Joan Oliver, Ball robat (1958). Notes i fragment inicial.

Joan Oliver i Sallarés 
(Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986).

Poeta, dramaturg, narrador i traductor. Conegut també pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica, provenia d'una família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, i mantingué sempre un estil marcat per la ironia i contra les convencions.
(Si en voleu saber més, cliqueu aquí)

Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l´ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.


              «Codicil d'un poeta», a Vacances pagades (1960)

Al costat de la seva obra poètica o narrativa, la seva obra teatral es caracteritza per la intencionalitat crítica que vol incidir sobre la manera de pensar d'un públic culte i inquiet. El resultat és un teatre polític o de combat, especialment durant la guerra civil (Allò que tal vegada s'esdevingué -1936- o La fam -1938-). Després de la desfeta, el 1948 tornà de l'exili i, entre d'altres coses, es proposà de normalitzar el panorama teatral català de postguerra. Traduí a Molière, Txèkhov, Beckett o Ionesco. També va adaptar Pigmalió, de Bernard Shaw. I amb la voluntat de respondre als gustos de la comèdia burgesa, prova d'adequar-s'hi, no sense introduir-hi elements de reflexió sobre la condició humana, que anessin més enllà de la comèdia i el simple divertiment. És en aquest moment que cal situar Ball robat (1958).

Ball robat és una comèdia dramàtica de Joan Oliver que mostra el fracàs del matrimoni de tres parelles d’amics, totes tres de classe benestant. L'obra, estrenada l'any 1958, tenia un precedent en el relat Escena d'alcova, del mateix Oliver. Tota l'acció se situa pocs dies abans de la celebració del desè aniversari d'aquests tres matrimonis d'amics, que es van casar plegats el mateix dia. Poc a poc descobrirem que les tres parelles (Mercè/Cugat, Eulàlia/Oleguer i Núria/Oriol) són, des del punt de vista conjugal, absolutament infelices. I a cadascun dels tres actes assistim al dubte de si no haguessin estat millor triant el membre d'una altra de les parelles....

Síntesi argumental 

A l'acte PRIMER (dormitori de Mercè i Cugat), allò que comença com una petita discusió de parella acaba en la confessió de Mercè al seu marit que ella s'estima l'Oleguer i que aquest ja ho sap. Cugat sembla resignar-se però l'endemà decideix anar a veure l'Oleguer.

A l'acte SEGON (l'endemà, a casa del matrimoni Oleguer-Eulàlia), mentre Cugat espera Oleguer, parla amb Eulàlia de la felicitat amb les seves respectives parelles, fins al punt de plantejar-se si no podrien haver-se casat precisament ells dos. Eulàlia, però, li diu que sap que ell (Cugat) i Núria s’estimen...

L'acte TERCER (a casa del matrimoni Oriol-Núria) arrenca d'una conversa telefònica que ja hem escoltat a l'acte segon: Núria parlava per telèfon amb en Cugat, estranyada de trobar-lo a ca l'Oleguer. Quan penja, arriba per sortir amb ella Eulàlia, però Núria ha de sortir un moment a ca la modista. El resultat és la conversa entre Eulàlia i l'Oriol sobre el que hauria pogut ser la seva relació.

Tot plegat, un retrat psicològic i un punt existencial, que barreja amor i odi, resignació i ràbia, i també un punt d'indiferència que els sis protagonistes resoldran a l'EPÍLEG (al menjador privat d'un restaurant de luxe). Les parelles apareixen canviades i, entre rialles i a causa de la beguda, es fan bromes. Un incident farà aleshores que tothom reconegui els seus desitjos però -comèdia burgesa!- després d'una reflexió conclouen que si ja s'han cansat amb deu anys de matrimoni, també es cansarien si ara es canviaven les parelles! L'acció acaba quan cada parella se'n va pel seu compte, constatant que fins canviant persones i circumstàncies, les coses potser no serien tampoc gaire diferents...  

- - - - - - -

Fragments de l'estudi introductori de Francesc Foguet a l'edició d'Educaula62, co·lecció Les eines, Barcelona, 2016. Transcipció d'Andrea Blanco Pont, Suhaila Riahi i Àngela Izquierdo (pàgines 33, 41 i 44)


Els triangles

En la comèdia burgesa, la institució del matrimoni no és feta únicament de dos, sinó al més sovint de tres, ja que inevitablement contempla la figura de l'amant. La incorporació d'aquest tercer element, que fa efectiu el triangle sentimental, és un dels motors de l'acció de Ball robat com a pièce bien faite. Les tres parelles protagonistes -contramodels del melodrama edificant coetani- vénen a constituir tres triangles potencials:

Mercè ---> Oleguer
Oleguer ---> Mercè
Cugat - - - > Eulàlia
Oriol ---> Eulàlia
Núria ---> Cugat

En el teixit d'admiracions no del tot correspostes, hi ha uns personatges que expliciten de manera activa, a través de la paraula, la seva predisposició enamoradissa: Mercè envers Oleguer, Núria envers Cugat i Oriol envers Eulàlia (observem també un conat de triangle de baixa intensitat en l'actitud de Cugat envers Eulàlia). Només hi ha dos personatges que, per contra, accepten de manera passiva, com un divertimento sense implicacions emocionals, l'envit de la seducció: Eulàlia es complau amb els elogis de Cugat i d'Oriol, mentre que el seu marit, Oleguer, accepta les fantasies de la Mercè.
(...)

El desenllaç

(...)

Alliberats de les màscares convencionals, quan l'embriaguesa dionisíaca i estival anul·la el seny dels personatges, arriba el moment de les confessions més descarnades i comprometedores. En la festa del desè aniversari, els tres matrimonis s'han aparellat segons les raons del cor, per dir-ho a la manera de Pascal: Núria-Cugat, Mercè-Oleguer i Eulàlia-Oriol. Com en un «ball robat», en què els balladors o espectadors poden prendre el/la ballador/a de qualsevol company/a, la «festa de l'amor conjugal» permet que cadascú s'aparelli al seu gust sempre que s'entengui com un joc candorós. Quan les combinacions binàries, causades per l'estimació, l'adoració o l'enamorament indeguts, són tretes a la llum tot canvia: es trenquen les regles del joc.

Un cop verbalitzada en públic la virtualitat de l'adulteri, s'esvaeix l'embadaliment i ja no és viable l'evasió lírica, platònica, d'una convivència exasperant de deu anys de vida conjugal. Quin sentit té cobejar una altra persona -un membre d'una altra parella- si s'ha publicitat el secret que alimentava el desig? No hi ha ja res per amagar. Els personatges arriben a la lucidesa extrema quan comproven que la unió de les tres parelles podia haver donat lloc a combinacions diferents, però el resultat vindria a ser el mateix. La institució del matrimoni anul·la per se les potencialistas de l'individu i crea un seguit de frustracions que s'accentuen amb la convivència dels anys. L'enamorament transitori i, fins i tot, l'adulteri potencial no canvien la contingència de la vida conjugal: simplement corroboren el seu fracàs inevitable.

(...)

Corol·lari: una comèdia burgesa?

                                                 La vida és una malaltia de l’esperit,
                                                 una acció adolorida.
                                                                                                                       NOVALIS

Joan Oliver, en una cèlebre entrevista que li féu Baltasar Porcel per a Serra d’Or el 1966, va reconèixer que Ball Robat, com abans del 1939 ho havia estat La fam, era una de les peces clau del seu teatre de postguerra. Ball robat respon a les expectatives i a les circumstàncies creades arran de la fundació de l’ADB com a entitat teatral que aspirava a dignificar el teatre català i a erigir-se en una alternativa a la situació pèssima de l’escena professional. Des de l’ADB, Oliver posava en pràctica la seva idea del teatre com a «comèdia dramàtica» adreçada al públic predominantment il·lustrat, burgès, que assistia a les funcions de l’entitat teatral presidida per Ferran Soldevila.

A través d’una successió de triangles potencials, prototípics de la comèdia burgesa, i a través de la paròdia d’alguns aspectes del melodrama «edificant» de l’època, Oliver vehicula a Ball robat una visió especulativa i empírica del món que destil·la la incertesa i el desencís de la postguerra. Aquesta visió, que té punts de contacte amb Txèkhov i Camus, exposa una recerca de la veritat essencial de l'ésser humà com a individu solitari i infeliç, que es troba condicionat pel seu entorn social i les seves relacions amb els altres. En aquest sentit, Ball robat basteix una psicopatologia de la burgesia liberal catalana de la dècada dels cinquanta, sotmesa a l’atzucac moral d’una conjuntura històrica hostil, encara que, per a aquella classe, econòmicament estable, ordenada. Comèdia burgesa? Sí, però sobretot «comèdia dramàtica», és a dir, passada pel sedàs lúcid i irònic del pessimisme còsmic oliverià de la postguerra.


-   -   -   -   -   -   -   -   -   -


JOAN OLIVER

                                                   

B A L L    R O B A T
                                      

Comèdia dramàtica en tres actes i epíleg


Estrenada el 2 de juny de 1958, al Teatre «Candilejas», per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, i dirigida per l'autor.
Primera edició: Biblioteca Selecta. Barcelona, 1960.



PERSONES

MERCÈ i CUGAT
EULÀLIA i OLEGUER
NÚRIA i ORIOL
JOVITA, cambrera de Mercè
Sr. PETIT, passant d'Oleguer
CAMBRERA d'Eulàlia
LLORENÇ, xofer d'Oriol


ACTE PRIMER

Dormitori a casa del matrimoni CUGAT-MERCÈ.


(MERCÈ és al llit, dorm amb son inquiet en la penombra. Tot d'una s'incorpora, sobresaltada, encén el llum de la capçalera.)

MERCÈ (cridant): Cugat!... Cugat!
CUGAT (des de bastidors.): Mercè...
MERCÈ: Vine, Cugat! Vine, de seguida!

                        (Pausa.)

CUGAT (apareix): Què passa?
MERCÈ: Si, no sé... M'havia semblat... Res. Tenia por.
CUGAT: Res?
MERCÈ: Perdona'm
CUGAT: Entesos. Dorm. (Se'n va)

                        (Pausa.)

MERCÈ (sobresaltada de nou, en actitud d'escoltar): Cugat!... Escolta! Ara sí!
CUGAT (des de bastidors): Una altra vegada?
MERCÈ: Sí, una altra vegada... Vine!
CUGAT (apareix): Digues!
MERCÈ: Sento un soroll estrany... T'ho juro! No puc dormir.
CUGAT: Llegeix, fuma...
MERCÈ: Què fas? Què estàs fent allà?
CUGAT: Poca cosa
MERCÈ: Però quina cosa?
CUGAT: Llegeixo, prenc notes.
MERCÈ: No ho podries fer aquí? A la tauleta?
CUGAT: Ets poruga, filla meva!
MERCÈ: Temps ha que ho saps.
CUGAT: Veus?, això sí. No és cap novetat.
MERCÈ (agra): Sóc poruga, i què? (dolça) Sigues amable...
CUGAT: Ho seré (Se'n va i al cap d'un moment torna amb llibres i papers.)
MERCÈ: Així, tots dos estarem més acompanyats, no et sembla?
CUGAT (ha deixat llibres i papers damunt la taula, s'asseu, encén un llum petit): Ja t'hi pots tombar, gasela!

                         (Pausa.)

MERCÈ: Oi que fa calor?... Apagaré el meu llum... Vull dir pel temps que som...
CUGAT (sense deixar la lectura): Sí...

                          (Pausa.)

MERCÈ: Demà... no, demà passat entrem a l'estiu... I d'aquí a quatre dies el cap d'any... Ho havies oblidat, oi?
CUGAT (sense deixar la lectura): Què?... Sí... No!
MERCÈ (sospira): Bé... Bona nit!
CUGAT (alçant un moment el cap, fatigat): I bona hora.

                        (Pausa. Cugat llegeix o pen notes.)

MERCÈ (s'incorpora, alarmada): Has sentit?
CUGAT: Què?
MERCÈ: Ha estat a la saleta... No has sentit?
CUGAT: Ho deus haver somniat.
MERCÈ: Calla!... Sents?
CUGAT: Un camió tocatardà.
MERCÈ: No, no! Aqui, a casa!
CUGAT (escoltant): No sento res.
MERCÈ: És terrible! Què fem?
CUGAT: Hem de fer alguna cosa?
MERCÈ: Com si rasquessin la paret... (Petit xiscle ofegat.) Ara s'ha sentit més fort...
CUGAT: És al pis del costat.
MERCÈ: Jo em moriré de por... (En veu baixa, patètica.) I si fos... un home?
CUGAT: Vols dir un lladre? (Riu, mofaire.)
MERCÈ: Que no és un home, un lladre? I no riguis!... Ja hi torna! Verge meva...
CUGAT: Ets massa fina d'orella... Deixa fer els corcs!
MERCÈ: Més baix, per Déu! Sort que no t'he deixat sortir. T'imagines, jo sola al pis... amb aquest home? (Autoritària.) Cugat, has d'anar a la saleta!
CUGAT (que ja s'ho pren seriosament): A prendre mal, oi? Tu dius que hi ha un lladre...
MERCÈ: Per força!
CUGAT: Un lladre, sí, i vols que m'hi encari només amb les ungles! No tinc cap arma.
MERCÈ: Això mateix! I per què no tens armes? Per què aquesta imprevisió tan... tan...
CUGAT: Digue-ho dona, digue-ho: tan estúpida!
MERCÈ (sense ironia, somicaire): Almenys una pistoleta amb incrustacions de nacre...
CUGAT: De nacre! Sempre que he intentat tenir alguna eina d'aquestes, has posat el crit al cel i m'has dit que era una cosa indigna d'un pacifista com jo. Me'n recordo molt bé! (S'alça d'una revolada i  tanca una porta amb clau.) Apa, llestos! Dorm d'una vegada! Tinc feina... Si vol res, que truqui.
MERCÈ (tímidament): I la del lavabo?
CUGAT: Si, dona (Va a la porta del lavabo) Aquí no hi ha clau... On és?
MERCÈ: Es va perdre.
CUGAT (s'arronsa d'espatlles): Demà serà un altre dia...
MERCÈ (asseient-se al llit): Cugat, anem a la saleta!... Sí, jo vindré amb tu.
CUGAT: Anem-hi si vols...
MERCÈ (desinflada): No, no ho resistiria...
CUGAT: Deixem-los fer. Els rebentapisos, si no se'ls inquieta, no ataquen.
MERCÈ (desafiadora): Ah, no? Perquè tu ho dius! Recorda't de la pobra senyora Gerda!
CUGAT: Què li va passar, a la pobra senyora Gerda?
MERCÈ: No m'ho facis dir! Quin horror!

                        (Pausa. Tots dos escolten.)

CUGAT: Potser ja és fora. Aquesta gent treballa de pressa.
MERCÈ (idea sobtada): Els canelobres!
CUGAT: Eren realment de plata?
MERCÈ: Eren? Son, són!
CUGAT: Qui ens els va regalar?
MERCÈ: La tieta petita.
CUGAT: Ah, sí! Doncs tranquil·litza't. No es perdria gran cosa.
MERCÈ: És clar! Només van ser bons els regals de la teva banda.
CUGAT: La meva banda! Ni que fos un gàngster!
MERCÈ: Tens la pell prima.
CUGAT: I tu irrites la gent sense adonar-te'n.
MERCÈ (agra): Ja sé que sóc una inconscient.
CUGAT: Sí, sort que no hi ha malícia. (MERCÈ el fon amb la mirada). Dorm i deixa'm treballar.
MERCÈ (amb ràbia concentrada): Busques que te'n clavi una de grossa?
CUGAT: Em podries dir qui ha començat?
MERCÈ: Tu, que has dit que la tieta petita era una rància!
CUGAT: Et concedeixo que la meva família és tan galdosa com la teva.
MERCÈ: No et fa res insultar la teva pròpia família a condició que puguis maltractar la dels altres!
CUGAT (per ell): Trobo que sí... trobo que sí.
MERCÈ: Què trobes? Què trobes?
CUGAT: Trobo que em coneixes força. És clar que són deu anys, deu, de vida conjunta. Fa deu anys, oi?
MERCÈ: El divendres es compleixen, et sap greu?
CUGAT: És un petit rècord.
MERCÈ: Vols dir de resistència?
CUGAT: Resistència per part de qui? Fet i fet, el temps ha passat de pressa. Vol dir que no ens hem avorrit tant com això.
MERCÈ: tu mateix ho acabes de dir: ens coneixem massa. Si haguéssim tingut fills... (Trista i somniosa.) Jo en tinc la culpa!
CUGAT: Mercè... No diguis això... La culpa ve de més amunt.
MERCÈ: Si haguéssim tingut fills, ens hauríem oblidat sovint l'un de l'altre.
CUGAT: Així tenim més mèrit.
MERCÈ: Hi hauria hagut entreactes.
CUGAT (volent divertir): Vols dir que hem representat una comèdia de dos personatges en deu anys i un pròleg.
MERCÈ (somniosa): Ah, el pròleg!
CUGAT: Sí, els pròlegs solen prometre molt.
MERCÈ: La mamà diu que abans no s'esguerraven tants matrimonis, perquè els promesos festejaven més temps. Potser té raó.
CUGAT: Quatre o cinc anys, pel cap baix. Perquè la teva tieta sembla que va tenir relacions formals durant una d ècada, i al capdavall no es va casar.
MERCÈ: Es van adonar que els seus temperaments eren incompatibles i ho van deixar córrer de mutu acord. La gent tenia seny aleshores!
CUGAT: I tant! És segur que amb aquest mètode no se n'esguerrarien gaires, de casaments. No casant-se! La teva mare és un pou de saviesa. Prudentíssima matrona!
MERCÈ: Ella no et volia per gendre, i això et cou. No l'hi perdones. Per què sou tan rancuniosos?
CUGAT: Mercè!
MERCÈ (amb ràbia): Mai l'hi perdonaràs!
CUGAT (excitat): Exacte! Mai no li perdonaré que afluixés a darrera hora!
MERCÈ (al punt de dalt): Cugat!
CUGAT: Que al capdavall es dignés a accedir...
MERCÈ: Calla!
CUGAT: ...i em carregués els neulers!
MERCÈ (furiosa): Els neulers, sóc jo? (Salta del llit i es planta ran de Cugat, amenaçadora.) Què has dit? Què deies?
CUGAT (S'aixeca, conciliador, posa la mà damunt l'espatlla de la dona, però ella el rebutja): És que m'has posat els dits a la boca! Apa, torna-te'n al llit, gasela!
MERCÈ: No em diguis gasela!
CUGAT: Si no, et desvetllaràs massa.

(MERCÈ es passeja furiosa per la cambra. CUGAT es torna a asseure.)

MERCÈ: Per desgràcia estic ben desvetllada!... Saps què és el que més m'esgarrifa de la nostra vida de casats? Aquesta sinceritat innoble... aquest cinisme, la indiferència gelada a què hem arribat!
CUGAT: Indiferència? Ara mateix has estat a punt de punt de pegar-me. Vivim en plena passió, estimada.
MERCÈ: No em diguis estimada, no m'ho diguis! M'odies! Em tens uns ràbia sorda!
CUGAT: Tot això, odiada Mercè, aquesta exaltació que et floreix a les galtes, i les males paraules que jo t'etzibo, volen dir que encara ens estimem. No hi ha res perdut.
MERCÈ (emocionada, gairebé plorant, asseguda al lit): Vull estimar-te, sí! Voldria estimar-te sempre, amb totes les meves forces, fossis com fossis!
CUGAT: Prova-ho, fes un esforç.
MERCÈ: Ets el meu home i no en vull tenir d'altre.
CUGAT: No ploris! Potser necessites una temporada de repòs.
MERCÈ: Què vols dir?
CUGAT: Per complaure't, estic disposat a abandonar-te. Demana-m'ho.
MERCÈ: Què t'has cregut? Aquest dret, en tot cas, me'l reservo per mi.
CUGAT: Doncs abandona'm. M'hi resignaré.
MERCÈ: Quina pena Cugat. Em tractes com una malalta.
CUGAT: De malalts, més o menys, tots ho estem...
MERCÈ (agredolça, després d'una pausa): Viuria sola, faria el cor fort... Viatjaria. O em dedicaria a alguna obra filantròpica...
CUGAT: Podries fer-ho. La teva fortuna personal està intacta. L'altre dia, el teu fidel administrador em deia que els assumptes us van força bé. M'ho volia demostrar amb documents i xifres. Ets riquíssima.
MERCÈ (il·lusionada): I si provéssim de canviar de vida? I si tiréssim la casa per la finestra?
CUGAT: Viure com els milionaris? No. Tu ets massa prudent i jo sóc pobre. Fracassaríem.
MERCÈ: També ara hem fracassat.
CUGAT: Hem fracassat potser en tant que matrimoni. Però jo conservo la fe en el meu treball. El faig amb una certa il·lusió.
MERCÈ (seca): Em sembla que t'has quedat molt lluny d'allà on pensaves arribar. Oi, Cugat? Confessa-ho.
CUGAT: Probablement. Però, en això, procuro no pensar-hi gaire. És una qüestió complexa, que em torba. El fet és que he aconseguit treballar en coses relativament pures, puc estalviar-me certs contactes incòmodes, i visc gairebé en pau amb mi mateix.
MERCÈ: I jo, què?
CUGAT: Tu? Havia cregut que m'acompanyaries íntimament pel meu camí, que participaries en els meus afanys i en la meva petita fe. Però veig que t'he decebut. Esperaves més de mi.
MERCÈ: Sí, amb franquesa. Esperava una altra cosa. Com t'ho diré? Un esclat al teu voltant, molta llum, molta remor...
CUGAT (sarcàstic): La glòria, la popularitat? Doncs has jugat a una mala carta.
MERCÈ: Amb els meus diners podies haver triomfat. T'haurien donat ales. I jo no m'hi hauria pas oposat, t'ho juro.
CUGAT: No juris, Merceneta. Abans t'he dit que eres prudent. Per dins tens una gran ambició i considerables reserves de vanitat...
MERCÈ: Vanitat? Jo, vanitat?
CUGAT: Deixa'm dir... Però de fet ets tímida i poruga, prou que ho saps.
MERCÈ: No matisis. Digue'm avara i ens entendrem millor.
CUGAT: Per molts anys!... El meu mal, veus?, és un altre. El meu mal —o la meva gràcia— és que sento com un deure absolut la fidelitat a  mi mateix. No em vull extraviar, m'esgarrifa treure les coses de test. Sóc mòdic. Necessito servir lleialment la meva part noble. Em respecto.
MERCÈ: Així confesses que també ets un terrible egoista?
CUGAT: Sí, com tothom. Sóc, o volia ser, egoista amb tu, comprens? Però no m'has seguit, no has pogut seguir-me.
MERCÈ: També jo t'he decebut...
CUGAT: No tenim dret a exigir res de ningú...
MERCÈ (escabellant-se, aparatosa, després d'una pausa): Què sóc jo? Què vull? Déu meu!
CUGAT: Les decepcions són inevitables. He arribat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.

          La frase ens remet directament a l'obra d'Albert Camus L'étranger (1942) escrita en francès per l'algerià Albert Camus, i que Joan Fuster va traduir anys després al català amb el títol de L'estrany

L'estrany. La novel·la explica en primera persona la vida del seu protagonista, de cognom Mersault, des de la mort de la seva mare fins a la seva pròpia; és ell mateix l'estrany. Se sent diferent a les persones amb les quals es creua perquè ha perdut il·lusió per la vida. Se sent buit, passiu, indiferent i sense capacitat per a participar veritablement en la comunitat. Mr. Mersault no és capaç de connectar, enfrontar i veritablement expressar les seves emocions, ni el dol per la mort de la seva mare ni la follia de l'enamorament amb la seva xicota. No cuida, ni tan sols és conscient de tenir la seva vida interior, ni es permet cap mena de transcendència. Així, es mou com un esperit que flota a l'atzar entre les altres persones, sense sentir que és vist ni que pot arribar a aquestes. Potser són persones igualment soles i desorientades que, com ell, passegen amb un somriure.

Camus i l'Existencialisme. Albert Camus (1913-1960), que fou guardonat amb el premi Nobel de literatura l'any 1957, és considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals membres de l'Existencialisme. No es tracta d'un corrent filosòfic sistemàtic o homogeni, però entre els seus principals postulats hi ha la consideració que en els éssers humans "l'existència precedeix a l'essència" (Sartre), és a dir, que no hi ha una naturalesa humana que ens determini com a individuus sinó que són els nostres actes aquells qui determinen qui som. L'Existencialisme pren volada especialment a partir de l'experiència traumàtica que va suposar per a la Humanitat la Primera i Segona guerra mundials. Aquests dos conflictes, que podríem qualificar de casos extrems d'estupidesa humana o, d'acord amb Hannah Arendt, com aquelles formes extremes de violència humana on podem arribar des de la banalització del mal, afavoriren les següents reflexions: quin sentit té la vida? per o per a què existim els éssers? i encara, existeix la llibertat total?

Camus menorquí. Singularment cal recordar els orígens menorquins d'Albert Camus: els avis n'eren originaris i, com molts d'altres illencs, emigraren al segle XIX al nord d'Àfrica per motius econòmics. Precisament Camus, orfe de pare des que tenia un any, va créixer a casa l'àvia, en un dels barris més pobres d'Alger, amb el català com a llengua familiar.

MERCÈ (després d'una pausa gràvida, sense mirar CUGAT, amb molt convenciment): Quan dius aquestes coses que no acabo d'entendre, però que em semblen tan justes i que són molt tristes, no sé per què em torno a sentir capaç d'estimar-te amb la mateixa força dels primers temps... I penso en les cartes que m'escrivies des de molt lluny i també en aquella nit de la teva malaltia, quan desvariejaves de tanta febre i jo tenia por que et moriries...
CUGAT: Veus? Ara et trobes novament en el teu petit reialme, on somnies la felicitat. Són viatges rapidíssims, d'anada i tornada... La música produeix efectes semblants a molta gent insatisfeta...
MERCÈ: Digue'm, Cugat: podria canviar el meu caràcter, jo? Convertir-me en una persona tranquil·la, amable, modesta... una dona en qui tu trobessis repòs, alegria... Creus en el poder de la voluntat?
CUGAT: Això és un altre misteri... Cadascú és cadascú. Sospito que només tenim llibertat a condició de no pretendre contrariar la nostra manera essencial i íntima... Qui ho sap! Però reconec que aquests problemes m'aclaparen. Els homes no hem de jutjar-nos. Ens coneixem tan poc!
MERCÈ: Així, quin consell em dónes! Què he de fer? Desesperar-me?
CUGAT: No, estima't i perdona't.
MERCÈ: Sempre l'egoisme!
CUGAT: Sempre! L'egoisme és el motor de tota la vida orgànica. El motor de l'home és l'amor propi. «Estima el proïsme com a tu mateix.» És a dir: estima't tu mateix amb un amor sense mesura, màxim. Després intenta estendre aquest amor als teus semblants.
MERCÈ: Qui s'hi veuria en cor?
CUGAT (cada vegada més eloqüent i excitat): Molt pocs! Es tracta d'un programa bellíssim però quimèric. Déu nos en guard! Ens portaria a la unitat compacta, a la promiscuïtat inconcebible d'uns llimbs, d'un edèn ensopit i mortal! És l'individu qui salva el nostre món i l'empeny. I l'individu, en principi, està contra tot i contra tothom, com un eriçó. Es defensa i ataca per tal de sobreviure... 
MERCÈ: Volem massa enlaire, Cugat! Ara es tracta només de nosaltres dos.
CUGAT: Tens tota la raó. Les matinades m'exciten, em trasbalsen... (Pausa.) El temps que ha passat és mort. L'important ara seria traçar el projecte per viure els altres deu anys que probablement ens esperen.
MERCÈ: Tinc por que no els aguantarem, Cugat!... Si poguéssim tornar a començar!
CUGAT: Deixem les hipòtesis, Mercè. Tu ho has dit: volem massa alt.
MERCÈ: Sí, Cugat, sí. Tens raó. (El fa seure al seu costat, damunt el llit.) Digues, digues... Per Déu, no callis ara!
CUGAT: Divendres vinent, el nostre desè aniversari. I també l'Oriol i la Núria, i l'Oleguer i l'Eulàlia, el celeben. Ens reunirem tots sis, suposo.
MERCÈ: És clar que sí. Com cada any, i aquest, la festa serà encara més solemne. I ara que hi penso: ets tu qui ha de fer el discurs.
CUGAT: Discurs?
MERCÈ: El discurs de ritual de cada aniversari. Aquest any et toca a tu. Ja tens el tema?
CUGAT: No he pensat res. Ni me'n recordava.
MERCÈ: Doncs espavila't. L'any passat l'Oleguer va estar magnífic.
CUGAT: Què vols que et digui...
MERCÈ: Parla amb facilitat. Ho broda.
CUGAT: En brodats hi entens més tu que jo.
MERCÈ: No sé pas per què no vols reconèixer la veritat. Li tens mania, a l'Oleguer.
CUGAT: Jo, mania? Per què?
MERCÈ: Bé, deixem-ho córrer.... Avui amb l'Eulàlia i la Núria, hem d'anar a prevenir-ho i encarregar-ho tot: el menú, la música, les flors, les sorpreses... Aquest anys ens hi hem de lluir: són les bodes de... de què? De níquel, oi?
CUGAT: Fet i fet, és un gust i un consol poder comptar amb aquests bons companys. Generalment quan un es casa canvia d'amistats. I ara els amics es cansen aviat els uns dels altres...
MERCÈ: Si, avui dia la gent es frisa, vol novetats...
CUGAT: Però la nostra colla per ara aguanta. L'Oriol, el prepotent industrial...
MERCÈ: L'industrial era el seu pare. Les seves fàbriques van soles.
CUGAT: Potser sí. Ell, amb el balandre i l'esquí i la raqueta: un infant i les seves joguines... Per cert, com segueix?
MERCÈ: Amb la cama enguixada i algunes dècimes de febre cada vespre.
CUGAT: Encara? L'havia d'haver anat a veure. La Núria deu ser una infermera perfecta, ella, tan enamorada del seu marit.
MERCÈ: Enamorada? Misteri!
CUGAT: Deixa-m'ho creure... La Núria és una noia una miqueta aspra, però amb un gran sentit del deure... I intel·ligent, curiosa de saber...
MERCÈ: Fugiu! Perquè llegeix i celebra tots els teus llibres!
CUGAT (molest): És cert... tanmateix podries perdonar-l'hi. (MERCÈ fa una ganyota equívoca). Però no sou tan amigues? Qui us entengui...
MERCÈ: Sí, ens avenim força, de vegades ens ajudem i tot.
CUGAT: I doncs?
MERCÈ: La crítica és lliure.
CUGAT: I l'Eulàlia? Què me'n dius, de l'Eulàlia?
MERCÈ: Una bona noia. Una mica entonada, no trobes? Ha tingut molta sort, l'Eulàlia.
CUGAT: Se la mereix. Dolça, entenimentada, discreta. Feliç amb els seus fills, que són dos magnífics exemplars, dues rotundes victòries de l'antropologia, per dir-ho així.
MERCÈ: Veus? Això sí. (Recosa.) Quina meravellosa ocupació per a una dona de la meva edat.
CUGAT: I el marit, el gran Oleguer, l'advocat dels rics, expeditiu i exacte! Un home de direcció única, que ho té tot resolt i esprem el fruit de cada dia fins a la darrera gota...
MERCÈ: L'Oleguer sí que en sap, de viure!
CUGAT: Ui, si en sap! Unit, acabat i arrodonit com una esfera. Ni bonys ni esquerdes. Rodola, rodola rost avall, sense sotracs, entre l'admiració dels qui l'engreixen. Un home interessant.
MERCÈ: Un home ex-tra-or-di-na-ri!
CUGAT: Quan tu ho dius...
MERCÈ: Ho dic, sí. És evident!
CUGAT: Ambicions pròximes i concretes. Però admeto que ha sabut treure un bon partit de la seva curtedat de vista
MERCÈ: Es diria que en malparles perquè l'enveges.
CUGAT: Mercè! Envejar jo l'Oleguer? Déu et faci bona.
MECÈ: Un personatge, una figura de primer pla.
CUGAT: Que li duri. Però també tinc dret, em sembla, a plànyer el petit ramat selecte que pastura.
MERCÈ: Tothom n'està encantat, els té contentísims... M'ho deia l'Eulàlia...
CUGAT: Ah, sí? Ves per on! Ella t'ho deia?
MERCÈ: Sí, ella, precisament. I què?
CUGAT: Intrèpid domador de... xais.
MERCÈ: Diuen que es diu que és un dels homes amb un sentit més... d'això, més fi de la justícia.
CUGAT: Sí, té tots els codis damunt de la taula.
MERCÈ: Poca gràcia!
CUGAT: No hi ha res a dir. És un xicot que s'aprofita i viu d'acord amb ell mateix. I això, al capdavall, és el que jo predico.
MERCÈ (cada vegada més tibant): Cugat, vigila't. T'asseguro que l'enveges.
CUGAT (que ha arribat a un cert grau d'excitació mal dominada. Ara es calma i mira fixament MERCÈ): I tu, Mercè, l'estimes...

(MERCÈ, amb un gest de dignitat ofesa, salta del llit i se'n va per la porta del lavabo. CUGAT s'alça lentament i mira per la finestra. Carrega i encén la pipa. Es passeja amunt i avall. Llença mirades furtives a la porta del lavabo. De cop, en sentir el passos d'ella, deixa la pipa, es treu el batí i es colga al llit, tot això amb molta pressa. Arriba MERCÈ amb una safata amb copes i entrepans.)

MERCÈ (amb una veu estranyaent serena): Tenia mal de cor... També porto un sandvitx pet tu... No el vols? (Pausa. Mira de prop CUGAT.) Cugat, sé que no dorms. Perquè ho fas veure? El fingiment no escau a un home com tu.

(MERCÈ menja i beu una mica. Es mig ajeu al llit i mentre parla mira enlaire amb el cap al coixí.)

El monòleg que es pot llegir a continuació sintetitza tot el plantejament del primer acte: la infelicitat, el desig de transgredir i, al capdavall, la impossibilitat de fer-ho. Fixem-nos que en un rampell, Mercè manifesta la voluntat de ser una dona lleial. —"No vull ser una mala dona!"— quan en realitat encara no està ni segura de si estima l'amic o si aquest, a la recíproca, sent res per ella. Reconeguem doncs que, malgrat el to del discurs, el conjunt té uns aires de vodevil petitburgès. 

    T'ho contaré tot, Cugat... Has de saber-ho i vull que ho sàpigues per mi. No sóc tan poruga ni tan covarda com suposes... Sé que m'escoltes molt atentament, però al mateix temps, saps?, procuro tenir el dubte de si dorms i que em confesso amb el coixí... Això em dóna coratge... (Pausa.) Ho has endevinat, no costava gaire. (Pausa gràvida.) Sí, estimo l'Oleguer... Ja està dit. L'estimo i ell ho sap, i així la cosa és molt més greu, oi que sí? (Pausa.) Ara tu m'hauries de preguntar, serenament, com un confessor: «I ell, què, et correspon?» Amb tota la sinceritat de què sóc capaç et diré que no en tinc la certesa...  Però em decanto a creure que sí, tot i que és possible que la meva vanitat —tu m'has dit fa un moment que sóc vanitosa— és possible, doncs, que la meva vanitat es faci il·lusions. Si em preguntessis per què l'estimo, no sabria ben bé què respondre... Potser l'estimo perquè el veig tan segur i tan fort, perquè mai no dubta, perquè sap on és i és allà on vol... Tu també ho creus així... De vegades m'he complagut imaginant-me casada amb ell. De fet, tant em podia haver casat amb ell com em vaig casar amb tu. L'atzar és una llei estranya, cega... Potser també l'estimo, no n'estic pas segura, perquè és pare de dos fills admirables, d'un aspecte tan sa i tan noble... (Pausa.) Cugat, et juro que dic el que penso, sense reserves, amb les primeres paraules que em vénen als llavis... I si en el que dic hi ha vacil·lacions o contradiccions és que el meu pobre enteniment dubta i es torba... (Patètica.) Cugat, marit meu! Vull ser una dona lleial, no vull ser una mala dona! (Calla per tal d'evitar el sanglot.) Et juro que no he buscat res... Una sola vegada n'he parlat amb ell a casa seva, mentre jo esperava l'Eulàlia. Vam arribar al tema no sé per quins camins ...no ho sé! Ens hi vam trobar! Però, Cugat: t'ho juro per la meva salvació: la mateixa mirada que em traïa davant d'ell, la mateixa!, li assegurava que mai, per res del món, jo aniria més enllà! (Pausa.) Ja ho saps tot. Gràcies pel teu silenci... No sé si la meva confessio t'ha fet mal o si t'ha tret un pes del damunt... però tu estimes la veritat. Sóc una pobra dona, no entenc res del que em passa. Potser tu ho sabràs desentranyar... (Patètica, dominant a penes el sanglot.) Cugat, empara'm, ajuda'm. Tu ets el meu refugi, no tinc ningú més! (Lentament s'inclina damunt CUGAT i el besa lleugerament.) Bona nit... (Apaga el llum i s'acotxa.)

(L'escena queda a les fosques. Un acord greu i monòton de la música s'allarga durant uns segons per tal de donar la sensació del pas de la nit. Canta un gall molt lluny. Pugen les difuses remors del carrer desvetllat mentre la llum del dia es filtra per la finestra a través de les cortinetes.)

(Entra JOVITA amb el desdejuni. Descorre les cortines. El llit de CUGAT és buit.)

JOVITA: Bon dia, senyora... (MERCÈ no dóna senyals de vida. Pausa. JOVITA es decanta vers la senyora.) Bon dia... bon dia, senyora!
MERCÈ: Ah, eh?... Ets tu?
JOVITA: Sí senyora. El desdejuni...
MERCÈ (estirant-se): Bon dia

(JOVITA serveix el desdejuni a la tauleta e llit.)

Que plou?
JOVITA: Fa un sol que enamora.
MERCÈ: Fes més llum, Jovita. (La cambrera acaba de descórrer les cortines. MERCÈ s'adona del llit buit.) On és el senyor?
JOVITA: Deu ser al lavabo. Portaré el desdejuni del senyor aquí?
MERCÈ: Sí, porta'l.

(JOVITA surt i torna de seguida amb el desdejuni de CUGAT, cartes i diaris.)

JOVITA (a MERCÈ, que la interroga amb la mirada): Tres cartes per al senyor.
MERCÈ: Deixa-les aquí... i dóna'm els diaris.

                   (MERCÈ fulleja un diari.)

JOVITA: Desitja alguna cosa més?
MERCÈ: Gràcies...

                  (JOVITA va per anar-se'n.)

MERCÈ: Jovita!
JOVITA: Senyora?
MERCÈ: Què et volia dir?... Ah, sí! Pensa en el canari.
JOVITA: Ja està proveït de tot. El pinyó, no li he donat perquè sé que la senyora...
MERCÈ: Sí, el pinyó és cosa meva, personal. Res més noia.

                  (JOVITA desapareix.)

MERCÈ: Jovita!... Jovita!

                  (JOVITA reapareix.)

MERCÈ: Què fa la Felissa?
JOVITA: És a la plaça.
MERCÈ: Ben fet... Escolta, Jovita: has vist el senyor, aquest matí?
JOVITA: Si senyora. Ha entrat a la saleta mentre una servidora estava fent la neteja.
MERCÈ: A la saleta?
JOVITA: Sí senyora. Sortia del despatx.
MERCÈ: T'ha donat el bon dia?
JOVITA: Em sembla... em sembla que sí.
MERCÈ: Vols dir que no! I què ha fet el senyor a la saleta?
JOVITA: Doncs, miri: s'ha acostat al moble del mirall... la senyora sap quin vull dir? Doncs aquell. Ha agafat un canelobre, se l'ha mirat de prop i ha fet com qui el sospesa. Després l'ha tornat al seu lloc, ha sortit i se n'ha anat de dret al lavabo.
MERCÈ: Ja veus, Jovita. Els senyors també tenen les seves rareses.
JOVITA: És clar. Com tothom.
MERCÈ: Bona minyona.
JOVITA: La senyora em mana. (Se'n va.)

(MERCÈ engoleix els aliments molt desmenjada. Es lleva i revisa el desdejuni de CUGAT. Després es mira un moment al mirall, s'agença els cabells, i es torna a ficar al llit, on queda uns instants com encantada. Dóna una ullada a la porta del lavabo; fulleja un periòdic...)

MERCÈ (llegint): «Naixements»... «Bodes»... «Funerals»... La història completa.

(Està inquieta. Torna a mirar la porta del bany, mentre va tombant distretament els fulls del diari. Apareix CUGAT, vestit però sense americana. Va a un armariet, i en treu una corbata.)

CUGAT (greu, sense mirar MERCÈ): Bon dia...
MERCÈ: Bon dia, Cugat.

(...)

http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/54121/5/Teatre%20català_Mòdul4_Joan%20Oliver.pdf

http://www.escriptors.cat/autors/oliverj/obra.php?id_publi=8119

Un treball en 27 diapositives, molt clar, aquí.

Un  examen de comentari de text, aquí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada