Josep Carner, La creació d'Eva i altres contes (1922) Dos contes


Quan es parla de Josep Carner es tendeix massa a polaritzar l'escriptor entorn del «príncep dels poetes», com l'anomenaven a la primeria del segle, i s'oblida o es deixa en segon terme la seva extraordinària prosa, ingredient essencial de la seva personalitat literària. Els reculls Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925), Tres estels i un ròssec (1927) contra la Dictadura de Primo de Rivera, i Del pròxim Orient (1973) van molt més enllà d'un aplec ocasional o ventís —per usar un mot carnerià— d'articles. Una lectura amatent i crítica, que superi la seducció, a vegades irresistible, del llenguatge, ens confirma que fins quan sembla que vol fer volar coloms, Josep Carner té una intenció concreta, la qual trascendeix la simple anècdota o l'article que es diria rutinari. Carner generalment es proposa d'ironitzar o d'eximplificar a través d'un personatge o d'una situació. El nòdul de certs articles és una anècdota farcida d'elements humorístics, moralitzants o de jocs idiomàtics. Al capdavall ens trobem amb la mateixa tècnica que emprà a La creació d'Eva i altres contes, la primera edició de la qual sortí a l'Editorial Catalana el 1922. Es tracta d'un recull de vint-i-quatre contes, que en bona part eren dispersos a «La Veu de Catalunya» i «La Publicidad», periòdic bilingüe. El pròleg és datat a Gènova, que va ésser el seu primer càrrec de la carrera diplomàtica.
(…)

Albert Manent
Fragment inicial del Pòrtic a l'edició d'Editorial Laia, col·lecció les eines de butxaca, 6. Barcelona, 1980. 


LA CREACIÓ D'EVA


     Són més de les onze. A l'hort del senyor rector hi fa de bon estar. En Quiquet, però, no s'abandona pas a les blanícies de l'ombra bellugadissa amb aquella felicitat profunda que consisteix en no pensar en res. Veu, certament, els rosers que encara tenen roses, les pereres carregades de fruit, les dàlies pomposes i que només fan olor de frescor, i al fons de tot les mongeteres gairebé blaves i les tomaqueres de fortor quieta. Però tota aquella íntima i alegre perspectiva es dilata i s'ageganta en el seu magí fins a convertir-se no menys que en el paradís terrenal. En Quiquet ha rebut, a les nou, la seva segona lliçó d'Història Sagrada, de llavis de la seva piadosa germana gran, que tira per monja. Ara la seva germana gran és a fer les visites de la Porciúncula —en aquella esglesieta polida del poble on estiuegen—, tota blanca i amb un velet negre, i amb tres llibrets negres, plens d'estampetes i de fulletes de l'Apostolat de l'Oració, que serveixen de senyals. I mentrestant en Quiquet és al jardí de la rectoria, perquè en Quiquet, al cap de deu minuts que és a l'església, es posa a badallar.
     La primera lliçó d'Història Sagrada va ésser la creació del món; la segona ha estat la creació d'Adam i Eva. Hom comprèn que un jardí de senyor rector sigui una imatge, baldament pàl·lida, del paradís terrenal. A en Quiquet no li semblaria estrany que sortís un àngel de darrera la buguenvíl·lea tota encesa que s'enfila fins a la teulada; i quan una sargantana es mou, secreta, entre un cruixit de fulles seques, se li acut la idea del serpent. Però en tot el que li ha explicat la seva germana, el que més l'intriga és la creació d'Eva. Sense donarse'n compte, es palpa la regió inferior del pit. En Quiquet és molt valent: no l'espanta cap bestiola, ni que sigui una rata —i fins n'ha mortes dues—, no l'espanta perdre's, no l'espanta estar tot sol, de nit, per bé que hom senti en el lloc tenebrós el raure extraordinari d'un tros de paper que mou el vent per terra, o la perfídia del corc o el petament sobtat d'una fusta no pas tallada en bona saó. Però la creació d'Eva l'impressiona d'una manera estranya. Al misteri del món primaveral s'ajunta el misteri del seu propi cos, que per primera vegada el pertorba. Demà, quan es banyi, s'examinarà per peces menudes. Com devia patir Adam quan li fou extreta la costella! Li sembla d'imaginar aquell mal en el seu propi cos. Està tan encaparrat que, indemne, una marieta li cau damunt la cama nua, plena d'esgarrinxades, i ell la deixa fugir. La bonior d'un borinot, primera idea matussera de la trepidació d'un aeroplà, s'avé estranyament amb la seva obsessió.
     —Quiquet !
     En Quiquet, esverat, aixeca els ulls. El senyor rector li diu:
     —No t'agraden, les peres? Menja'n tantes com voldràs, mentre no t'hagin de fer mal.
     El senyor rector, tot llegint el breviari, se n'entra a dins.
     En Quiquet, per cortesia, agafa una pera. És d'aquelles peres verdes per fora, granelludes per dins, però que són una mel. Aquell gust de mel s'acaba aviat. Tot just quan l'interessava. Aleshores agafa una altra pera. Aquesta ja no la menja amb displicència. Després, li sembla molest d'anar agafant les peres d'una a una, i n'arrabassa set o vuit, totes les que li caben a les butxaques.

Les ombres s'estenen. En Quiquet, amb la seva germana gran i unes quantes parelles joves, ha anat a una font. En Quiquet torna una mica cansat. Un floc de borra es fondrà aviat sota la lluna. Un grill sembla traduir, amb la seva vibració sensible, tota la misteriosa vibració de la terra, que comença en la nit una vida nova i més subtil. En Quiquet és a la galeria descoberta, que domina els pallers i les feixes, la galeria on es desdejuna al matí i on diu el rosari abans de sopar. Aviat començarà el rosari. En Quiquet, després d'haver-se tret la terra de les espardenyes, mastega romaní. Està tot sol. Els seus pares encara no han tornat del poble: la seva germana es a la cuina a fer un plat dolç. En Quiquet sent que està sol amb Déu. ¿No és el seu nimbe la mica de claror que perdura al cim de la serra?... De cop i volta, en Quiquet bada, esparverat, els ulls. No és pas que vegi cap mala cosa a la muntanya negra o als camins morats. La naturalesa somriu, en córrer el cortinatge de la fosquedat; els llumets de les cases somriuen en l'abisme negre que no és de mal ésser. En Quiquet, però, espalmat súbitament per un motiu agudíssim, gairebé ni gosa respirar. sent com un violent estrip a les seves entranyes. S'ha tornat blanc com la cera. Però no solament l'afligeix la por. Al cap d'un minut —interminable!— munta per la seva cara el roig viu de la vergonya. En Quiquet baixa els ulls. Sent una angúnia al coll i una estranya sequedat a les parpelles, i després una cosa calenta li cou a la galta. Fins aleshores no s'adona que està plorant. Però no en té prou de plorar silenciosament. Es gira de cara a la paret i aixeca contra ella el seu braç, perquè li faci de coixí del front abatut. I encara més: en Quiquet fa un gemec. Sembla impossible. Però és que, a més de la por i la vergonya, sofreix de valent. (No es recorda, gens ni mica, d'haver menjat massa peres).
     Compareix la seva germana. —Quiquet, què et passa?
     Haver de respondre a la seva germana és més terrible que tot. En Quiquet aquell matí ha descobert el misteri del seu cos. Ara descobreix el pudor de la seva ànima. Li sembla que es deixaria matar abans de confessar la veritat. Però el sofriment augmenta d'una manera terrible. I, tanmateix, la família haurà de saber-ho. La família i tot el poble. Se'n faran crides a la plaça, com qui diu, i potser targetes de participació. En Quiquet es posa a plorar amb un gran estrèpit. No en queda ni una engruna de la seva enèrgica virilitat, a gratcient endurida dels tres als sis anys. Aquell xàfec, si bé de moment dificulta l'ús de la paraula, s'emporta, interiorment, les rescloses que impedien la confidència.
     I en Quiquet pot arribar a barbotejar, entre sanglots:
     —Em sembla... em sembla... que estic a punt de tenir muller.


LES DUES VIES

     Una vegada, fa d'allò més temps, hi havia dos frares que anaven pel món; captaven, i duien un ase on carregaven el bé de Déu de les almoines, i on muntaven alternativament quan havien fet massa llarga caminada. L'un frare era català i li deien Fra Pere, l'altre era castellà i li deien Fra Pedro, i a l'ase li deien Pedreny, que és un nom molt escaient per als ases.
     Per Fra Pere la gràcia de Déu es compaginava amb les gràcies humanes; era un homenàs coral, d'unes barbasses de sanitosa rusticitat, avesades, en les llargues rutes, al fregadís de les mates aromàtiques. Fra Pere, un tros de pa, no semblava conèixer aquella tristesa sobtada i encastadissa que ens ve de la poma d'Eva; sos ulls sempre movibles, sa cara constantment expressiva, s'adreçaven amb agraïment a les orengues i al cerfull, amb facècies a l'ase, amb joia sincera i germanívola a tota la gent, i, a son companyó, amb innocents deformacions humorístiques de textos llatins.
     Fra Pedro, tot i estant qui-sap-lo lluny d'aquesta jeia, no se n'escandalitzava pas de les coses del seu companyó: i aquesta era, tanmateix, una prova de la seva santedat. Fra Pedro era menut i magristó, de cara xuclada, d'ànima naturalment frenètica i colpida per les desolacions. Tenia una idea extraordinària, una mica encarcarada, de la dignitat i era, sense adonar-se'n, ferreny; però en el fons, si no hagués estat pels carismes que Nostre Senyor li havia atorgats, i la vigilant tutela del seu àngel de la guarda, res no hauria estat més fàcil, humanament parlant, que amagar-li l'ou.
     De vegades en Pedreny s'encallava i es posava a bramar, amb una inconsolable melangia. Endebades l'estirava Fra Pedro pel ronsal, però Fra Pere tenia un estil de fer-li pessigolles a l'orella amb un brot de romaní, que de seguida conjurava l'encís de la indolència sentimental. De vegades Fra Pedro, en nits d'hivern, trucava sense èxit portes egoistes: pero hi anava Fra Pere, i, aclofant-se, passava la mà per la gatera i aconseguia almoina. Quan s'esqueia que trobaven un carreter, engegant tota una rastellera de paraules flastomadores o impúdiques perquè el carro se li havia enfonsat en el toll, Fra Pedro, arrufant el nas, condemnava la seva rancúnia, i Fra Pere, amb simplicitat, ajudava el carreter, perquè sabia que donar consells a un enfureït és com voler apagar un foc amb una garba de gatoses seques; i, tanmateix, el carreter, després d'haver-se-les amb fra Pedro, es girava tot avergonyit del cantó de Fra Pere, i, de vegades, deia encara alguna paraula lletja, però ja amb un esperit de compunció.
     Una vegada els dos frares arribaren a una vila, i era de nit, i no veieren llum sinó en una casa. Aquella casa pertanyia a un pastisser; i com que era dissabte i en aquella vila la gent tenia molt de gust per llaminadures i llepolies, el pastisser encara treballava a alta hora; i era un home franc i generós, així com era amatent; així és que rebé els dos frares amb cara espandida i gaudiosa. Ell mateix va portar en Pedreny a l'estable, i va comandar a la seva filla que endegués dos llits per als dos vianants. I, en acabat, de retorn a la botiga, els mostrà sos atuells, i els explicà les menes de les seves confeccions. Hi havia per allí un cossi, que poc abans havia eixit del foc, i els frares demanaren al pastisser quina cosa era aquella tan polida que hi havia dins l'estri.
     —Pasta de caramel, —va dir-los el pastisser—, que és una cosa, com deuen saber Vostres Reverències, que els àngels hi canten.
     Aquesta metafòrica suggestió induí a Fra Pedro a ficar el dit dins el cossi. Però immediatament el retirà amb una ganyota i un crit esgarrifós i començà de fer ràpides giravoltes. S'havia cremat el dit. El pastisser cuità a aplicarli una tireta de patata, però l'acuïtat de la dolor experimentada per Fra Pedro ja no va deixar-li de petge la imaginació, fins i tot quan arribà a moderar-se'n el funest adoloriment.
     Fra Pere assistí sol·lícit al conhort de son companyó, i romangueren encara els dos frares amb el pastisser una bella estona, perquè fins i tot els havien amanit un soparet gustós.
     En acabat del sopar, Fra Pere adreçà l'esguard al cossi de la pasta. El grau de consistència palesava el refredament esdevingut. Ficà doncs, el dit en el cossi, i en atansar-se'l als llavis, un somriure suau, benigníssim, brollà en son posat. Féu una petita reverència de silenciós homenatge al pastisser, per darrera de Fra Pedro; i aviat, mostrada que els fou la cambra, els dos vianants anaven a colgar-se. Però abans d'ajeure's, els frares, per dins, es feren cadascú la seva consideració:
     «Si això és tan abrusador, —pensà Fra Pedro—, com serà l'infern!»
     «Si això és tan dolç, —pensà Fra Pere—, com serà el cel!»
     I, perseverant cadascú en aquest pensament, tots dos foren sants, i anaren allà on avui en dia es peixen de lliris, més amunt dels estels.

Cap comentari:

Publica un comentari