Joaquim Ruyra, La Parada (1919) Fragment de la rondalla de la mare de Sant Pere

   —Heu-vos aquí, carets de Déu, que sa mare de Sant Pere era sa dona més rampelluda i mala arna que hi haju hagut sota sa capa des cel. Era tant des puny estret que mai va fer caritat a cap pobre, sinó un cop que va donar a un mort de fam un forc de cebes, que se li grillaven. I ve que li arriba es temps de ses fruites madures i, xap, cau dins es cistell de sa mort, com tots farem a sa nostra hora; i sa seua animeta negra de pecat a on havia de definir?... A ses calderes més fondes dets menuts d'en Cundo. Bé... ja l'hi tenim... deixem-la cremar, i anem per Sant Pere. Ronda d'ací, ronda d'allà, predica que predicaràs, gonya es Cel i Nostre Senyor me l'hi fica de porter, encarregant-li totes ses claus. Es bo de s'homo, què xalat!... se repantiga a sa poltrona de cuiro i... hala... hi fa petar una becaina. Bon son. Heu de sebre que a sa porteria des cel hi han tres finestres: una, dóna as jardins de sa glòria i està sempre oberta, deixant entrar ses bones flaires, i, de ses altres dues, tancades i barrades, s'una, sa verda, dóna as purgatori, i s'atra, sa vermeia, a s'infern, que Déu ens gord d'anar-hi. Doncs com hai dit, heus-aquí que Sant Pere dormia i, en un escarbotell de sa becaina, va sentir un crit d'israiel, que venia de sa banda de s'infern, i li va semblar conèixer sa veu de sa seua mare. 
   —Ai vatua sa veia de Judes! Vols-te jugar que es serà condemnada? 
   —Si serà, si no serà, per treure'n s'aigua neta, obre sa finestra vermeia i s'aboca a guaitar. Podeu comptar, tots es condemnats, quan vegeren es Cel obert, si es posarien a badar, mirant en l'aire! I sa mare de Sant Pere, que t'hi veu es seu fill. —Ah! fill reconsagrat —va cridar de seguida; —tu ací dalt, xalant, i jo aquí, que em cremo?
   —I doncs què us hi faré jo? 
   —Què m'hi faràs, pocavergonya? Aquí, que corre sa brama que ets sa nineta de s'ui dret des teu mestre i que t'ha donades ses claus de ca seua, fill bordissenc, i m'has de deixar patir? Arri, amoixa es teu mestre! Ja no ets homo si no em treus d'aquí. 
   Sant Pere va tancar sa finestra i amb es cor trist se n'entrà pes caminals des Cel, rumiant, rumiant. Què faràs, què diràs?... Ve que atalaia es seu Mestre, que es passejava per una prada de lliris florits; i va i es llença a sos peus i l'abraça des garrons de ses cames. 
   —Mestre, o Mestre, pes bon record de ses caminades, que hem fetes junts per sa terra, m'heu de cedir una gràcia. 
   —Parla —li va dir es bon Jesús. —Ja serà prou que no lliguem caps. 
   —Tinc sa mare a s'infern i voldria que la'n traguéssiu. 
   —Sí que és mal negoci! Però, veiam... què no passava mai es rosari sa teua mare? 
   —Ca, home, ca ! 
   —Bé deuria dur s'escapulari des Carme! 
   —Ca, home, ca! 
   —I de caritat que no en feia? 
   —Ca, home, ca! 
   —Mai per un mai? 
   —Un cop va donar un forc de cebes a un mort de fam. 
   —Doncs, ja tenim es cap de treure. Que portin es forc. 
    Ets àngels varen córrer sa terra i varen portar es trenat de bogues, que era ja mig podrit i sense cebes, perquè es mort de fam se les havia menjades. 
   —Té —va dir es bon Jesús— aquest és es cap que has d'allargar a sa teua mare. Que s'hi aferru i amunt ! 
   Sant Pere no es planyegué pas a córrer i obrir sa finestra vermeia i, au! trenat de bogues avall, que s'allargava, s'allargava fins a sa gola més fonda de s'infern. I va cridar: —Apa, arrapeu's as trenat, mare, que us pujaré. —I sa veia s'hi arrapà, i Sant Pere tira que tira, apuntalat de genois a s'ampit de sa finestra... tira que tira, i l'anava hissant. Empro ets atros condemnats, que ho veieren, se varen agafar a ses cames de s'afortunada, i atros, i atros s'arraparen a ses cames d'ets primers. N'hi havia una raïmada!... I tots anaven seguint amunt!... amunt!... i ses bogues podrides ho aguantaven tot. Ningú no gosava a respirar. Ja es front de sa mare de Sant Pere arribava a sa finestra. Llavors se va veure salvada i tragué es seu mal gènit. —Arri avall! N'haguéssiu criats de fills sants! —va cridar, ventant pernada per a desempallegar-se d'ets atros condemnats. I amb aquella batzegada es trenat de bogues se petà i veia i seguidors caigueren a s'infern. I encara mai no n'ha sortit ningú. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada