Josep Carner, El cor quiet (1925) Set poemes

1925. Carner ha arribat als quaranta-un anys. En fa tres que és fora de Catalunya. Tot i el gran buit que ha deixat en molts aspectes, el lector corrent no el troba a faltar. El 1922 s'ha publicat La creació d'Eva i altres contes; el 1923, L'àngel de les vuit (un poema il·lustrat per Josep Obiols); el 1924, La inútil ofrena, antologia de poemes d'amor ja publicats en llibres anteriors, però amb alguns de nous. (...)
    Fins al 1924 ha viscut a Gènova i ara és a San José de Costa Rica. Envia articles sobre aquest país a «La Veu de Catalunya». I, pel que fa als llibres, l'any 1925 és el de la publicació de Les bonhomies, la traducció del Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, i un volum de poemes nous: El cor quiet.
   El cor quiet consta de 83 poemes, els quals es reparteixen en cinc seccions: «Les nits» amb 10 poemes; «Els arbres», 11; «Les estampes», 44; «Les adreces», 7; i «L'assenyament», 11.

Del Pròleg de Lluís Calderer a l'edició d'El cor quiet publicada per Ed.62, a la col·lecció "El Garbell", núm. 14, a Barcelona l'any 1984.


Pautes de lectura per a les proves de Selectivitat:
http://universitats.gencat.cat/ca/pau/que_heu_saber/materies_estruc/lite_catalana/ 

El cor quiet en la biografia i la trajectòria poètica de Carner. La poètica de Carner i l’aproximació al postsimbolisme. L’estructura del llibre: caràcter i temes dominants de les cinc parts; la trajectòria des de la inquietud al seny; la natura; els moments de la vida humana. 

Secció 1, “Les nits”: la nit com a espai del misteri, la inquietud i la interrogació metafísica i religiosa (per ex. “Nocturn”, “Perdut...”, “Cau a la mar...”); la presència de la mort (per ex. “Proximitat...”); la follia (per ex. “Nit de sant Joan”); el camí cap a la salvació (per ex. “A Jesús”); l’assenyament i la maduresa (per ex. “El beat...”). 

Secció 2,  “Els arbres”: descripció i humanització de la natura; l’arbre com a exemple humà: la diversitat (per ex. “Els nostres pins”), l’ordre i la virtut (per ex. “Els pollancs...”), l’asserenament (per ex. “L’eucaliptus...”), la creixença exemplar i vivificadora (per ex. “Els cocoters...”). 

Secció 3,  “Les estampes”: el poeta i la contemplació del món exterior; l’ordenació segons el cicle de les estacions i el cicle litúrgic (especialment el cicle de Nadal i Pasqua); la perfeccció de la natura (per ex.“Venus”); la natura humanitzada (per ex. “Arts de bruixeria”, “El raig...”, “Mar de diumenge”); la imaginació del poeta; l’home i els llocs (per ex. “Casa que fou...”, “El retorn...”, “Porta d’hostal”); la natura com a pretext per a la reflexió sobre la vida (per ex. “Cançoneta incerta”, “Fred”); presència de Déu en la natura (per ex. “Volts de Nadal”, “Processó...”). 

Secció 4,  “Les adreces”: poesia de circumstàncies i reflexió sobre moments de la vida (per ex. “La naixença...”, “A una núvia”). 

Secció 5, “L’assenyament”: l’actitud madura davant la vida i l’adquisició del seny; la migradesa de la vida humana (per ex. “Interval”, “Les fulles...”, “Temença”); la follia (per ex. “L’home que fa...”); l’edat madura, l’assenyament i la conformitat (per ex. “Cançó de la mudança”, “Cançó de la quarantena”); la transcendència contra l’oblit i la mort (per ex. “El castell de l’oblit”). 
Aspectes formals de El cor quiet: formes mètriques convencionals (per exemple, sonets i cançons) i assaig de noves formes (especialment a “Les nits”: poemes sense estrofisme regular i amb versos polimètrics).

