això que fas, filla! 
CECÍLIA (posant-se sèria): No ho sabeu, com sóc? No em coneixeu? Deixeu-me estar!
JULIANA: Deixar-te estar!… No pot ser… ets entre nosaltres!
CECÍLIA (reprenent el to d'abans): Digueu, digueu, mare: ja heu sortit tots de l'església ben convençuts de que sofriu l'inevitable flagell de Déu? Ja us han dit que no plou ni plourà pels vostres grans pecats?
JULIANA: Doncs, veus…? , no és així. Tothom ha sortit amb el cor ple d'esperança. Mossèn Gregori no ens ha amenaçat, aquesta vegada…
VERGÉS: Molt ben fet.
CECÍLIA (somrient): Per què?
VERGÉS: Val més així. La pobra gent busca consol...
JULIANA: Cregui, senyor, que ha estat una cosa commovedora…
CECÍLIA: Ho creiem, mare. Aneu-vos a mudar…
JULIANA: Te faig nosa?
CECÍLIA: No digeu això- Jo ho dic…
JULIANA: Ho havia de veure, senyor Vergés. Tothom anva vestit de negre, com en senyal de dol…
VERGÉS: Ja ho sé.
JULIANA: Els homes amb les vestes, les dones amb caputxes o cobertes amb vels i mantellines...
VERGÉS: Hi havia molts homes descalços, diu...?
JULIANA: Sí... i altres carregats de cadenes o de grans pesos. El camí mateix, perquè fos més penós, estava sembrat d'argelagues…
VERGÉS: Argelagues!
CECÍLIA: Salvatges!
JULIANA: I enmig de tot el poble, la Verge dels Gorgs, portada a braços per les autoritats...
CECÍLIA (anant-se’n violenta cap al balcó): I d’això en fan una gran festa...! Oh...! Una cosa que ofega l’ànima com un plom.
JULIANA: Mai de la vida s’havien celebrat unes pregàries amb més devoció. Tot el poble en pes hi era. Els precs dels pobres pecadors hauran pujat fins al cel... (CECÍLIA torna del balcó.) Si això no és hermós, no sé pas on són les coses hermoses. (A en VERGÉS) Dispensi, me’n vaig a mudar... (Es dirigeix a la porta del fons) Només una cosa em pesava al cor... (Dirigint-se a la seva filla): Que mentre nosaltres pregàvem al cel... tu te’n reies aquí... (Amb l’emoció se li trenca la paraula i desapareix, dient): Déu s’apiadi de tu!
CECÍLIA: Sempre estem així.
VERGÉS: Cecília, cregui'm, sigui tolerant amb la seva mare.
CECÍLIA: Per què no? Però ells que ho siguin amb mi també.
VERGÉS: No hi fa res... cedeixi.
CECÍLIA: Està bé... però, veu l’única cosa que se’ns ensenya aquí des de petits? No hi ha pensat mai, vostè, que és mestre?
VERGÉS: Prou.
CECÍLIA: Ens fan créixer enmig dels errors més grans.
VERGÉS: Però hi ha un fons tan hermós de poesia en tot lo d’aquí!
CECÍLIA: I què dimoni ve a treure la poesia, amb això?
VERGÉS: No em negarà que aquests pobres ignorants, amb les seves llegendes i tradicions, tenen una poesia trista, fonda…!
CECÍLIA: No! No em puc deixar corprendre per la poesia de la llegenda! Fa mal… És com un camp d'arena blana i estèril on s'enfonsen els peus del vianant…
VERGÉS: Cecília, vostè no veu, no sent la poesia de la terra!
CECÍLIA: Veig un poble extenuat, que no gosa alçar les espatlles contra la desgràcia. S’ajup sota el seu Déu i només sap plorar i pregar. És necessari que això s’acabi.
VERGÉS: No ho veurà pas, vostè.
CECÍLIA: Qui sap!
VERGÉS: En tot cas, no sigui vostè la qui ho intenti. Una idea, per bona que sigui, se torna dolenta quan du la guerra dins d’una família... i la família, la llar dels nostres pares, que ens guarda les joies més íntimes, no s’ha de sacrificar mai per res.
CECÍLIA: Bah...! Vostè és un pobre diable, dominat pel sentiment!
VERGÉS: Cecília… , tot lo altre passa, i això és lo únic que queda…!
CECÍLIA (amb ironia): Poruc! Jo sóc més escèptica que vostè, encara… Ni això queda!

   (Entra PERE AMAT. Porta la vesta de les pregàries; amb una mà s’aguanta el ròssec, a l’altra hi porta la cucurulla. És un home alt, roig, de pèl ros, sanguini i violent.)

AMAT: El senyor mestre aquí! Com és que no ha vingut a demanar pluja?
VERGÉS (tímidament): Ja veureu...
AMAT: El poble l’ha criticat molt, i amb raó. 
CECÍLIA (a VERGÉS): I què? No és cert, amic?
AMAT: Calla, tu. No tens dret a dir res davant meu. Ha vingut ta mare?
CECÍLIA: Sí.
AMAT: Què fa? On és?
CECÍLIA: Alla dins que es muda.
AMAT: Deu estar trista... per tu. No et fa pena...? No et fa...
CECÍLIA: Heu de tornar a començar, pare? Ha de durar tota la vida, això?
VERGÉS: S’ha de respectar el pensament dels altres...
AMAT: Respectar! Hum…! 
CECÍLIA: Aneu a dins amb la mare. Mudeu-vos aquest vestit…
AMAT: Què! No t'agrada! És vell… antiquat, això?
CECÍLIA: Per què us enfadeu?
AMAT: Vés, porta'm el gec i la gorra.
CECÍLIA: Per què no us mudeu allà dins?
AMAT: Fes el que et mano (CECÍLIA se'n va per la paret del fons). No està bé això que vostè ha fet de no venir, senyor mestre. És donar mal exemple.
VEGÉS: No, home, un mestre és diferent de vosaltres…
AMAT: Per què? Que no és cristià vostè?
VERGÉS: Sí.
AMAT: No gaire, em sembla. I en quant a la Cecília, val més que la deixi estar… , cregui'm. És un cap calent…
VERGÉS: Per què dieu això?
AMAT: És un cavall que necessita fre, i no esperons…

   (Entra la CECÍLIA amb els efectes del seu pare i els deixa al seu costat, damunt d'una cadira.)

CECÍLIA: Teniu això.
VERGÉS: I doncs! Hi ha bona esperança per la pluja?
AMAT: Hi ha fe, que és lo millor.
VERGÉS: Sí…
AMAT: Què fa la mare, per allà dins?
CECÍLIA: No ho sé.
VERGÉS: Sí, hi ha molta fe en aquest poble. Una altra gent, ja s’hauria desesperat o hauria fet mil esforços per a trobar aigua...
AMAT: Aquí sofrim, però no desmaiem. Sabem esperar...
CECÍLIA: Massa i tot!
AMAT: Calla, tu!
CECÍLIA: Pare, no podré parlar?
AMAT: No!

   (CECÍLIA, ofesa, se’n va nerviosament cap al balcó.)

VERGÉS: La vostra filla sofreix molt…
AMAT: Sa mare també.
VERGÉS: En fi… no us heu de violentar tan aviat…

   (Una pausa breu)

AMAT: Havia d’haver vingut! Quina cosa més hermosa! Feia commoure! A mig camí de l’ermita, davant de les Tres Creus, tot el poble s’ha agenollat... Oh...! El senyor rector no ha pogut més, s’ha posat a plorar! (Una pausa. CECÍLIA, més calmada, ve del balcó i s’asseu sense dir res ni fer cap senyal. AMAT continua): No s’havia vist mai! Les dones sanglotaven com ovelles ferides.  A l'arribada de l'ermita… no es pot contar…! Les noies besaven la terra al pas de la Verge, els homes,  trepitjant les argelagues, veien amb goig rajar la sang dels seus peus nus… i nosaltres, els que portàvem la Verge, suant, amb el gran pes, no podíem avançar entre l’espessor de la gentada...
CECÍLIA (avorrida, com qui parla d’esma): Prou, pare...
AMAT (irat): Tu, prou! No et vull sentir més! Un pare diu lo que vol... Oh...! com estem aquí!
VERGÉS: No us enfadeu…
AMAT: No...! Prou…! Ho vull acabar, jo! Qui és ella per dir-me prou?
JULIANA (sortint anguniosa, amb la veu trèmula, en sentir crits): Què hi ha? Què teniu?
AMAT: La teva filla, lo de sempre.
JULIANA: No us enfadeu, avui...
AMAT: I tu? Què...? Ja ploraves allà dins?
JULIANA: No... em pots creure... Plorar...? No.
AMAT: Ah, tonta...! Plorar per ella, nosaltres? És ella la que ha de plorar...
CECÍLIA: Pare...
JULIANA: Avui, Pere, per amor de Déu, avui seria un pecat cridar i barallar-se... (Canviant de to): Mira, sembla que s’hagi posat núvol...
AMAT: Mossèn Gregori creu que plourà aquesta nit o demà…
JULIANA (amb alegria): L'heu vist encara a mossèn Gregori? Li heu parlat després?
AMAT: Hem pujat uns quants a la rectoria. No pot estar més satisfet.
JULIANA: No es perd la fe, gràcies a Déu.
VERGÉS: Amb el permís de tots, me'n vaig.
AMAT: Sembla que no li agradi, sentir parlar d'això.
VERGÉS: I ara? Per què no?
CECÍLIA: I sigui franc, home!
JULIANA: Vostès, els joves, no tenen respecte per res… el passat, els costums antics… se'n riuen, d'això… 
VERGÉS (Confós): No senyora, no

   (CECÍLIA, nerviosa, va amunt i avall de la sala)

JULIANA: Els nostres avis han seguit un camí que nosaltres també volem seguir… Així ho hem trobat, així ho hem de deixar… I ai d'aquell que abandona el camí de sos majors!
AMAT: I qui no vulgui pensar com jo, no és dels meus. (Es comença a descordar la vesta dirigint-se al fons, per on desapareix lentament)
JULIANA: No és d'avui que patim la secada en aquesta terra. Jo tinc memòria d'haver-ne vist moltes. I els meus pares i els meus avis, també, segons he sentit contar. Són sofriments i misèries que ens passem els uns als altres amb la vida.
AMAT (sortint en cos de camisa): I els vells, més plens de seny que tots vostès, no van trobar altre remei que la fe en la Verge dels Gorgs, la nostra patrona.

   (CECÍLIA, que anava amunt i avall, de sobte desapareix pel corredor)

JULIANA: La que va fer el miracle!
VERGÉS: Quin és aquest miracle?
AMAT: Què? En bona fe no ho sap?
VERGÉS (confós): Ah...! Sí…! La Verge que va sortir de les aigües... no és això?
JULIANA: En quin temps som! Abans el mestre ho ensenyava a les criatures!
AMAT: Què té d’estrany que Déu ens oblidi?
JULIANA: Oh, joves sense fe...! A on anireu a parar?
VERGÉS (confós, mirant d’una banda a l’altra): Dispensin. Me’n vaig. I la senyoreta Cecília?
JULIANA: Se n’ha anat per allà dins... És estrany!
AMAT: Sí, se n’ha anat. Ho fa sempre que jo parlo.
JULIANA (per disculpar-la): No…, ca…! , distreta…
AMAT: Sí, fes-la quedar bé, tu...
VERGÉS: És igual; jo me’n vaig.
JULIANA: Deixa-me-la cridar…
VERGÉS: No cal, la saludaran… (Anant-se'n) Potser tenia alguna feina…
AMAT: Ella, feina… !
JULIANA (cridant-la): Cecília! El senyor mestre se’n va.

   (Una pausa. Tots callen embarassats.)

VERGÉS: No hi fa res. Bones tardes. Saludin-la!
AMAT: Estigui bo. No en faci cas, d'ella.
JULIANA (inquieta): No sé què fa aquella noia!
VERGÉS: No ho deu haver sentit.

   (VERGÉS desapareix. AMAT l’acompanya fins a la porta.)

JULIANA: Ni amb els seus és atenta.
AMAT: Mal educada! Què ha après allà baix?
JULIANA: No res... mal…

   (Es presenta Cecília per la porta del fons.)

JULIANA: Per què no sorties més aviat? El senyor mestre se n’acaba d’anar.
CECÍLIA: És igual.
AMAT: Per què te n’has anat d’aquí? (CECÍLIA no respon) Digues…!
CECÍLIA: Pare, quina importància té això?
AMAT: Per què te n'has anat, vull saber!
JULIANA: Deixa-la estar.
AMAT: Ho fa sempre que jo parlo dels nostres costums i creences... per què?
CECÍLIA: Pare, si no em deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot el que jo faig, no pujaré cap més istiu.
JULIANA: Lliure! Massa que ho ets, de lliure!
AMAT: No pujaràs més, dius… I qui ets per dir això?
CECÍLIA: Sóc jo…
AMAT (violent): I tu… tu qui ets! Què ets aquí, a casa meva, davant meu?
JULIANA: Deixa-la estar. Acabem la festa en pau avui.
AMAT: No! Tot el dia que la guerra se'm remou per les entranyes. (CECÍLIA, sense dir res, se'n va altre cop pel fons. AMAT continua, més irritat): Ho veus? Fuig! No ho vull. Se'n va, volent dir: no et vull sentir, te menyspreo… Això s'ha d'acabar… (Anant cap al fons): Escolta tu, orgullosa…
JULIANA (contenint el seu marit): Calla! Atura't! Pren paciència, tampoc hi perdràs res…
AMAT: És vergonyós per nosaltres tenir una filla així. Veus? Avui mateix totes les noies del poble hi eren, i ella…
JULIANA: Tenim aquesta creu, portem-la amb paciència.
AMAT: Tu la perds!
JULIANA: Jo, pobra de mi!
AMAT: Li vas encara amb massa amor.
JULIANA: Jo tinc por de perdre-la, la meva filla. Sento que no és nostra ja. I tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… i fugirà. Mentre que si la sabéssim estimar, potser mudaria.
AMAT: Estimar? Sí… , s'hi guanya molt estimant…! Ja es veu…
CECÍLIA (sortint decidida pel fons): Pare, mare, escolteu: jo no puc ser com vosaltres, no puc creure el que vosaltres creieu. M’és impossible. Si no fóssiu els meus pares, no em podria estar aquí... ara, vull respectar la vostra manera de veure... Us respecto perquè...
AMAT: Mentida! No ens respectes.
JULIANA: I si ens respectes, no ens estimes.
CECÍLIA: Sí, mare...
AMAT: Quan s’estima se fa lo que els pares volen i es pensa com ells.
CECÍLIA: Això no. Se pot estimar una persona i pensar i obrar de diferent manera que ella.
AMAT: Una persona qualsevol, sí. Amb els pares, no. L’amor als pares és obediència, si no…
CECíLIA: L'amor meu…
AMAT: No en parlis. Falòrnies! No crec en el teu amor.
CECÍLIA: Pitjor per a vós!
JULIANA: No responguis així, filla.
CECÍLIA: L'amor tant és fill del qui estima com del qui se sent estimat. Si no hi creieu, vós mateix ne perdeu la meitat, de l'amor que us tinc.
AMAT: Savieses…? Ja saps que no ho entenem això!
JULIANA: No, filla. Parla pla, com nosaltres.
AMAT: Ta mare i jo volem fets i no paraules… Ja ho sabem que en tens de molt boniques.
CECÍLIA: Respecteu la meva manera de veure.
AMAT: Respecteu-la...! Oh! La gran senyora! Respecteu-la! Hum!
CECÍLIA: Sí… si no voleu que me'n vagi o que no pugi més.
JULIANA: Això no es diu, filla.
AMAT: Deixem-la dir, posats a tolerar! Deixa-li dir tot! I que se'n vagi! I que no torni més… Bon vent!
JULIANA: Això no ho dius de cor, no ho has de dir.
AMAT: Sí, a fe de Déu! Vés! Deixa'ns tranquils d'una vegada!
JULIANA: Pere, prou. Quan t'enfades te tornes dolent…
CECÍLIA: Respectem-nos els uns als altres. No tingueu aquesta idea tan despòtica de la vostra autoritat. Una filla, veieu? no està obligada a pensar ni a fer-ho tot com els seus pares… Vós mateixa, quant no m'heu fet patir per coses tan petites com el vestir i el pentinar…!
JULIANA: Jo ja no et dic res, callo perquè tu estiguis contenta…
AMAT: Callar perquè estigui contenta! Mal fet!
CECÍLIA: La mare sap estimar més que vós… amb ella podria ser ditxosa, amb vós mai!
JULIANA: Filla, el teu pare t'estima molt.
CECÍLIA: Però és un amor que em lliga i em redueix a ser una esclava de totes les seves voluntats. I això no ho vull. Sóc filla vostra, sí; però el meu esperit és ben meu, lliure. Si no el compreneu, respecteu-me o deixeu-me estar a ciutat guanyant-me la vida sola. Què hi faig també aquí…? Us faig mal sense voler i vosaltres me'n feu a mi… El pare està contínuament irritat…
AMAT: Sí, contínuament, perquè no et comprenc. No comprenc que una filla pugui dir lo que tu dius als teus pares. On ho has après? Aquest és el teu saber? Saber del dimoni! I en quant a obeir… a qui obeeixes?
CECÍLIA: No puc. No m'he proposat no obeir, és que no puc. No em compreneu; ho sé, ho veig… i si m'estiméssiu força no seria res tot això… em voldríeu tal com sóc… Preneu-me, estimeu-me tal com sóc…!
JULIANA: Jo testimo, filla.
AMAT: Tal com ets, no!
CECÍLIA: Pare, el món està fent un gran canvi. Vosaltres, aquí dalt, no ho sentiu, no ho veieu. Jo ja no puc ser com vosaltres ni que vulgui. He begut en altres fonts…
AMAT: A les fonts del mal!
CECÍLIA: Ho judiqueu així però no és cert. El mal no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.
JULIANA: Vet aquí tot lo que ens saps dir, filla: ignorants.
CECÍLIA: No dic això, jo.
AMAT: Ens ho has dit mil vegades!
CECÍLIA: Sou com els altres, com tothom…
AMAT: Com tots els ignorants, no és cert? Gràcies.
CECÍLIA: No, prou. No vull dir res més. Preneu en mal tot lo que dic. És desesperador…!
AMAT: No parles sense ofendre.
JULIANA: En les teves paraules no hi ha amor.
CECÍLIA: El meu cor n'està ple, per vosaltres i per tothom. I això voldria que ho comprenguéssiu. Si jo, a vegades, no sóc prou amable no és per desamor sinó perquè vosaltres me poseu violenta.
AMAT: Has pujat de ciutat donant-te una importància…! Tothom ha d'estar per tu, i tu per ningú…
JULIANA: És cert lo que diu el teu pare.
AMAT: I què significa fer tant la sàvia? I tants desprecis! Els que saben tenen de sentir amor pels ignorants.
CECÍLIA: No és això el que faig? Sinó que vosaltres no ho voleu entendre. Jo vull combatre la ignorància i tot lo que la fomenti, però sense orgull, sense fer la sàvia, com vós dieu. Som tota una croada de joves; potser no tots tindrem el mateix coratge, però és la nostra obra, la de tots… La ignorància és la font de tots els mals; el vostre fanatisme, la vostra misèria, tot és fill de la ignorància. I nosaltres, els joves, ens escamparem pels pobles… metges, mestres, farmacèutics… i la combatrem amb totes les nostres forces; sigui alà on sigui, la combatrem.
AMAT: Aquí no intentis fer res.
CECÍLIA: Oh…! no ens aturarà la família, ni l'autoritat, ni cap poder de la terra, ningú que trobi la seva força en la ignorància.
JULIANA: Ai, filla!
AMAT (contenint la seva fúria): Deixa-la estar. Està molt be tot això. Però que em digui lo que és la ignorància per ella… la religió, la nostra fe, els nostres costums…?
CECÍLIA: I moltes altres coses… i això també.
AMAT: Has fet bé de parlar tan clar. Molt bé! I perquè vegis que t'ho agraeixo, escolta: l'any que et manca per acabar la carrera, dona'l per cursat…
CECÍLIA: Que és bèstia això!
AMAT (ràpid i amenaçador): Una vegada em vas dir salvatge…
CECÍLIA: I ara ho voleu ser…? No pas amb mi!
AMAT: Llibres, papers, tot anirà al foc…
CECÍLIA (enèrgicament i dolorosa): Mai! Mai! Me voleu esguerrar la vida!
JULIANA: Per Déu i la Verge! Pere, tingues seny…!
CECÍLIA (veient el seu pare que va amenaçador cap a ella): Mare, atureu-lo; si no, me'n vaig!
JULIANA: Calma, filla! Tu, Pere…!
AMAT: Fugir! Anar-se'n! No vull sentir més aquestes praules. Fuig! Vine, jo t'acompanyaré! (L'agafa brutalment i, donant-li cops a l'espatlla, la vol treure de casa.)
CECÍLIA (desprenent-se d'ell, plena d'excitació): Pare, prou! Adéu, mare! Adéu tot lo d'aquesta casa!
JULIANA (amb un crit del cor): No, filla meva! (Al seu marit, indignada): Ho veus, brutal!

   (A l'escala se sent un crit d'Amat! Company…!) (És JOAN GATELL que ve precipitat i inquiet. És home seriós. AMAT va a rebre'l a l'escala mentre JULIANA s'emporta la seva filla cap a dins.)

JULIANA: Filla meva! Vine! Perdona!
CECÍLIA: No, mare. Això s'ha d'acabar. (Desapareixen.)
AMAT (rebent JOAN al cap de l'escala): Què hi ha, Joan?
JOAN: Què teniu?
AMAT: No res; digues, per què véns tan de pressa, suat i esbufegant?
JOAN: Dona'm un consell! A veure…
AMAT: Parla. Què hi ha?
JOAN: S'ha presentat al poble un foraster, un senyor que, dirigint-se a un grup de pagesos, els ha parlat de l'aigua i de la secada…
AMAT: I què! Digues. Per què em véns a trobar?
JOAN: Perquè és un home perillós i no sé què fer. Si anéssim a veure mossèn Gregori…
AMAT: Per què?
JOAN: Aquest home…, comprens?, amb bones paraules potser ve a fer mal. No sóc pas jo el qui ho dic. Alguns volien que jo el cridés a l'ordre, altres m'han dit d'anar a trobar el senyor rector… El senyor mestre ha parlat un moment amb ell…
AMAT: I on és ara?
JOAN: Ell? Al portal d'avall, penso. Estava ple de gent.
JULIANA (apareixent pel fons): Què hi ha? Què dieu d'un foraster?
CECÍLIA (sortint darrere de la seva mare i permaneixent a la porta com ella): Quina mena d'home és aquest?
AMAT: Tu a dins!
JULIANA: Prou.
CECÍLIA: Quina mena d'home és?
JOAN: Un senyor ben vestit, amb barba rossa, un galant home…
CECÍLIA (anhelosa): Jove, alt, uns ulls blaus, vius, com dues estrelles?
JOAN (admirat): Cert, és ell.
CECÍLIA (per si): Sí, és ell (Desapareix vivament cap a dins.)
AMAT: És boja!
JULIANA: La nostra filla no està bé, no
JOAN: Bah! Sempre l'he vist igual: un foc follet.
JULIANA: L'hem de saber portar millor, Pere.
JOAN: Què dieu, doncs? Què fem amb aquest home?
JULIANA: Algun embaucador!
AMAT: Un xerraire!
CECÍLIA (sortint i dirigint-se a JOAN): I què diu aquest home? De què parla?
JOAN: Parla de les aigües, que no hem de fer pregàries, que ell sap un medi de que no ens manqui mai aigua…

   (CECÍLIA posa gran atenció en el que diu JOAN)

AMAT: Aigua! Com?
JOAN: Dels gorgs, diu ell.
JULIANA (horroritzada): Dels gorgs de la Verge!
AMAT: Dels gorgs sagrats!
JULIANA: Deu ser boig!
CECÍLIA (amb un crit): No!
JULIANA: Filla!
CECÍLIA: No és boig! No!
AMAT: Què saps tu? Deixa estar.
JOAN: No és ben estrany això? Jo no sé què fer.
JULIANA: No feu res sense veure mossèn Gregori.

   (Se sent la veu de VERGÉS a la porta)

VERGÉS: Amb permís…
JOAN: El senyor mestre.
JULIANA (sorpresa): Ara mateix se n'acaba d'anar.
VERGÉS (en entrar): Els porto una nova.
CECÍLIA: Parli al moment!
JOAN: Lo d'aquest foraster? Ja ho saben per mi. Ara acabo d'arribar. I a on és ara? Què s'ha fet d'ell?
AMAT: L'ha sentit vostè?
VERGÉS: L'he sentit i és un home de valer. Me sembla que el poble no faria malament d'escoltar-lo. A la casa de la vila, per exemple, amb tots vostès…
JOAN: Vol dir?
VERGÉS: És una idea meva.

   (Arriba la senyora TRINITAT, tota agitada)

TRINITAT: És aquí en Joan…? Sí, m'ho pensava.
JOAN: Què hi ha?
TRINITAT: Vinc de casa de la vila buscant-te. Dispensin que no hagi donat les bones tardes.
JULIANA: Assenti's, faci el favor.
TRINITAT: Sí, gràcies. Vinc perquè s'ha presentat a casa un foraster a demanar-te no sé quin permís per parlar…
JOAN: Amb mi?
TRINITAT: Sí. Ha dit que tornaria.
JOAN: A quina hora?
JULIANA: No ho ha dit.
AMAT: Company, anem a veure mossèn Gregori.
CECÍLIA: I què li direu, a mossèn Gregori?
VERGÉS: És natural… què li direu?
MOSSÈN GREGORI (a baix, a l'entrada): Ave Maria Puríssima!
JULIANA: El senyor rector!
TRINITAT: I jo no l'he vist…!
AMAT: Ja ho deu saber.
JOAN: Segurament.

   (Tots van a rebre'l a l'escala)

VERGÉS (aprofitant el moment): Cecília...! Oh! que estava inquiet!
CECÍLIA: Qui és aquest home? Vostè ho sap?
VERGÉS (donant-li una targeta): Tingui, Cecília, per vostè.
CECÍLIA (ràpid, havent llegit el nom): Oh! Ell! El cor m'ho ha dit. Me vol ajudar, Vergés?
VERGÉS: Per vostè tot.
CECÍLIA: Li ha parlat de mi?
VERGÉS: Només m'ha dit: coneix vostè una Cecília Amat? I m'ha donat la targeta. Qui és?
CECÍLIA: Un amic meu... calli!

   (Enmig de tots que el festegen, apareix MOSSÈN GREGORI. És home de mitjana edat.)

MOSSÈN: Estic cansat.
JULIANA (Acostant-li una cadira): Assenti's
MOSSÈN: Gràcies, fills meus.
CECÍLIA (que està separada d'ells, diu a VERGÉS): No vacil·li, Vergés. (VERGÉS sembla dubtar) Si no té coratge, deixi'm, covard!

   (Desapareix dissimuladament. Els altres, distrets amb MOSSÈN GREGORI, no se n'adonen. VERGÉS la segueix, poc decidit.)

