Josep Carner. Els fruits saborosos (1906)

Amb Primer llibre de sonets (1905) i, sobretot, amb Els fruits saborosos (1906), però també amb Segon llibre de sonets (1907), Carner acaba de concretar la seva estètica i fa una entrada de cavall sicilià en allò que ja és conegut com a Noucentisme. Són anys d'una poètica militant en què les característiques del moviment queden ben a flor de pell en els poemes que es publiquen. En primer lloc, la utilització del pretext com a punt de partida, el qual queda transcendit per la mateixa formalització que se'n fa o per la intencionalitat última de l'autor. Generalment són pretextos extrets de la vida quotidiana, ja siguin persones, objectes o situacions. D'aquesta manera s'evita l'abstracció i es defensa la possibilitat de poetitzar sobre qualsevol cosa. Perquè, de fet, aquests objectes o situacions no tenen valor poètic per ells mateixos, sinó en tant que són sotmesos a un procés literari artificiós. Aquest procés és el que provoca que la vida quotidiana quedi desrealitzada i, en el fons, el poeta creï una quotidianitat ideal. Així, per un procés d'embelliment i depuració, arribem un cop més a la Catalunya ideal. El poeta, creador d'idealitats, és qui s'encarrega de definir-la. I, en partir de la més estricta quotidianitat, en realitat està gestant un món harmònic en el qual tothom té cabuda i accepta de bon grat el paper que la societat li assigna. Un cop més tot plegat posa de manifest una clara lectura ideològica.

De l'estudi preliminar de Jaume Aulet, professor de literatura catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Supervivent d'un cant remot. Antologia poètica. Josep Carner. Grup Editorial 62, col. Educaula, maig de 2011. 

- - - - - - - -

El tractament d'alguns motius temàtics revelava ja en els sonets una inclinació per l'idil·lisme que elevava la quotidianitat familiar i domèstica a la condició feliç de poema i, doncs, de bellesa. Aquest idil·lisme serà un dels elements d'unitat d' Els fruits saborosos, col·leció de divuit poemes a través dels quals el poeta traça el paradigma de l'acord de l'ésser humà amb la seva condició sensual, reflexiva i mortal. Només obrir el llibre, en la dedicatòria a Jaume Figueras, dos versos d'Ausias March posen l lector en antecedents del tema que trava el volum:

           Qui d'arma e cos junts ateny sentiments,
           com perfet hom sent tota la sabor.
                                                                 CXXII

Sota aquesta òptica, el qualificatiu del títol, que feia pensar en sensualitats de procedència simbolista, adquireix ja un sentit moral: cada fruit, cada poema, mostrarà un aspecte o una circumstància d'aquell acord. La referència al sentit del gust, en última instància, tancaria metonímicament la premissa del llibre: el profit o el plaer que s'extreuen de la vida depenen de l'acceptació prèvia del fet que la nostra relació amb el món és una relació en primer lloc física. (...). I així, els poemes carnerians, amb figures de nom grec i paisatges estilitzats i benignes, es convertiren en l'emblema del classicisme noucentista. (...).

Cadascun dels poemes d'Els fruits saborosos conté una relació analògica amb un element natural, el fruit, i un aspecte de la condició humana que pot encarnar-se en el personatge que en aquell moment la representa.

De Josep Carner, per Marina Gustà. A Història de la literatura catalana. Vol. 9. Ed. Ariel, 1987. 


I malgrat tot, cal evitar una associació monolítica de Carner amb el moviment noucentista. Un reduccionisme contra el qual ja ens han previngut diversos crítics: "l’extensió cronològica, sinònim alhora d’amplitud vital i d’estímuls artístics, per força ha de concedir marge a l’evolució estètica, a les tensions poètiques, a la poesia polièdrica. Sobretot tenint present que, el 1921, amb el noucentisme a punt de fer figa, Carner anima la vida pública nacional amb una de les decisions més espectaculars i controvertides de la literatura catalana contemporània: al rovell de l’ou cultural, famós i venerat, guanya unes oposicions al cos diplomàtic espanyol i se’n va de vicecònsol a Gènova, tot just la primera etapa d’un nomadisme (Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Madrid, Beirut, Brussel·les, París i Mèxic són els destins d’una biografia quasi novel·lesca) voluntari fins a la Guerra Civil, però obligat del 36 endavant, que l’exiliarà del país fins mesos abans de morir, el 1970. Quinze anys de presència activa en l’entrellat intel·lectual català enfront vora cinquanta d’absència física: l’expatriació, vulgues o no, obre perspectives noves per a una veu lírica".

Enric Martín a la Guia de lectura Antologia de Josep Carner, ed. Cruïlla., Sencer, aquí.


La poma escollida

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

   -Oh petita Alidé, ¿com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada,
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

   I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen 
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit -.

   Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,
mes peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

   Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
¿Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor? 


Com les maduixes

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en admiració 

i a voltes, cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
     cull ara les maduixes arrupides,
     tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
                      al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.




Les llimones casolanes

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit. 


     Liceni trenca un vidre, Naïs s’esmuny plorosa. 
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

      Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l’omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.



Aglae i les taronges

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada