Joan Salvat-Papasseit, L'irradiador del port i les gavines (1921) -5 poemes


L'irradiador del port i les gavines
(Poemes d'avantguarda)
1921


S'estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines boges


Canto la lluita

Cavaller d'un corser
                                 qual crinera és de flames
só jo l'incendiari de mots d'adolescent
Blasmo els déus a ple vol:
                  l'arraulit bestiari
                                           tem el fuet del meu cant!
I he maridat la lluna…
(Però no dormo amb Ella si el filisteu governa els meus
                                                                           domenys)



Nadal

                                                                         a Emili Badiella

Sento el fred de la nit
                                   i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant
Sento el carro dels apis
                                   que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat

Els de casa         a la cuina
                                           prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
                                         i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
                                      Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos            arrencarà a plorar



Tot l'enyor de demà
                                                                      
                                                                     a Marià Manent

Ara que estic al llit
                               malalt,
                               estic força content.
- Demà m'aixecaré                  potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                       sota el sol,
                                       sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                               amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                               i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
                                    i els baixa,
                                    tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perquè no sé el secret
                                   de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
                                  matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
                que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
                                              i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: - Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
                                  amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
                                     i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que tants dies no he begut.

I el pa,
            posat a taula.
I l'escudella rossa,
                              fumejant.

I vosaltres              amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
                                   si m'aixeco,
                                   demà.
Si no em puc aixecar,
                                   mai més,
heus aquí el que m'espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.



Res no és mesquí

                                                                  a Josep Obiols

Res no és mesquí ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.



Dona'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                 bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                 bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Cap comentari:

Publica un comentari