MOSSÈN: Tot ho sé. Ja m'han portat la mala nova.
JOAN: Què en pensa, Mossèn Gregori?
TRINITAT: No és res de bo, veritat?
MOSSÈN: Deixeu-me respirar, espereu... (Una pausa. Tots se'l miren amb gran anhel i ell continua.) Ha arribat un vent tempestuós!
JOAN: I què hem de fer?
AMAT: Assenyali'ns un camí.
MOSSÈN: Déu ens il·lumini a tots. Després d'un acte tan hermós com el d'aquesta tarda, ve el dimoni a sembrar les seves tempestats.
AMAT: Doncs, quina mena d'home és aquest? 
MOSSÈN: Algun revolucionari terrible; un d'aquests sembradors de discòrdies que tant abunden per les ciutats...
JOAN: Jo estic torbat, no sé què fer.
AMAT: Lo que ens aconselli el senyor Rector.
JULIANA: Voleu dir que és un enemic tan fort?
MOSSÈN: El mal i la idea del mal sempre són forts enemics.
TRINITAT: És cert.
MOSSÈN: Ell, pels seus mals fins, tocarà la part més flaca del poble. Us parlarà de la utilitat, de la collita, de la riquesa, del benestar, i lo que busca és treure la fe dels vostres cors. Aquests homes són com les males herbes dels vostres camps. D'allà on s'arrapen, ne xuclen la vida. Són uns enviats de Satan!
TRINITAT: Què hi vénen a fer, aquí dalt!
MOSSÈN: A vegades són explotadors astuts i egoistes. Volen aixecar fàbriques al lloc de les esglésies i aspiren ambiciosos a fer-se amos del món amb el seu diner.
JULIANA: Oh, l'ambició boja!
MOSSÈN: O bé son anarquistes folls que fan el mal pel mal. Això és lo més possible. S'escampen pel món a predicar maldats...
JOAN: No crec que aquest home sigui d'aquests.
TRINITAT: No ho podem dir.
JOAN: Sentim-lo primer... no us sembla?
JULIANA: No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa... senyal que busca el seu...
MOSSÈN: Desconfieu de tot lo que no porti la marca del Senyor.
AMAT: Què ens aconsella, vostè?
MOSSÈN: Jo tinc entera confiança en el meu poble, però no m'atreviré a deixar-hi predicar certes idees. No es pot creure massa en la bondat de ningú... no us ofengueu. Què diríeu d'un pagès que perquè té un camp de bon blat permet que un altre l'hi sembri de males llavors?
JOAN: Així vostè tem molt.  
MOSSÈN: Sí que temo. Se diu que el vent porta certes malalties d'una contrada a l'altra. La paraula és com el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la muntanya.
AMAT: Sí, com més va, més gros veig el perill.
JOAN: Em sembla que de res ne feu una muntanya.
JULIANA: Jo penso: i els bons, doncs... els forts, els fidels, per a què hi seríem, al món?
MOSSÈN: Això és consolador.
TRINITAT: Cregui que les dones no flaquejarem.
MOSSÈN: Quan les sento parlar així em fan un gran bé. Veig que el regne del Senyor s'aguantaria més fort i segur si totes les dones fossin com vostès. El meu ministeri mateix, què seria sense la dona?
AMAT: Mossèn Gregori, no ens espantem, sigui el nostre capità.
MOSSÈN: Demanaré noves forces al Senyor. (Una pausa, MOSSÈN GREGORI medita un segon.) Una idea! En casos semblants s'ha de tenir diplomàcia. Aneu, busqueu aquest home i de part meva convideu-lo cordialment a venir a l'Abadia. (Tots queden sorpresos.)
AMAT: Vol dir?
JOAN: Sí, molt ben pensat. 
JULIANA: No ho trobo prudent.
MOSSÈN: En so de pau se vencen els més grans enemics. Digueu-li que vingui a casa meva, que el senyor Rector li vol parlar i que s'interessa per ell...
JOAN: Amb molt de gust li diré.
MOSSÈN: Sempre l'Església per medi de la dolcesa i la mansuetud ha triomfat de tot. Després, no val res ésser bo, si no s'és una mica astut. Aneu. Compliu bé l'encàrrec.
JOAN: I si no vol venir a l'Abadia?
AMAT: Aleshores, si convé, per privar-lo de parlar se l'agafa.
JOAN: No es va tan de pressa sense motius.
AMAT: Amb la llei a la mà sempre es troben motius quan se vol condemnar un home.
JOAN: No deixa de ser una cosa molt delicada... (Desapareixen.)
MOSSÈN: Que la Verge dels Gorgs us guiï (S'alça, es passeja un instant i continua.) Ah, senyores! Per primera vegada sona en aquest poble el crit de guerra!
JULIANA: Ens defensarem.
TRINITAT: Si no ho fan els homes, ho farem nosaltres, les dones.
MOSSÈN: Les dones! Sempre he tingut tota la confiança en elles. Les dones...! Són les columnes del temple del Senyor!
JULIANA: Ah! Mossèn Gregori...! no pas jo...
MOSSÈN: Per què ho diu?
TRINITAT: Per la seva filla, probablement...
MOSSÈN: Ah...! això...
JULIANA: Quina pena, Déu meu...!
MOSSÈN: Sobre aquest punt ja li he dit altres vegades que pot tenir la consciència tranquil·la.
JULIANA: És igual... sofreixo molt per ella, Mossèn Gregori...  És cert que estic més tranquil·la que abans. Però el cor sofreix molt, el cor d'una mare. Veu? ara fa un instant ha desaparegut... A on és? Segurament en busca d'aquest home, amb el Mestre...
TRINITAT: És cert, tot d'un cop no l'hem vist més...
JULIANA: Jo sí... he vist com fugia... No he volgut dir res per son pare. Un dia, ell no s'aguantarà... Oh. Jesús!
TRINITAT: No perdi la confiança. La seva filla canviarà...
JULIANA: No... sort d'això, després de tot. Tinc esperança que la Verge obrarà un miracle. No sé per què no, veritat? No n'ha fet d'altres? Tinc aquesta esperança... li tocarà el cor, un dia...
MOSSÈN: Que és dolça aquesta paraula: esperança! Aquesta mel cristiana no s'ha d'allunyar mai del nostre cor!
TRINITAT: Llum per als ofuscats! Camí per als esgarriats! 

(…)

El cartell que il·lustra l'apunt és del TNC, l'any 2006, amb l'actriu Maria Molins en el paper de Cecília.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada