Carles Bosch de la Trinxeria va néixer a Prats de Molló (Alt Vallespir) el 1831. Procedia d'una antiga família de la petita noblesa pirinenca, propietària d'un extens patrimoni rural dispers pel Vallespir i l'Empordà. L'arrelament a la terra i la defensa dels interessos patrimonials, amb una fidelitat que anà passant de generació en generació, s'havien manifestat ja en Josep Trinxeria, avantpassat de l'escriptor, qui capitanejà la revolta dels "angelets" contra França, en oposició al Tractat dels Pirineus que, amb la nova frontera, havia migpartit les seves possessions. Al segle XIX trobem els Bosch de la Trinxeria intervenint en activitats polítiques, en associacions agrícoles i, significativament, en la creació d'indústries d'explotació del suro.
La vida de Carles Bosch de la Trinxeria no diferí en res de la que li venia marcada per la tradició familiar: educat a França —al Lycée de Tolosa— i iniciat en el comerç a Barcelona, ben aviat, amb la mort del seu avi, hagué de prendre les regnes del patrimoni familiar. Fixà la seva residència a la Jonquera des d'on controlava les terres d'una i altra banda del Pirineu. Feia, a més, llargues estades estiuenques a Prats de Molló, on tenia la casa pairal. La seva vida girà entorn de les tasques administració agrícola, que alternava amb les seves afeccions (la cacera, la pesca, l'excursionisme, l'observació científica, la pintura, els escacs, etc.) i amb sovintejades sortides a l'estranger.
(...)
Bon coneixedor de les contrades pirinenques, s'anà convertint en guia i company d'excusionistes barcelonins. Fou, indubtablement per influència d'aquests i dels amics contertulians, que es reunien a la rebotiga de l'apotecari de la Jonquera, que començà a traslladar al paper els seus coneixements del folklore, de la vida i dels paisatges pirinencs. Perdudes les forces i afectat d'una forta sordesa, la literatura es convertí en el mitjà amb el qual substituir / continuar la vida activa que havia dut fins al moment. El 1884 entrava com a soci delegat a l'Associació Catalana d'Excursions Científiques i, més tard, a l'Associació Catalana d'Excursions. En els butlletins i publicacions d'aquestes entitats aparegueren els seus primers escrits, articles que se situaven entre la crònica de viatge —i, per tant, estructurats sobre una base narrativa— i l'aportació documental recollida de primera mà (geografia, folklore, art, història, ciències naturals, filologia, etc.). El 1887 es convertia en un assidu col·laborador de "La Renaixensa" i, el mateix any, aplegava els seus escrits en un volum: Records d'un excursionista. L'èxit de públic i de crítica fou immediat i extraordinari. Bosch oferia una novetat que cridà l'atenció en tots els sectors literaris del país, des dels més arrelats al romanticisme folklòric i historicista del moviment de la Renaixença —dins el qual, indubtablement, per la temàtica i per l'actitud, s'inseria— fins als més pròxims al naturalisme, com eren Josep Yxart i Joan Sardà, que li valoraren l'observació directa de la realitat, l'autenticitat i la ingenuïtat expressiva, i l'erigiren en model a oposar al convencionalisme del costumisme rural més estereotipat, producte d'una visió ciutada —i falsa— del camp. Seguiren nous reculls del mateix estil: Pla i muntanya (1888), De ma collita (1890) i Tardanies (1892). En pocs anys, Carles Bosch s'havia convertit en un dels escriptors més representatius del moment i, a més, en un veritable mite en la configuració del qual s'hi barrejaven elements personals i patriòtics: era vist com una mena d'encarnació de les formes naturals de vida, representant de les essències de la muntanya catalana, no contaminada encara per la civilització moderna. La seva obra, de fet, era una formulació ingènua i pura de la ideologia conservadora de la Renaixença, proposta de catalanisme no polític, consistent en un retorn a les formes de vida de l'antic règim —amb els costums patriarcals i la religió com a fonaments— que veia conservats en algun sector de la ruralia.
L'èxit de la crítica l'abocà al conreu de la novel·la, persudit de la importància del gènere...
(...)
Pròleg
L'obra de Bosch de la Trinxeria presenta una colla de característiques que el fan representatiu, com pocs autors, de les consecucions i els límits de la literatura catalana del segle XIX. Cronològicament, és un epígon del moviment de Renaixença i és en funció d'aquest fet que adquireix sentit: la seva obra presenta, teoritzada i ben assumida, l'actitud defensiva del romanticisme davant del realisme. Implícitament o explícita, creació i teoria coincideixen en el to defensiu i profundament ideològic de la seva visió de la societat catalana i del sentit de la literatura, que malda per imposar-se quan la història les ha sobrepassat definitivament. Però és justament aquesta actitud defensiva i programàticament conservadora la que el mena a adoptar una constant ambigüitat entre l'idealisme i el realisme, ambigüitat que sorgeix de la confrontació de la seva ideologia amb el marc dins el qual opera. Per això, Bosch, tot i no partir d'una voluntat realista, tradueix, per tal d'extreure'n la moralitat, la situació de Catalunya en uns moments de profunda transformació en el camp de la política, de les estructures agràries, dels costums i, en darrer terme, enmig de la crisi de la seva pròpia identitat nacional. Cal "llegir" la realitat que Bosch presenta i cal "llegir", també, el punt de vista que adopta. Només així pot tenir actualitat una obra que quan va ser escrita i publicada ja era vella i passada de moda perquè tant la literatura com la història havien contestat, negant-les, les teories que l'autor considerava viables.
(...)
Fragments del pròleg de Jordi Castellanos a la primera edició de L'hereu Noradell dins la col·lecció MOLC, núm. 17, publicada el juny de 1979.
Carles Bosch de la Trinxeria
L'hereu Noradell
Estudi de família catalana
I
Quan un surt de Figueres per la carretera de França envers la frontera, després d'haver caminar uns nou quilòmetres, se troba, a la dreta de la carretera, un cip o fita de pedra calcinal, d'un metre d'alçària, que indica lo camí veïnal de dos pobles quals noms porta gravats: Vilarnal i Masarach.
Eix camí era antigament camí de bast; en lo temps vell no transitaven gaire los carros; los únics que es veien i es veuen encara són carros primitius, prehistòrics, tirats per un parell de bous. Avui eix camí porta el nom pretensiós de carretera, i lo cip esmentat li dóna encara més importància.
A fe que lo dit camí se troba com se trobava en les centúries passades, estret, encaixonat, vorejat de marges embardissats de garrolles, romagueres, sarsaparrella i esparregueres; enmig de la bardissa grisenca de polseguera, enlairada pel tramuntanal, sobresurten llargs punyals d'atzavara de punta afilada. A voltes, és tant enfonsat per les aigües, que sembla un còrrec. En temps de pluges, a l'hivern, a més del pedregam que els pagesos hi tiren de llurs camps, s'hi fan unes roderes i uns sots que donen, al vehícul que s'hi arrisca, un traqueig i un trontoll que us deixa capolat.
A les dues de la tarda d'un dia de juliol en Joan, del casal Noradell, vellet de setanta-cinc anys, després d'acabar lo mercat del dijous de Figueres, a on havia vingut lo matí per a vendre hortalissa, ous i aviram, collà la mula al carret i se dirigí envers lo carrer de la Jonquera i carretera de França, per tornar-se a casa.
Sentat damunt la post del carret, lo pipot encès, tot alegroi i satisfet per l'àpat copiós, regat de bon vi, absorbit a l'hostal de la Tona, atiava a voltes la mula que semblava tenir son:
— Arre! Castanya! Veiam si et despertaré!
I li clavava una xurriacada sobre les anques…
— Apa, cançonera! Que es fa tard i vol ploure!
Mes la mula que coneixia lo gènit bondadós de son amo, no en feia gaire cas.
La carretera anava plena de gent que se'n tornava a casa: carros, cavalcadures, pagesos de calces amples de vellut blau, gec i armilla curta, adornada de penjolls de botons daurats, faixa i barretina vermella… corrues de pagesetes, faldilles retrossades, calçades d'espardenyes, eixerides, lleugeres, conversant i rient amb llurs xicots, enmig de núvols de pols que aixeca la ponentada… un sol roent que excita lo cant monótono i estrident de les cigales amagades dins la rama dels olivars.
— Adéu-siau, Joan!
— Adéu, bona gent, adéu!
— Recados a en Rafel, a la Josepa! —(los masovers del mas Noradell)
Era molt conegut… Feia tants anys que anava al mercat del dijous!
Quin temps més xafogós! A voltes ratxes de vent calent escombrant la carretera, enlairant la pols en torbellí; fadrins i pagesetes girant l'esquena, tapant-se els ulls, embolcallats en nuvolada de polseguera. Una blanca faixa de bromes, uniforme, anivellada, cenyeix la cordillera pirenaica; estesa a mitja falda, s'arrossega per les fondalades de les Salines i Recasens, descobrint a claps lo castell de Bellaguarda i la blanca ermita de Santa Llúcia, daurada pel sol.
Arribaren als Hostalets, veïnat de Pont de Molins. Tota la comitiva se deturà davant una porta damunt la qual penja un ram de pi ressecat; dins l'entrada, una tauleta placada de zinc, amb gots, copes, ampolles de xarop i anissat, un poal ple d'aigua, platerada carquinyolis i paperines d'anis.
— Joan, que no voleu beure un cop?
— No vindrà mal; tinc lo canyó encrostat de pols.
Deturà la mula, i al volguer baixar del carret, una noieta burlona li digué:
— Joan, voleu que us donga la mà?
— Sí, noia, amb molt de gust, i una abraçada també.
— Barra que us toc! Joan —li digué un fadrinet—, seu pas amussat! Això de demanar una abraçada, ja no és del vostre temps.
— Tu ho dius, Quet. Has de saber que els anys no fan pas la vellesa.
Aqueixa resposta féu riure les noies, i totes lo bromejaven que se'n veia un embull.
— Vaja! Joan, aquí teniu la copeta d'aiguardent… au trinquem… a la vostra salut.
— A la vostra, i a la de la fadrinalla.
Begueren la copeta d'un glop; en Joan tornà a pujar al carret i tota la jovenalla continuà camí enllà. Uns i altres s'anaven separant dirigint-se cadascú a llur mas, donant-se l'endéu-siau.
Abans d'arribar al còrrec de Ricardell, lo carret d'en Joan trencà a la dreta, fregant lo cip, prenguent lo camí de Masarach.
Dues jovenetes guapes, rialleres, que portaven un cistellet sobre el cap ple de paperines d'arròs i fideus, li demanaren de pujar.
— Hoo! Castanya! Hoo! Apa, pugeu!
Pujaren amb molta lleugeresa, sentant-se al costat d'en Joan, una a dreta, l'altra a esquerra.
— I això? A on anem, jovenalla?
— A Masarach.
— Oidà! Ja us conec ara... Me faig vell i no sé distingir de lluny... Tu ets de can Serra i tu de ca n'Alsina... la Tuies i la Marió... les dues noies més guapes de Masarach! Les més eixerides! Les més remaques! Ui, si em pogués tornar jove... i amb ses mans tocar la barbeta d'una i altra... Ai festa!, quina ditxa de tenir-vos al costat!
— Vaja! Joan, esteu! Mai se us acabarà la bona humor; sempre sereu plaga... Llàstima que sigueu vell! Digau Joan —digué la Marió—, per què seu tan vell?
— Ai traïdoreta! Tu et creus que só molt vell?
— Ah! Ah! —esclafint les dues una rialla—, que n'haureu fet de seques i verdes a la vostra joventut! Per'xo seu encara fadrí... Us voleu casar amb mi, Joan? —digué la Tuies.
— Quan vulgues, Tuies... saps: per un vell carn tendra és de bon rosegar.
— I ho dieu de veres? Ah! Ah! —rient—. Escolteu, Joan, aquest any també vindrem a veremar al casal Noradell. Ja ens ho fareu saber, veritat? A don Marçal li agrada lo jovent; fa com vós.
— I a qui no agrada! Ah! —digué en sí, sospirant—: si jovenesa sabés... i si vellesa pogués!
Atravessaren lo poble de Vilarnadal dominat per son castell senyorial en part enderrocat, al peu d'un serrat pedregós clapejat d'oliverons; poble rònec, de trist aspecte.
Lo vent de Ponent havia parat; no feia ni un alè d'aire. Les cinc tocaven al cloquer del poble. Les cigales excitades per la calor ofegant de la tarda redoblaven llur cant estrident. Pels camps se veien pagesos en cos de camnisa, encorbats, amarats de suor, cavant blat de moro, espolsant gram i terrosses enmig d'un núvol de pols de la gran secada que crema la terra. A les sis arribaren a Masarach.
— Joan, ara gran mercè... Adéu! No ens oblideu per la verema.
— No passeu cudado. Adeu! I sobretot sigau bones minyones.
Molt lleugeres se dirigiren carrer amunt, mentres en Joan continuà son camí envers lo casal Noradell.
Abans d'arribar, trobà lo pastor del mas sentat vora el camí son ramat pasturava en un rostoll.
Lo gos d'atura, al veure la Castanya, la saludà amb quatre salts i glapits d'alegria, corrent tras d'ella.
— Bones tartdes, Joan; aneu de pressa que us esperen al casal.
— Què hi ha de nou?
— L'amo m'ha dit de dir-vos que us afanyésseu; crec que hi ha novedat: l'amo vell s'ha posat malalt.
— Ai! pobre don Jaume!
En Joan atià la Castanya, quina sentint la grana i l'estable, prengué el trot; en pocs minuts arribà al mas. Encarregà a en Guillem, lo masover, que li aconduís bé la mula i se'n pujà tot seguit al casal Noradell, per a saber com se trobava don Jaume.
II
L'antic parimoni Noradell és un dels més rics de l'Empordà; consisteix en camps de conreu, olivars, prats, closes i gran extensió de vinyes al pla i en los aspres de la falda del Pirineu, entre los pobles de l'Espolla i de Rabós, que donen un vi que es pot comparar als millors vins d'Andalusia.
En efecte, les vinyes d'aquells terrenos granito-esquitosos, situades en les serres que formen les estribacions del baix Pirineu, sostingudes per paret de pedra seca, escalonades, per a evitar l'arrastre de les terres en temps d'aiguats, es troben a recés de la tramuntana; lo sol hi cau de plom, i pel juliol i agost, pedres i terrosses cremen. També, quina vegetació més verda i ufana! La vinya s'hi complau; lo seu toriam s'entrellaça d'un cep a l'altre i quan ve el setembre fa goig de veure la bonica raïmada que porta cada cep.
Eixos serrats eren àrids, coberts de pedregam, matolls d'argelagues i garrolles que pasturaven les cabres, lo que donava un producte insignificant. Los hereus de casa Noradell donaren eixes terres en emfiteusi als menestrals i treballadors de la terra dels pobles de Sant Climent, Espolla i Rabós quins, amb molt treball, n'han fet uns terrenos dels més productius de l'Empordà. Paguen a llur senyor lo terç i quart de raïms, amb l'obligació de portar-los a les tines de l'amo. Fan vi pel gasto i per vendre. Los raïms, que casi tots són garnatxes, donen un vi licorós de quinze i setze graus, que venen a trenta-cinc i quaranta pessetes la carga de cent vint litres.
Lo casal Noradell està situat a un quart del poble de Masarach, a mitja hora del poble de Sant Climent, al peu de la riera que davalla de les obagues de Recasens i s'ajunta al Llobregat prop de Peralada. Sos marges són ombrejats de frondoses arbredes de verns, salzes i polls; no hi falten prades i closes de bona herba que dóna al bestiar de llana una carn saborosa.
Lo poble de Masarach és adossat en anfiteatre a la falda d'un turonet encatifat de garrollam, trist, rònec, de poques cases, poblat per pagesos i jornalers que viuen de la terra. No s'hi veu cap arbre per prendre l'ombra; a l'estiu hi cau un sol roent que crema i emmorena les cares d'aquells pagesos.
De dies lo poble és desert; homes i dones amb ses eines van al treball de bon matí i ne tornen quan és ben fosc. Sols queden a casa los vells i criatures, alguns porcs que es veuen morrejar pels racons i femers enmig de pollets i gallines que cloquegen.
L'iglesieta de Masarach se troba a un quartet del poble, no lluny de la riera, prop del molí Noradell. És d'estil romànic del segle XI. Sa portalada crida l'atenció de l'arqueòleg per sa elegància i riquesa de detalls.
És l'antiga iglésia del priorat benedictí depenent de Sant Pere de Roda. Son claustre és del tot enderrocat, res se coneix. Los vells edificis del petit convent, abans habitats pels monjos benedictins, serveixen avui d'alberg a alguns pagesos de Masarach, com també al senyor rector, mossèn Esteve, que hi té la rectoria.
La iglésia és d'una sola nau, tota de pedra picada. Lo seu interior no ofereix res de particular; sols un retaule d'època més recent, dividit amb quadrets pintats a l'oli, que representen la vida d'un sant; tenen prou mèrit.
La iglesieta ha sigut rebatuda a l'exterior i pintada de groc i blanc a l'interior; és un edifici degut a algun rector amic de virolaines, com tants n'hi ha encara desgraciadament en nostres pobles muntanyesos, que fan més mal a nostres antics monuments que la mà destructora de la vellura.
Lo casal Noradell és independent de la casa dels masovers i caserius que serveixen per a l'explotació agrícola del patrimoni. Reuneix tot lo confortable d'una casa de senyors rics, oferint les conveniències de csa rural i de ciutat.
S'entra per una gran portalada de pedra picada a un pati interior enllosat, que rep la llum per una espaiosa claraboia reixada de filferro i envidriada; damunt la porta se veu l'escut dels Noradells, al capdavall del pati una escala de pedra, ampla, suau a doble barana de ferro, per on se puja a la porta cancell del primer pis. Vastes estàncies ben moblades; eixida arquejada que volta la casa a migdia i ponent, envidriada a l'hivern, a l'estiu adornada d'arbustos i flors flairoses.
Una de les cambres principals, la cambra d'honor, moblada amb luxo, comunica amb un preciós oratori que conté un grupo molt ben esculpit, representant la Mare de Déu de la Mercè i dos captius postrats a sos peus. Al segon pis, graners i cambres pel servei de la casa. Les estables, el trull, les tines, són dependències del mas proper al casal on viuen los masovers, en Rafel i la Josepa, amb lo boer, pastor, rabadà, porquera, etc., tot lo servei de la masia.
Lo casal és voltat de lladoners i olms seculars. Dues rengles de plàtanos condueixen al jardí i horta, voltada de paret, a cent passos de la casa, on s'entra per una gran porta reixada de ferro.
Los hereus Noradell s'han gastat molt diner per a captar les corrents soterranes de la riera i conduir-les per medi de mina ben construïda a l'horta. També, ara una font abundant de bona aigua alimenta lo casal, la masia, i omple un gran safareig que serveix per a rentar i arregar les terres dels voltants.
Lo principal i únic atractiu de la vida del camp, prescindint d'una bona casa, és l'horta amb son jardí; l'horta per hortalissa i fruita i el jardí per flors i arbustos.
Los Noradell havien tingut un gust especial en procurar-se los millors llegums coneguts, que en Joan venia a bon preu al mercat de Figueres.
En lo jardí, separat de l'horta per una tanca d'espinadella, al peu de la paret, a recés de la tramuntana, s'hi veu un hivernacle que conté hermoses flors exòtiques; i al costat una aucellera amb tota mena d'aucells del país, com també una glorieta coberta de gessamí, xuclamel i satalies, totes flors enredaderes.
La família Noradell se compon de don Jaume i sa muller donya Caterina, d'en Marçal, llur fill; de la Teresa, sa esposa, i de la Mercè, llur filla.
HI ha també un oncle d'en Marçal, germà de don Jaume, que viu a l'Escala, però que passa llargues temporades al casal Noradell, sa casa pairal. Li duen l'oncle Paulí. Viu sols de la renda de sa legítima, i com és molt amic del peix fresc i aficionat a pescar amb canya, s'està a vora mar, a l'Escala.
Los servidors més fidels i estimats de la família Noradell són los dos vellets, el Joan i la Margarida.
En Joan, qui, segons diu ell, per la Mare de Déu de la Candelera farà setanta-vuit anys, va nàixer al mas; fa cinquanta anys que està al servei dels Noradells. Servidor fidel, honrat; és tanta l'estimació que té per sos amos que sacrificà sa joventut, renunciant al matrimoni, per a dedicar-se enterament al seu servei. És un fill dels masovers del mas Noradell, oncle d'en Rafel, quins, de pare a fill, fa més de dos-cents anys que menen la masada. Se diuen Gensana; més ningú los coneix per eix nom; en la comarca, lo masover és anomenat Noradell, lo nom de l'amo; i això és pels anys i panys que són al mas.
La Margarida té uns setanta anys; és la dida d'en Marçal, vídua del masover del mas Roure, de la muntanya d'Espolla, dependent del patrimoni Noradell. Fa quaranta anys que és al servei de la família; se la considera com de casa. És la mestressa de claus del celler, del vi, de l'oli, del rebost. Petita, grassona, no estant mai en repòs, porta sempre lligat a la cintura un manoll de claus; lo que incomoda de vegades a donya Teresa qui, necessitant una clau, la té que fer anar a cercar a la iglésia on la Margarida sol anar sovint a pregar Déu.
Com a dida que ha sigut d'en Marçal, li tenen totes les consideracions, puix és fiada i honrada, mirant per los profits dels seus amos com si fossin seus. En Joan li diu la dona dels gats; puix ella cuida dels gats de la casa; diu que són los animals dels més útils d'una casa de pagès, i té molta raó, perquè, sense ells, les rates farien més mal que pedra seca.
Llàstima que la Margarida sia tant vella. És una sevei com no n'hi ha.
III
Al pujar en Joan a la sala del casal trobà los seus amos molt afligits.
Don Jaume no s'havia aixecat de tot lo dia ... (…)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada