Josep Carner. Arbres (1953)


Passada la guerra civil i durant la diàspora republicana, després d'un llarg parèntesi de divuit anys, Carner reprenia amb Arbres (1953) la publicació de llibres a Catalunya. (pàg. 6).
(...)
El llibre de Carner parla de les persones per mitjà dels arbres. I els arbres escollits pel poeta (...) formen un bosc imaginari poblat per unes quaranta espècies, d'hàbitats diversos, de variada personalitat. Alguns arbres coincideixen en un mateix poema i d'altres, pocs, figuren a més d'un (pollanc, faig, pi, xicranda, xiprer). Quatre poemes ens parlen d'arbres genèrics, sense especificar de quin es tracta, i set més versen sobre fulles. I n'hi ha cinc on l'arbre no és arbre: "L'arbre de l'Esperança", "Arbre encastellat", "L'arbre de la nit", "La dona arbre" i "Arbre primer". (pàg. 29).
(...)
Josep Carner va viure sobretot a Barcelona i a Brussel·les, però entre aquestes dues ciutats, que omplen les primeres i les últimes dècades de la seva vida, també va estar instal·lat un mínim d'un any i un màxim de sis a vuit a d'altres ciutats: Gènova, San José, Le Havre, Hendaia, Madrid, Beirut, París, Ciutat de Mèxic. En aquest seu nomadisme, sobretot si tenim en compte els canvis continuats de domicili en una mateixa ciutat, el poeta procurava sempre plantar la tenda prop d'un parc o d'un jardí, com podem intuir per l'auró d'un dels domicilis brussel·lencs. (pàg. 35)

Fragments de la introdució de Jaume Coll a Arbres, Ed. 62, col·lecció "El Cangur", Barcelona, juliol de 2004.


A un auró

Farà aviat un any que cada dia
et veig per la finestra al meu costat,
oh noble auró d'un jardinet, que muntes
               més alt que no el teulat!

   T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te
de gronxada pintura en fi dibuix:
gran pomell d'angles, dominant el ròssec
                de fulles en garbuix. 

   T'he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi mes de cinc finestres
                 i retallant-ne tres.

   Ja encambres dues merles amoroses;
gais, pluja i vent vanen ton delit;
mous fulles fosques i arracades tendres
                  i el sol juga amb ta nit.
   
   I en l'alt escaig de la claror del dia,
quan als carrers la fosca s'ajaçà,
dalt de ton cim els falciots fressegen
                 com dalt d'un campanar.

   Sovint em veus entre papers i llibres,
arraconats de la cortina els plecs,
o cercant ton consol en la fatiga
                  o solament perplex.

   Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;
tu no m'hauries d'envejar aquest do:
ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,
                  encara dones flor—.

   Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!
Si algú troba el meu nom, temps a venir,
que no retreguin una tasca incerta,
                  sinó el teu cor veí.

                                   Arbres (1953)

A un auró havia de ser, inicialment, el darrer poema del recull. Es tracta de l'arbre que el poeta veia des de la seva nova casa a Brussel·les, al carrer Souveraine, 99 (Ixelles, Brussel·les), i la darrera estrofa té veritablement un sentit de final.

Cap comentari:

Publica un comentari