Maragall i la seva obra
Joan Maragall i Gorina (1860-1911), fou un poeta, assagista i traductor a qui considerem una figura cabdal de la poesia modernista del tombant del segle XIX al XX.
Fill i hereu d'un industrial barceloní del tèxtil, la seva infantesa fou la pròpia d'un fill de família benestant. Estudiava, llegia i aprengué a tocar el piano. No fou fins acabat el batxillerat que tingué una important discussió amb el seu pare, quan aquest l'intentà incorporar al negoci familiar. Finalment pare i fill arribaren a un acord i Joan Maragall abandonà l'empresa i, el 1879, començà els estudis de Dret. El 1884 es llicencià i fins exercí durant un temps com a advocat. Fins que l'any 1890 —un any abans de casar-se— entrà al Diario de Barcelona com a secretari de redacció, cosa que li va permetre des d'aleshores professionalitzar-se com a escriptor.
Joan Maragall i Gorina (1860-1911), fou un poeta, assagista i traductor a qui considerem una figura cabdal de la poesia modernista del tombant del segle XIX al XX.
Fill i hereu d'un industrial barceloní del tèxtil, la seva infantesa fou la pròpia d'un fill de família benestant. Estudiava, llegia i aprengué a tocar el piano. No fou fins acabat el batxillerat que tingué una important discussió amb el seu pare, quan aquest l'intentà incorporar al negoci familiar. Finalment pare i fill arribaren a un acord i Joan Maragall abandonà l'empresa i, el 1879, començà els estudis de Dret. El 1884 es llicencià i fins exercí durant un temps com a advocat. Fins que l'any 1890 —un any abans de casar-se— entrà al Diario de Barcelona com a secretari de redacció, cosa que li va permetre des d'aleshores professionalitzar-se com a escriptor.
En el vesant literari, la seva obra més coneguda serà la poètica. Hereu del floralisme i el retoricisme de la Renaixença, Maragall farà una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat, que va desenvolupar en la teoria «de la paraula viva». Les primeres poesies de Maragall daten de 1878. Poesies (1895) fou el seu primer llibre, i després publicà Visions & cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). També destaca la important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. A més, la gran activitat com a periodista al Diario de Barcelona —popularment «el Brusi»— li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social. Maragall també va traduir al català per primera vegada obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, de tal manera que va introduir a Catalunya una bona part de la literatura alemanya. Fou autor, així mateix, del poema dramàtic Nausica (1910).
En l'àmbit més personal, Joan Maragall va ser un home de vida burgesa, malgrat que els seus ideals sempre l'aboquen a una inquietud permanent, en paral·lel a l'efervescència de la seva ciutat, escenari de la profunda transformació econòmica i social que resultà de la revolució industrial. Josep Vallcorba ho ha escrit així: «Totes aquestes tensions seran presents en el fons intern del poeta sense perdre mai el seu ànim cordial i equilibrat i el seu anhel de viure la vida en plenitud i harmonia (...) mantenint una tensió entre un esperit inquiet i rebel i un tarannà respectuós, assenyat i responsable». Es casà amb Clara Noble, amb qui va tenir fins a 13 fills, i conservà sempre unes arrels religioses i una forta implicació política, malgrat que mai va estar vinculat a cap partit. Entre l'«adéu, Espanya!», formulat a l'Oda a Espanya, i l'iberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible. Morí el 20 de desembre de 1911 tot just amb 51 anys.
Obra
La temàtica de l'obra de Joan Maragall és molt diversa: l'amor, la natura, el cant a la seva terra i a la seva ciutat, llegendes i herois de Catalunya, els elements espirituals... Tot hi és present i sempre tractats amb un lirisme directe i primari, expressiu i sincer. La seva poesia passa per diverses etapes però sempre influïda per dos corrents: el vitalisme, d'arrel nietzschiana, i el decadentisme. En la natura, com en el paisatge i les tradicions —tòpics dels poetes romàntics—, Maragall hi veia unes possibilitats vitals, de salut, de regeneració, de l'energia vital.
Maragall representa una ruptura ideològica i literària amb la generació immediatament anterior a la seva, i no volia tenir res a veure amb el positivisme i el naturalisme de mitjan segle XIX, que Joaquim M. Bartrina, Pompeu Gener i Narcís Oller representaven a Catalunya. Va entroncar amb l'idealisme de les darreres generacions romàntiques gràcies al seu amic Josep Soler i Miquel i Joan Sardà. Va contribuir decisivament a la recuperació del catalanisme a través d'uns gèneres que incideixen en la col·lectivitat (cants, himnes i cançons), i també a través de la seva pròpia poètica, dinamitzant la llengua i arraconant formes massa complexes. Els poemes del seu segon llibre, Visions i Cants, publicat el 1900, en seran el millor exemple. Mitjançant aquest procés de simplificació va arribar a la consolidació de la reflexió sobre la pròpia experiència creadora, la teoria de la «paraula viva»; des d'aquí, assolí una major llibertat en les tècniques mètriques i de versificació, en els recursos lingüístics i en els procediments retòrics. La seva obra Enllà, publicada el 1906, recull aquesta tendència.
Tot i que generalment se'l presenta com el poeta més significatiu del Modernisme, el cert és que ell mai s'hi va adherir plenament. Potser perquè, estrictament, el Modernisme no s'ha d'entendre com una escola literària sinó un moviment cultural preparat per rebre tot allò que en aquell moment semblava modern, innovador i obert a les influències europees. Un moviment cultural per evolucionar —en paraules de Josep Lluís Marfany— des d'una concepció regional i tradicionalista cap a una cultura nacional i moderna.
El que sí es pot afirmar és que Maragall va viure la transició de la Renaixença al Noucentisme. De la primera, n'havia heretat el floralisme i el retoricisme, però va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat, arribant a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Rebutjava la grandiloqüència i perseguia una naturalitat emanada de l'experiència personal. Apropava el llenguatge a la parla col·loquial, deslligant-se de límits formals, convertint-se en un exponent de vitalisme contrari al simbolisme, que havia reduït la dimensió social de la poesia.
La «paraula viva» s'oposa a les paraules vanes amb la força espontània de la sinceritat, lluny de la retòrica i connectada amb el parlar popular, amb «el català que ara's parla». Amb tot, la defensa de l'espontaneïtat de Maragall no va aparellada a la improvisació ni a la renúncia de la correcció, perquè Maragall revisava molt a fons els seus poemes. Com expressava Agustí Bartra i Lleonart: «La poesia per a ell, és inspiració total, troballa estremida de la realitat o somni profètic, és a dir, una realitat futura acostada a la realitat. Aconsegueix integrar en una forma apol·línia l'emoció de la seva temporalitat transcendent, les seves càlides veritats humanes, la seva sorpresa davant la vida i la mort».
Visions & Cants
per Ignasi Moreta, a Visat.cat, núm. 2, octubre de 2006
Projectat cap al passat (les «Visions») i cap al futur (els «Cants») a partir d’una descripció del present (l’«Intermezzo» que enllaça les dues parts), el llibre Visions & Cants de Maragall es mostra atent a les connexions entre temps i eternitat, es fixa en la incidència del pas del temps al llarg de l’any, en l’efecte de l’eternitat —entesa en sentit negatiu— sobre els qui transgredeixen la llei d’amor, expressa un desig de viure proper a l’hedonisme...
La part central del llibre, anomenada «Intermezzo», és una reflexió sobre la quotidianitat i les seves alteracions, les festes. Hi apareix des de la constatació del conflicte entre la vivència del sagrat en la naturalesa i en el culte religiós («A la Mare de Déu de Montserrat», «Lo Diví en el Dijous Sant»), que es resol sempre en favor de la naturalesa, fins a la descripció de les dificultats de sintonia intel·lectual entre l’esposa i el poeta, superades per l’amor («L’esposa parla»). També s’hi contraposa hàbilment la sensualitat a l’ascetisme, en favor de la primera («Dimecres de Cendra»). A més a més, el poeta introdueix en la secció algunes estampes de la vida quotidiana associades a la infantesa («Els Reis», «Sol, solet…») i a l’estiueig («A muntanya», «Després de la tempestat»).
A partir d’aquesta reflexió sobre el present —quotidià i extraquotidià—, el volum es projecta cap al passat (les «Visions») i cap al futur (els «Cants»). El passat de les «Visions» és només, però, la font d’uns materials que l’escriptor utilitza per reflexionar sobre preocupacions ben pròpies i totalment presents. No hi ha cap interès historicista, ni cap voluntat de recrear un passat ancestral per a una col·lectivitat que necessitaria recórrer a la creació d’una nostàlgia patriòtica. Simplement, Maragall aprofita unes figures del fons historicomitològic català per oferir una reflexió sobre l’eternitat en sentit negatiu.
El primer poema, «El Mal Caçador», presenta un personatge condemnat a anar eternament rere una llebre pel fet d’haver comès un pecat d’impietat: el Mal Caçador ha preferit la caça d’una llebre endimoniada a l’assistència a una missa. El càstig etern és viscut, però, de manera feliç, i en el seu córrer etern rere la llebre el Mal Caçador manté sempre una actitud religiosa davant una forma eucarística que trenca amb els límits estrictes de la institució eclesiàstica. A «Joan Garí» també hi ha la condemna sobre un personatge que ha pecat —en aquest cas, el pecat és la violació i l’assassinat—, però la condemna té una fi: el protagonista és redimit al final del poema. A «La fi d’en Serrallonga», el protagonista —un bandoler en les hores anteriors a la seva execució— es riu de la pena que li han imposat els homes apel·lant a la resurrecció de la carn proclamada en el Credo cristià.
Però el gran poema de les «Visions» és la primera part d’«El Comte Arnau», on s’aprofundeix en la contraposició sensualitat/ascetisme de «Dimecres de Cendra». Arnau manifesta un desig d’eternitat essent «home sobrehome» —l’Übermensch nietzscheà. L’eternitat, doncs, no és aquí cap condemna (com ho vol ser en «El Mal Caçador»), sinó l’expressió d’un desig de sobrepassar la dimensió humana. A la segona part del poema, en canvi, la satisfacció del desig generarà tedi: però aquesta part ja no apareix a Visions & Cants sinó a Enllà, el tercer llibre de poesia publicat per Maragall.
Els «Cants» són projeccions cap al futur, però un futur col·lectiu: el cant és objecte de cant per una comunitat humana convocada, mitjançant aquest mateix cant, a la unitat. Els primers «Cants», «La sardana» i el «Cant de la senyera», són els poemes del volum que més s’ajusten a la imatge d’un Maragall que escriu al servei d’una ideologia. Amb el primer fa la lloança del ball nacional, i amb el segon, de la bandera nacional. L’objectiu és obvi: la creació i exaltació d’uns símbols que vehiculin els sentiments patriòtics de la col·lectivitat. A continuació vénen tres «Cants» que admeten una doble lectura: patriotico-local i generacional-universal. El «Cant dels joves» és l’encoratjament eufòric a una joventut de la qual el poeta sent que forma part i a la qual li ha arribat l’hora. En «Cant de maig, cant d’alegria» el poeta convida, novament en primera persona, a cantar el temps clar, l’alegria, la rialla, i a saciar els sentits del que més pot satisfer-los, sense ordre ni mesura. Finalment, «Cant de novembre» constitueix una invitació a la vida plenament hedonista, acollint-se al tòpic del carpe diem i contraposant, un cop més, sensualitat i ascetisme, per optar, també un cop més, per la primera.
La secció dels «Cants» es clou amb «Els tres cants de la guerra», el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898. El primer poema de la sèrie, «Els adéus», recull el moment en què les tropes marxen al front: les cobertes de les embarcacions «massa carregades» presagien el fatal desenllaç. L’«Oda a Espanya» —el poema més conegut i reeixit de la sèrie— retreu a Espanya el gust fúnebre per la mort i la dissort, que contraposa a la vida que té la sang «dins de les venes» (i no la sang vessada, associada a la mort). Finalment, el «Cant del retorn», tot i descriure l’estat lamentable dels soldats supervivents, acaba amb una invitació al cant i a la rialla que suposa una resposta a la crisi espanyola de la fi de segle molt diferent a la de la Generació del 98.
A partir d’aquesta reflexió sobre el present —quotidià i extraquotidià—, el volum es projecta cap al passat (les «Visions») i cap al futur (els «Cants»). El passat de les «Visions» és només, però, la font d’uns materials que l’escriptor utilitza per reflexionar sobre preocupacions ben pròpies i totalment presents. No hi ha cap interès historicista, ni cap voluntat de recrear un passat ancestral per a una col·lectivitat que necessitaria recórrer a la creació d’una nostàlgia patriòtica. Simplement, Maragall aprofita unes figures del fons historicomitològic català per oferir una reflexió sobre l’eternitat en sentit negatiu.
El primer poema, «El Mal Caçador», presenta un personatge condemnat a anar eternament rere una llebre pel fet d’haver comès un pecat d’impietat: el Mal Caçador ha preferit la caça d’una llebre endimoniada a l’assistència a una missa. El càstig etern és viscut, però, de manera feliç, i en el seu córrer etern rere la llebre el Mal Caçador manté sempre una actitud religiosa davant una forma eucarística que trenca amb els límits estrictes de la institució eclesiàstica. A «Joan Garí» també hi ha la condemna sobre un personatge que ha pecat —en aquest cas, el pecat és la violació i l’assassinat—, però la condemna té una fi: el protagonista és redimit al final del poema. A «La fi d’en Serrallonga», el protagonista —un bandoler en les hores anteriors a la seva execució— es riu de la pena que li han imposat els homes apel·lant a la resurrecció de la carn proclamada en el Credo cristià.
Però el gran poema de les «Visions» és la primera part d’«El Comte Arnau», on s’aprofundeix en la contraposició sensualitat/ascetisme de «Dimecres de Cendra». Arnau manifesta un desig d’eternitat essent «home sobrehome» —l’Übermensch nietzscheà. L’eternitat, doncs, no és aquí cap condemna (com ho vol ser en «El Mal Caçador»), sinó l’expressió d’un desig de sobrepassar la dimensió humana. A la segona part del poema, en canvi, la satisfacció del desig generarà tedi: però aquesta part ja no apareix a Visions & Cants sinó a Enllà, el tercer llibre de poesia publicat per Maragall.
Els «Cants» són projeccions cap al futur, però un futur col·lectiu: el cant és objecte de cant per una comunitat humana convocada, mitjançant aquest mateix cant, a la unitat. Els primers «Cants», «La sardana» i el «Cant de la senyera», són els poemes del volum que més s’ajusten a la imatge d’un Maragall que escriu al servei d’una ideologia. Amb el primer fa la lloança del ball nacional, i amb el segon, de la bandera nacional. L’objectiu és obvi: la creació i exaltació d’uns símbols que vehiculin els sentiments patriòtics de la col·lectivitat. A continuació vénen tres «Cants» que admeten una doble lectura: patriotico-local i generacional-universal. El «Cant dels joves» és l’encoratjament eufòric a una joventut de la qual el poeta sent que forma part i a la qual li ha arribat l’hora. En «Cant de maig, cant d’alegria» el poeta convida, novament en primera persona, a cantar el temps clar, l’alegria, la rialla, i a saciar els sentits del que més pot satisfer-los, sense ordre ni mesura. Finalment, «Cant de novembre» constitueix una invitació a la vida plenament hedonista, acollint-se al tòpic del carpe diem i contraposant, un cop més, sensualitat i ascetisme, per optar, també un cop més, per la primera.
La secció dels «Cants» es clou amb «Els tres cants de la guerra», el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898. El primer poema de la sèrie, «Els adéus», recull el moment en què les tropes marxen al front: les cobertes de les embarcacions «massa carregades» presagien el fatal desenllaç. L’«Oda a Espanya» —el poema més conegut i reeixit de la sèrie— retreu a Espanya el gust fúnebre per la mort i la dissort, que contraposa a la vida que té la sang «dins de les venes» (i no la sang vessada, associada a la mort). Finalment, el «Cant del retorn», tot i descriure l’estat lamentable dels soldats supervivents, acaba amb una invitació al cant i a la rialla que suposa una resposta a la crisi espanyola de la fi de segle molt diferent a la de la Generació del 98.
Índex del llibre:
Visions
El mal caçador
Joan Garí
El comte Arnau
L'estimada de Don Jaume
La fi den Serrallonga
Intermezzo
A la Mare de Déu de Montserrat
La cançó de Sant Ramon (cantada per una russa)
En la mort d'un jove
Els Reis
Sol solet...
Dimecres de cendra (A una noia)
Lo Diví en el dijous Sant
L'aufabrega
A montanya
Després de la tempestat
La nit de la Purissima
L'ànima de les flors
La Dona hermosa
L'esposa parla
Cants
La sardana
El cant de la Senyera
Cant dels joves
Cant de Maig, cant d'alegria
Cant de Novembre
Els tres cants de la guerra
Els adéus
Oda a Espanya
Cant del retorn
V I S I O N S
EL MAL CAÇADORLa missa matinalla diuen allà daltaixís que es fa de dia.La missa de l'estiuel capellà la diuamb les portes obertes.S'oeix de tots costatsquan enflaira els serratsel ginestar de Corpus.El caçador es deleix.De fora estant l'oeixamb un genoll en terra.Al bon punt d'alçar Déu,li bota allí, al bell peu,la llebre endiastrada.S'esventa el gos lladrant;la llebre fuig botant,i el caçador al darrere.«Corres i correràs,mai més t'aturaràs.»Aquesta és la sentència.«Doncs, corro i correré,mai més m'aturarè.Alegre és la sentència».S'allunyen amb el vent,perdent-se en un momentels crits, la fressa, el rastre...Passen dies i nits...Pels marges refloritsha tornat Corpus Christi.La missa matinalla diuen allà dalt:les portes són obertes.En un vent de visiópassa el mal caçadorentre lladrucs i fressa.Se gira i veu l'altar,i al peu el capellài en alt veu l'hòstia càndida.Passa i es perd al lluny...La boirina del junycenyeix l'horitzó immòbil.Roden les estacions,revénen els plançons:cada any, cada any ve Corpus.Cada any torna a passar,cada any torna a mirar,cada any, la missa augusta.Cada any els capellanstenen més cabells blancsi aixequen més els braços.Cada any l'hòstia es va alçant,el temple es va aixafanti l'hòstia puja, puja...Passen més anys i més;el capellà no hi és:l'hòstia va sola enlaire.Amunt... amunt... amunt...La volta perd el junt,la llum del cel s'hi filtra.L'hòstia s'hi va acostant...el temple es va esquerdant...El caçador no para.Ve un any, la volta caui s'obre el gran cel blaudamunt de l'hòstia blanca,que s'alça lentament...Al ser l'estiu vinent,floreix el temple en runes.Se'n va pujant al cel...El caçador amb anhel,cada any, cada any la mira.L'hòstia, per'nar al zenitté l'espai infinit.I ell, per caçar, encisat,té el temps, l'eternitat.
JOAN GARÍIA la muntanya miracleuna llegenda ha florit:la llegenda del diablei de Fra Joan Garí.Fra Joan fa penitènciaenfilat a dalt d'un cim.Li duien una donzellaque tenia els mals esprits.Montserrat, muntanya santa,la muntanya de cent cims.IIFra Joan dintre la covaestava fent oració:Riquilda se li presentavestida de temptació.Fra Joan clou les parpelles,mes la veu contraclaror.Montserrat és ple de boira:Riquilda és un raig de sol.
IIIDesprés del pecat tan granell resta bocaterrosa.Riquilda és timbes avall,Montserrat és net de boira.Fra Garí veu els abimsi les cames li tremolen.Si prova de redreçà's,cau de mans una altra volta.Joan Garí ja no és un sant,Joan Garí ja no és un home,que és una fera dels campsque per Montserrat pastura.IVAl cap d'anys de terrejarsent una veu d'innocència:«Aixeca't, Joan Garí:la teva sort és complerta:ja pots alçar els ulls al cel,que ja els tens prou plens de terra».Joan Garí s'alça de manscom un ós quan es redreça.
EL COMTE ARNAUIEls timbals de l'orgia ofenen l'airede l'hora matinal, que encara guardales quietuds de l'aire de la nit.
I surt dalt de cavall el comte Arnau,
que porta la capa blancai va a veure a l'abadessadel convent de Sant Joan.Els pastors, per les muntanyes,tots de lluny guaiten com passa;els pagesos tots tremolen...«És el comte Arnau!»IIAdalaisa, l'abadessa,l'espera mig desmaiada.Ell travessa la capellaamb la barba escabelladade l'orgia de la nit.Passa i la deixa tota profanada...I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.Adalaisa mig riu i està contenta;té la cara carnosa i molt afable,i un xic de sotabarba arrodonida,i un clot a cada galta.III«Treu-te la capa», li demana ella.«Treu-te la capa que et veuré més gran».«Treu-te tu el manto, que et veuré més bella».«No, que só l'abadessa de Sant Joan».Canta una alosa de la part de fora,per la finestra entra el sol brillant,el cel és blau i resplendenta l'hora:el comte i l'abadessa es van mirant.«Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:sense toca et voldria i sense vel».«De genolls jo et voldria a la capella:tan gloriós, faries goig al cel».«Pro a mi el cel no em fa goig més que si el mirodes de la terra sobre meu obert:me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,buit i silenciós com un desert.El cel és el repòs de la mirada,i és el repòs del braç i el pensament;perxò, ajagut a terra, el cel m'agradai m'adormo mirant-lo fixament.«Altre cel és per mi la tenebrosacapella on un altar brilla tot sol:el cos humiliat sobre una llosa,l’ànima deslliurada aixeca el vol.I de la terra i d’aquest món s’oblida,sospirant per la mort que ha de venir».«En tos llavis gruixuts, de mort al dir,com hi oneja suaument la vida!».«Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,vindran els cucs i se’n faran pastura.Vull amagrir els meus llavis i el meu cosper fer-me tornar l’ànima més pura».Canta una alosa de la part de fora,per la finestra entra el sol brillant,el cel és blau i resplendenta l'hora:el comte i l’abadessa es van mirant.«Adalaisa, tu que ets tan vividorai que els ulls els tens plens de voluntat,i aquesta àvida boca prenedora,i en els teus aires tanta majestat,¿com és que ara malparles de la vida,per la que estàs tan fortament armada?No t'escau la mirada esmortuïdasota l'arc de la cella ben poblada.Escaurà bé a tes pàl·lides germanes,tristos cossos per sempre immaternals:per elles són les fantasies vanesde vagues resplendors celestials.Però tu, performada criatura,delícia de la terra, torna al món!Romp el cordó que injuria ta cintura!Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!».I avança Arnau hermosament; pro es giraairosa ella an el Sant Cristo nu,i signant-lo an el comte, li diu: «¡Mira:aquest encara és més hermós que tu!».Canta una alosa de la part de fora,per la finestra entra el sol brillant,el cel és blau i resplendenta l'hora:el comte i l’abadessa es van mirant.IVTotes les veus de la terracriden contra el comte Arnauperquè, volent Adalaisa,sens ella se n’ha tornat.«Fill de la terra, —fill de la terra,comte l’Arnau:per una imatget’has deturat,per un cadavre,¡tu que en fas tants!».«Com el Sant Cristo—no n’he fet cap».«¿Què té el Sant Cristo? ¿Què té el Sant Cristo,comte l'Arnau?És fusta morta: — no pot brotar».«¡Ai, sí, que brota! — ¡Ai, sí que brota!Valga’m Déu val!¡Quina mirada — ella li ha dat!».«¡Quina mirada, — quina mirada,comte l’Arnau,quina mirada — deu haver estat!».Ell vol esclafir la rialla,fa un gran crit i arrenca el plor.Al rugit del plor que arrencaclamorós el comte Arnau,totes les veus de la terrase dispersen udolant.V¡Nit!… Tota l’hermosura d'Adalaisajeu adormida als peus del Cristo nu.Arnau segueix pacient un camí negreper dins de les muntanyes silencioses.Per damunt de la volta hi passa un riuuna estona… Després se perd i calla…L'Arnau de sota terra surt al porxo.Va cercant Adalaisa entre les celdesi la veu que adormia sa hermosuratota ajaguda als peus del Cristo nu,sense vels, sense toca, sense manto,sens gesto ni defensa… Allí, adormida.Té una gran cabellera molt frondosa.«¡Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Ella dorm, ella dorm, i a poc a pocse li amoroseix tota la caracom reflectant el pas serè d’un somni,fins que mig riu molt dolçament. Li volauna estona el somrís entorn dels llavis.«¡Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Un gran sospir travessa el dormir d’ellacom onada del mar, i s'aquieta.«¡Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta's,la pren amb un braçat i se l'emporta.Quan surten a camp ras se fa de dia.VITotes les veus de la terraaclamen el comte Arnauperquè de la fosca provaha sortit tan triomfant.«Fill de la terra, —fill de la terra,comte l’Arnau,ara demana, — ara demana:¿què no podràs?«Viure, viure, viure sempre:no voldria morir mai;ser com roure que s'arrelai obre la copa en l’espai».«Els roures viuen i viuen,pro també compten els anys».«Doncs, vull ser la roca immòbilentre sols i temporals»«La roca viu sense viure,que res la penetra mai».«Doncs, la mar somovedoraque a tot s’obre i dona pas».«La mar s’està tota sola,i tu vas acompanyat».«Doncs, ser l’aire quan l'inflamala llum del sol immortal».«Pro l’aire ni el sol no estimenni senten l’eternitat».«Doncs: ser home sobre-home,ser la terra palpitant».«Seràs roure, seràs penya,seràs mar esvalotat,seràs aire que s'inflama,seràs astre rutilant,seràs home sobre-home,perquè en tens la voluntat.Correràs per monts i planes,per la terra, que és tan gran,muntat en cavall de flamesque no se't cansarà mai.El teu pas farà basardacom el pas del temporal.Totes les veus de la terracridaran al teu voltant.Te diran ànima en penacom si fossis condemnat».VII«Tota la nit l'he cridadai encara no ha obert els ulls.No els obris ara, Adalaisa,que el migdia no és per tu.El migdia no és per tu,de cara al cel en mos braços.¡Nit i dia i tot per mi,que miro al dret dels meus passos!Tu desclouràs les parpellesquan el cel s’haurà enfosquit».. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .Al punt de la mitjanitAdalaisa obre els ulls a les estrelles.«Arnau, ¿que em puges al cel?».«El nostre cel és la terra».«¿On anem, Arnau?». «Pel món».«Pro jo miraré al cel sempre».«Jo el miraré en els teus ullscada nit quan te despertis».«Jo amb mos ulls t’alçaré al cel».«La carga del teu cos m’aferma a terra».«Mos ulls faran lleu mon cos».«Tota tu ets d’eterna dura».«Els meus ulls són cel en flor».«I el teu cos fruita madura!».VIIIEl comte Arnau no es lleva,tampoc no se’n va al llit,que corre i corre sempre,i sempre amb més delit.No segueix nord ni via,que va d’ençà i enllà.Arreu on passa, mira:no es cansa de mirar.No hi ha res que el deturi,que corre com el vent:si algun destorb l’afronta,l’abat d’un cop, rient.Perxò va deixant rastrede plors i de renecs;pro els seus grans crits de «¡juli!»ofeguen clams i precs.IXAquella nit els ulls de l'Adalaisase van omplir d'una pietat tan granque el comte Arnau s'hi va encisar una estona,oblidat dels seus passos. Aviatva sentir no tocar de peus en terra.Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.Totes les veus de la terra — s’hi van arremolinar;pro de seguidal’infant pesà en el ventre d’Adalaisai els va tornar a la terra. I digué Arnau:«Com s’ha espessit ta figura!La boca et surt enfora àvida i dura:demana per l’infant.S’ha deformat ta cinturai el teu esguard al cel és menys brillant.Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu».«Arnau, si jo era teva, ¿no eres meu?».«Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos».XA punta de dematí,les monges del monestir,que dies ha l'havien soterrada,varen trobar la morta fora el sot,que tomava la rosada.L'ESTIMADA DE DON JAUMEIDon Jaume té una estimadaque ben jove el va emprendar.L'estimada de Don Jaume,una terra sobre el mar.Només de sentir parlar-neja en va quedar enamorat.Diu als barons que l'ajudin,que la vol anar a cercar.Mentre ls barons treuen comptesDon Jaume va a mirar al mar.De tant mirar-hi i mirar-hien surt un estol de naus,en surt un estol de velesque tot el mar n'era blanc.Don Jaume somriu i hi entra;l'estol mar endins se'n va.IIA l'hora que el sol va a pondre'sMallorca veu l'aimadorque ve dret damunt la barca,els ulls encesos d'amor.L'illa es torna tota rojai el cap del rei nimbat d'or.Ell, quan posa el peu en terra,ja se'n sent conquistador.En terra posa la plantai en el cel l'esguard piadós.La terra la vol pel cel,el rei Jaume d'Aragó.Per 'xò és alt de més alçadaque no tots els seus barons,i per 'xò ls ulls li blavegen,i per 'xò té l cap tant ros.IIITota la nit ha vetllat,i quan veu l'alba esclaridaalça l'espasa realboi cridant: «¡Santa Maria!».Tots els cavallers s'aixequen,més els raca l'embestida.«¡Vergonya, barons, vergonya!»,clama el rei en santa ira;i com fera celestialentra al combat i els hi atia.Fou llavors que els sarraïns,amb ullada estemordida,van veure a l'host catalanacom mai ningú més l'ha vista,i al blanc cavaller Sant Jordilluitar en nostra companyia.IV«Mallorca, do'm menjar i beure,que em seran dolços tos fruits.Ara que t'he fet ben meva,bé puc gaudir-me de tu.¡Que n'és de bona la terra!¡Com li escau el cel damunt!Com més terra, més cel sobre;com més cel, més quietud».Així a soles se parlavaaquell vespre el rei august,i entre els morts de la batallas'adormia amb son segur.VSempre més hi ha pensaten Mallorca cristiana:ni els grans amors de València,ni els de Múrcia, ni cap altre,li han fet perdre la memòriade la dolça illa daurada.«Tinc un regne sobre el marcom no el té cap rei d'Espanya»,murmura sovint el rei,mig-rient i ple d'ufana.I quan han passat molts anysi és un vell de barba blanca,encara li riu als ullsla conquesta jovençana;i quan, camí de Poblet,dins de València finava,va girà's de cara al marcercant l'amorosa platja,i va morir mig rient,pensant que se n'hi anava.LA FI D'EN SERRALLONGA«Pare, absoleu-me: só cansat de viure».«T'escomet a bona hora el cançament.La teva via s'ha acabat i ets lliured'anar-te'n al repòs eternalment.Mes, abans d'adormir-te i reposar-te,cal que't recordis dels teus grans pecats:tots aquells que jo puga perdonar-te,també de Déu seran-te perdonats».«El primer pecat meu és l'orgull, pare:jo só aquell que he tingut un rei al cos;mai he pogut sofrir que algú em manara:fer la llei a tot Déu era el meu goig.Per 'xò he tingut tant odi al rei d'Espanyai li he fet la guerra jo tot sol.Ell la terra'ns ha omplert de gent estranyai manar-nos-ho tot es lo que vol.Doncs, jo li he dit: «¡No'm plau!» I, ¡via fora!,he anat pel mont com m'ha vingut a plaer,he fet lo que he volgut, lliure a tothora,i no he obeit llei, ni rei, ni re.I, ¡tant se val!, ¡és una bella cosafer tremolar a tothom i estar segur!Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,mai he abaixat la testa per ningú...».«Mes, ara...».«Mes, ara, que ja sé que compareixoen presencia del Deu omnipotent...».«¿Te'n penedeixes?».«Sí, me'n penedeixo».«Doncs, sia't perdonat».«Amén, amén...».«¿Quin altre pecat tens?».«La ira, pare.Quan m'encenc no tinc fre ni aturador,me giro contra'l món, Deu i sa Mare,i tot voldria dur-ho a destrucció.Pare, he estat crudel: moltes vegadesm'he deleitat vegent rajar la sang;he vist alçar-se a mi mans ajuntadesi segar-se genolls caient al fang.I jo me n'he rigut, perquè'm plavia,i, podent perdonar, no he perdonat...¡És una cosa dolça i fa alegriaveure un 'nemic als peus ben manillat!¡I fer mal! ¡I fer mal! Allò era viure:destruir sols per gust i per voler,sentir plorar a tothom i poder riure...Ser com rei de dolor... ¡És bell, a fe!«¡Fill meu! ¡Fill meu! Això es massa malesa;això es un mal esprit que tens al cos:¡encara en parles amb la vista encesaen foc d'infern!...».«¡No, no!... Ja ve el repòs.Doncs, ara que ja sé que compareixoen presencia de Deu omnipotent...».«¿Te'n penedeixes?».«Sí, me'n penedeixo».«Doncs, sia't perdonat».«Amén, amén...També he tingut enveja i mala bavaper corrompre la glòria dels demés:allí on jo he conegut que no arribava,no he volgut que cap altre hi arribés.D'aquell que em feia ombra o bé respecte,m'he gaudit fent-ne córrer males veus,i, tot fingint-li acatament i afecte,li anava segant l'herba sota els peus.De lo que no he entès n'he dit mentida,dels fets més grans que els meus n'he dit rampells,he volgut sols un pes, sols una mida:la meva; els que en passaven, ¡pobres d'ells!Rebaixar, rebaixar, fins que es confongatothom en un mesquí i humil estol,i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,sent més que tots i governant tot sol».«Mes, ara...».«Mes, ara, que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent...».«¿Te'n penedeixes?».«Sí, me'n penedeixo».«Doncs, sia't perdonat».«Amén, amén...He estat avar: mai he tingut de sobra,sempre he anat per més al camí ral;per molt que posseís, sentia'm pobrei amb la por d'anar a raure a l'hospital.¡Ai! La cobdicia no em deixava viure,era roí pels altres i per mi:per un parell de bous, per una lliura,hauria fet dèu hores de camí.Veure'm diner apilat m'aconsolava,mes fruir no podia'n altramentque pensant a quants altres els mancavaallò que era per mi un bon passament."Això es ben meu", pensava; "això no falla:els altres, si misèria o fam vingués,¡que es pengin!". I, llavores, ni una mallahauria dat a un pobre que passés».«Mes, ara...».«Mes, ara, que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent...».«¿Te'n penedeixes?».«Sí, me'n penedeixo».«Doncs, sia't perdonat».«Amén, amén...La peresa, la gola i la luxuriaben cert que foren mos pecats més xics;pro algun cop m'ha plagut deixar la fúriadels combats, lluny d'amics i d'enemics.Me n'anava a fer cap a la masiaoblidada en el fons d'alguna vall,i m'entaulava en bona companyia,menyspreant tota lluita i tot treball.Llavores jo me'n reia de la guerrai dels meus que es batien, ¡capsigranys!,i tant se me'n donava que la terrala manessin els propis o els estranys.Ben menjat, ben begut, plavia'm jeurea bona ombra per fer la migdiada,cantant cançons d'amor que fan distreure,o escoltant els aucells en la brancada.Si llavores passava alguna mossarevinguda de cos, jo la cridava,ella venia a mi, la deshonrava,i encara se'n tenia per ditxosa».«¿I goses riure?».«Era cosa bona...».«Mes no ho és pas a l'hora de la mort».«Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:mai havia trobat millor aconhort».«Mes, ara...».«Mes, ara, que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent...».«¿Te'n penedeixes?».«Sí, me'n penedeixo».«Doncs, sia't perdonat».«Amén, amén...».«I el tracte amb na Joana, ¿no és injúriaque clama també a Déu Nostre Senyor?¡Acusa't!...».«Pare, no: no fou luxúria,sinó una veritable estimació.¡És cert que jo en ses carns moltes vegadeshi he enterrat tant de força i de voler!Mes eren llaç d'amor ses abraçadesi coronat de seny son front serè.La Joana m'ha estat reina i esclava;molts cops ella pensava per tots dos,quan jo estava adormit, ella vetllava;ella m'ha fet valent i poderós.M'ha ajudat amb l'esguard, amb la paraula;si ha calgut, amb la força del seu braç;cada mitgdia m'ha llescat pa a taulai cada vespre m'ha alegrat el jaç.En paga, jo li he estat amant sol·lícit...D'això també me n'haig de penedir?».«¡Fou un amor desordenat i il·lícit!».«Doncs... tant se val... ¡me'n penedeixo, sí!».«¿Tens algun pecat més dins teu?».«No, pare».«De tots els que m'has dit i els que has comès,¿contrit demanes perdó a Déu?».«Sí, pare».«¿I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès?».«Sí».«Doncs en nom de Déu omnipotent,Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén».· · · · · · · · · · · · · · ·«Moriré resant el Credo;mes digueu an el botxíque no em mati fins i a tantque m'hagi sentit a dir:"Crec en la resurrecció de la carn"».
I N T E R M E Z Z O
A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRATBen de la vora —volia veure-us,¡Oh Verge negra —del blanc vestit!Dalt de l'estrado —avui pujava,i us he guaitat de fit a fitla dolça cara, —que m'ha deixat —tot enternit.Més lluny us miro —quan a la tardacanten els monjos —i els escolans,i eixint del temple —fins a la porta —m'hi giro encara,i encara us miro —més lluny que abans.A vostra casa —m'aficionoi us hi entro a veure —sempre que hi passo,com els aimants.Surto de cara —a les vostres penyes,i en cada una —veig un ensaigde vostra imatge... —Sou graciosa, —penya entre penyes:reina us en faig.Cerco entre elles —els camins vostres —i me n'hi vaig.Els camins vostres —són plens de boira:per los esquinços —guaita l cel blau,Només hi trobo —boixos i matesque humils floreixen —dintre la pau,i aquelles bolves —que en diuen àngelsi que s'hi assemblen —per el silenci —del vol suau...¡Com me corprenen —els cingles vostres!¡Com m'esvaeixen —vostres abims!Les aus que hi volen —són aus xiquetes;les fonts que hi neixen —són regalims.Entre la boira, —són cims de gloria —els vostres cims.Tot jo m'encanto, —no sé el que m passa;les vostres penyes —m'han encisat...Potser us mirava —massa a la vora,Mare de Déu de Montserrat.LA CANÇÓ DE SANT RAMONCANTADA PER UNA RUSSA«La mare de Déu — un roser plantava»La immòbil donzella — cantava encisada,els ulls admirats del — propi miracle,en llavis eslaus — la mel catalana.«D’aquell sant roser — naixia una branca».Cantava cançons — de la meva mare,que quan jo era infant — ja me les cantava,i ara que sóc gran — les canta l’eslava.«Nasqué Sant Ramon, — fill de Vilafranca».Si sap lo que diu, — no sap lo que alcançai canta indecisa — la suau cançó estranya,ullpresa del flam — que encén en els altres.«Confessor de reis, — de reis i de papes».La canta de prop — i semblava llunyana.Llunyana la veig — i encara allunyar-se.La veig que se’n va — per l’estepa blanca,cantant Sant Ramon, — fill de Vilafranca.«La Mare de Déu — un roser plantava».Setembre 1895DIMECRES DE CENDRAA una noiaNo et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,patró de joventut,que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.No entelis amb mementoston front rosat i pur.Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraulaque diu el sacerdotgirant-se de la taula.Que aquest color rosat — que duus al front i als llavisno t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,que t’ha sigut donat,verge de la sang tendra,per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.1896Un molt bon comentari d'Ignasi Moreta, aquí
C A N T S
EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que ens farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dona veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
ELS TRES CANTS DE LA GUERRA
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, —la veu d'un fillque et parla en llengua —no castellana;parlo en la llengua —que m'ha donatla terra aspra:en'questa llengua —pocs t'han parlat;en l'altra, massa.T'han parlat massa —dels saguntinsi dels que per la pàtria moren:les teves glòries —i els teus records,records i glòries —només de morts:has viscut trista.Jo vui parlar-te —molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes —vida és la sang,vida pels d'ara —i pels que vindran:vessada és morta.Massa pensaves —en ton honori massa poc en el teu viure:tràgica duies —a morts els fills,te satisfeies —d'honres mortals,i eren tes festes —els funerals,oh trista Espanya!Jo he vist els barcos —marxar replensdels fills que duies —a que morissin:somrients marxaven —cap a l'atzar;i tu cantaves —vora del marcom una folla.On són els barcos? —On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:tot ho perderes, —no tens ningú.Espanya, Espanya, —retorna en tu,arrenca el plor de mare!Salva't, oh! salva't —de tant de mal;que el plor et torni fecunda, alegre i viva;pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.On ets, Espanya? —No et veig enlloc.No sents la meva veu atronadora?No entens aquesta llengua —que et parla entre perills?Has desaprès d'entendre an els teus fills?Adéu, Espanya!
(1898)
Ignasi Moreta, visió general del volum, aquí.David Bernal, sobre el comte Arnau, aquí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada