Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis (1923)

La il·lustració, de la portada original, de Josep Obiols
EL POEMA DE 
LA ROSA ALS LLAVIS

La rosa és l'expressió més pura de la poètica salvatiana. En primer lloc és un poema unitari. Un poema que, escrit entre el 21 i el 23, consta de trenta-un poemes breus, distribuïts en una introducció i vint seccions, o capítols, d'extensió desigual, que són autònoms i, a la vegada, depenen els uns dels altres...
[...]. 
En La rosa, Salvat desenrotlla una teoria de l'amor que recull, i potencia, alguns materials vells i d'altres de nous i que, per tant, aspira a la totalitat. En primer lloc, la història és realista en dos sentits: elimina tota mena de component moral o intel·lectual i redueix l'amor als límits d'un exercici lliure i espontani de la carn. ¿Es tracta d'una aventura real o, al contrari, d'una aventura imaginària que condensa, o no, un seguit d'aventures reals? De fet és una història articulada sense cap referència precisa de tipus geogràfic, cronològic o personal. El protagonista, en un moment donat, diu: "perquè has vingut ara torno a estimar"...
[...] 
En segon lloc l'amor, l'entén, el poeta, com una autèntica religió. Una religió sense culpes ni càstigs que, amb tota llibertat, barreja ingredients de la mitologia clàssica —Cupidell— amb d'altres trets de la cortesia medieval —presó d'amor: "sóc presoner / que la vull presonera"— i amb d'altres, en fi, trets de la tradició cristiana popular: jaculatòries (cal·ligrama I), ex-vots (cal·ligrama II). etc. En l'amor, els homes i els déus hi coincideixen:

          Botons de foc al cor
          la fiblada d'amor —
          però els déus s'hi tatuaven.

Joaquim Molas. Fragments del Pròleg a Joan Salvat-Papasseit: Poesies. Barcelona: Ariel, 1978.


EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS
Relació de poemes


I- EL DESIG I EL CONVIT
             QUINA GRUA EL MEU ESTEL
             DEIXARÉ LA CIUTAT
             PERQUÈ HAS VINGUT
             I EL SEU ESGUARD
             AMO L'AROMA

II- EL CAL·LIGRAMA, 1        

III- LES IMATGES, 1
              I EL VENT DEIXAVA

IV- EL DELERÓS MESTER I LA FLORIDA
              SER MESTRE D'AMOR
              SOTA EL MEU LLAVI EL SEU

V- LES IMATGES, 2
              SI, PER TENIR-LA 

VI- COLLITA DE PÈTALS
              MENTRE LA ROBA S'EIXAMORA

VII- L'INICI
              SERÉ A TA CAMBRA, AMIGA

VIII- LES IMATGES, 3
              MOCADOR D'OLOR

IX- CONTENTAMENT
              QUIN TEBI PLER

X- LA PENYORA EN OFRENA
              TIRANIA DE L'AMOR
              ÉS FADRINETA I COM UN SOL

XI- LES IMATGES, 4
              PERQUÈ ÉS ALTA I ESVELTA

XII- COLLITA DE FRUITS, 1
              ULLS CLUCS L'AMOR

XIII- EL CAL·LIGRAMA, i 2 

XIV- COLLITA DE FRUITS, 2
              SI LA DESPULLAVA
              VISCA L'AMOR
              BLANCA BRUNA

XV- LES IMATGES, i 5
              I QUAN CONFIATS ELS ARBRES

XVI- LLEGENDA
              SI N'ERA UN LLADRE

XVII- EL SOMNI I LA ROSADA
              LA CARN FA CARN
              QUIN DESVETLLAR-ME
              MES D'AQUEST SOMNI

XVIII- ARA, I CADA DEMÀ
              SI ANESSIS LLUNY

XIX- CARTE-LETTRE
              RAILS I MÉS RAILS

XX- TANCA  



EL POEMA DE 
LA ROSA ALS LLAVIS
Joan Salvat-Papasseit (1923)


          Botons de foc al cor
          la fiblada d'amor—
          però els déus s'hi tatuaven.


I - EL DESIG I EL CONVIT

                           Quina grua el meu estel

Quina grua el meu estel, 
quin estel la meva grua! 
—de tant com brilla en el cel 
sembla una donzella nua. 

L'espurneig que em fereix l'ull 
són els seus pits quan s'inclina: 
si fa un mirall de l'escull 
perleja a l'arena fina. 

De la meva barca estant 
dono al cordill tota mida. 
I l'ala clara, sestant, 
del gavot que passa i crida. 

Oh, el seu flanc rosa i argent 
i la trena que es deslliga! 
Volar d'oronella al vent! 
cabell desfet de l'amiga.

Amiga del dolç turmell. 
—Com una vela s'enfila 
espitllera de l'ocell: 
si jo llenço el braç, vacil·la. 

Vianant vora la mar 
prega pels marins que arriben; 
si veuen l'estel dansar 
moren de tant que sospiren. 

Vianant, puja al meu bot 
que és lliure de la sentida, 
però no diguis ni un mot 
si no vols perdre la vida. 

Vianant, no parlis, no, 
que l'oreig l'acosta, i mira 
que et prendrà l'amor senyor 
—que el mariner ja sospira.

- - -


                         deixaré la ciutat

deixaré la ciutat que em distreu de l'amor,
la meva barca
                        el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca—

l'autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
                                que és l'avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li diré com la copa melangiosa és del vi
—i el meu braç del seu coll—
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré            maliciós:
—com un pinyó és la boca que em captiva.


- - -



                          Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia 
                            envejosa
                                           a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
                         i el cantarà l'alosa.

- - -



                           I el seu esguard

i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
                    que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
                 baix baixet
                                   a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau:

- - -


                          Amo l'aroma

Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora           tu, minyona esquerpa
com vela nova que troba el garbí.

Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja—
pledejarien si em veien sofrir.

Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo per pagar-la               ja em donaré teu.



II - EL CAL·LIGRAMA,  1






VII - L'INICI

                          Seré a ta cambra, amiga

Seré a ta cambra, amiga, que ningú no ho sabrà:
Cupidell a la porta m'obrirà
                                             i tancarà.

Entremaliat i destre serà Ell qui et prendrà.

I si Tu ets temerosa
                                no et deixarà cridar.


XII - COLLITA DE FRUITS, 1


                             ulls clucs
                                             l'amor

ulls clucs
              l'amor
sap que la vida sempre és una festa

una cançó
Déu se l'estima com una llàntia encesa

ulls clucs
              l'amor
Déu li manava que es lligués la bena

passava jo

i ara es venjava fent que fossis meva:

                 xiula i feineja
                 fa ta cambreta



XIV - COLLITA DE FRUITS, 2 

                        Si la despullava

Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
—ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:

al mig de la toia
clavellets vermells:

- - -



                           Visca l'amor

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
                    l'he cridada i venia
—tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que Ella també es delia:

visca l'amor:
                     la volia i l'he pres.


XVIII - ARA, I CADA DEMÀ


                               Si anessis lluny



Si anessis lluny
                         tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fora conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.

Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.


XIX - CARTE-LETTRE


                          rails i més rails

rails i més rails
—i més rails
                  i més rails—
(la xemeneia fa el seu nom blanc
                                      en marxa)

jo resto pres per la xarxa dels rails:
cor i desig com unes mans lligades

(si xiula fort
                   penso que m'ha cridat)
—perquè enyora l'amant
i jo l'amor del cos
                  i el de l'amor només de l'estimada

i ara imagino
el seu bes i el seu braç
i és sols l'agulla dels rails
                                        i la màquina

         MES RAILS QUE VOLS D'OCELL
                 LA MATINADA CLARA



XX - TANCA

L'altra banda de la serra
té un encís que no he dit mai
—per la joia que m'espera
cada pi em dóna la mà.



------------------------

Notes:

1- Quina grua el meu estel.
Del Blog de Josep Bargalló: “Grua”, doncs, és un mot polisèmic, de diverses accepcions i segurament la menys coneguda en la majoria del territori és la de sinònim d’estel. Malgrat això, en bona part de la costa catalana és el mot més usual per anomenar aquell “tros de paper o de tela” que es fa volar. Salvat-Papasseit, un nen d’origen gitano, d’avis del Camp de Tarragona i nascut i criat a la Barceloneta, el que feia volar a la platja eren grues -més que estels, que és el que tenien els nens de Gràcia en amunt. “Quina grua el meu estel…” és, doncs, un quiasme de sinònims -el local, primer, i el més estàndard, després.- emmarcat en un poema on predomina un clar ús del llenguatge mariner -”sestant”, “gavot”, “bot”, “sentida”, “oreig”





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada