T. S. Elliot, La terra eixorca (The Waste Land, 1922)

T. S. Eliot
per Alfred Sargatal
Visat núm. 4 (octubre 2007)


Thomas Stearns Eliot (1888-1965) va publicar el seu primer llibre de poemes, Prufrock and Other Observations, el 1917, que tot seguit el convertí en un poeta capdavanter de l’avantguarda. Amb la publicació de The Waste Land el 1922, la fama d’Eliot començà a créixer fins a proporcions gairebé mítiques. Cap al 1930, i en el curs dels trenta anys posteriors, arribà a ser la personalitat més influent del món anglosaxó en la poesia i la crítica literària.

Thomas Stearns Eliot va néixer a Saint Louis, Missouri, Estats Units, el 26 de setembre de 1888. Visqué en aquesta ciutat fins als divuit anys i estudià a la Universitat de Harvard. El 1910, abandonà els Estats Units d’Amèrica i es traslladà a França, i es matriculà a la Sorbona, on obtingué tant la llicenciatura com el màster, i participà amb diversos poemes en el Harvard Advocate. Després d’un any de residir a París, va tornar a Harvard per prosseguir un doctorat en filosofia, però retornà a Europa i s’establí a Anglaterra el 1914. L’any següent, contragué matrimoni amb Vivienne Haigh-Wood i començà a treballar a Londres, primer com a professor, i després per al Lloyd’s Bank.

Fou a Londres on Eliot començà a deixar-se influir pel seu contemporani Ezra Pound, el qual li reconegué de seguida el geni poètic, i contribuí a la publicació dels seus poemes en diverses revistes, el més destacable «The Love Song of J. Alfred Prufrock» a Poetry el 1915. El seu primer llibre de poemes, Prufrock and Other Observations, fou publicat el 1917, i tot seguit el convertí en un poeta capdavanter de l’avantguarda. Amb la publicació de The Waste Land el 1922, avui dia considerat per molts com l’obra poètica més influent del segle XX, la fama d’Eliot va començar a créixer fins a proporcions gairebé mítiques; cap al 1930, i en el curs dels trenta anys posteriors, arribà a ser la personalitat més influent del món anglosaxó en la poesia i la crítica literària.

Llegiu l'article sencer, aquí.


- - - - - - - - - - - - - - - - -

T.S ELIOT
LA TERRA EIXORCA

Traducció d'Agustí Barta
publicada a Antologia de la lírica nord-americana. Vic, Eumo Editorial, 1983


                                        A Ezra Pound,
                                        il miglior fabbro



I.  L'ENTERRAMENT DELS MORTS

El més cruel dels mesos és l'abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L'hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,

nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs.
L'estiu ens sorprengué caient amb un ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hofgarten,
i vam beure cafè i xerràrem una hora.
Bin gar Keine Russin, stamm'aus Litauen, echt deutsch. (1)
I quan érem infants, l'arxiduc cosí meu
se'm va endur a passejar amb son trineu.
En veure'm espantada, ell va dir-me: «Maria,
Maria, arrapa't fort!» I cap a avall!
A les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l'hivern me'n vaig cap al Sud.

Quines arrels s'arrapen,
enmig d'aquestes pètries escombraries? Fill de l'home,
tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. Només saps
que allà hi ha un munt d'imatges rompudes
on bat el sol. I l'arbre mort no protegeix,
el cant del grill no alleuja, del roc no brolla aigua.
Sota d'aquesta roca vermella només hi ha ombra
(Oh vine sota l'ombra de la roca vermella!)
i et mostraré quelcom molt diferent
de la teva pròpia ombra que et segueix al matí
o de l'ombra que s'alça a cercar-te, a ranvespre.
Et mostraré la por en un grapat de pols.
                  Frisch weht der Wind
                  Der Heimat zu
                  Mein Irisch Kind,
                  Wo weilest du?    
(2)
«Fa un any em vas donar jacints per primer cop;
em digueren la noia dels jacints.»
—Però quan, tard, tornàrem del jardí dels jacints,
tu en duies un braçat, tos cabells eren molls...
Jo romania mut, amb els ulls entelats,
ni viu ni mort, i sense saber res,
contemplant el silenci dins el cor de la llum.
Oed' und leer das Meer.


Madame Sosostris, famosa pitonisa,
tenia un refredat, malgrat això.
És la dona més sàvia d'Europa, diu la gent,
amb les iniqües cartes a la mà. Aquesta carta
és la vostra, diu ella, el Mariner Fenici que es negà.
(Aqueixes perles foren els seus ulls, Oh mireu!)
Heus ací Belladonna, la Dama de les Roques,
la dama dels destrets.
Ara apareixen l'home del tres de bastos, La Roda
i el comerciant borni; i aquesta carta en blanc
és quelcom que ell s'amaga a l'esquena i no veig.
On deu ésser el Penjat? Temeu la mort a l'aigua.
Veig un tropell de gent giravoltant.
Oh gràcies! Si veieu l'estimada senyora
Equitone digueu-li que jo, personalment, 

li portaré l'horòscop. En els temps que vivim no es pot badar.

Oh Ciutat Irreal,
sota la boira grisa d'una albada d'hivern
tanta gent s'arruava devers el Pont de Londres
que mai no hauria dit que la mort s'endugués tanta gentada.
Exhalaven sospirs molt lleus, adesiara,
i cada home clavava els ulls davant sos peus.
D'antuvi, carrer amunt; després ve la baixada
de King William Street, que és on Saint Mary Woolnoth
deixa caure les hores amb un fúnebre so
a les nou, al final de la darrera campanada.
Allà, en veure un amic, vaig cridar-lo: «Tu, Stetson!
Tu estigueres amb mi en les naus, a Mylae.
Ha florit ja el cadàver que vas plantar al jardí?
Traurà flors, aquest any? L'ha malmenat el rou?
Fes fora d'allà el Gos, aquest amic dels homes,
si no vols que altre cop te'l desenterri!
Tu, hypocrite lecteur! — mon semblable, — mon frère!»


(1) No sóc pas rus, vinc de Lituània i sóc veritablement alemany
(2) De Tristany i Isolda, Acte I, versos 5-8: "El vent bufa fresc / cap a la casa, / petita irlandesa meva / on m'estàs esperant?" 



I. THE BURIAL OF THE DEAD

APRIL is the cruellest month, breeding
Lilacs out of the dead land, mixing
Memory and desire, stirring
Dull roots with spring rain.
Winter kept us warm, covering         5
Earth in forgetful snow, feeding
A little life with dried tubers.
Summer surprised us, coming over the Starnbergersee
With a shower of rain; we stopped in the colonnade,
And went on in sunlight, into the Hofgarten,  10
And drank coffee, and talked for an hour.
Bin gar keine Russin, stamm’ aus Litauen, echt deutsch.
And when we were children, staying at the archduke’s,
My cousin’s, he took me out on a sled,
And I was frightened. He said, Marie,  15
Marie, hold on tight. And down we went.
In the mountains, there you feel free.
I read, much of the night, and go south in the winter.
What are the roots that clutch, what branches grow
Out of this stony rubbish? Son of man,  20
You cannot say, or guess, for you know only
A heap of broken images, where the sun beats,
And the dead tree gives no shelter, the cricket no relief,
And the dry stone no sound of water. Only
There is shadow under this red rock,  25
(Come in under the shadow of this red rock),
And I will show you something different from either
Your shadow at morning striding behind you
Or your shadow at evening rising to meet you;
I will show you fear in a handful of dust.  30
        Frisch weht der Wind
        Der Heimat zu,
        Mein Irisch Kind,
        Wo weilest du?
“You gave me hyacinths first a year ago;  35
They called me the hyacinth girl.”
—Yet when we came back, late, from the Hyacinth garden,
Your arms full, and your hair wet, I could not
Speak, and my eyes failed, I was neither
Living nor dead, and I knew nothing,  40
Looking into the heart of light, the silence.
Öd’ und leer das Meer.
Madame Sosostris, famous clairvoyante,
Had a bad cold, nevertheless
Is known to be the wisest woman in Europe,  45
With a wicked pack of cards. Here, said she,
Is your card, the drowned Phoenician Sailor,
(Those are pearls that were his eyes. Look!)
Here is Belladonna, the Lady of the Rocks,
The lady of situations.  50
Here is the man with three staves, and here the Wheel,
And here is the one-eyed merchant, and this card,
Which is blank, is something he carries on his back,
Which I am forbidden to see. I do not find
The Hanged Man. Fear death by water.  55
I see crowds of people, walking round in a ring.
Thank you. If you see dear Mrs. Equitone,
Tell her I bring the horoscope myself:
One must be so careful these days.
Unreal City,  60
Under the brown fog of a winter dawn,
A crowd flowed over London Bridge, so many,
I had not thought death had undone so many.
Sighs, short and infrequent, were exhaled,
And each man fixed his eyes before his feet.  65
Flowed up the hill and down King William Street,
To where Saint Mary Woolnoth kept the hours
With a dead sound on the final stroke of nine.
There I saw one I knew, and stopped him, crying “Stetson!
You who were with me in the ships at Mylae!  70
That corpse you planted last year in your garden,
Has it begun to sprout? Will it bloom this year?
Or has the sudden frost disturbed its bed?
Oh keep the Dog far hence, that’s friend to men,
Or with his nails he’ll dig it up again!  75
You! hypocrite lecteur!—mon semblable,—mon frère!”




II.  UNA PARTIDA D'ESCACS

La Cadira on estava asseguda brillava
talment un tron brunyit, on el mirall
era aguantat per peus fets de raïms forjats
des dels quals s'abocava un Cupidó daurat
(a prop n'hi havia un altre tapant-se els ulls amb l'ala).
Duplicava les flames dels canelobres de set braços
que abocaven sa llum per damunt de la taula,
barrejant-se amb l'esclat viu de les seves joies
escampades a dins dels estoigs de setí.
En els flascons d'ivori i cristall policrom,
destapats, espiaven sos cars i estranys perfums,
ungüents, líquids, pólvores —torbant, inquietant
i ofegant els sentits amb les seves sentors;
pujaven somoguts per l'aire que venia
del finestral, nodrint les afuades flames,
projectant la fumera per les laques
i animant els motius del trespol artitzat.
Grans troncs llançats pel mar i patinats de coure
flamejaven verd i taronja dins son marc de pedra acolorida,
on en una llum trista nedava un acunçat dofí.
Damunt de la repisa —talment finestra oberta
a una escena silvestre— figurava
la metamorfosi de Filomela,
que fou tan rudament forçada pel rei bàrbar.
Allà, encara, s'oïa la veu inviolable
del rossinyol omplint tot el desert,
i encara sanglotava, i encara persegueix el món
«Tiu Tiu», d'oïdes brutes.
I altres soques de temps marcit parpellejaren
damunt les parets; formes d'esguard atònit,
blegades, inclinant-se, imposant el silenci
a la cambra tancada.
S'oí un soroll de passos a l'escala.
A la llum de la llar, sota el raspall, els cabells d'ella
caigueren en espurnes,
brillaren en paraules i restaren quiets i asprívols.

«Tinc els nervis de punta, aquesta nit! De punta!
Oh queda't amb mi! Parla'm! Sempre estàs callat! Parla!
En què estàs pensant, ara? En què penses? En què?
No sé mai en què penses. Penses, penses…»

Em penso que ens trobem al carrer de les rates

on els morts van perdre llurs ossos.
«Què és aquest bruit que sento?»
                                         El vent sota la porta.

«Què és aquest soroll, ara? Què fa el vent?»
                               No res, com sempre. Res.
«No saps res, no veus res? Realment, no recordes
res?»
            Recordo
                   que aqueixes perles foren els seus ulls.
«Vius o no? No hi ha res dintre el teu cap?»
                                                         Però
O O O O aquest jazz shakespearià —
És tan elegant,
tan intel·ligent.

«I ara, doncs, què faré? Sí, què faré?
Sortiré tal com vaig, aniré a passejar
així, amb els cabells solts. I què farem demà?
Què farem sempre?»
                  A les deu en punt, aigua
calenta, i a les quatre, si plou, el cotxe clos.
I després jugarem una partida
d'escacs, cansant els ulls sense parpelles, esperant
sentir trucar a la porta.

Quan el marit de Lil fou desmobilitzat, jo vaig dir
—oh jo no gasto embuts!— li vaig dir, doncs, ben clar
AFANYEU-VOS SI US PLAU JA ES HORA
Ara que l'Albert torna, empolaina't un xic.
Ell et preguntarà què has fet amb els diners
que et va donar perquè t'arreglessin les dents. Jo ho vaig sentir.
Fes-te'l arrencar, Lil, i compra't una dentadura,
va dir, no em fa cap goig mirar-te, a fe de Déu!
A mi tampoc, vaig dir. Pensa en el pobre Albert.
Són molts quatre anys de mili, i ara vol divertir-se.
Si no ho fa amb tu, vaig dir, ho farà amb altres dones.
Altres dones, féu ella. Per què no, vaig dir jo.
Ja sé, doncs, a qui hauré d'agrair-ho, digué, fitant-me.
AFANYEU-VOS SI US PLAU JA ES HORA
Si això no et plau, va dir, ja pots anar a passeig.
Altres hi sucaran, si tu no en saps.
Però si l'Albert guilla, per tu faràs, ja ho saps.
No te'n dónes vergonya, vaig dir-li, de semblar tan vella.
(Només té trenta-un anys.)
Ai, no és per culpa meva, contestà, apesarada,
sinó d'aquelles píndoles que vaig prendre per a avortar.
(N'havia tinguts cinc, i en posar al món el Jordi per poc s'hi queda.)
No serà res, va dir-me el farmacèutic,
però des d'aleshores ja no he estat la mateixa.
Ets un estaquirot, vaig contestar-li.
Bé! Si l'Albert et busca, què pots fer-hi, vaig dir-li.
Si no vols tenir fills, per què et vares casar?
AFANYEU-VOS SI US PLAU JA ES HORA
Aquell diumenge Albert no s'havia mogut de casa 

i tenien pernil fumat.
Em convidaren a sopar, perquè tastés el per...
AFANYEU-VOS SI US PLAU JA ES HORA
AFANYEU-VOS SI US PLAU JA ES HORA
Bona nit, Bill. Bona nit, Lou. Bona nit, Mary. Bona nit.
A reveure! Bona nit.
Bona nit, dames. Bona nit, dames gentils, bona nit, bona nit...



II. A GAME OF CHESS

The Chair she sat in, like a burnished throne,
Glowed on the marble, where the glass
Held up by standards wrought with fruited vines
From which a golden Cupidon peeped out  80
(Another hid his eyes behind his wing)
Doubled the flames of sevenbranched candelabra
Reflecting light upon the table as
The glitter of her jewels rose to meet it,
From satin cases poured in rich profusion;  85
In vials of ivory and coloured glass
Unstoppered, lurked her strange synthetic perfumes,
Unguent, powdered, or liquid—troubled, confused
And drowned the sense in odours; stirred by the air
That freshened from the window, these ascended  90
In fattening the prolonged candle-flames,
Flung their smoke into the laquearia,
Stirring the pattern on the coffered ceiling.
Huge sea-wood fed with copper
Burned green and orange, framed by the coloured stone,  95
In which sad light a carvèd dolphin swam.
Above the antique mantel was displayed
As though a window gave upon the sylvan scene
The change of Philomel, by the barbarous king
So rudely forced; yet there the nightingale 100
Filled all the desert with inviolable voice
And still she cried, and still the world pursues,
“Jug Jug” to dirty ears.
And other withered stumps of time
Were told upon the walls; staring forms 105
Leaned out, leaning, hushing the room enclosed.
Footsteps shuffled on the stair,
Under the firelight, under the brush, her hair
Spread out in fiery points
Glowed into words, then would be savagely still. 110
“My nerves are bad to-night. Yes, bad. Stay with me.
Speak to me. Why do you never speak? Speak.
What are you thinking of? What thinking? What?
I never know what you are thinking. Think.”
I think we are in rats’ alley 115
Where the dead men lost their bones.
“What is that noise?”
                      The wind under the door.
“What is that noise now? What is the wind doing?”
                      Nothing again nothing. 120
                                              “Do
You know nothing? Do you see nothing? Do you remember
Nothing?”
        I remember
                Those are pearls that were his eyes. 125
“Are you alive, or not? Is there nothing in your head?”
                                                         But
O O O O that Shakespeherian Rag—
It’s so elegant
So intelligent 130
“What shall I do now? What shall I do?
I shall rush out as I am, and walk the street
With my hair down, so. What shall we do to-morrow?
What shall we ever do?”
                          The hot water at ten. 135
And if it rains, a closed car at four.
And we shall play a game of chess,
Pressing lidless eyes and waiting for a knock upon the door.
When Lil’s husband got demobbed, I said,
I didn’t mince my words, I said to her myself, 140
HURRY UP PLEASE ITS TIME
Now Albert’s coming back, make yourself a bit smart.
He’ll want to know what you done with that money he gave you
To get yourself some teeth. He did, I was there.
You have them all out, Lil, and get a nice set, 145
He said, I swear, I can’t bear to look at you.
And no more can’t I, I said, and think of poor Albert,
He’s been in the army four years, he wants a good time,
And if you don’t give it him, there’s others will, I said.
Oh is there, she said. Something o’ that, I said. 150
Then I’ll know who to thank, she said, and give me a straight look.
HURRY UP PLEASE ITS TIME
If you don’t like it you can get on with it, I said,
Others can pick and choose if you can’t.
But if Albert makes off, it won’t be for lack of telling. 155
You ought to be ashamed, I said, to look so antique.
(And her only thirty-one.)
I can’t help it, she said, pulling a long face,
It’s them pills I took, to bring it off, she said.
(She’s had five already, and nearly died of young George.) 160
The chemist said it would be alright, but I’ve never been the same.
You are a proper fool, I said.
Well, if Albert won’t leave you alone, there it is, I said,
What you get married for if you don’t want children?
HURRY UP PLEASE ITS TIME 165
Well, that Sunday Albert was home, they had a hot gammon,
And they asked me in to dinner, to get the beauty of it hot—
HURRY UP PLEASE ITS TIME
HURRY UP PLEASE ITS TIME
Goonight Bill. Goonight Lou. Goonight May. Goonight. 170
Ta ta. Goonight. Goonight.
Good night, ladies, good night, sweet ladies, good night, good night.



III. EL SERMÓ DEL FOC

El dosser del riu s'ha romput: els darrers dits de fulla
s'arrapen i s'enfonsen a la ribera humida.
Sigil·lós, el vent creua la terra entenebrida. Les nimfes són fora.
Flueix suau, dolç Tàmesi, fins que acabi el meu cant.
El riu ja no carria botelles buides, llosques,
capses de cartró, mocadors de seda o altres testimonis
de nits d'estiu. Car les nimfes són fora.
Sos mandrosos amics, els hereus rics de l'urbs...
Són fora i no deixaren llur adreça.
A la riba del Leman vaig asseure'm, plorant...
Flueix suau, dolç Tàmesi, fins que acabi el meu cant,
flueix suau, dolç Tàmesi, car parlaré breu i baix.
Però darrera meu, dintre l'aire gelat,
sento un bruit d'esquelets i de rialles descarnades.

Una rata s'esllavissà entre l'herbei,
arrossegant son ventre llefiscós per la riba,
i jo estava pescant a l'ombrívol canal,
una tarda d'hivern, rera la fàbrica de gas.
Pensava en el naufragi del rei, el meu germà,
i en la mort del meu pare, ocorreguda abans.
Blancs cossos nus abandonats en unes golfes seques,
fregats sols per les potes de les rates, any darrera any.
Però darrera meu, adesiara, sento
botzines i motors que duran Sweeney
a casa la senyora Porter, en arribar la primavera.
Oh la lluna brillà damunt la senyora Porter
i damunt de sa filla.
Es renten els peus amb gasosa.
Et O ces voix d'enfants, chantant dans la coupole!

Tuit tuit tuit
jag jag jag jag jag jag
tan rudament forçada.
Tereu.

Oh Ciutat Irreal!
Sota la boira espessa d'un migdia hivernal,
un tal senyor Eugenides, el mercader d'Esmirna,
sense afaitar, plena la butxaca de panses
C. i. f. Londres: documents a la vista
en un francès molt democràtic
va invitar-me a dinar a l'hotel Cannon Street
i a passar el cap de setmana al Metropol.

A l'hora violeta, quan els ulls i l'esquena
s'alcen de l'escriptori, quan els motors humans esperen
com un taxi que espera, bategant,
jo, Tirèsias el cec, bategant entre dues vides,
vell amb arrugats pits de femella, jo puc veure,
a l'hora violeta, l'hora que s'arrossega cap a casa
i mena el mariner devers la seva llar,
i la mecanògrafa arriba, a l'hora del te, a casa seva,
i despara la taula de l'esmorzar, i encén
l'estufa i es disposa a obrir pots de conserva.
Fora de la finestra, perillosament pengen
ses combinacions, que besa el sol morent.
Al sofà (de nit fa de llit) hi ha amuntegats
mitges, sostenidors, camises i pantofles.
Jo, Tirèsias, un vell de pitrera arrugada,
vaig percebre l'escena, vaig veure el que vindria—
Jo esperava, també, l'hoste previst.
El jove de carboncle arriba, dependent
d'una petita agència, molt segur d'ell mateix,
un trapella roí que porta el seu aplom
com un milionari de Bradford duu el copalta.
Cert, l'hora era propícia. Tal com ell esperava,
acabat el sopar ella es trobava cansada,
avorrida, i ell tracta d'excitar-la amb carícies
que ella no repel·leix ni tampoc no desitja.
Vermell i audaciós, ell es llança a l'assalt;
ses mans exploradores no troben resistència;
la seva vanitat no necessita paga,
i àdhuc li plau la indiferència d'ella.
(I, quant a mi, Tirèsias, vaig preveure, sofrir,
tot el que esdevingué en aquell sofà o llit;
jo, un home que va seure arran dels murs de Tebes,
jo, que m'he passejat entre els morts més anònims.)
Ell atorga un final bes protector
i baixa a les palpentes les obscures escales...

Ella es gira a mirar-se un moment al mirall,
recorda vagament l'amant que se n'ha anat;
el seu cervell formula un pensament boirós:
«Vaja! Ja hem enllestit! S'ha acabat, quina sort!»
Quan una dona bella comet una follia així
i després torna a trobar-se sola a la seva cambra,
allisant-se els cabells amb un gest automàtic,
sempre acaba posant una placa al fonògraf.
This music crept by me upon the waters.


Pujant l'Strand, devers Queen Victoria Street.
Oh Ciutat, ma Ciutat, a vegades m'aturo
a escoltar prop d'un bar de Lower Thames Street
la dolça queixa d'una mandolina
i la gresca i el bruit que fan a dins,
on els pescadors, al migdia, mandregen: on els murs
de Magnus Màrtir serven
l'inexplicable esclat blanc daurat de Jònia.

           El riu sua
           oli i quitrà
           Les barcasses s'acosten
           amb la maror
           Veles roges
           amples
           a sotavent, es gronxen sobre els feixucs pals
           Les barcasses ensorren
           troncs a la deriva
           cap a Greenwich
           enllà de l'Illa dels Gossos
                Weialala leia
                Weialala leia

           
           Elizabeth i Leicester
           remant
           La proa era
           una conca daurada
           Vermell i or
           cobrien ambdues ribes
           El vent del sudoest
           s'endugué riu avall
           les campanades
           Torres blanques
                Weialala leia
                Weialala leia

«Tramvies i arbres polsosos.
Si, Highbury em va fer. Richmond i Kew em van desfer.
Prop de Richmond, jaguda a la canoa,
vaig aixecar les cames.»

«Tinc els peus a Moorgate i el cor dessota els peus.
Un cop llesta la cosa, ell, sanglotant,
em va prometre començar de nou.
No li vaig contestar. Com podria blasmar-lo?»

«A les sorres de Margate
no puc relacionar
res amb res.
Ungles trencades de les mans brutes.
Ma família, pobra gent que no espera
res.»
        la la

Llavors vaig anar a Cartago
cremant cremant cremant
Oh Senyor tu m'arrenques
Oh Senyor tu arrenques
cremant.




III. THE FIRE SERMON

The river’s tent is broken: the last fingers of leaf
Clutch and sink into the wet bank. The wind
Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed. 175
Sweet Thames, run softly, till I end my song.
The river bears no empty bottles, sandwich papers,
Silk handkerchiefs, cardboard boxes, cigarette ends
Or other testimony of summer nights. The nymphs are departed.
And their friends, the loitering heirs of city directors; 180
Departed, have left no addresses.
By the waters of Leman I sat down and wept…
Sweet Thames, run softly till I end my song,
Sweet Thames, run softly, for I speak not loud or long.
But at my back in a cold blast I hear 185
The rattle of the bones, and chuckle spread from ear to ear.
A rat crept softly through the vegetation
Dragging its slimy belly on the bank
While I was fishing in the dull canal
On a winter evening round behind the gashouse. 190
Musing upon the king my brother’s wreck
And on the king my father’s death before him.
White bodies naked on the low damp ground
And bones cast in a little low dry garret,
Rattled by the rat’s foot only, year to year. 195
But at my back from time to time I hear
The sound of horns and motors, which shall bring
Sweeney to Mrs. Porter in the spring.
O the moon shone bright on Mrs. Porter
And on her daughter 200
They wash their feet in soda water
Et, O ces voix d’enfants, chantant dans la coupole!
Twit twit twit
Jug jug jug jug jug jug
So rudely forc’d. 205
Tereu
Unreal City
Under the brown fog of a winter noon
Mr Eugenides, the Smyrna merchant
Unshaven, with a pocket full of currants 210
C. i. f. London: documents at sight,
Asked me in demotic French
To luncheon at the Cannon Street Hotel
Followed by a week-end at the Metropole.
At the violet hour, when the eyes and back 215
Turn upward from the desk, when the human engine waits
Like a taxi throbbing waiting,
I Tiresias, though blind, throbbing between two lives,
Old man with wrinkled female breasts, can see
At the violet hour, the evening hour that strives 220
Homeward, and brings the sailor home from sea,
The typist home at tea-time, clears her breakfast, lights
Her stove, and lays out food in tins.
Out of the window perilously spread
Her drying combinations touched by the sun’s last rays, 225
On the divan are piled (at night her bed)
Stockings, slippers, camisoles, and stays.
I Tiresias, old man with wrinkled dugs
Perceived the scene, and foretold the rest—
I too awaited the expected guest. 230
He, the young man carbuncular, arrives,
A small house-agent’s clerk, with one bold stare,
One of the low on whom assurance sits
As a silk hat on a Bradford millionaire.
The time is now propitious, as he guesses, 235
The meal is ended, she is bored and tired,
Endeavours to engage her in caresses
Which still are unreproved, if undesired.
Flushed and decided, he assaults at once;
Exploring hands encounter no defence; 240
His vanity requires no response,
And makes a welcome of indifference.
(And I Tiresias have foresuffered all
Enacted on this same divan or bed;
I who have sat by Thebes below the wall 245
And walked among the lowest of the dead.)
Bestows one final patronizing kiss,
And gropes his way, finding the stairs unlit…
She turns and looks a moment in the glass,
Hardly aware of her departed lover; 250
Her brain allows one half-formed thought to pass:
“Well now that’s done: and I’m glad it’s over.”
When lovely woman stoops to folly and
Paces about her room again, alone,
She smoothes her hair with automatic hand, 255
And puts a record on the gramophone.
“This music crept by me upon the waters”
And along the Strand, up Queen Victoria Street.
O City City, I can sometimes hear
Beside a public bar in Lower Thames Street, 260
The pleasant whining of a mandoline
And a clatter and a chatter from within
Where fishmen lounge at noon: where the walls
Of Magnus Martyr hold
Inexplicable splendour of Ionian white and gold. 265
The river sweats
Oil and tar
The barges drift
With the turning tide
Red sails 270
Wide
To leeward, swing on the heavy spar.
The barges wash
Drifting logs
Down Greenwich reach 275
Past the Isle of Dogs.
            Weialala leia
            Wallala leialala
Elizabeth and Leicester
Beating oars 280
The stern was formed
A gilded shell
Red and gold
The brisk swell
Rippled both shores 285
South-west wind
Carried down stream
The peal of bells
White towers
            Weialala leia 290
            Wallala leialala
“Trams and dusty trees.
Highbury bore me. Richmond and Kew
Undid me. By Richmond I raised my knees
Supine on the floor of a narrow canoe.“ 295
“My feet are at Moorgate, and my heart
Under my feet. After the event
He wept. He promised ‘a new start.’
I made no comment. What should I resent?”
“On Margate Sands. 300
I can connect
Nothing with nothing.
The broken finger-nails of dirty hands.
My people humble people who expect
Nothing.” 305
      la la
To Carthage then I came
Burning burning burning burning
O Lord Thou pluckest me out
O Lord Thou pluckest 310
burning


IV. MORT PER L'AIGUA

I Flebes el Fenici, un mort de quinze dies,
va oblidar l'aliret de les gavines, la ressaca
i les pèrdués i els guanys.
                                     Un corrent submarí
féu sospirs dels seus ossos. Aixecant-se i caient,
travessà les etapes dels seus anys vers la jovenesa
i es ficà al remolí.
                                     Pagà o jueu,
tu que duus el timó i mires devers sobrevent,
pensa en Flebes que adés fou gallard i alt com tu.

IV. DEATH BY WATER

Phlebas the Phoenician, a fortnight dead,
Forgot the cry of gulls, and the deep seas swell
And the profit and loss.
                          A current under sea 315
Picked his bones in whispers. As he rose and fell
He passed the stages of his age and youth
Entering the whirlpool.
                          Gentile or Jew
O you who turn the wheel and look to windward, 320
Consider Phlebas, who was once handsome and tall as you.


V. ALLÒ QUE VA DIR EL TRO

Després de la claror de les torxes sobre els rostres suats
després del silenci blanc en els jardins
després de l'agonia en paratges de pedra
ploralles i desori
presó i palau i reverberació
de tro vernal a les llunyanes serres
aquell que abans vivia ara ja és mort.
Nosaltres que érem vius ara ens estem morint
amb un xic de paciència.

En aquest lloc no hi ha aigua sinó roques
roques eixutes i el camí polsós
el camí en ziga-zaga cap a dalt de les muntanyes
la muntanya rocosa que no té aigua
si en tingués ens aturaríem i beuríem
entre roques un hom, no pot aturar-se o pensar
la suor s'ha assecat i els peus trepitgen sorra
si hi hagués aigua entre les roques
muntanya morta boca de dents corcades que no pot escopir
aquí un hom no pot jeure ni seure ni estar dret
ni tan sols hi ha silenci en aquestes muntanyes
només hi ha el tro eixorc, sec, sense gota de pluja
només rostres vermells de menyspreu que botzinen
a la llinda de cases de fang esquarterat
                           Si hi hagués aigua
I gens de roca
si hi hagués roca
i també aigua
una deu
una font entre les roques
si almenys hi hagués remor d'aigua
no la cigala
ni l'herba seca cantant
sinó remor d'aigua sobre una roca
allà on la griva canta entre els pins
drip drop drip drop drop drop drop
però no hi ha aigua
Qui és aquest tercer que duus sempre al costat?
Compto: només som dos, només som tu i jo, junts
però quan miro enllà de la polsosa ruta
sempre veig que hi ha algú altre al teu costat
porta una capa fosca, encaputxat.
Poc podria dir jo si és un home o una dona
— Oh qui és aquest que duus sempre al costat?

Què és aquest bruit que sona molt enlaire
gemec de parteratge
què són aqueixes hordes de gent encaputxada que travessen
planures infinites, caient sobre terra esberlada
presonera de llisos horitzons
què és aquesta ciutat al cim de les muntanyes
esquerdes, reformes, incendis en l'aire violeta
i torres que s'esfondren
Jerusalem Atenes Alexandria
Viena Londres
Irreals.

Una dona estirà sa bruna cabellera
i tocà musicals murmuris en aqueixes cordes
i les rata-pinyades amb rostres infantívols
xiulaven, aletejant, en l'hora violeta
i caigueren avall d'una negra muralla
i enlaire, capgirades, es besllumaven torres
d'on queien batallades d'hores reminiscents
i cants de buides cisternes i pous secs.

En aquesta esbotzada cova enmig de les muntanyes,
a la dèbil claror de la lluna, els brins canten
damunt runes de tombes, entorn de la capella
la capella deserta on només viu el vent
no hi queda cap finestra i les portes es gronxen
les piles d'ossos secs quin mal podrien fer.
Només un gall s'alçava clavat dalt al cimbori
qui qui riquí qui qui riquí
en un llampec. Una ràfega humida
porta la pluja.

Ganga estava enfonsat i les lànguides fulles
esperaven la pluja, mentre els núvols ombrívols
es congriaven, lluny, damunt de l'Himavant.
La selva s'ajupí, feixuga de silenci.
Llavors el tro digué
DA
Datta: què hem dat nosaltres?
Amic, tota la sang que s'acumula al cor
l'afrós atreviment d'un instant de feblesa
que un segle de prudència no pot rescabalar
per això, únicament, nosaltres hem viscut
per això que no consta en els obituaris
ni en els records que drapa la benèfica aranya
ni en els segells que el flac procurador
trenca en les nostres cambres solitàries.
DA
Dayadhwam: vaig sentir grinyolar
la clau al pany, un cop, sí, únicament un cop
i pensem en la clau, cadascú en sa presó
està pensant en la clau, confirmant sa presó
però quan ve la nit, una etèria remor
fa reviure un instant un Coriolà fet malbè
DA
Damyata: el vaixell obeí,
alegre, la mà destra amb la vela i el rem
el mar estava en calma i ton cor hauria respost,
alegre, la requesta, bategant mansament
a les mans directores

                           Assegut a la riba,
pescava, amb la plana àrida rera meu
posaré almenys en ordre les meves heretats?
El pont de Londres s'esfondra, s'esfondra, s'esfondra
Poi s'ascose nel foco che gli affina
Quando fiam uti chelidon
—Oh oronell, oronell
Le Prince d'Aquitaine à la tour abolie
He aguantat més ruïnes amb tots aquests fragments
Why then Ile fit you. Hieronymo's mad again.
Datta. Dayadhwam. Damyata.

           Shantih    shantih    shantih.

V. WHAT THE THUNDER SAID

After the torch-light red on sweaty faces
After the frosty silence in the gardens
After the agony in stony places
The shouting and the crying 325
Prison and place and reverberation
Of thunder of spring over distant mountains
He who was living is now dead
We who were living are now dying
With a little patience 330
Here is no water but only rock
Rock and no water and the sandy road
The road winding above among the mountains
Which are mountains of rock without water
If there were water we should stop and drink 335
Amongst the rock one cannot stop or think
Sweat is dry and feet are in the sand
If there were only water amongst the rock
Dead mountain mouth of carious teeth that cannot spit
Here one can neither stand nor lie nor sit 340
There is not even silence in the mountains
But dry sterile thunder without rain
There is not even solitude in the mountains
But red sullen faces sneer and snarl
From doors of mud-cracked houses
                                If there were water
 345
And no rock
If there were rock
And also water
And water
A spring 350
A pool among the rock
If there were the sound of water only
Not the cicada
And dry grass singing
But sound of water over a rock 355
Where the hermit-thrush sings in the pine trees
Drip drop drip drop drop drop drop
But there is no water
Who is the third who walks always beside you?
When I count, there are only you and I together 360
But when I look ahead up the white road
There is always another one walking beside you
Gliding wrapt in a brown mantle, hooded
I do not know whether a man or a woman
—But who is that on the other side of you? 365
What is that sound high in the air
Murmur of maternal lamentation
Who are those hooded hordes swarming
Over endless plains, stumbling in cracked earth
Ringed by the flat horizon only 370
What is the city over the mountains
Cracks and reforms and bursts in the violet air
Falling towers
Jerusalem Athens Alexandria
Vienna London 375
Unreal
A woman drew her long black hair out tight
And fiddled whisper music on those strings
And bats with baby faces in the violet light
Whistled, and beat their wings 380
And crawled head downward down a blackened wall
And upside down in air were towers
Tolling reminiscent bells, that kept the hours
And voices singing out of empty cisterns and exhausted wells.
In this decayed hole among the mountains 385
In the faint moonlight, the grass is singing
Over the tumbled graves, about the chapel
There is the empty chapel, only the wind’s home.
It has no windows, and the door swings,
Dry bones can harm no one. 390
Only a cock stood on the roof-tree
Co co rico co co rico
In a flash of lightning. Then a damp gust
Bringing rain
Ganga was sunken, and the limp leaves 395
Waited for rain, while the black clouds
Gathered far distant, over Himavant.
The jungle crouched, humped in silence.
Then spoke the thunder
DA 400
Datta: what have we given?
My friend, blood shaking my heart
The awful daring of a moment’s surrender
Which an age of prudence can never retract
By this, and this only, we have existed 405
Which is not to be found in our obituaries
Or in memories draped by the beneficent spider
Or under seals broken by the lean solicitor
In our empty rooms
DA 410
Dayadhvam: I have heard the key
Turn in the door once and turn once only
We think of the key, each in his prison
Thinking of the key, each confirms a prison
Only at nightfall, aetherial rumours 415
Revive for a moment a broken Coriolanus
DA
Damyata: The boat responded
Gaily, to the hand expert with sail and oar
The sea was calm, your heart would have responded 420
Gaily, when invited, beating obedient
To controlling hands
                      I sat upon the shore
Fishing, with the arid plain behind me
Shall I at least set my lands in order? 425
London Bridge is falling down falling down falling down
Poi s’ascose nel foco che gli affina
Quando fiam ceu chelidon—O swallow swallow
Le Prince d’Aquitaine à la tour abolie
These fragments I have shored against my ruins 430
Why then Ile fit you. Hieronymo’s mad againe.
Datta. Dayadhvam. Damyata.
      Shantih    shantih    shantih

Vegeu-ne més a :  http://www.new-wisdom.org/cultural_history2/8-WWI/1-burial.htm

Trad catalana:    http://www.saltana.org/2/tsr/53.html#.VtvChEtfXIp

Cap comentari:

Publica un comentari