Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Antologia

Rosselló-Pòrcel va publicar en vida dos llibres de poesia: Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934). Al cap de pocs mesos de la seva mort, el 1938, va aparèixer Imitació del foc, l'obra de maduresa que, al llarg dels anys posteriors, ha estat considerada un dels llibres fonamentals en la poesia catalana del segle XX. En conjunt, la poesia rosselloniana respon al clima intel·lectual de la seva època, es deixa impregnar pels corrents avantguardistes europeus en voga, de les inconfusibles veus de poetes com Carner, López-Picó o Riba, que el 1930 publicarà la versió definitiva de les Estances i, en gran mesura, de les diverses propostes estètiques de la Generació del 27. En Roselló-Pòrcel, el surrealisme, el neopopularisme i la poesia pura tindran cabuda gairebé de la mateixa manera, encara que en la seva veu personal destaquen sobretot els trets d'abstracció i intel·lectualisme que més l'acosten a la figura d'un poeta racional i, en certa manera, visionari, que segueix el deixant de Rilke, Valéry, Riba i Guillén.

Extret de la introducció de Roberto Mosquera a Tempestat de flama. Antologia poètica Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Educaula62, Barcelona, 2012.


A la foto, Bartomeu Rosselló-Pòrcel amb les seves amigues Amàlia Tineo, Mercè Muntayola i Blanca González de Escandón. Són a bord del creuer Ciudad de Cádiz, en el viatge universitari per la Mediterrània de 1933 que finançava el nou Ministeri d'Instrucció Pública, d'acord amb diverses universitats. El viatge suposà per Rosselló-Pòrcel quaranta-set dies de travessia al costat de passatgers com Salvador Espriu, Jaume Vicens i Vives o Julián Marías, visitant Tunis, Cartago, Malta, Trípoli, Alexandria, el Caire, Jerusalem, Xipre, Creta, Istanbul, Atenes, Corint, Palerm, Pompeia i Nàpols.


A  N  T  O  L  O  G  I  A  


De Nou poemes (1933)

              I

Poques paraules surten… 


Poques paraules surten 
de les boques en calma.
Els arbres del parc, sembla
que es perdin en llunyana
visió de vell gravat,
tota plena de màgica
dolçor que fa pensar
en velles enyorances.
Quan s'acosti la fosca,
les bruixes i les branques
s'aferraran com serps
en lluita de fantasmes.
Tancarem la finestra
i voltarem la flama.
El foc allargarà
ombres esvalotades.


                                 1931

            III

Sonet


Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella só que clava la roent
agulla –fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies del pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit. 


             V

Quan arribarà aquell moment...

                                        A Carles Riba

Quan arribarà aquell moment
de totes les seguretats?
La boca sabrà que no ment
velles mentides dels passats.

El peu, en tots els nous camins,
i el rostre, en cant a la ventada.
Els colors més purs i divins
s'ofrenaran a la mirada.

Hora d'enveges i de plany,
ullada en les ombres obscures.
El que ha arribat sia'ns company
de les jornades insegures.


           VII

Ombres, detureu el pas...

Ombres, detureu el pas

davant la vella rondalla.

El paisatge era senzill
de ductilitats extremes.
Jo era el pelegrí sorprès
repetint-se les excuses.
L’horitzó era fatigat
d’unes veus massa llunyanes.
Un primer terme de llums
feia plorar el capvespre.
Indicis de veritat.
Sageta en tots els presagis.

Entre udols de sang i pols,
esdevingué l'aventura.


             IX

Pluja en el jardí de l'Ateneu

Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l'herbam,
ajupides en el quadrat.

Una pedra, al mig, posa argents
i poms en lluita
          I, damunt de tot,
vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent. 

                                    Barcelona, 1933    



*   *   *   *


De Quadern de sonets (1934)


Espatlla

Conflicte del negre i el blanc 
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l'atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l'escenari decadent,
l'èxtasi estèril de l'esquena
era exili de la mirada,

i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.



Inici de campana

Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.


Sonet marí

                             A Salvador Espriu

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d'un trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d'espases i argents sobre l'esclava 
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d'amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blans i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants?

                                  Malta-Alexandria, juny 1933 


*   *   *   *


De Imitació del foc (1938)


Pont del vespre

                            Les feux rouges des ponts…
                            Apollinaire

La nit és alta i s’abraça
amb mi –tots sols pels carrers.
Els fanals de les placetes
      ens encalcen.

Les cases cremades, negres,
i, abans dels bordells, amb bruses 
de vent de juny, aventura:
       Na Clara i Na Bàrbara.

Dins les entrades, bandits
amb por de mi, que no surten.

El sol damunt les teulades
       balla 
amb una mossa d’estampa.

                                                     Madrid, gener 1936


A una dama que es pentinava darrera
una reixa en temps de Vicenç Garcia

Amor, senyor de l’àmplia monarquia
que publica el clavell i el foc proclama
en l’ardor de la galta i en la flama
de l’exaltació que l’aire cría,


els cabells de finíssima atzabeja
en el combat de vori que pentina
perú de lliris i de llunes mina,
ornament de les neus, dels ors enveja,


treu de la reixa, i que la saborosa 
feina del bes, batalla graciosa
del córrer d’unes cames despullades,


deixi les verdes herbes alterades.
Oh desmai en les tiges onejants
de marbres, ceres, roses bategants!

                                 Barcelona, maig 1935



Sóller

El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades.

Jo tasto vergers. M'ajec
damunt valls encoixinades.
Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tremolades.
L'oratge pinta perfils
de caramels dins l'oratge.
El cabell se m'ha esbullat
i tinc l'ombra capgirada.
El sucre de l'aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d'esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa
em repassen l'espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.


                                   Barcelona, novembre 1937


A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

                                   Barcelona, setembre de 1937


En la meva mort

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

                                   Madrid, març 1936



"En morir el 1938, a vint-i-quatre anys, Rosselló-Pòrcel deixava escrita una obra poètica relativament reduïda. A part algunes composicions d'adolescència, que no recollí mai en llibre, ell mateix s'havia editat Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934), i deixava pràcticament enllestit Imitació del foc, que poc temps després aparegué a la col·lecció de poesia de la Residència d'Estudiants que ell havia dirigit. Aquest corpus poètic seria reivindicat, i fins i tot podríem dir que mitificat, en la immediata postguera pel grup d'intel·lectuals i escriptors que es constituí al voltant de la revista «Ariel». Per a ells, Rosselló representava un punt de contacte amb la tradició literària del país, que les condicions polítiques del moment posaven en perill, i alhora un exponent del lligam entre modernitat i alta cultura que pretenien de dur a terme a través de la seva revista."

Imitació del foc de B. Rosselló-Pòrcel: una concepció del món, del poeta i de la poesia. Fragment inicial de  Josep M. Balaguer. Revista Els Marges, núm. 21. 1981.



Més informació a la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)  i  aquí , Lletra UOC, també


Antologia poètica

Relació de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel prescrits per als cursos de batxillerat de Literatura Catalana, Modalitat. Curs 2013-14.


1. Poques paraules surten...
2. Sonet
3. Quan arribarà aquell moment...
4. Ombres, detureu el pas...
          De Nou poemes (1933)

5. Espatlla
6. Sonet fàcil a un amic de bella conversa
7. Brollador
8. Inici de campana
9. Sonet marí
10. Leda
          De Quadern de sonets (1934)

11. Cançó després de la pluja
12. Història del soldat
13. Noça
14. Dansa de la mort
15. Pont del vespre
16. Indecisa, rara, nova...
17. Oració per quan les donzelles tenen mal de cap
18. A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia
19. L'estiu ple de sedes
20. Pluja brodada
21. Compliment a Mercedes
22. Sóller
23. Només un arbre, a la vorera, porta...
24. Auca
25. A Mallorca durant la guerra civil
26. Escolto la secreta...
27. En la meva mort
         D’ Imitació del foc (1938)

28. Medallons
         D’altres poemes no recollits en volum

Cap comentari:

Publica un comentari