- - - - - - - - -


Selecció de poemes, tots segons l'edició de 1925



«Les nits»


Perdut en mon jardí

Atardat en ma cambra, consirós,
primer vaig apagar la llum somorta;
furtiu, en acabat, obro la porta,
cridat per més insinuants foscors.

   Sota la nit que estranyament somia
el meu jardí tot es deforma i creix:
son nou posat mes passes esgarria
i sembla que em desfà de mi mateix.

   Guiat només d'una blancor de roses
del caminal secret m'aturo al mig;
sento el glatit fantàstic de les coses
tot d'una que s'apaga el meu trepig.

   Besa mon front una fullola incauta;
lluny, hi ha un so d'aigua que no sé d'on ve;
com melodia tènue en la flauta
la saba frisa en el brancam lleuger.

   La serena, amollint la podridura,
agita, dins la fosca sense estels,
els insectes cercant a la ventura
llurs noces amagades i cruels. –

   ¿És potser la follia qui em voreja?
¿Quin instint ignorat s’abranda en mi?
Ma idea vol viure, barboteja
i no pot arribar-se a confegir.

   ¿Rodà a l'herbei la meva consciència?
¿Neix un fibló en ma boca, verinut?
¿És que en mos ulls hi ha una fosforescència
o tinc damunt l’esquena un doll hirsut?

   El que vaig ésser, en mon cor abriva's.
En els segles reculo. Davant meu
s'agiten les caroters primitives
de tant d'esser pugnant per ésser déu.

   Al coll la ronca veu se m'empresona
i caic, parapetat sobre el genoll.
¿És que tota la nit se m’abraona
i vol dar un salt enrere mon grumoll?

   Sobtadament una aura fina glaça
ma febre: tornat home, altre camí,
sento en el flanc un esperó diví;
l'ombra invisible de Jesús que passa

   em veu, baixant del puig on ha vetllat,
i se'm desvetlla l'ànima abaltida
com l’aigua que de cop, tota embranzida,
borbolla dins un pou abandonat.





Beat supervivent

La meva pipa jau, i no perilla,
a un racó de la boca. És mitja nit.
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla
i dolça alena missenyora al llit.
—Què fa tot sol? Dotze hores són tocades—
diuen, veient la ratlla de claror
sota la porta, negres, ensonyades
les cambres del voltant del menjador.
Què faig? Em plau eixa sobirania
d'una clapa de llum entre foscors;
encara visc mentre ma gent somia,
com un supervivent misteriós.
Em distreu aquell pom de violetes,
aquell rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes,
desentrenat com só, no em diuen res.
Fuig tot afany d'avui, tota cabòria
cavalcant de ma pipa el torterol;
i de mon fadrinatge la memòria
de puntetes, suau, torna a mon volt.
Oh fadrinatge! Espera d'un viatge,
prop la fressa dels altres que rellú;
oh abocament dels ulls a cada imatge,
oh tremolor davant un colze nu;
anar tot sol a respirar les roses
d'abril, quan plou, per un carrer oblidat;
debatre amb els amics d'estranyes coses
en un lloc tot encès, tot entelat,
i, no volent cap llei, tenir les flaques
que són com borda, subreptícia llei:
aquell ficar les mans a les butxaques
i arronsar-se d'espatlles com un rei,
tancar-se amb una porta que no tanca,
mesclar música i pols, taques i flors,
i no poder trobar la roba blanca
sinó quan d'un calaix ne penja un tros.
Sentir pel maig que el cel se'ns encomana,
parar-nos tot sovint a mig camí,
i anar a jeure tan sols, de mala gana,
quan el fanal és roig de tan servir;
llevar-se tard, llegir i abandonar-se,
dinar quiet al menjador tot buit
i fer el descobriment, en aixecar-se,
que el sol, cansat, encara besa un fruit.
Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se'n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa,
sense desigs i companyons gentils,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells blancs lluen subtils.
Oh cambres de mos fills, plenes de fades!
Oh seny de la muller, ple de destí!
Oh, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!
Qui un temps va ésser l'indolent donzell
de sa naixent solemnitat s'espalma
i estic empallegat amb un reialme
i somric jo mateix de mon mantell.

Dotze hores són tocades, tot ho esmenta,

la llum amiga es torna indiferenta;
obro la porta; a la foscor d'enllà
camino lent, amb por de profanar,
perquè la nit és, com la mort, viventa.



«Els arbres»


Els pollancs de França

Pollancs de la França devora els camins,
pollancs de les prades, pollancs dels jardins;
un rengle s'acosta i un altre ha marxat,
n’hi ha que travessen o fan un quadrat.
És Déu qui els atura i és Déu qui els empeny:
tots duen un ordre, tots tenen un seny.
Cloent la quintana hi serven tresors:
fent via amb qui passa li donen esforç.
Un d’alt, s’encimbella, del rengle després;
dos, febles, s’atansen i proven el bes.
D’obscura fontana dos miren el clot:
adoren la menta i el seu brumerot.
I tots, com la boira lleugers en el vent,
fan dolça la terra i el cel més atent
—la terra solcada d’ombreig benestant
i el cel, amb la mica de núvols jugant—.
Honor de l’altura, plaer d’un racó,
ells són sentinelles en tot horitzó.
I fins si la França fos tota pecat,
encar vetllarien l’honor del passat,
emblemes on frisen les velles virtuts,
més alts que les llances dels dies perduts.
I, amics graciosos del Somni Diví,
cada un serva un àngel que l’hom defugí,
i els arbres, per compte dels homes damnats,
se'n van a la missa i fan de soldats.



    Postal acolorida de 1910 amb les platges de Macuto, a Veneçuela. 

Els cocoters de Macuto


Vaig veure un dia a Macuto,
i els estic veient encar,
quatre cocoters en rengle
aturats davant la mar.

Eren sols davant les ones,
fills gentils de la claror,
com columnes oblidades
o fermalls de l'horitzó.

S'expandien en llur èxtasi
com si no els veiés ningú:
espaiats, al cel somreien,
tots germans, sol cadascú.

Ran de terra, ja es torçaven,
dolçament al sol girats.
Els ventalls de trenta reines
sostenien delicats.

Però, patges fora via,
ells van créixer amb tan deler,
que sols dees sobre un núvol
els ventalls podran haver.

Quatre cocoters en rengle
sobre el blau, prodigi d'or...

Quan jo sigui entre la boira
m'asolellaran el cor. 


«Les estampes»


Cançoneta incerta 


Aquest camí tan fi, tan fi,
     ¿qui sap on mena?

¿És a la vila o és al pi
     de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
     diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
     de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
     rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
     colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
     qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
     ¿qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
     acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
     sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
     a què em convida?
I és camí incert cada camí,
     n’és cada vida. 

Rossola. De "rossolar". Lloc pelat i lliscós en un rost o pendent.  
Brosta: Conjunt de brots o branques novelles d'un arbre o arbust. Fullatge. Ull, brot.



«Les adreces»

La naixença d'un noi

Eulària, noble dama,
és reposant al llit;
hi ha vora seu la fosca,
la pau i un feble crit.

Les coses de la casa 
amb un llenguatge mut 
es parlen del misteri 
i la dolçó que ha dut. 

—Un altre,  —diu el sostre—
que no em serà constant. 
—Un altre,  —diu la llinda—
que em deixarà cantant! 

Ell, que m'ignora encara 
—diu el roser flairós— 
escamparà mes roses 
sobre un cabell tot ros. 

Dins ses humides nines 
medita el gos, content: 
—No tindrà por de l'ombra, 
 farà fugir el dolent! 

I en l'alta nit profunda 
hom sent el gall cofoi 
que diu a les estrelles: 
—Cocorococ, és noi!


«L'assenyament»

Temença

El carro, ple de sol, no sap que deixa
rerassagat un gran senyal de pols,
ni sap el vent que son ahuc de queixa
de balma en balma es vagi fent més dolç.

Jo que distret he caminat debades
—i em cal anar vagarejant sens fi—
temo sentir què diuen mes petjades
quan jo sembla que en fugi en mon camí.











1 comentari: