La represa cultural després de 1939

"L'acabament de la guerra civil a Catalunya (...) va obrir un període tràgic i aparentment sense esperança. Amb el dret de conquesta, hom va implantar un règim d'ocupació militar que durà molts mesos, presidit pel general Álvarez-Arenas, el qual no es va limitar a un canvi político-ideològic, sinó que es va proposar anorrear la cultura catalana i de reduir l'ús de la llengua a l'àmbit privat. (...) En principi, el bandejament de la llengua catalana va ésser total. Va desaparèixer tota la premsa escrita en català (...) i la llengua catalana va ser prohibida a la ràdio i a tots els nivells pedagògics, inclosa la universitat.
(...)
Tot això s'esdevenia després de l'èxode del febrer de 1939, èxode que deixà Catalunya òrfena dels seus millors quadres dirigents: polítics, escriptors, funcionaris, professors, científics (....) que es van haver d'exiliar. (....) A la premsa de l'època hi ha severes advertències contra l'ús del català en els papers comercials, en les cartes privades, en els rètols, etc. Catalunya era tractada com un poble vençut militarment".
(...)
La derrota de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista van fer trontollar el règim franco-falangista i van obrir unes expectatives d'optimisme que aviat es veieren frustrades. Tanmateix, la victòria des aliats va suavitzar les restriccions i prohibicions que patien la llengua i la cultura catalana i va permetre un marge reduït de maniobra per tal de refer un mínim el teixit cultural"

Albert Manent
Resistència i recuperació de la cultura catalana durant el franquisme, vol. VI, Història de Catalunya, Editorial Salvat, 1978.


La persecució cultural a la catalanitat és implacable per part del nou règim franquista, però després de la victòria aliada a la 2a Guerra Mundial (1945), el règim buscarà la seva consolidació adoptant formes més tolerants. La cultura catalana, aleshores, segueix dos camins:
-continua el de la clandestinitat o el que realitza des de l'exili.
-aprofita els nous marges legals que, d'ençà la dècada dels cinquanta, es produiran: rebrot editorial,  tertúlies o publicacions periòdiques més o menys tolerades. Moltes d'aquestes iniciatives tenien el suport de l'Església, única manera d'evitar la persecució franquista. I en qualsevol cas, totes i cadascuna d'elles estaven sotmeses a l'arbitrarietat dels censors almenys fins la liberalització de 1962.

La foto, de Manuel Moros, és del febrer de 1939 i mostra el pas fronterer amb França per Coll de Belitres, a Portbou.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada