Màrius Torres, set poemes

Màrius Torres i Pereña va néixer a Lleida el 30 d'agost de 1910 en el si d'una família benestant i cultivada. El seu pare, Humbert Torres, era metge i ocupà, a més, diversos càrrecs polítics: alcalde de Lleida, diputat del Parlament espanyol i vice-president del Parlament de Catalunya. (...) Màrius, el més gran de tres germans, se sentí molt identificat amb la seva família però molt especialment amb el seu pare. De l'any 1920 a 1926 estudià el batxillerat al Liceu Escolar de Lleida i, un cop acabat, dubtà entre dues carreres, la d'arquitectura i la de medicina, però finalment es decidí per la segona, que era tradicional a la família. L'any 1933 (...) tornà a Lleida i s'especialitzà en malalties de l'aparell digestiu.

L'any 1935 emmalaltí d'una grip que (...) posteriorment es complicà i hagué de prendre unes vacances per poder-se refer. La malatia, però, respongué amb més intensitat i pel mes de desembre d'aquest mateix any hagué de ser traslladat al sanatori antituberculós de Puigdolena, d'on ja no sortiria durant els set anys que li restaven de vida.

(De Carme Arnau, a la introdució a Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres. Poesia. Ed. 62 MOLC vol 75. Barcelona 1982). La fotografia és datada de 1934, a Lleida, ja com a "Doctor Màrius Torres".

"Dolç àngel de la mort..."

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
           que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
           de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
           per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
           freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
           el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela, 

           ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
            Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
            el dolor que m'espera em fa mal...

            I gairebé donaria, per morir ara
–morir per sempre–, una ànima immortal!

29 de setembre del 1936

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

Entre els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga-.

30 de març de 1937


Lorelei

                            "But our love it was stronger by far than the love
                            of those who were older than we -of many far wiser than we."
                                                                                                   Poe

                                 I
Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies una límits en l'impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara 

dins meu!

                                 II

               Deia la Nit: –¿No sents la meva pau?
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.–

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d'amor…

                                              –Negre mar, Nit més alta,

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes
si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís?

                                 III

Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s'agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
ens diuen, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.

1937-1938


Un altre abril

Com una aigua secreta - que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre -,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,


és la meva tristesa. Ample mirall fidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral·lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel,
els núvols, els ocells -les ànimes sens nombre!-.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa:
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió;
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
i el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, només,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Abril de 1938


La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


5 de març de 1939


Aniversari

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O pare de la nit, del mar i del silenci,
        jo vull la pau  -però no vull l'oblit.

Mas Blanc, 1 de setembre de 1942



Arbor Mortis 


Déu, al primer batec de cada cor que neix,

sembra dues llavors en una sola argila:

la vida remorosa que cada instant s’esfila,

la mort silenciosa que cada instant s’acreix..



En l’estança més closa de la nostra existència,

allà on només habiten l’esperança o l’horror,

viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior,

de tot el que es marceix en la nostra vivència.



Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,

el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.

Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,

estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.



Faran les teves fulles una ombra de repòs,

i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.




Cap comentari:

Publica un comentari