Salvat-Papasseit, notes biogràfiques

Salvat-Papasseit, 
poetavanguartdistacatalà

Joan Salvat-Papasseit ha estat, i és encara, un poeta popular. Aquesta deu ser una afirmació poc controvertida. I això en qualsevol de les dues lectures que suporta. La primera: va ser popular per origen. I d’esperit revolucionari. Amb la convicció, assentada en l’experiència pròpia, que la revolució és palpable especialment a través de la cultura. A través de la set de cultura. Idealista autodidacte, va posar la seva poesia a l’avantguarda del seu temps. Sense complexos. Amb una ingènua gosadia que el va fer vital i directe, despert. La segona: és popular, també, pel seu ressò, constant i en certa mesura creixent durant la segona meitat del segle XX i que es manté ben viu encara avui.

De la Introducció al llibre-catàleg de l'exposició Salvat-Papasseit poetavanguardistacatalà, Barcelona, desembre de 2010.



Joan Salvat-Papasseit, 
Notes autobiogràfiques

Vaig néixer el dia 16 de maig de 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa d'aigua com una obstinació. Aquell dia a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: "Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser..." Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l'Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, i Un Enemic del Poble, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.

Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d'esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m'aixoplugava. També dels primers passos.

Amo l'art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l'home ric amb l'home de diner, l'artista amb el cavall.

Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em pendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.
J.S-P.

Extret d'un apunt autobiogràfic autògraf que Joan Teixidor va fer públic en un assaig sobre Salvat-Papasseit, a la Revista de Catalunya, núm. 80, juliol del 1934. La fotografia és de Miquel Agulló i fou feta l'any 1937 per encàrrec de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. S'hi veu un vaixell de l'exèrcit en desús en funcions d'Asilo Naval a Barcelona. Precisament el 1937, despres d'un bombardeig, es va acabar la història de seixanta anys d'Asilo Naval.



La nostra gent: 
J. Salvat-Papasseit

Jo mateix m'he posat en aquesta secció, on hi aniran sortint els millors i els més nous dels joves d'ara. Jo no sóc, doncs, modest. Estic enamorat d'aquests ulls meus, petits, però profunds, perquè esguarden al lluny, i d'aquest front tan alt, que ho és per tant que pensa. No camino pels altres, i no bellugo els peus si no és per a avençar i trepitjar quelcom. M'estimo els insurgents més que no els conformistes i oprimits. Processat i portat al banc dels acusats per una causa noble, he estat condemnat per un Jurat d'indoctes i un Tribunal de vells. Jo ara vaig contra aquests i la dita Justícia. I no sóc un programa, sinó una realitat, una forma tangible primer que no una imatge. Ni vull agrair res a aquells amb els qui he anat, perquè no he tingut mestre. Jo no prometo res. Només camino.


Jo no sé el que em proposo. El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sols prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials. M'he adonat que jo sóc una part de Déu, i que així em perteneix tota cosa que és feta. Cada hú que esguarda enlaire és una part de Déu. Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a la vanguàrdia sempre entre els intel·ligents i entre els gosats. Jo sóc, doncs, posseït per aquesta ambició.

Ja no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n'és una nova forma d'opressió, perquè és un estat nou seguidor de l'Estat. Seré ara el glosador de la divina Acràcia, de l'Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d'una Era millor.

Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta. Jo ara en tinc vint-i-tres que no passen de deu. I a tots els Aristarcs, a aquells qui no fent res veuen en cada afany un arribisme, els diré que si el món tenia una munió d'homes com aquest que ara es descriu, el món caminaria més de pressa. El que pensin de mi, però, no m'interessa gens.


Article autobiogràfic que inaugurà a la secció "La nostra gent", a la revista "Un Enemic del Poble", núm. 7, Barcelona, 1917.



Nota biogràfica
d'Albert Ibañez -fragments 

Joan Salvat-Papasseit neix el dia 16 de maig en un segon pis del carrer Urgell de Barcelona, fill de Joan Salvat Solanas i d'Elvira Papasseit Orovitx, provinents tots dos de famílies de les comarques tarragonines. El seu pare és fogoner d'ofici i sembla que no sabia de lletra.

Amb set anys, Joan Salvat-Papasseit es queda sense pare, el qual mor cremat en caure damunt de les planxes del forn, durant una guàrdia en el trajecte Barcelona-Cadis que fa enrolat en el vapor "Montevideo" de la Companyia Transatlàntica. La migrada pensió de viduïtat que cobra la mare, insuficient per pujar els dos fills, motiva que el gran, Joan Salvat-Papasseit, ingressi a l'Asil Naval Espanyol, emplaçat en un vaixell atracat al port de Barcelona. Allà hi viurà durant cinc anys i no en surt fins el 1906 -amb prop de dotze anys, doncs- per ser reclòs primer en una institució religiosa i, poc temps després, posar-se a treballar d'aprenent d'adroguer i posteriorment en un taller d'escultures de sants. El pas del món de la infantesa al dels adults es produeix sense a penes haver conviscut amb la família i havent passat aquells anys dalt de successius vaixells que fan les funcions d'asil, sempre al moll del port.

A finals de l'any 1911 coneix Emili Eroles a casa d'uns amics de la Barceloneta. Amb la seva mare i el seu germà viuen, llavors, en un pis petit i fosc del carrer Gignàs, paral·lel al carrer Ample. Emili Eroles regenta una parada de llibres de vell al mercat de Santa Madrona i allà es forma una tertúlia, alguns membres de la qual són, juntament amb Salvat-Papasseit i Eroles, el futur escriptor i polític Joan Alavedra, Josep Casas -oficial de Marina i empresari del music-hall Arnau- i Enric Palau, que assolí el càrrec de secretari de redacció de La Vanguardia. Amb ells, freqüenta les classes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, on coneix Josep Maria de Sucre. (…) Inquiet, espavilat, sensible, entusiasta, agosarat i somniador, Joan Salvat-Papasseit passa dels espais irreals que l'havien acompanyat mentre vivia dins d'un vaixell, a la diversitat i riquesa que descobreix en la seva ciutat i en els llibres. L'any 1912 inicia el que serà un llarg festeig amb Carme Eleuterio i Ferrer que vivia a la Barceloneta.
(…)

L'any 1914 comença a escriure a la revista Los Miserables, inspirada per Àngel Samblancat, on signa amb el pseudònim de Gorkiano, i també al setmanari La Justícia Social, de Reus. Són els anys de la Gran Guerra. Barcelona s'omple d'espies, desertors i de gent que fuig del conflicte. La ciutat s'internacionalitza i això significa un baló d'oxigen per a la seva vida artística i cultural que, de cop i volta, es converteix en capital de les avantguardes. L'anarcosindicalisme creix espectacularment al mateix temps que es radicalitza, el catalanisme nacionalista pren una nova volada, i la neutralitat propicia un espectacular creixement econòmic que beneficia la indústria al mateix temps que encareix artificiosament el preu dels productes de primera necessitat i enfonsa l'economia de moltes famílies treballadores. Durant aquests anys de la Gran Guerra, Joan Salvat-Papasseit treballa prop de sis mesos com a vigilant nocturn del moll.

Molt preocupat pel fet social, l'any 1916 comença a publicar articles en català a la revista Sabadell Federal (…). A finals d'aquell any estableix amistat amb el pintor uruguaià Joaquim Torres-García -just quan aquest està en ple procés de trencament amb el classicisme noucentista per passar al maquinisme d'inspiració futurista- amb el qual col·labora des del primer número de la revista Un Enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual que apareix el mes de març de 1917. (…) El desembre de 1917 apareix el seu primer poema escrit en català: "Columna vertebral: Sageta de foc".

Fragment inicial de l'article Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894-1924). Nota biogràfica, d'Albert Ibañez i Domènec, publicat en el volum commemoratiu del centnari del poeta per la Institució de les Lletres Catalanes, el maig de 1994.



Les meravelles 
de Salvat-Papasseit, 
de Mercè Ibarz -fragments

La història sempre vol ser tornada a contar. Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) va ser un noi pobre, gairebé illetrat, que després de treballar al Port de Barcelona i en uns quants oficis més sense benefici, es va fer home de lletres: agitador periodístic, poeta i editor; un abrandat, independent i sincer crític social; un líder eròtic i un glossador meravellat de la vida diària més senzilla; un ardent defensor de la cultura amb majúscula i un crític implacable del que en deia "poetes amb minúscula"; marit i pare de dues filles; un jove que va tenir molts i bons amics, com el pintor Torres-García, un altre anarquista pacífic i un dels filòsofs de la forma del segle vint, de diferents vides, des del noucentisme a l'abstracció constructiva i les joguines modernes. Un home, Salvat, que no va viatjar més que a París, on el metro el va enlluernar; que sorprenentment va escriure i editar poesia futurista i cal·ligràfica, arrenglerant-se al costat de poetes hipercultes com Foix i Junoy; que estava malalt de tuberculosi des de petit i que després de mesos per sanatoris va morir als 30 anys en un pis llòbrec del carrer barceloní de l'Argenteria amb un original entre els llençols; un poeta oblidat i no obstant present. El seu va ser un cas extraordinari de fervor, actitud de mala reputació en temps irònics. Un poeta que no pica en ferro fred sinó que sabia què fer i qui podia escoltar-lo. Potser el futur.
(…)
Fervor o futurisme? El fervor de Salvat no és un vestit futurista per fer-se el modern, les dicotomies són obsoletes. La seva manera de fer poesia i de viure-la més aviat em fa pensar en una de les perplexitats reflexives de Walter Benjamin: "Només gràcies a aquells sense esperança ens és donada l'esperança" (…) L'esperança del desesperat val tant per llegir el Salvat-Papasseit líric com el Salvat avantguardista. En una carta de 1922 a Tomàs Garcés, recollida en el seu Esbós per a una biografia de Joan Salvat-Papasseit, li escriu: "[…] tot el secret d'aquest meu optimisme, amic, ve, i no res més, de que jo he sofert molt. A mida que he pogut lliurar-me de fatics he estimat la vida i les coses del viure com un enamorat de primera volada. I així em teniu avui a un Sanatori, però amb un contentament de les coses que em volten que no en sé parió en el meu record. I dels amics que tinc. Aquest contentament fins l'he dogmatitzat moltes vegades", i es descriu com algú que "estima i estima que només ploraria d'estimar […] cada matí, en obrir el balcó o la finestra, dóna gràcies a Déu perquè això li és permès un altre dia!". Del dolor i del desesper surt el dogma del contentament, l'entusiasme. Que es fa poesia, actitud cultural, obra (…).

Fragment inicial de l'article Les meravelles de Salvat-Papasseit, de Mercè Ibarz, publicat en el llibre-catàleg de l'exposició Salvat-Papasseit poetavanguardistacatalà, editat per la Institució de les Lletres Catalanes amb Ed. 62 i el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona, desembre de 2010.

1 comentari:

  1. Joan Salvat-Papasseit,
    Notes autobiogràfiques:

    "Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la *sé mentir*, professió de Poeta que sóc."
    No és correcta, és: la sé sentir*

    ResponSuprimeix